Fer el salt

Diari Ara, Toni Soler,  5/12/2011

L'EQUIP FILIAL. Dimecres passat, en rebre un merescut premi Ondas, Albert Om va presumir de lluir la samarreta de TV3, i a la vegada va ressaltar el valor afegit que suposa que tants grans professionals formats a la nostra hagin triomfat després a les diverses cadenes espanyoles. En el currículum de molts d'aquests companys hi podem llegir que després del seu exitós debut a Catalunya van poder "dar el salto a una cadena nacional", la qual cosa, a Madrid i voltants, es considera el cim d'una carrera televisiva. A mi m'entusiasma que la gent es bellugui i conquereixi públics diversos, però crec coincidir amb l'Albert en el fet que TV3 no és -i no ha de ser- una simple plataforma per ascendir, una mena d'equip filial en què els jovenets es foguegen abans de jugar a la lliga dels millors. Canviar TV3 per TVE, Antena 3 o La Sexta és un pas legítim, però no és cap salt, perquè TV3 també és una cadena nacional, i juga a la lliga dels millors tot i tenir molts menys mitjans; competeix gràcies al seu esforç, la seva creativitat i -last but not least- els seus valors. L'única diferència és que l'Albert Om passa desapercebut a Logronyo, mentre que en Jordi Évole o en Xavier Sardà han d'anar una mica més lluny a buscar intimitat. 

ASPIRACIONS.En la política espanyola funciona aquest mateix esquema, és a dir, que si un és un bon president autonòmic pot aspirar a dar el salto a la escena nacional, com els va passar a Jaume Matas, Manuel Chaves, José Bono i molts d'altres. La política autonòmica és un simple filtre per aspirar a fer política de veritat, la política nacional (la qual cosa és molt respectable, si tens clar en quina nació vius). A Catalunya entenem que la nostra política nacional és la catalana, i que ser president de la Generalitat és l'aspiració principal de qualsevol polític català perquè, a més de la responsabilitat que suposa, és un càrrec que troba els seus orígens en el segle XIV, i el van ostentar Pau Claris, Francesc Macià i Lluís Companys, entre d'altres. Costa d'entendre que algú que ha disfrutat d'aquesta dignitat -i que, per llei, encara té el rang d'Honorable- pensi que li ha arribat l'hora de fer cap salt, si no és un salt ben cap amunt, a escala internacional. I no és aquest el cas.

CAMINS CONTRARIS. Com és sabut, José Montilla ha imposat la seva designació com a senador, contra el criteri de veus importants del seu partit, com la d'Isidre Molas, que l'acusen de rebaixar la dignitat del seu anterior càrrec. I és curiós que això li passi a Montilla, que justament va seguir el camí contrari, és a dir, va fer servir el seu pas pel ministeri d'Indústria com a trampolí per aspirar a la presidència de la Generalitat. Ell, que va assumir el càrrec amb tota dignitat, i conscient de la càrrega emocional que duia al darrere, per tractar-se del primer president català procedent de la immigració andalusa. Ara, després d'un mandat curt i poc exitós, esdevindrà senador espanyol, i formarà part d'una de les institucions més desprestigiades de l'Estat, sentint-se com el capità del Barça B que puja al primer equip sabent que el seu únic destí és escalfar banqueta. Potser sí que haurà fet el salt, però en l'accepció genuïnament catalana de l'expressió.

Prenguem mal (si cal)

Diari Ara - 4/09/2011 - Toni Soler

Angela Merkel. Calia la reforma constitucional? La crisi ha posat de moda el vell principi de no estirar més el braç que la màniga; no es cansen de repetir-ho gurus i catedràtics. Però augmentar la despesa per estimular l'economia en temps de recessió és una recepta d'ús comú; ara, en canvi, el govern espanyol hi ha renunciat per llei (i per sempre, perquè el PP no tornarà mai el regal que li fan). Com que els paràmetres previstos en l'article 135 no s'aplicaran fins al 2020, sembla evident que el seu impacte sobre els mercats serà limitat, almenys a breu termini. Els efectes són molt més descriptibles a nivell polític: la modificació exprés de la carta magna del 1978 és una demostració de feblesa i de fortalesa, tot alhora. Feblesa de cara enfora: el govern socialista se sotmet al diktat de Merkel i Rajoy, és a dir, dels mercats; ho fa renunciant a una política financera pròpia. Espanya s'hi deixa un tros de sobirania; el PSOE, un tros d'ànima.

Heribert Barrera. En clau peninsular, en canvi, la reforma és un acte d'autoritat. El mateix govern que s'agenolla i somica davant del xèrif teutònic, es venja de la humiliació imposant les seves normes dins de casa. Amb la votació de divendres, PSOE i PP demostren a qualsevol somiatruites perifèric que, tot i la seva tendència a tirar-se els plats pel cap quotidianament, los dos grandes partidos nacionales poden posar-se d'acord quan els convé. I demostren, també, que només ells poden modificar l'arquitectura institucional de l'Estat. Aquesta reformeta vergonyant, feta a corre-cuita, sense encomanar-se a Déu ni al diable, acontentarà poc o molt els mercats, però en clau interna ha tingut un derivada perniciosa: ha posat de manifest la petitesa i la nimietat dels partits catalans. El PSC, desaparegut; CiU, exclosa; ERC i Iniciativa, clamant al desert. Heus aquí la conseqüència del marc legal que els catalans vam aprovar el 1978, quan veníem del franquisme i no se'ns oferia res millor. S'hi van conformar tots, excepte Heribert Barrera i pocs més. Les regles són aquestes, i només ens queda la conformitat... mentre el tauler de joc sigui Espanya.

Santi Vila. Rubalcaba i Rajoy li han fet un mourinho a CiU. Han posat el dit a l'ull de Duran. I Artur Mas ha avisat -un cop més- del risc de desafecció (que prendrem mal, per dir-ho a la manera de Guardiola). CiU, soci fundador de l'Espanya constitucional, queda fora del consens el mateix dia que el TSJC ens punxa allà on ens fa més mal: la llengua. Tanta artilleria no pot fer altra cosa que donar ales als sectors que -sobretot a CDC- han evolucionat cap al sobiranisme amb més resignació que entusiasme. D'entre ells hi ha un nom que cal retenir: Santi Vila, alcalde de Figueres, reelegit per majoria absoluta, i que no sol mossegar-se la llengua (quan CiU va habilitar l'accés del PP a l'alcaldia de Badalona, Vila va posar el crit al cel, per la qual cosa la direcció nacional el va renyar -o esbardufir, com es diu a Figueres-). Després de la reforma constitucional, Santi Vila ha afirmat que la secessió és "inevitable" i rere el seu posicionament hi ha la vocació de donar veu al sobiranisme emergent en els seus rengles. Vila va rebre ahir moltes felicitacions de companys de partit, amb càrrecs i alcaldies importants. Caldrà prestar atenció als pròxims moviments a CDC... però haurem d'esperar que passin les eleccions per saber si són gaire del tot sincers.

La indignació que cal

Diari Ara - 25/08/2011 - Toni Soler

El miratge. Algú sap què ha passat amb l'onada sobiranista que ens aixecava de terra i se'ns enduia al vol? El cicle electoral triomfant de CiU ho ha cobert tot d'un tel de conformitat, com si ara que hi ha timoner nou, la tripulació preferís esperar ordres a coberta. Ben cert, la situació econòmica ens afluixa a tots l'ànim. I com que la hisenda pública està pitjor del que semblava i no hi ha ni cinc, ni tan sols per satisfer el curt termini, les grans ambicions ens semblen luxes fora del nostre abast. Analistes desmenjats es vanten de dir que el debat sobre el concert econòmic "ja cansa", com si fos una distracció absurda que ens impedeix preocupar-nos de l'essencial, que és com arribar a final de mes. Increïble. Quin gran miratge, quina farsa discursiva, ordida des de l'espanyolisme de sempre, el que només té com a única preocupació la unitat d'Espanya. És exactament el contrari: el tema, l'únic tema, és el dels nostres diners.

L'espoli. És l'espoli fiscal. És la xuclada imparable, metòdica, sense parió a Europa en termes de solidaritat interterritorial, que supedita les nostres prioritats (seria millor dir-ne urgències) al sosteniment d'interessos que en gran mesura són aliens, per no dir contraris. Però el pitjor és que no podem lluitar contra la crisi perquè tenim les mans i els peus lligats. L'única preocupació de tots plegats hauria de ser com podem fer-nos amos del que generem i com podem retornar-ho a la societat en forma de benestar. Les acampades dels indignats , però, no en parlen. I, mentrestant, a Badalona i a moltes altres ciutats molta gent ha preferit votar un partit que nega aquest espoli fiscal contra tota evidència, només per pur patriotisme, i prefereix, en canvi, regatejar les beques de menjador i les places de guarderia als últims a arribar. Perquè l'estratègia del PP no és altra que aquesta: protegir l'Estat que xucla i centrifuga el nostre esforç fiscal desviant contra els sectors més fràgils de la nostra societat la indignació que això genera. Aquesta perversa recepta ha tingut un cert èxit entre sectors que, per causes perfectament descriptibles, detesten per igual la catalanitat i la immigració. Gent respectable, que pot arribar a significar un percentatge rellevant del cos electoral, però que representen la negació de l'ideal català, del que Catalunya vol ser com a comunitat nacional, d'homes i dones lliures, amb igualtat de drets i deures, amb independència del seu origen.

La majoria. La consecució de la sobirania fiscal, pedra angular de totes les sobiranies, no és ja un delit patriòtic, sinó un objectiu peremptori sense el qual ens condemnem a la subsidiarietat, la no responsabilitat, l'infantilisme polític i, sobretot, l'enquistament de conflictes socials que el PP utilitzarà sempre en benefici del que li convé, que és la desintegració del subjecte polític català. Els partits de la majoria democràtica catalanista han de deixar de banda tota altra prioritat per deixar clar quins són els principis i els ideals que representen la part més important de la ciutadania. Les picades d'ullet a Rajoy i Rubalcaba sí que cansen! Sobirania per fer la Catalunya de tots hauria de ser l'única divisa. La unitat civil és desitjable, però no som un país perfecte. Si la unitat civil implica renúncies impossibles, és molt més honorable l'ampla majoria dels que volem construir i merèixer un país digne. Indignem-nos, doncs, i fem-la possible.

La indignació que cal

Diari Ara - 5/06/2011 - Toni Soler

El miratge. 

Algú sap què ha passat amb l'onada sobiranista que ens aixecava de terra i se'ns enduia al vol? El cicle electoral triomfant de CiU ho ha cobert tot d'un tel de conformitat, com si ara que hi ha timoner nou, la tripulació preferís esperar ordres a coberta. Ben cert, la situació econòmica ens afluixa a tots l'ànim. I com que la hisenda pública està pitjor del que semblava i no hi ha ni cinc, ni tan sols per satisfer el curt termini, les grans ambicions ens semblen luxes fora del nostre abast. Analistes desmenjats es vanten de dir que el debat sobre el concert econòmic "ja cansa", com si fos una distracció absurda que ens impedeix preocupar-nos de l'essencial, que és com arribar a final de mes. Increïble. Quin gran miratge, quina farsa discursiva, ordida des de l'espanyolisme de sempre, el que només té com a única preocupació la unitat d'Espanya. És exactament el contrari: el tema, l'únic tema, és el dels nostres diners.

L'espoli. 

És l'espoli fiscal. És la xuclada imparable, metòdica, sense parió a Europa en termes de solidaritat interterritorial, que supedita les nostres prioritats (seria millor dir-ne urgències) al sosteniment d'interessos que en gran mesura són aliens, per no dir contraris. Però el pitjor és que no podem lluitar contra la crisi perquè tenim les mans i els peus lligats. L'única preocupació de tots plegats hauria de ser com podem fer-nos amos del que generem i com podem retornar-ho a la societat en forma de benestar. Les acampades dels indignats , però, no en parlen. I, mentrestant, a Badalona i a moltes altres ciutats molta gent ha preferit votar un partit que nega aquest espoli fiscal contra tota evidència, només per pur patriotisme, i prefereix, en canvi, regatejar les beques de menjador i les places de guarderia als últims a arribar. Perquè l'estratègia del PP no és altra que aquesta: protegir l'Estat que xucla i centrifuga el nostre esforç fiscal desviant contra els sectors més fràgils de la nostra societat la indignació que això genera. Aquesta perversa recepta ha tingut un cert èxit entre sectors que, per causes perfectament descriptibles, detesten per igual la catalanitat i la immigració. Gent respectable, que pot arribar a significar un percentatge rellevant del cos electoral, però que representen la negació de l'ideal català, del que Catalunya vol ser com a comunitat nacional, d'homes i dones lliures, amb igualtat de drets i deures, amb independència del seu origen.

La majoria. 

La consecució de la sobirania fiscal, pedra angular de totes les sobiranies, no és ja un delit patriòtic, sinó un objectiu peremptori sense el qual ens condemnem a la subsidiarietat, la no responsabilitat, l'infantilisme polític i, sobretot, l'enquistament de conflictes socials que el PP utilitzarà sempre en benefici del que li convé, que és la desintegració del subjecte polític català. Els partits de la majoria democràtica catalanista han de deixar de banda tota altra prioritat per deixar clar quins són els principis i els ideals que representen la part més important de la ciutadania. Les picades d'ullet a Rajoy i Rubalcaba sí que cansen! Sobirania per fer la Catalunya de tots hauria de ser l'única divisa. La unitat civil és desitjable, però no som un país perfecte. Si la unitat civil implica renúncies impossibles, és molt més honorable l'ampla majoria dels que volem construir i merèixer un país digne. Indignem-nos, doncs, i fem-la possible.

Indignar-se és suficient

Diari Ara - 22/05/2011 - Toni Soler

La mirada externa. Joan Lluís Bozzo em deia no fa gaire -a l'estrena de la divertida Yes we Spain , de Carlos Latre, que ell ha dirigit- que moltes produccions de Broadway contracten un especialista que es dedica a tallar les obres abans que s'estrenin. Es veu que el director i el seu equip estan massa capficats en l'obra per jutjar què hi sobra i què no rutlla, i que una mirada externa pot fer aquesta feina quirúrgica amb més rapidesa i eficàcia. Doncs bé: crec que els milers de ciutadans que acampen a les principals ciutats espanyoles estan complint aquesta missió. Estan dient als polítics, des de fora, el que necessiten sentir d'una vegada. Els estan mostrant un bosc que els arbres electorals no els deixen veure.

