Blog Avui - 1/04/2011 - Manel Bargalló
Darrerament s’està parlant molt del reconeixement del molt honorable President Pujol que la independència és la darrera possibilitat que ens queda els catalans per poder sobreviure com a poble. El president Pujol, diu que no ha cregut mai amb la independència i que sempre ha cercat l’encaix amb Espanya, però que darrerament, els espanyols han tancat totes les portes que semblava que hi havia per fer-ho possible. El President Pujol, diu que no hi veu cap argument en contra dels qui demanem la independència i només pot dir, que hi veu moltes dificultats, per no dir quasi impossible, per assolir-la.
Molts articulistes han escrit al respecte i els mitjans s’han fet ressò del discurs del President. Al facebook també s’had escrit molts comentaris. N’hi ha de tot. Però del que s’ha dit, m’agradaria reflexionar sobre un aspecte: El fet que la generació que varen néixer entre els anys 30 i 40, la dels meus pares i a la que el President Pujol n’és l’exemple més significatiu, van viure durant la seva joventut una repressió tant bèstia que es podria dir que actuen com si haguessin estat torturats. (Però en el cas del President Pujol, és a més, cert).
Penso modestament que la tortura psicològica que van estar sotmesos la generació dels meus pares pel fet de ser catalans i junt amb la propaganda espanyolista, que avui en dia encara hi és de manera més subtil, els hi va provocar varis símptomes que poden explicar com és que uns patriotes com el President Pujol i el meu pare, fins fa poc, no han acceptat que no hi ha cap altra alternativa que la independència.
Una de les conseqüències psíquiques de la tortura , entre altres coses, és la tolerància a l’ambigüitat i l’ambivalència. Si la tortura és molt forta i prolongada també es dóna la perduda d’empatia amb els altres i una manca d’autoestima, que el pot provocar el desig de suïcidar-se o autodestruir-se.
Col·lectivament la classe dirigent que estava en la seva plenitud vital per ser els líders polítics durant la transició espanyola, és a dir, els que tenien entre 40 i 50 anys a la dècada dels 70 i 80, s’havien format com a persones adultes en la postguerra quan la repressió feixista espanyola fou més dura. Per molt intel·ligents, per molt cultes, per molt competents o per molt patriotes que fossin, les conseqüències d’aquesta tortura que van ser sotmesos a la infància i adolescència, els va marcat per vida.
La manca d’autoestima, d’auto-odi ha fet que aquesta generació mai es veiessin en cor d’enfrontar-se amb el seu torturador. Sempre van mirar la no confrontació amb Espanya i van preferir aferrar-se a la fal·làcia d’un encaix amb Espanya abans de reconèixer que no hi havia alternativa. La tolerància a l’ambigüitat va provocar i encara provoca dins del partit que millor representa aquesta generació, que els costi definir-se com a independentistes de manera publica i oberta. Aquesta ambivalència que representa voler ser espanyols sense deixar de ser catalans, va ser vist al principi pels espanyols, com una estratègia intel·ligent va generar desconfiança i por vers a les intencions reals dels catalans i del President. Però actualment, després del nefast espectacle que va donar el Tripartit caient una vegada darrera d’altra a les engalipades del ZP amb l‘Espanya Plural, els espanyols ho tenen clar: Els catalans eren (som?) tan innocents i estúpids, que s’havien cregut tots els cants de sirena que ens han llençat per veure si s’estimbaven contra les roques d’Espanya.
Qualsevol altre persona de la vàlua del President Pujol (o del meu pare) lliure d’aquest llast psicològic posttraumàtic per la tortura, fa anys que s’haurien adonat que els espanyols mai acceptaran una Espanya a on Catalunya jugui un paper d’igual a igual amb Castella. Amb tota la modèstia del món, jo , que no arribo ni a la sola de la sabata al President Pujol (i també al meu pare), pel que fa a intel·ligència, saviesa i capacitat d’anàlisi, abans de fer els 30 anys, és a dir a finals dels 80, ja vaig veure que només amb un Estat propi els catalans tenim la possibilitat de sobreviure com a poble (Per cert, President Pujol, en aquells temps les possibilitats de què un dia Catalunya fos independent, semblaven infinitament més remotes que ara).
Sempre he cregut que la generació dels meus pares i la del President Pujol, estan traumatitzats per la tortura psicològica que van estar sotmesos sota el feixisme espanyol. Mentalment tenen l’autoestima tant baixa que no s’atreveixen a lluitar contra el torturador (d’això tractava la tortura, o no?). Només davant de l’evidència que no hi ha alternativa reaccionaran, però mentre hi hagi possibilitats de viure encara que continuí la tortura, com que no han tastat cap altra possibilitat, ho acceptarien amb resignació. Per això, estic totalment d’acord amb l’editorial d’ahir del Vicent Partal: Us esperem, president
Però no només al President que s’apunti al moviment independentista, sinó també als meus pares i tota la seva generació. Amb la seva saviesa, segur que ho podrem aconseguir!!-
Endavant les Atxes!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada