El valor dels valors

Diari Avui - 15/05/2011 - Xavier Graset

Necessitem sant Tomàs per creure'ns això que estem vivint amb el Barça. I és que sant Tomàs tenia estudiada la perseverança, un dels nous valors culés. Perseverança com a hàbit, també actitud mental per resistir la tristesa, i permanència en el bé fins al final de la vida. Ja fa anys que Francesc Torralba va arrenglerar un centenar de valors per viure, i d'aquesta llista n'hi ha molts que donen contingut a aquesta definició que diferencia el joc blaugrana. Laboriositat, eficiència, imaginació, tenacitat, generositat, fortalesa, humilitat, temprança, epiqueia, alegria, la magnanimitat per afrontar els grans reptes, coratge i memòria, en serien uns quants exemples. I a més, pel que veiem del Barça de Guardiola, no es tracta de guanyar de qualsevol manera, sinó de fer servir el propi joc com un valor. I és que jugar és com viure, amb normes i pautes de conducta.

Per això ara que els joves culés no saben què és això de patir per aconseguir un títol, i tota la societat té un equip per emmirallar-se i agafar com a model, hem de posar l'alerta sobre la violència i tensió que hi ha molts caps de setmana als camps de futbol on els més petits somnien ser Messi. És preocupant veure com certs pares projecten les seves frustracions, i alhora aspiracions, en els fills de tan mala manera, amb tanta mala fe. Com es generen petits monstres, amb el verí de la violència i el joc brut incorporat per al seu futur. Quina llàstima! Aquest esperit espartà, amb un règim d'entrenaments que copia el dels professionals, i que no deixa espai per al plaer de jugar.

Què hi farem! Parlant de valors com el coratge i la memòria, l'última i deliciosa pel·lícula de Woody Allen, Midnight in Paris, es capbussa en la transmissió del passat. Vaja, que els seus protagonistes acaben convençuts que alguns dels temps passats eren millors que el present, que l'Edat d'Or és la de les generacions passades.

Potser aquí el Barça i els seus èxits, sense menystenir el passat, donen valor i Pilota d'Or al present, i ens abonen a un futur esperançador.

L'estat de les gelosies

Nació Digital - 10/02/2011 - Xavier Graset

Potser sí que l’esperit de la LOAPA, la marca hispànica, vaja la clàusula Camps, s’ha enquistat en els pensaments de tots els presidents autonòmics, que funcionen per reacció automàtica a qualsevol petició, pacte, sol·licitud o instància que faci la Generalitat i el seu govern.

Perquè serà que ja ens imaginàvem el que ha passat, perquè se’ns apareix com un malson, perquè sabiem que la visita del president Mas, al president Zapatero acabaria amb la queixa de la resta de comunitats, i de l’alcalde de Madrid parlant de tracte de favor i privilegis?

És ben trist, però vaja sempre ha estat així. Vaja no sempre. Però d’ençà la Loapa. I el record de Tejero ara que som a punt de l'aniversari sonat del 23-F pesa massa. Per això no ens deixen de petja, i tant és que tinguis mar, que totes les autonomies han de tenir competències de ports i pesca.

Tant és així que més que d'estat de les autonomies s’hauria de parlar d’estat de les gelosies. En una situació de criaturada permanent, ni quan es reclama el que pertoca, ni quan el que es demana és endeutar-se, o refinançar el deute que venç aquest any, havent presentat un pla de viabilitat, i havent fet deures i retallades, la reacció és i perquè a mi no? Ja va passar amb la segona onada d’estatuts. Va començar Catalunya, i com un seguit de fitxes de dòmino, al darrera van venir tots els demés, que ja consideraven que el seu estatut també havia donat tot el que podia donar. I per apagar l’incendi polític que se li plantejava a Zapatero, amb nou comunitats en peu de guerra, set del PP i dues (Aragó i Castela-La Manxa) del PSOE, Hisenda ha dit que és clar que sí.

Aquesta és la reacció natural. Aquí no hi ha la teoria de la FAES d’Aznar, la de la recentralització, ni la consideració del federalisme com a fase superior de l’autonomisme del PSOE. La utopia federal es quedarà pel camí, i en canvi la tisora d’Aznar que vol evitar duplicitats, en favor del Govern central és clar, és el futur que ens espera. És el futur que pronostica el CIS en la seva última enquesta, que dóna al PP una resultats que ratllen la majoria absoluta, malgrat que Rajoy, segons la mateixa enquesta, sigui el polític menys valorat. Una diferència de deu punts, que el PSOE només retallaria amb Alfredo Pérez Rubalcaba com a candidat. És clar que l’actual ministre de l’interior, gat vell, és un fi jacobí, i els altres són de brotxa grossa. El resultat final s’assembla força.
Costa de digerir la geometria variable que teòricament hauria de comportar un model com l’autonòmic.

I per si no voliem “anar a la ruïna”, segons que va dir ahir el president Mas, no hi havia més remei que retallar, i com a primera llei aprovar l’endeutament.

Fins el PP d’Alicia Sànchez Camacho, ha canviat de to. Ha dit que Catalunya no rep cap privilegi. És clar que ho diu al Parlament i en català, només cal que truqui als set companys de partit, que no ho entenen, o a l’alcalde de Madrid, o a la seu de Gènova, i els ho expliqui en castellà. Ja és trist que la gelosia sigui el motor.