Llista de greuges. El moviment sorgit de les xarxes socials ha demostrat la seva eficàcia com a eina de denúncia. Ha dit alt i fort, des del bell mig de l'escena pública, veritats com temples: que la partitocràcia corromp el sistema. Que el sistema és massa tolerant amb la corrupció. Que els ciutadans no en tenim prou amb el paper de simples espectadors. Que les campanyes electorals ja no són un circ, sinó més aviat una farsa patètica. Que els lobis i les grans corporacions tenen un poder excessiu i incontrolat. Tot plegat ho diuen ciutadans lliures, sense violència ni instrumentalitzacions barroeres. Gent amb ganes de demostrar la seva implicació, el seu sentit comunitari. El seu és un toc d'alerta que genera debat, posa en evidència la buidor dels eslògans electorals i reclama més exigència en la gestió pública.

Alternatives. Alguns agosarats han comparat aquesta moguda amb la revolta egípcia, la qual cosa és un excés. Sobretot perquè a la plaça Tahrir la gent demanava un canvi de règim i de lideratge, i a Madrid i Barcelona no és el cas. La comparació amb el Maig del 68 és més afortunada, perquè allò també va ser una exhibició d'inconformisme, més que no pas el germen d'una alternativa política. M'alegro que sigui així, perquè continuo pensant que la democràcia parlamentària no té recanvi possible, i que els partits polítics, tot i merèixer totes les crítiques que reben, no es poden veure substituïts per assemblees de carrer de representativitat incomprovable, on el portaveu és el primer que agafa el micròfon, on s'aplaudeixen les consignes més atrevides o els tuits més enginyosos, on es funciona a base de flamarades i no del caliu que permet que les propostes siguin enraonades i aplicables.

No es pot deixar de banda que hi ha milers de persones militant als partits, els sindicats, les organitzacions sectorials i empresarials, les ONG, les associacions de mares i pares, les agrupacions veïnals i molts altres col·lectius que intenten fer petites revolucions en els seus respectius àmbits. Seria un error menystenir-los només perquè no són presents al Twitter. També seria un error demonitzar la classe política en conjunt. Els partits són una part del problema però han de prendre part en la solució, amb esperit crític i voluntat de regeneració.

Votar per derrotar la por

Diari Ara - 10/04/2011 - Toni Soler

Èxit. No ens cal saber quanta gent votarà a la consulta de Barcelona per constatar que, al final del dia d'avui, uns quants centenars de milers de catalans ja hauran donat suport explícit a la independència. A Catalunya, cap altra causa té una capacitat de mobilització similar. Cap altra iniciativa ciutadana, impulsada amb la indiferència o l'hostilitat dels poders públics, ha obtingut un resultat comparable. L'èxit de la consulta és incontestable, i no només des d'un punt de vista numèric, sinó també dialèctic: mentre els sobiranistes plantegen un nou horitzó polític en positiu, convidant a expressar el vot lliurement, els detractors de la consulta atien la por com a única eina. La por a la divisió, la por a la frustració, la por a les dificultats d'un procés incert. O bé esgrimeixen ridícules raons de procediment, com ha fet El Periódico ("Així, no", afirmen. ¿És que el marc legal permet una altra manera de fer-ho?), tot obviant les traves -per no dir les putades- amb què l'ajuntament socialista ha obsequiat els organitzadors. I pensar que aquesta consulta val 80.000 euros, tots de butxaques privades, mentre que el referèndum de la Diagonal ens va costar tres milions…

 

Deslegitimar. Els altaveus del rebuig es valen d'excuses per no atacar la consulta en si, que és el que realment els cou. Si fem excepció de la Falange i el PP, ni una sola veu catalana ha tingut el coratge d'alçar-se per defensar la unitat d'Espanya amb raons positives. Per què? Doncs perquè això suposava defensar el no, i -per tant- entrar en el joc democràtic: legitimar la consulta. I això és el que es pretén evitar de totes totes. Si s'accepta que el poble català és un subjecte polític propi, i que té dret a opinar sobre el seu futur, es crea un precedent perillosíssim. Ens ho podríem prendre per costum! Tots els que ridiculitzen la precarietat de mitjans de la consulta, tots els que menystenen la feina desinteressada de milers de voluntaris i el vot legítim de molts milers més, amaguen el seu veritable raonament: Catalunya políticament no existeix i, per tant, no té el dret de pronunciar-se sobre la seva sobirania.

Sense por. El vot en la consulta d'avui és un acte merament simbòlic i voluntarista. Per això Artur Mas i Jordi Pujol hi han pres part -cosa que explica, d'altra banda, el posicionament dels dos principals diaris del país-. Però també ha votat, o votarà avui, gent tan diversa com Joan Rigol, Moisès Broggi, Justo Molinero i el pare Manel. Hem de saber advertir que una consulta vinculant encara no és previsible, que Catalunya no està preparada per esdevenir un estat sobirà, ni té -de moment- les eines ni la capacitat coercitiva per fer-ho possible. Però els votants -la gent de Catalunya, nascuda on sigui- poden demostrar que creuen en el seu dret a decidir, i que no els fa por exercir-lo. Només per això, per combatre els que fan ús d'argumentacions mesquines, val la pena acostar-se a les urnes i dir que sí o que no. Tant el sí com el no són opcions a favor de la democràcia i en contra de la por.

