Crònica.cat - 18/04/2011 - Bernat Joan
L’any 1989 estava matriculat a diverses assignatures de la carrera de Sociologia a la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED). Una de les matèries –Política Internacional- la impartia un destacat membre del Tribunal Constitucional, que acabava de publicar un llibre sobre l’Europa de la segona meitat del segle XX. El crack del dret i de les relacions internacionals posava, negre sobre blanc, i feia estudiar als seus alumnes que, després de Ialta, és a dir després del repartiment producte del final de la II Guerra Mundial, era “absolutament impossible que a Europa es produeixi cap canvi en les fronteres”. Aquell bon home, pocs mesos després de la publicació del seu llibre devia assistir, completament al•lucinat, a la caiguda del Mur de Berlín i, immediatament, a les independències d’Estònia, Letònia, Lituània, Ucraïna, Bielorússia, Geòrgia, Uzbekhistan, Azerbaidjan, Kazakhstan, Armènia, Eslovènia, Croàcia i tota la resta. I assistia no només a noves independències, en virtut del dret d’autodeterminació, sinó a la reunificació d’Alemanya (que també devia ser impossible, des del seu migrat punt de vista).
Aleshores començaven a esvair-se plenament els dubtes sobre si la independència era possible. I llavors en sorgien força sobre si, en casos com el nostre, seria o no viable.
Crec que, ja a la segona dècada del segle XXI, el debat sobre la possibilitat o no d’esdevenir independents queda completament fora de lloc. Hi ha el doble d’estats, ara mateix, al Planeta Terra, dels que hi havia quan es va fundar l’Organització de les Nacions Unides. I en continuen sortint de manera sostinguda i sense treva, a indrets tan diferents com les illes Comores, Grenlàndia o Sudan del Sud. Per tant, és del tot obvi que la independència d’una nació que ara mateix no compti amb estat propi és del tot possible.
Algunes independències, segons les circumstàncies específiques de cada lloc, poden no ser viables. Aquesta discussió podria tenir sentit. Però dubt que en tengui als Països Catalans, on tenim un sistema plenament democràtic, una economia relativament saludable, una balança amb l’exterior aproximadament positiva i un decalatge clarament desfavorable pel que fa al finançament (en la balança amb l’Estat espanyol). Per tant, no només m’atreviria a dir que seria viable, sinó que faria el país més viable del que ho pugui ser ara mateix. Tendríem una economia més sanejada i unes possibilitats més clares a l’hora d’afrontar aquesta crisi (i qualsevol altra que es pugui plantejar).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada