La memòria ensucrada

El Singular Digital - 4/04/2011 - Agustí Colomines i Companys

El 4 d'abril de 1968, Martin Luther King va ser assassinat a Memphis per James Earl Ray. Tenia 39 anys i avui en fa quaranta-tres d’aquell atemptat. Mentre se celebraven els funerals en a l'església Edenhaëser d’Atlanta, una onada de violència s'estengué arreu país. Ray, detingut per la policia, es va reconèixer autor de l’assassinat i va ser condemnat amb proves circumstancials. Anys més tard, però, Ray va retractar-se de la seva declaració i va demanar, amb el suport de la família King, la reobertura del cas i la celebració d’un nou judici. La llegenda estava servida, almenys quant a la mort del líder que va lluitar pacíficament pels drets civils dels negres. Com en el cas de l’assassinat del president John F. Kennedy, la mort de King també està envoltada d’incògnites. La fama de Luther King s’havia forjat en assumir la direcció del moviment pacifista nord-americà, primer a través de la Southern Cristian Leadership Conference i més tard del Congress of Racial Equality. Com a membre, també, de la National Association for the Advancement of Colored People va aconseguir millorar les condicions de vida dels negres nord-americans. I això és el que va fer arran de la protesta estudiantil de Birmingham, Alabama, del 1960, quan va aconseguir que els estudiants negres poguessin accedir a les biblioteques, als menjadors i als estacionaments. En fi, tothom ha vist alguna vegada les imatges de la colossal manifestació del 28 d’agost 1963 a Washington i del discurs que King va pronunciar des de les escalinates del monument a Abraham Lincoln amb aquell “I Have a Dream”.

 

La vida de King va ser curta però suficientment intensa per portar-la a la gran pantalla. Però és que, a més, la teoria de la conspiració sobre la mort de MLK és tant o més atractiva que la de JFK. Del president ja se n’han fet unes quantes, de pel•lícules, però de King cap amb l’ambició de la que estava preparant el director anglès Paul Greengrass. Havia de ser una producció a la manera de Hollywood i ja tenia títol: Memphis. Però ara resulta que la pel•lícula no es farà per l’oposició dels amics i els familiars de King. Acusen al director de Bloody Sunday o de The Bourne Supremacy d’haver fet un “fals” retrat del dirigent negre i premi Nobel de la Pau. Es veu que la pel•lícula se centrava en els darrers dies de King i feia referència als problemes que tenia King aleshores, incloent-hi els matrimonials i amb l’alcohol. L’entorn del reverend diu que Greengrass està mal informat, que no coneix prou bé l’entorn que l’acompanyava. I en l’afer del suposat divorci de Coretta [Scott] King (1926-2006) —una de les vídues famoses nord-americanes, per bé que no se sí tant com l’arxiconeguda Jacqueline [Lee Bouvier] Kennedy (1929-1994)—, segons ells Greengrass es creu la versió “inventada” per l’FBI. Als preservador del llegat no els ha agradat que King esdevingués humà, més enllà del mite que serveix per cohesionar la comunitat negra nord-americana.

Es veu que la família King el 2009 va vendre a la productora propietat de Steven Spielberg, Dream Works, el drets per fer una pel•lícula sobre el reverend. Ja m’ho veig a venir, perquè Spielberg tendeix a ensucrar la vida de tot aquell que retrata. L’interessa l’aventura de la vida i no pas la complexitat que comporta viure, a pesar de tenir un compromís públic. A l’IoS d’ahir, Rupert Cornwell comentava el cas de les diferències entre l’actitud d’una producció sobre la família valenciana dels Borja i una altra sobre la nord-americana dels Kennedy, deixant de banda que la primera parla d’un fets molt i molt llunyans, del segle XV, i la segona encara és memòria viva. Gairebé sempre és així: tot el que és llunya es pot distorsionar, magnificar o denigrar sense gaires problemes i, en canvi, la contemporaneïtat crea problemes als artistes. Oliver Stone va esquarterar Nixon a la pel•lícula homònima i, en canvi, la minisèrie que va protagonitzar Martin Sheen el 1983 sobre el clan del Camelot nord-americà era, senzillament, reverencial. Al capdavall, la proximitat dels fets és el gran perill que amenaça la història de veritat. Sempre queda algú que vol preservar una “memòria” ensucrada d’uns fets que no ha protagonitzat.