I si no passés res?

Diari Ara - 3/04/2011 - Toni Soler

EMOCIONS MIL. "Abrils i senyors, tots traïdors", diu una contundent (i subversiva) dita popular. Som a l'abril, el mes de la climatologia capritxosa, dels xàfecs i les solellades sobtades, de les mànigues curtes prematures que acaben en constipat. L'abril és el mes primaveral per excel·lència, però també és el mes de la catalanitat emocional, encarnada en Sant Jordi i la Moreneta. Els defensors del determinisme climàtic dirien que totes dues coses tenen molt a veure; que l'eufòria atmosfèrica, el festival del sol i el pol·len atien cert catalanisme tel·lúric: ens fan adonar del vincle que sentim amb el territori. A l'abril ens agrada viure aquí, tot ens sembla més bonic, més propi i més digne de ser defensat. Això no té res de polític, en principi. Però és que el clima polític també abrileja: el dia 10 hi ha la consulta sobiranista a Barcelona, el dia 14 farà 80 anys de la República catalana d'en Francesc Macià... i, a més, el Barça i el Madrid s'han d'enfrontar fins a quatre cops per la conquesta de tots els títols possibles. A l'abril, emocions mil!

 

LA CONSULTA. Els capricis del calendari situen la cita electoral del 10 d'abril al costat de l'efemèride republicana del 14. Qui voti per la independència el dia 10, a més de saber que Pujol i Mas ja ho han fet, tindrà al cap el que va passar en aquesta mateixa ciutat fa 80 anys justos. És impossible no establir paral·lelismes entre les dues dates, entre els dos fenòmens. Estem parlant de dues expressions de sobiranisme: el de les aspiracions i el dels fets. El del somni i el del fet històric. Però, si ens hi fixem bé, potser trobarem més realisme -més realitat- rere la consulta del dia 10, que no pas en la proclamació del dia 14, que constitueix un gran moment èpic però al cap i a la fi va resultar ser un miratge.

DUES LLIÇONS DEL 14-A. El 1931, després de guanyar per sorpresa unes eleccions municipals, Macià i Companys van fer caure la monarquia borbònica sense disparar ni un tret. L'Avi va proclamar la República catalana confiant en una solució confederal per a Espanya. Ho va fer comptant només amb el seu prestigi i el seu carisma, res més. Durant tres dies, el nou règim sobirà va estar en vigor, però no va fer cap pas endavant per consolidar-se. No va poder -i, en part, no va voler- ensenyorir-se de cap dels ressorts del poder estatal: la hisenda, l'ordre públic i les relacions internacionals. El dia 17, el govern espanyol va admetre l'autonomia de Catalunya, però després d'imposar la conversió de la República catalana en Generalitat. De tot plegat se'n desprenen dues lliçons que cal tenir presents avui dia. Primera, que en política quan es té força -la força que sigui- s'ha de tendir als fets consumats. Segona, que per obtenir la independència no n'hi ha prou de sortir al balcó i proclamar-la. Cal pensar, sobretot, en l'endemà.

I ara fem-nos una pregunta: si el Parlament proclamés la independència, com reclamen Laporta i López Tena, passaria alguna cosa? Ens enviarien els tancs... o rebríem el terrible càstig de la indiferència?

Més pressió per a Mas

Diari Ara - 1/04/2011 - Toni Soler

Després de proclamar solemnement que s'ha quedat sense arguments en contra, Jordi Pujol ja ha votat sí a la independència. Xavier Trias va reiterar dimecres que també ho farà. Com Oriol Pujol i com ja va fer Felip Puig. De la plana major de CiU, només Duran i Lleida es mostra hostil a la consulta de Barcelona. Cada cop es fa més estrany, doncs, pensar que Artur Mas pugui passar de llarg de la cita del 10 d'abril, tenint clar -com ho té- què li demana el cos. I si Mas va a votar, és evident que la consulta agafarà una volada que fa un any no es podia sospitar. L'esforç organitzatiu i mobilitzador dels responsables de l'esdeveniment està tenint els seus fruits, i això pot donar lloc a un resultat que impacti i ens mogui a la reflexió. Això, en un moment d'efervescència nacional, urgència financera i desafiament al govern espanyol, configura un paisatge ple d'interrogants. La Santa Aliança, que dilluns feia la gara-gara a Artur Mas a Madrid, té raons per amoïnar-se.

