Ara n'hi diuen de cartera

Diari Avui 6/07/2011 - Jordi Badia


L'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat ha revifat el debat mediàtic sobre les ganes que tenim els catalans d'independitzar-nos d'Espanya. Hi ha tres dades clau: el 42,9 per cent dels enquestats votarien a favor de la independència de Catalunya, un 28,2 per cent ho farien en contra i hi ha un 75,1 per cent de catalans que estan a favor d'un sistema fiscal propi com el que tenen el País Basc i Navarra. Aquest darrer percentatge és el que ha fet dir a molts comentaristes que, de fet, l'independentisme que creix és el de la cartera més que no pas el de la bandera; la conclusió següent deurà ser que si l'independentisme augmenta és per culpa de la crisi econòmica i que, per tant, és una mera qüestió de temps: morta la crisi, mort l'independentisme.


Trobo que aquest argument és molt miop. I d'una ignorància fascinant, que només s'explica per la tendència malaltissa de valdre'ns dels tòpics que tenim més a mà, per més tronats i falsos que siguin. I doncs què: darrere de tots els processos d'independència hi ha hagut sempre un motor econòmic que les ha alimentades, però no n'hi ha hagut tampoc mai cap que no s'hagi alineat darrera de cap bandera, llengua o un qualsevol altre símbol nacional. Ara que, ben pensat, la majoria de vegades, els principals arguments per a la independència nacionals els han fornit les metròpolis i els sectors que hi són més aferrissadament contraris.


Ja poden anar dient aquells que creuen que l'independentisme d'ara és una febrada de cartera. S'enganyen tant com aquells qui, el Partit dels Socialistes de Catalunya, per exemple, preferirien que el CEO s'hagués estalviat fer la pregunta. Amb la seva actitud demostren que són ben conscients de quina resposta s'hi havia d'obtenir, però viure d'esquena a la realitat no l'ha canviada pas mai. Després s'exclamen del que els passa quan en realitat encara els passa ben poc.


El debat per la independència de Catalunya no és pas tan difícil d'emmarcar i les raons que hi pot haver per a voler-la no són tampoc gens complicades de comprendre. Catalunya és una nació i té dret a decidir si vol recuperar la independència que li van arrabassar fa tres-cents anys i refer tants camins com li van desfer i estroncar. Que fins ara no l'hagi pogut exercir o que cada vegada que ho ha provat n'hagi sortit més malparada que no pas estava, no vol dir que no el tingui. El dret a l'autodeterminació és un dret universal que tenen tots els pobles, no cal que ningú els el reconegui i atorgui.


L'independentisme fa dècades que creix, no és pas un fenomen d'avui ni de la crisi econòmica actual. La causa primera i última és que amb Espanya, la de dretes i la d'esquerres, no hi ha res a fer. Si ara emergeix amb una força decisiva és perquè ja s'ha arribat al cap del carrer.


El pacte constitucional de la transició ha resultat ser una enganyifa. Tots els ponts federals o confederals, digueu-n'hi autonòmics si més us plau, els han esberlats i el dilema ha quedat plantejat entre assimilació o independència (que, de fet, és del que s'ha tractat sempre). I arribats en aquest punt, tocarà decidir-se més aviat que tard. I sí, la conjuntura econòmica hi afegeix urgència, és clar.

Mirant enrere

Per fer-se el sorprès d'aquest augment de l'independentisme o bé cal molta barra o bé s'ha de ser molt miop, o les dues coses a la vegada. Durant molts mesos, unes 800.000 persones han anat votant a favor de la independència en el procés de consultes populars; representen un 20 per cent del cens electoral, que no és molt però que no és pas poc. I ara fa un any més d'un milió de persones es van manifestar pels carrers de Barcelona a favor del dret a decidir. Podríem anar tirant enrere i fixar-nos en qüestions que no tenen res a veure amb els calés, com les seleccions nacionals, però em penso que no hi fa cap falta. L'independentisme ja és majoritari a Catalunya i si no hi ha un capgirament que ara es fa molt difícil d'imaginar, aviat serà irreversible.

Barça i independència

El Punt - 7/05/2011 - Jordi Badia

Els Barça - Madrid sempre han estat més que un partit de futbol, i en aquesta sèrie de quatre gairebé consecutius que han disputat aquests darrers dies ho han estat més que mai. Observant què ha passat, sentències com aquelles que diuen que el futbol és una religió laica o que, més adequada pel que fa el cas, el futbol és la política per altres mitjans adquireixen un sentit ben ple.

 

Certament, hi ha un risc de caure en una mena de presentisme. Pot passar que la proximitat dels enfrontaments no ens deixi agafar la perspectiva suficient. D'incidents i estirabots com els que hi ha hagut durant aquests divuits dies de frenesí de culers i merengues, n'hi ha hagut sempre, i segur que encara en podríem trobar de més greus i de més forassenyats. Però em fa l'efecte que la intensitat i la seriositat amb què s'han produït ara és nova i no només s'explica per raons futbolístiques.

