La Unicef al cul

Blog Ara - 19/05/2011 - Pere Martí

La directiva del Barça no podria trobar millor lloc per ubicar el logo d’aquesta prestigiosa organització internacional del sistema Nacions Unides en la nova equipació del Barça. És la millor metàfora del canvi de valors que està promovent l’actual directiva del FC Barcelona que presideix Sandro Rosell en una direcció molt allunyada del que sempre han estat els valors del Barça. Una direcció que sembla que vulgui anar fent passes per convertir el Barça en una societat anònima, cosa que seria un gran negoci per alguns però mataria l’esperit del club.

 

Són decisions o gestos que no cal magnificar però que encadenats acaben sent preocupants. L’esponsorització de la Qatar Foundation sumada a la relegació del logo de la Unicef a la part baixa de l’esquena de la samarreta és tota una declaració d’intencions. Per molt que s’esforcin en maquillar-ho fent campanyes de màrqueting, Qatar és una dictadura, una monarquia islàmica totalitària que no respecta els drets humans. I es dóna de bufetades amb un Barça que té un president afusellat pel franquisme i que durant la dictadura va ser un oasi de llibertat.

 

Potser algú ho considerarà una anècdota, però tampoc ha estat un encert identificar tot el treball que ha fet l’equip de Guardiola aquesta temporada amb un parell de pebrots. Més enllà del masclisme latent, on queden els valors de l’esforç, el sacrifici, la disciplina i la inteligència estratègica de l’entrenador? Res, només és qüestió de pebrots. Un valor més propi de latituds messetàries que no pas les nostres.

 

Per rematar-ho, només faltaven la desaparició de les franges blaugranes, amples, fortes i generoses, per unes raquítiques ratlletes més pròpies d’una desfilada de passarel·la de Milà que d’un equip seriós. En resum, la nova equipació és èticament reprobable i estèticament lamentable. I com a soci, em dol.

"Som la resposta a la manifestació del 10-J"

Diari Ara - 28/03/2011 - Pere Martí

En els últims anys, l'independentisme ha estat notícia per les seves constants divisions, el seu caïnisme i les nombroses escissions. El resultat més tangible va ser la patacada el 28-N. Aquest clima ha començat a canviar amb l'arribada de les municipals. Alguns, no tots, semblen haver après la lliçó. El més ràpid ha estat Jordi Portabella, un dels polítics amb més olfacte de Catalunya. Va ser el primer a trencar el tripartit, abans que s'enfonsés, i ara ha estat el primer d'apostar per la unitat independentista, sempre amb la sorpresa de la direcció d'ERC.

El resultat ha estat la candidatura Unitat per Barcelona, en què van junts ERC; la Democràcia Catalana de Joan Laporta, que ocuparà el segon lloc, i Reagrupament, representat per Ignasi Planas, president de la Federació Catalana de Rugbi, que anirà de quatre. L'ARA els ha reunit en exclusiva al voltant d'una taula per parlar d'aquest arriscat experiment.

La lliçó del 28-N

El primer interrogant que es posa sobre la taula és per què s'ajunten després de tantes hostilitats. "Som la resposta a la demanda majoritària de la gran manifestació del 10-J", salta Portabella, deixant anar el titular que portava a la butxaca. Laporta remata: "Som el que més convé a Barcelona", i Planas, més modest, reconeix que "és la lliçó de les eleccions al Parlament". Qualsevol persona podria pensar que es podrien haver estalviat la guerra. "La lliçó del 28-N és que els que defensem el mateix hem d'anar units", explica Planas. Laporta és de la mateixa tesi, que cal saber llegir el mal resultat de l'independentisme com una crida a la unitat, i Portabella sentencia: "No hi ha cap projecte polític que s'enforteixi barallant-se i separant-se". Però l'expresident del Barça introdueix un matís, gens innocent, per justificar que aquesta unitat no era possible el 28-N: "És que ERC no tenia un candidat com Portabella", un elogi enverinat que es pot girar contra Joan Puigcercós. Però l'alcaldable d'ERC no vol embolics amb el partit, que ja n'ha tingut prou, i situa la causa en el procés de "maduració" de l'independentisme.

Laporta hi insisteix i destaca la "valentia" del republicà, que ha estat el "catalitzador" de l'acord. No va ser fàcil, perquè com recorda l'exlíder de Solidaritat, al principi es parlava d'un candidat de consens i ell "des del primer dia tenia clar que el candidat havia de ser el Portabella, perquè és l'únic independentista amb experiència municipal dins l'Ajuntament". Per això va trencar amb els seus excompanys de SI, que rebutjaven que la llista fos encapçalada per ERC. "Ells no volien fer un plantejament de sumar, sinó de dividir, de restar", explica Laporta, que revela que va oferir a Portabella anar l'últim de la candidatura si calia per facilitar el pacte. El republicà li torna les floretes recordant que Laporta, tot i presentar-se de candidat a la presidència de la Generalitat i haver aconseguit entrar al Parlament, "mai ha demanant ser el número u de la llista, i això marca el seu perfil humà, que no es mou per interessos personals, sinó per interessos polítics". Una confessió d'humilitat que contrasta amb la imatge pública que tenen els seus protagonistes.

L'acord ja ha rebut crítiques i se l'ha titllat de matrimoni de conveniència, però això no sembla importar gaire als seus integrants, perquè diuen que es tracta d'un pacte "estratègic". Amb tot, no descarten turbulències, Laporta ho reconeix: "Segur que sorgiran diferències, però les superarem perquè ens hi trobem molt còmodes, tots plegats". El representant de Reagrupament es refugia en la metàfora del camí: "No és una unió circumstancial, sinó que, per a mi, evoca la imatge d'un camí, que començarà ara i que seguirem junts molt i molt de tros". Laporta recorda que ell no té trajectòria política i, per tant, no té enemics, i posa Planas en el mateix sac, que assenteix. Tots dos vénen del món esportiu.