La Santa Aliança

 

Diari Ara - 20/03/2011 - Toni Soler

Celles alçades . A partir del 2012, si no hi ha una sorpresa, el futur de l'economia espanyola estarà en mans del PP i de CiU, dues formacions de centredreta distanciades per raons d'antagonisme nacionalista. Ara, les elits econòmiques d'aquí i d'allà volen que aquesta distància s'esvaeixi. Saben que hi ha molt en joc, que la recessió econòmica no afluixa... i saben també que alguna cosa s'està movent a Catalunya; ho saben des de fa més d'un any. La manifestació multidudinària del 10-J i l'expansió sobiranista van fer alçar moltes celles il·lustres. Es va produir una reacció visible, airada i visceral per part de la inefable caverna. Però també hi va haver una reacció d'una altra mena, més silenciosa, més intel·ligent i de més llarg recorregut. La facció més lúcida de la dreta política i econòmica va veure clar que Catalunya s'allunyava cap a un destí incert, i encara pitjor, que CiU podia veure-s'hi arrossegada. Havien d'evitar-ho.

Rajoy marca el to . La CiU pactista, la del peix al cove, és la clau de volta de l'estabilitat política a Espanya, i la garantia d'una futura majoria de centre-dreta. Calia retornar-la al camí del seny constitucional. I aquesta vegada no es podia fer amb el garrot, sinó amb la pastanaga. El PP ha après dels errors passats... O simplement s'acosten eleccions. Rajoy ha donat una ordre inequívoca: prou parlar de l'Estatut i de la immersió lingüística. Els barons autonòmics -especialment Feijóo i Sánchez-Camacho- ajuden a modular un nou discurs. La FAES pot dir missa, però la prioritat de Rajoy és assegurar-se el suport de CiU i apartar-la de la temptació sobiranista. Així, el futur inquilí de la Moncloa es proposa harmonitzar el mapa autonòmic; però també reformar el Senat, potser amb el suport del PSOE. I si Catalunya demana el concert, oferirà el millor dels seus somriures i " escuchará atentamente ", com ja va anticipar a tota portada a La Vanguardia . Això no enganyaria ni el més ingenu dels convergents, però cal tenir en compte el factor Duran i Lleida. A Duran li toca recórrer l'altre tros del camí. Ja ho està fent, com a plenipotenciari de la Generalitat a Madrid, sense que ningú a la federació li posi traves. Duran marca el to, nomena alts càrrecs, fa anuncis en nom del Govern i es contradiu amb Mas o amb Pujol sense cap mania. Respectat a Madrid, blindat a Catalunya, el líder d'Unió està adquirint el protagonisme que CDC li ha escatimat durant dècades.

Pacte de ferro . La Santa Aliança s'obre camí. I ho fa amb el suport actiu de les elits econòmiques, que volen, sobretot, que el centredreta català i espanyol segellin un pacte de ferro que garanteixi una dècada d'estabilitat, que tregui Espanya de la recessió i que conjuri per sempre més el perill sobiranista. La presència de Fainé i Rosell al capdavant de la CECA i la CEOE hi ajudarà molt; la de Piqué al Cercle d'Economia, no cal dir-ho; a Barcelona es fan esforços conspiratius, el més rutilant dels quals és el lobi anomenat Pont Aeri (o Puente Aéreo), en què també hi ha Planeta, Godó, La Caixa, Cajamadrid i molts altres agents socials i econòmics interessats a aconseguir que Madrid i Barcelona " estrechen lazos ". El que puguin unir els calés, que no ho separi la política. Aquesta és la Santa Aliança que s'està forjant, i suposa l'ofensiva espanyolista més ambiciosa i intel·ligent dels últims anys.

Malgrat Espanya

Diari Ara - 17/03/2011 - Toni Soler

Entre l'AVE Madrid-Sevilla i el Corredor Mediterrani passaran prop de 30 anys. Durant aquestes dècades prodigioses del nou desarrollismo hispà, la pell de toro s'ha omplert de trens d'alta velocitat amb un únic origen -Madrid- i un ventall de destinacions absurdes, entre les quals no hi ha l'eix Catalunya-València-Múrcia, el més dinàmic de l'economia espanyola. ¿Reequilibri territorial o, més aviat, nacionalisme ferroviari? Desoint la lògica, el govern espanyol ha fet de l'AVE un ariet per vertebrar Espanya, desvertebrar els Països Catalans i convertir Madrid en París, per dir-ho en paraules de Germà Bel. Que ara el ministre Blanco digui que l'eix mediterrani és "estratègic" és una burla. El Corredor és una obra d'interès europeu que es farà malgrat les traves dels successius governs espanyols. Recordem-ho.

Sense la política

Diari Ara - 6/03/2011 - Toni Soler

Una petita anècdota. La Grècia clàssica i la Itàlia contemporània són dos exemples que demostren que, en la història dels pobles, la política no ho és tot. Els més liberals i els més anarcoides dirien, fins i tot, que la política no és res de res (una petita anècdota, com exclamava Salvador Dalí per justificar la seva adhesió al franquisme). I si això fos cert -que no ho és- seria un enorme consol, perquè a Catalunya les coses van prou bé, estem ben orientats, albirem horitzons que durant segles ens havien semblat utòpics; però és la política, justament, la que amenaça d'esguerrar-ho tot. Mai com ara la política havia estat tan lluny del que el país reclama, mai com ara havíem sentit que els polítics, en lloc d'empenye'ns, ens obliguen a frenar. Els dos grans partits catalans es mouen en un mar de dubtes i vacil·lacions; l'independentisme organitzat (sic) ofereix dia rere dia un espectacle depriment. Tot es pensa i es decideix en funció del tauler d'escacs espanyol, on no passem de ser uns simples peons.

