Fer el salt

Diari Ara, Toni Soler,  5/12/2011

L'EQUIP FILIAL. Dimecres passat, en rebre un merescut premi Ondas, Albert Om va presumir de lluir la samarreta de TV3, i a la vegada va ressaltar el valor afegit que suposa que tants grans professionals formats a la nostra hagin triomfat després a les diverses cadenes espanyoles. En el currículum de molts d'aquests companys hi podem llegir que després del seu exitós debut a Catalunya van poder "dar el salto a una cadena nacional", la qual cosa, a Madrid i voltants, es considera el cim d'una carrera televisiva. A mi m'entusiasma que la gent es bellugui i conquereixi públics diversos, però crec coincidir amb l'Albert en el fet que TV3 no és -i no ha de ser- una simple plataforma per ascendir, una mena d'equip filial en què els jovenets es foguegen abans de jugar a la lliga dels millors. Canviar TV3 per TVE, Antena 3 o La Sexta és un pas legítim, però no és cap salt, perquè TV3 també és una cadena nacional, i juga a la lliga dels millors tot i tenir molts menys mitjans; competeix gràcies al seu esforç, la seva creativitat i -last but not least- els seus valors. L'única diferència és que l'Albert Om passa desapercebut a Logronyo, mentre que en Jordi Évole o en Xavier Sardà han d'anar una mica més lluny a buscar intimitat. 

ASPIRACIONS.En la política espanyola funciona aquest mateix esquema, és a dir, que si un és un bon president autonòmic pot aspirar a dar el salto a la escena nacional, com els va passar a Jaume Matas, Manuel Chaves, José Bono i molts d'altres. La política autonòmica és un simple filtre per aspirar a fer política de veritat, la política nacional (la qual cosa és molt respectable, si tens clar en quina nació vius). A Catalunya entenem que la nostra política nacional és la catalana, i que ser president de la Generalitat és l'aspiració principal de qualsevol polític català perquè, a més de la responsabilitat que suposa, és un càrrec que troba els seus orígens en el segle XIV, i el van ostentar Pau Claris, Francesc Macià i Lluís Companys, entre d'altres. Costa d'entendre que algú que ha disfrutat d'aquesta dignitat -i que, per llei, encara té el rang d'Honorable- pensi que li ha arribat l'hora de fer cap salt, si no és un salt ben cap amunt, a escala internacional. I no és aquest el cas.

CAMINS CONTRARIS. Com és sabut, José Montilla ha imposat la seva designació com a senador, contra el criteri de veus importants del seu partit, com la d'Isidre Molas, que l'acusen de rebaixar la dignitat del seu anterior càrrec. I és curiós que això li passi a Montilla, que justament va seguir el camí contrari, és a dir, va fer servir el seu pas pel ministeri d'Indústria com a trampolí per aspirar a la presidència de la Generalitat. Ell, que va assumir el càrrec amb tota dignitat, i conscient de la càrrega emocional que duia al darrere, per tractar-se del primer president català procedent de la immigració andalusa. Ara, després d'un mandat curt i poc exitós, esdevindrà senador espanyol, i formarà part d'una de les institucions més desprestigiades de l'Estat, sentint-se com el capità del Barça B que puja al primer equip sabent que el seu únic destí és escalfar banqueta. Potser sí que haurà fet el salt, però en l'accepció genuïnament catalana de l'expressió.