Peix al cove 2.0

Blog Avui - 29/07/2011 - Pere Casé Agustí

La gran manifestació del 10-J de 2010 a Barcelona va ser un gran catarsi de tot el catalanisme. Tot i que va costar posar d’acord els partits, finalment sota un lema comú i liderat per les institucions, tothom es va posar d’acord en una reivindicació clara i concreta. Som una Nació i no acceptem les retallades constitucionals. Tal dia ha fet un any. Per celebrar-ho Òmnium Cultural, una prestigiosa i voluntarista institució, ha fet una proposta certament agosarada d’insubmissió fiscal. Cap més passa.

Per altra banda, Convergència i Unió ha arrasat en les dues darreres eleccions, autonòmiques i municipals, i sembla que hauria de liderar tot aquest procés d’indignació (perdoneu per la paraula) contra el centralisme anul·lador d’Espanya. El president Pujol escriu llibres independentistes i el President Mas es declara (personalment) favorable a l’autodeterminació.

De l’altre principal partit català, el PSC, res de nou. Ha renunciat al país en favor dels interessos del partit (PSOE). Els 25 diputats catalans no estan per la feina.

Però tornem a CiU. Els resultats electorals l’avalen i el gran poder municipal i a la Generalitat la legitimen per agafar el rol de lideratge reivindicatiu. Doncs bé, què ha fet fins ara? Primer, remetre’ns a les eleccions generals. I la seva estratègia? La de sempre, pactisme modernitzat. Peix al cove. Garantir l’estabilitat. Influir. Amb 8, 10, 12 diputats volen garantir els interessos de Catalunya i demanaran un succedani de concert econòmic (el que als bascos i navarresos se’ls reconeix, per cert) i que en diran “Pacte Fiscal”. Noble intent. Ara bé si algú (el PP) té majoria absoluta, llavors no hi podran fer res. Un ministeri, tal vegada? Minso objectiu. Influir a Madrid? És el de sempre, anar a Madrid a pidolar les engrunes. Peix al cove, en versió 2.0. Aquesta pel·lícula ja l’hem vist.

Desmunten l'acampada per la independència

 

Diari Avui - 12/04/2011 - Marc Bataller

La Guàrdia Urbana va desmuntar ahir a la nit l'acampada que havien preparat simpatitzants de Solidaritat davant del Parlament en el marc de la campanya a favor de la llei d'independència, que s'ha de votar demà. Els policies van fer fora, sense incidents, els més de cent simpatitzants de Solidaritat que es van concentrar al llarg de la tarda al parc de la Ciutadella. Els tres diputats també es van sumar a la iniciativa i la policia els va permetre passar la nit al ras. “Ha estat indignant”, assegurava ahir el secretari general de SI, Uriel Bertran, al costat d'Alfons López Tena i Toni Strubell.

La concentració s'havia convocat a les cinc de la tarda i la Guàrdia Urbana va controlar tots els accessos al parc per impedir que hi entressin tendes, ja que l'ordenança municipal prohibeix que es facin acampades. A més, el parc s'ha de tancar a les nits i no s'hi pot quedar ningú. Segons Solidaritat, els agents van comissar una vintena de tendes, tot i que alguns simpatitzants van aconseguir entrar-ne cinc o sis. Al final, pels volts de les vuit de la tarda van plantar aquestes tendes, mentre anaven arribant desenes d'efectius.

Un parell d'hores després, la Guàrdia Urbana va advertir als manifestants que havien de marxar, però aquests van decidir oposar “resistència pacífica”. Tots plegats es van asseure, amb els braços entrellaçats, i amb els tres diputats al capdavant. La policia va anar traient les persones d'una en una, fins que només van quedar els tres parlamentaris. Després d'una estona, els comandaments policials van donar l'oportunitat als diputats de passar la nit al ras si volien. Bertran, López Tena i Strubell van decidir continuar amb la protesta, tot i que han convocat per avui els seus simpatitzants per tornar a provar de fer l'acampada.

Mentrestant, Bertran va exigir, un cop més, que CiU rectifiqui la seva posició i permeti que la llei per la independència superi els tràmits del ple.

Per dimecres a la tarda, una dotzena d'entitats han preparat una concentració davant el legislatiu. A més, des de fa setmanes membres de Solidaritat estan enviant missatges de correu electrònic als 135 diputats perquè donin suport a la proposició.

Fins ara, se n'han tramès prop de 30.000.