Era de la responsabilitat. Som peons de la política, però no pas d'altres àmbits, on mostrem qualitat o, almenys, certa determinació. La societat catalana suporta les estretors d'una crua recessió, amb una demografia complicada -per dir-ho de forma suau- i una cultura sempre plural, però mai escindida -excepte per als incultes de tots els costats-. I a desgrat d'aquestes dificultats, hi ha una evident florida de la consciència nacional, del conreu de la llengua pròpia, sense exclusions ni col·lisions estèrils, en camps ben diversos. També a la premsa: a l'exitosa irrupció del diari ARA hi hem d'afegir l'aparició de La Vanguardia en versió catalana, una decisió que es basa en motivacions empresarials, cosa que encara li dóna més valor. En paral·lel, el món econòmic i social va entenent que la crisi, si bé és global, demana també solucions domèstiques, entre les quals la sobirania fiscal és la que desperta un consens més ampli. Però també l'eix mediterrani, l'autogestió de l'aeroport del Prat, la internacionalització, el suport a les pimes, l'aposta per l'I+D... A Catalunya, molts emprenedors tenen ganes d'abandonar la queixa adolescent per entrar en l'era de la responsabilitat.

Tirar del carro. I aquí és on arribaríem al torn de la política; aquí hauríem de parlar de la unitat d'acció, l'assumpció de compromisos de llarg abast, la renúncia al tacticisme en un context que el fa inacceptable. Però els partits polítics centrals no volen tirar del carro; si de cas, esperen enfilar-s'hi, un cop quedi clar que el carro avança. I és una llàstima, perquè s'ha de reconèixer que tant CiU com PSC són els protagonistes de tres dècades d'autonomia sense les quals no s'explica l'esperançadora conjuntura actual. I són ells els que tenen la clau, ja que l'independentisme polític, si no s'espavila, no servirà ni per fer bullir l'olla. Però la feina no espera; i és una feina que, sense el concurs de la política, serà força més feixuga, i finalment estèril. Perquè en Dalí mentia: la política és força més que una anècdota.

La implosió que ve

Diari Ara - 16/01/2011 - Toni Soler

Ofensiva . Portem mesos debatent quin to tindrà la presidència d'Artur Mas. Ens preguntem si serà una legislatura de gestió contra la crisi, o si hi haurà lloc per a l'agenda de l'avenç nacional (que és una altra manera d'enfocar la gestió contra la crisi, pensem alguns). Volem saber si això del pacte fiscal serà un brindis al sol o un envit seriós a l'Estat. Si xisclaran els sobiranistes de CDC, o si Duran aconseguirà silenciar-los amb un bozal . Però resulta, ai las, que això tampoc no depèn de nosaltres. No som lliures per decidir quan ens enfadem i quan no. Potser l'Artur Mas volia tranquil·litat i bons aliments, però sembla evident que a Madrid han decidit una altra cosa: s'acosta una ofensiva en tota regla contra les autonomies en general i contra Catalunya en particular. Mas haurà d'entrar al trapo . L'hi obligaran.

aznar . José María Aznar ha demanat un vot massiu per al PP perquè Rajoy pugui encarar lliurement la revisió de l'estat de les autonomies, aquest federalisme d'opereta impulsat el 1978 per la UCD i el PSOE per diluir la diferència catalana. Ara consideren que 17 Parlaments, 17 horaris comercials, 17 televisions i 17 de tot són un luxe que no ens podem permetre. Aznar deu tenir part de raó, tot i que, quan ell manava, les autonomies (majoritàriament en mans del PP) no eren una rèmora, sinó un complement del miracle econòmic espanyol. I mentre es queixa de duplicitats, no diu que l'Estat té més funcionaris que abans. I que manté un ministeri de Cultura buit de competències, però amb prou pressupost per endur-se l'arxiu Centelles o el fons documental de Carmen Balcells.