 

La simbologia d'una i altra afició ha estat més nacional que mai. Tot i que no disposo de dades amb què sustentar-ho més que la meva pròpia observació, m'ha fet tot l'efecte que els culers treien més estelades que en d'altres cops i que els merengues també recorrien a la bandera espanyola d'una manera més intencionada. Ara: si simbòlicament el grau d'exacerbació és discutible, en el pla de les declaracions i de les actuacions institucionals em sembla innegable.

Hem sabut que el jugador del Barça Gerard Piqué es referia a la lliga i la copa com els trofeus dels “espanyolets” i, fossin els comentaris del defensa català certs o no ho fossin, hem vist com la premsa de Madrid i del Madrid els esbombava per arengar les hosts merengues contra les forces catalanoblaugranes. I hem sentit com l'exporter del Madrid Paco Buyo cridava José Guardiola i remarcava que li deia José perquè “som a Espanya”. Amb segons quin tipus de llenguatge, no és gens estrany que les reaccions populars hagin estat tan insultants i agressives.

En el pla institucional, no s'ha fet gran cosa per a posar seny a tanta inconsciència ni per a evitar que la riuada sortís de la llera futbolística; al contrari, han obert tantes comportes com han tingut, i aigua avall. El Real Madrid va prohibir l'ús del català per la megafonia del seu estadi en l'anada de les semifinals de la lliga de campions, fet que tots els equips amb què ha jugat el Barça sempre han permès i que la UEFA autoritza i aconsella. I el personal de seguretat del Santiago Bernabéu es va dedicar a requisar totes les estelades que va trobar. I encara podem parlar d'un cas, almenys, en què un policia va multar un seguidor culer per haver penjat una bandera catalana en un arbre madrileny (sense que aquest se'n queixés i sense preguntar-li si era culer o merengue).

En tot el que ha passat hi ha una raó futbolística d'una magnitud colossal. El Real Madrid no s'empassa la supremacia actual del FC Barcelona en les competicions domèstiques, i encara menys que sigui la referència del futbol estatal a Europa i al món. Ara ja fa molts anys que dura i, sobretot, també fa anys que es veu que no saben per on mossegar i cada queixalada els costa molts calés i acaben a cal dentista. Aquests dies s'ha vist que no els fa res jugar molt brut i, si cal, afilerar-se rere les trapelleries d'un trinxeraire que els ha promès que sap la melodia amb què estroncar-los el mal culer.

Tanmateix, és indiscutible que també hi ha tingut molt a veure la tensió política actual entre Catalunya i Espanya amb el teló de fons de la independència catalana. En aquesta sèrie de quatre partits entre el FC Barcelona i el Real Madrid, la qüestió de Catalunya ha estat present de manera inequívoca perquè, encara que ningú s'hi hagi referit directament, tothom ha sabut en tot moment de què parlava. I és que és inevitable. És una qüestió que ja tenyeix qualsevol acte de les relacions entre Catalunya i Espanya. I els Barça - Madrid sempre han anat d'això.

Dopats de punts i de gols

Nació Digital.cat - 20/03/2011 - Jordi Badia

Un consell per als vampirs de la UEFA: si busquen rastres de dopatge en els futbolistes del FC Barcelona, perquè algun miserable indocumentat els ha dit que els burxin que n’hi trobaran, que no ho facin a l’orina, que mirin directament la classificació de la Lliga espanyola i veuran de què van dopats: de punts i de gols. Aquest dissabte al vespre, tres punts més i dos gols més, i ja en són 78 i 81, respectivament, després de vèncer per 2 a 1 el Getafe, al Camp Nou. I és que si l’un pixa colònia, els altres pixen futbol d’una qualitat i una bellesa incomprensibles per als qui només entenen de fúria i de victòries de despatx.

Per a derrotar el Getafe el FC Barcelona n’ha tingut prou amb jugar un parell d’estonetes a cada part. És poc, si es vol, però ja n’hi ha prou i està ben fet, que els dos mesos que vénen són un vaitot que els culers hauran de passar amb el cinturó ben cenyit. Si tot va bé, i no hi ha raons per a pensar que no hi ha d’anar, l’equip disputarà dos partits per setmana d’aquells en què no s’hi val a badar. Més enllà del patiment que aquests matxs a tot o res comporten i del resultat amb què acabin, poder-los viure és el plaer i la satisfacció més gran que els barcelonistes poden tenir. I que això sigui així cada any i des de fa ja unes quantes temporades és una situació tan extraordinària que menystenir-la o doldre-se’n o, simplement, deixar-la passar fóra un error i un pecat imperdonable.

I més ara que a Madrid, la gent del Madrid no dubta a esmolar l’eina de la calúmnia perquè deu ser intolerable que el Barça pugui guanyar la tercera Lliga consecutiva i que porti tants partits seguits passant-los la mà per la cara, en el futbol i el bàsquet, i quina mà no els passa que a vegades no n’hi ha hagut prou ni amb una de sola. Oimés ara que fins i tot el president Sandro Rosell s’ha decidit a alçar la veu contra tanta ignomínia com s’ha destil·lat des des de la capital blanca, potser desvetllat pel crit que hi va fer divendres l’entrenador Josep Guardiola. No hi fa tard, però ja era hora!