La generació torturada

Blog Avui - 1/04/2011 - Manel Bargalló

Darrerament s’està parlant molt del reconeixement del molt honorable President Pujol que la independència és la darrera possibilitat que ens queda els catalans per poder sobreviure com a poble. El president Pujol, diu que no ha cregut mai amb la independència i que sempre ha cercat l’encaix amb Espanya, però que darrerament, els espanyols han tancat totes les portes que semblava que hi havia per fer-ho possible. El President Pujol, diu que no hi veu cap argument en contra dels qui demanem la independència i només pot dir, que hi veu moltes dificultats, per no dir quasi impossible, per assolir-la.

Molts articulistes han escrit al respecte i els mitjans s’han fet ressò del discurs del President. Al facebook també s’had escrit molts comentaris. N’hi ha de tot. Però del que s’ha dit, m’agradaria reflexionar sobre un aspecte: El fet que la generació que varen néixer entre els anys 30 i 40, la dels meus pares i a la que el President Pujol n’és l’exemple més significatiu, van viure durant la seva joventut una repressió tant bèstia que es podria dir que actuen com si haguessin estat torturats. (Però en el cas del President Pujol, és a més, cert).

Penso modestament que la tortura psicològica que van estar sotmesos la generació dels meus pares pel fet de ser catalans i junt amb la propaganda espanyolista, que avui en dia encara hi és de manera més subtil, els hi va provocar varis símptomes que poden explicar com és que uns patriotes com el President Pujol i el meu pare, fins fa poc, no han acceptat que no hi ha cap altra alternativa que la independència.

Una de les conseqüències psíquiques de la tortura , entre altres coses, és la tolerància a l’ambigüitat i l’ambivalència. Si la tortura és molt forta i prolongada també es dóna la perduda d’empatia amb els altres i una manca d’autoestima, que el pot provocar el desig de suïcidar-se o autodestruir-se.

Col·lectivament la classe dirigent que estava en la seva plenitud vital per ser els líders polítics durant la transició espanyola, és a dir, els que tenien entre 40 i 50 anys a la dècada dels 70 i 80, s’havien format com a persones adultes en la postguerra quan la repressió feixista espanyola fou més dura. Per molt intel·ligents, per molt cultes, per molt competents o per molt patriotes que fossin, les conseqüències d’aquesta tortura que van ser sotmesos a la infància i adolescència, els va marcat per vida.

La manca d’autoestima, d’auto-odi ha fet que aquesta generació mai es veiessin en cor d’enfrontar-se amb el seu torturador. Sempre van mirar la no confrontació amb Espanya i van preferir aferrar-se a la fal·làcia d’un encaix amb Espanya abans de reconèixer que no hi havia alternativa. La tolerància a l’ambigüitat va provocar i encara provoca dins del partit que millor representa aquesta generació, que els costi definir-se com a independentistes de manera publica i oberta. Aquesta ambivalència que representa voler ser espanyols sense deixar de ser catalans, va ser vist al principi pels espanyols, com una estratègia intel·ligent va generar desconfiança i por vers a les intencions reals dels catalans i del President. Però actualment, després del nefast espectacle que va donar el Tripartit caient una vegada darrera d’altra a les engalipades del ZP amb l‘Espanya Plural, els espanyols ho tenen clar: Els catalans eren (som?) tan innocents i estúpids, que s’havien cregut tots els cants de sirena que ens han llençat per veure si s’estimbaven contra les roques d’Espanya.

Qualsevol altre persona de la vàlua del President Pujol (o del meu pare) lliure d’aquest llast psicològic posttraumàtic per la tortura, fa anys que s’haurien adonat que els espanyols mai acceptaran una Espanya a on Catalunya jugui un paper d’igual a igual amb Castella. Amb tota la modèstia del món, jo , que no arribo ni a la sola de la sabata al President Pujol (i també al meu pare), pel que fa a intel·ligència, saviesa i capacitat d’anàlisi, abans de fer els 30 anys, és a dir a finals dels 80, ja vaig veure que només amb un Estat propi els catalans tenim la possibilitat de sobreviure com a poble (Per cert, President Pujol, en aquells temps les possibilitats de què un dia Catalunya fos independent, semblaven infinitament més remotes que ara).

Sempre he cregut que la generació dels meus pares i la del President Pujol, estan traumatitzats per la tortura psicològica que van estar sotmesos sota el feixisme espanyol. Mentalment tenen l’autoestima tant baixa que no s’atreveixen a lluitar contra el torturador (d’això tractava la tortura, o no?). Només davant de l’evidència que no hi ha alternativa reaccionaran, però mentre hi hagi possibilitats de viure encara que continuí la tortura, com que no han tastat cap altra possibilitat, ho acceptarien amb resignació. Per això, estic totalment d’acord amb l’editorial d’ahir del Vicent Partal: Us esperem, president

Però no només al President que s’apunti al moviment independentista, sinó també als meus pares i tota la seva generació. Amb la seva saviesa, segur que ho podrem aconseguir!!-

Endavant les Atxes!!!