Però no ens enganyem, el debat no és tècnic, sinó tàctic (cal assenyalar un culpable de la fallida) i emocional ( reforzar la idea de España, com suplicava el diari Abc ). Això és el que ens espera si Rajoy obté la victòria que tothom li vaticina. El problema, però, és que el PP no estarà sol en aquesta croada. L'acompanyaran milions de vots (centenars de milers a Catalunya: aquest és el nostre taló d'Aquil·les) i, a més, comptarà amb el suport d'un PSOE desorientat i sense discurs. L'ofensiva de ZP contra els horaris comercials n'és el primer exemple. Però els socialistes, a més, preparen un pla per racionalitzar l'estat de les autonomies, i amb aquest arsenal intentaran resistir el vendaval popular.

riscos . Des d'un punt de vista tàctic, la implosió que s'acosta no és dolenta per a cap govern espanyol: el xivarri potser distraurà els ciutadans del drama autèntic, la fallida internacional de la marca Espanya i la inevitable retallada de despesa pública. Però si mirem més enllà, només una mica més enllà, veurem que l'Estat està jugant amb foc. A Euskadi, el lehendakari més impopular des de la Transició s'enfrontarà, tard o d'hora, a un món abertzale reforçat i reincorporat a la vida política; a Catalunya hi ha un govern nacionalista sòlid i uns moviments reivindicatius de fons que no tenen res a veure amb les tristes batalletes de l'independentisme polític. I hi ha, sobretot, un interrogant enorme: ¿algú creu que el PSC seguirà les passes del PSOE si proposa -com sembla- una nova LOAPA?

Jo no sé si aquesta Espanya en fallida, intervinguda, crispada i condicionada pel soroll mediàtic del postfranquisme està en condicions de plantejar una batalla amb tants riscos. Però, si ho fa, és possible que Artur Mas es trobi, sense proposar-s'ho, davant d'una disjuntiva que no esperava. No pas tan aviat.

Una teoria de la desafecció

Diari Ara - 05/12/2010 - Toni Soler

SÀTRAPES.

Des del vuelva usted mañana d'en Larra, al piove, porco governo dels italians, passant per la destralera denominació peus de ministre per designar una de les especialitats porcines més celebrades de la nostra cuina, les mostres populars de rebuig a la política són un fenomen transversal i crònic. No podria ser d'una altra manera, perquè la història de la política ha transcorregut pel pedregar de la tirania o pel sender de la corrupció. No hi ha corrandes, ni auques, ni cançons, ni acudits sobre polítics bons, honestos i servicials. Només n'hi ha sobre reietons capriciosos, emperadors sense vestit, governadors amb les butxaques plenes o sàtrapes cruels. Ens queda el savi Salomó, que no va voler tallar una criatura en dues parts; el patrici Cincinat, que va renunciar a la dictadura per tornar a casa a llaurar el seu tros; i el nostre Jaume I, que no va voler desmuntar la tenda per no desallotjar unes orenetes. Però més enllà d'aquestes historietes ordides pels gabinets de premsa respectius, la realitat ens diu que els polítics són l'esca de tots els mals, els receptors de tots els improperis i els causants de totes les malures. No hi ha res de nou.

APOLÍTICS.

En el cas català, la desconfiança envers la cosa pública és reconsagrada i ancestral. Els catalans, de política, en sabem ben poc. Vam tenir rei mentre el rei manava poc, i quan els monarques van començar a tenir autoritat de la bona el nostre se'n va anar a Madrid, i l'esquelet institucional que va restar aquí era tan nyicris i tan mesell que quan ens van fotre el Rosselló amb prou feines va piular. I a partir del 1714, ni això no vam tenir, i l'Estat il·lustrat se'ns va aparèixer com un invent foraster i hostil. Catalunya va acostumar-se a anar fent sense la política, i dos segles de negligència borbònica la van acabar de convèncer que tot allò que era públic era també car.

Al segle XX, el catalanisme va proclamar que calia política catalana per contrarestar els desastres de la política espanyola, i va voler revifar -potser seria millor dir engendrar - l'esperit polític català. Ho va intentar dos cops, amb la Mancomunitat i amb la Generalitat republicana, i tots dos cops va venir un militar semianalfabet i es va carregar l'invent. Vet aquí, doncs, que els dos experiments van tenir morts tràgiques i prematures, van ser el James Dean dels règims polítics, i això va fer que els catalans mitifiquessin aquells episodis i en guardessin una memòria esbiaixada, com ho fan els pobles més sentimentals.

RUTINA.

Després del franquisme, una classe política jove i despentinada va agafar el relleu. Eren herois que havien fet lluita clandestina, i comparats amb aquelles mòmies d'en Samaranch, en López Rodó i companyia, eren com els Beatles: els estimàvem. Van portar la democràcia i l'autonomia, van treure'ns de la crisi del 73, i ens van portar a l'orgasme olímpic. ¿I ara què?, vam dir tots, després del 1992. Ara, res. Ara, la rutina. Com els països normals. Un govern rere l'altre, cada any un cas de corrupció, cada dècada una crisi econòmica, i anar fent. La classe política catalana ja no té una èpica al darrere, ni orenetes per salvar. Són tan corruptes, tan ineptes, tan previsibles, tan porucs, tan entabanadors -o tan poc- com ho són els polítics a la resta del món. I l'afecte que els vam tenir durant la Transició ha donat pas al desafecte propi de l'ensopiment democràtic. Però ni ells són pitjors, ni nosaltres més severs. Simplement, encara no estàvem curats d'espants.