El que sí que és un polític de raça és Portabella, que identifica la llista d'Unitat per Barcelona com un "valor positiu" per a la societat, i aprofita per llançar un punyalet a la competència augurant que les diferències en la seva llista "no seran més importants que les que exhibeixen CDC i UDC per temes com l'impost de successions". Quan els pregunten si, a banda de la independència, han tingut temps de pactar un projecte de ciutat comú, salten tots alhora: "I tant!". Asseguren que és la primera cosa de què van parlar, i que ja estan d'acord en turisme, comerç, esports -sosté Portabella- i sobretot en què volen "fer de Barcelona la millor ciutat on viure i de Catalunya el millor país del món". D'ambició no els en falta, doncs. "Tenim ganes que comenci la campanya!", adverteix Laporta, escalfant inquiet per la banda.

Progressista amb tocs liberals

Però la pregunta és inevitable: l'equip atacarà per la dreta o per l'esquerra? I aquí hi ha matisos. Per Portabella, "és una llista que vol resoldre els problemes de la gent, superant una vella esquerra que ja no té respostes en tot Europa i una nova dreta que cada cop desassisteix més la gent". Entra Laporta: "La nostra proposta cobreix l'espectre de centre que ha dibuixat ara el Jordi. És una proposta social, progressista i amb tocs liberals, però no és de dretes o d'esquerres, és una proposta de centre àmplia". La millor manera de fixar la posició també és atacar el contrari: "També s'hauria de parlar molt sobre si els socialistes són d'esquerres", apunta el republicà, que ha governat amb ells en diverses legislatures. Falta saber quina ideologia defensa Planas: "Nosaltres hem defensat la transversalitat i la gent de Reagrupament fem una renúncia temporal a l'eix dreta-esquerra per centrar tota la potència en l'àmbit de l'independentisme". Però Planas admet que en el conjunt de la coalició ERC hi té un pes determinant i "en aquest terreny assumim les seves propostes".

La conversa acaba amb to distès, parlant de pactes. Entre Jordi Hereu i Xavier Trias, no es mullen, però garanteixen respectar la llista més votada, i asseguren que l'endemà del 22 de maig continuaran compartint grup municipal.

Una Espanya de cine

Blog Ara - 15/02/2011 - Pere Martí

En poques hores, hem viscut les dues cares d’Espanya. La cerimònia dels Goya premiant una pel·lícula catalana, Pa Negre, que triomfa a les pantalles de la capital del regne en la seva versió original en català subtitulada a l’espanyol, sense que ningú s’aixequi de la sala. És el somni de l’Espanya plural, respectuosa amb la seva diversitat cultural i lingüística, l’Espanya amb què somiava Pasqual Maragall, premiat també indirectament amb el millor documental: Bicicleta, cullera, poma. El premi va permetre a Maragall pujar a l’escenari i veure el seu somni fet realitat.

Hi ha una altre Espanya, la que no va deixar parlar en català Raül Agné, l’entrenador del Girona, en una roda de premsa aquest dissabte a Osca, després d’haver respost en castellà als periodistes locals. És l’Espanya eterna, la de sempre, enemiga de la diversitat interna, excloent amb la diferència. Agné es va aixecar i els va deixar plantats. Cada dia hi ha més catalans que es planten, perquè somniar és bonic, però no transforma la realitat.

No tinc estadístiques a la mà, però em temo que la segona Espanya és numèricament més important que la primera, per molta capacitat de somniar que tingui Maragall. La realitat, la trista realitat, és la de la sala de premsa d’Osca. L’altra Espanya també existeix, camina sobre la catifa vermella de la cultura, però quan Catalunya té problemes no se la sent. És una Espanya que es mobilitza contra la guerra d’Iraq, o pels seus drets davant l’amenaça d’Internet, però no se la sent quan el govern català fa una llei de cinema per defensar la igualtat de llengües a les pantalles catalanes. Una llàstima, perquè són encantadorament plurals i ens podrien ajudar molt.

Espanya ja és l’URSS

Diari Ara - 27/01/2011 - Pere Martí

La millor frase per definir històricament l’ambigüitat del pujolisme va ser la que va fer a principis dels 90, en plena efervescència dels processos independentistes de les repúbliques bàltiques. Per evitar qualsevol perill de contagi a Catalunya, va subratllar que “Catalunya és com Lituània però Espanya no és l’URSS”. Una frase brillant, que deixava tranquils els que es pensaven que Pujol era un pragmàtic autonomista, però permetia seguir somiant a la bona gent de Convergència que en el fons del fons d’aquell polític hi havia un independentista amagat. Finalment ha guanyat el segon: ahir Pujol va sortir de l’armari i va sentenciar que ja no hi ha arguments per seguir esperant que Espanya es reformi i l’única sortida és la independència o la rendició.

El posicionament de Pujol no és tàctic, no busca donar força a cap negociació conjuntural, perquè ja feia dies que avisava.És una posició sense retorn que en tot cas persegueix fixar el rumb de CiU dels propers anys, sense demanar permís. Ja feia dies que advertia, com en l’editorial del seu Centre d’Estudis el passat 14 de desembre, que “el Govern no aparqui l’agenda identitària per primer l’economia”. Alguns diran que ho podia haver fet abans. Potser si, però és igual. El més important és que ara Espanya ja és com l’URSS: enlloc de tancs ens amenaça amb intervenir-nos econòmicament i de locomotora econòmica ens vol fer passar per morosos.