Catalans, dempeus!

Que CIU hagi tombat la llei de la independència no ens ha de sobtar, ja ens ho havien anunciat per si de cas... CIU ha tornat a la vella CIU, a la Convergència de Durán Lérida, a la del president “español del año” Jordi Pujol, a la de l’“ara no toca”.

Segueixen amb la seva política conservadora de transició. Aquella política que avui dia no deixa dormir Jordi Pujol, per haver-nos portat on ens va portar. Però els seus deixebles, tot i fer actes de “valentia” com ell, anant a votar que sí per la independència en les consultes no vinculants, han tornat a fer un pas enrere, han tornat a arronsar la cua entre les cames. Però, en definitiva, és el que la majoria de catalans van votar en les últimes eleccions generals, van votar la indecisió, l'abstenció, el sí però no, el peix al cove.

CIU és el reflex de la catalanitat adormida, del “catalán abierto”, del que un dia va a la manifestació del 10 de juliol amb l’estelada, o vota que sí a les consultes, però, quan ha d’arriscar, vota CIU.

Aquest és el nostre problema de fons, el risc! Quants catalans estan disposats a arriscar? Quants realment volent un canvi? Perquè, votant CIU, ja em diràs quins canvis hi hauran!

Però jo em pregunto què hauria passat si al parc de la Ciutadella, en comptes de 1.000 persones pressionant el Parlament, haguessin estat 10.000 o 100.000, o bé els 800.000 catalans que van votar que sí a les consultes. Què hauria passat si hi hagués hagut tanta gent que s’hagués paralitzat la ciutat, i els diputats no haguessin pogut ni entrar al Parlament. S’haurien abstingut i s’haurien quedat tan amples? Els mitjans ho haurien explicat dient que és normal perquè la independència no era en el seu full de ruta? I aquests ximples que es diuen ‘catalans’ també haurien dit que només hi havien quatre frikis cridant davant del Parlament?

El full de ruta el marca el poble, el ciutadà, el que té el dret a vot. Però, és clar, estem molt ocupats, amb feines, famílies, i obligacions per perdre tant de temps amb la independència. Som nosaltres que permetem que aquest polítics facin el que fan, menteixen com ho fan, i prenguin les decisions que prenen. Nosaltres els hem votat, els hem donat el poder, i ens oblidem de la resta...

Què estem esperant? Que vingui un nou Macià o un nou Companys a salvar-nos? Encara que vingués ni el veuríem ni li faríem cas, perquè estem molt ocupats i perquè el bombardeig informatiu és tan agressiu que passaria desapercebut. Per això és feina nostra, és treball diari, és implicació constant agafar les regnes del nostre propi destí.

Conduïm-lo amb els millors arguments, amb totes les veritats que coneixem, recordant els nostres vençuts, aquells que es van arriscar, com a mínim això els devem. Cada dia, amb un gest tan simple però tan combatiu com un “bon dia”, utilitzant tan bella llengua, fent-la atractiva i d’ús comú. I sobretot pedagogia, la nostra eina, fer entendre el que som i per què som, constantment, fent amics i no enemics, perquè hem de caminar tots junts cap a la independència; només la majoria ens farà ser lliures. Siguem les 1.000 persones que érem davant del Parlament, siguem els 7.000 voluntaris de les consultes, siguem els 10.000 catalans que vam anar a proposar la independència a Brussel·les, siguem els 50.000 que cada any formem part de la manifestació de l’onze de setembre, siguem els 800.000 que vam votar que sí a les consultes, siguem el milió i mig de persones que vam dir no a la sentència del tribunal constitucional a l’Estatut.

El camí serà llarg, però mai no hem estat tan a prop. Catalans, dempeus!

10mil

Marxem a la premier!

Un cop més, aquest Madrid - Barça ha demostrat que els àrbitres són purament madridistes, ja sigui per convicció pròpia, per cop de talonari o bé per la pressió efectiva i constant del Madrid i de la caverna mediàtica espanyola. Això només demostra el baix estat de forma i de futbol que pateix el Madrid la darrera dècada, incapaç de fer un equip amb el pressupost milionari més gran de la història futbolística. Haver de recórrer constantment al descrèdit dels equips que es dediquen a jugar i no a queixar-se una vegada rere una altra sense raó, reinventant la realitat, manipulant la veritat i faltant cada cop més al respecte. Tot això amb l’aval del ja perdut “señorío” de l’entitat blanca, dels insults d’Interecomia i Telemadrid, les mentides de les portades del Marca (com el lapsus de Guardiola dient que ja es veia a la final), o les manipulacions de l’As esborrant jugadors de les imatges per ensenyar fores de joc inventats a tota la borregada que segueix aquesta vergonya periodística.

El cop de gràcia ha estat l’actuació patètica de Muñiz Fernández regalant l’empat al Madrid, inventant-se un penal sobre Marcelo que ho era menys que el que no va xiular sobre Villa.  Sense oblidar la permissivitat de l’agressivitat dels jugadors blancs contra el Barça, castigant només amb dues targetes grogues i una vermella els jugadors del Madrid quan es van inflar a fer faltes i més faltes. Això sí, no va tenir cap dubte en ensenyar cinc targetes grogues a jugadors blaugranes... Com pot ser que un equip que té el 80% de la possessió del partit rebi dues targetes més que el Madrid? Com pot ser que el violent i reincident Pepe acabi el partit sense targetes, i Xavi o Valdés, sense fer ni una sola falta, en rebin una cadascun?

Estem farts històricament d’aquest tracte injust i insultant al Barça i al bon futbol, estem farts que no hi hagi un comitè que sancioni dites injustícies, o multi dites mentides, manipulacions i  desqualificacions constants de la premsa. Jugar aquesta lliga no és rendible i el senyor Sandro Rossell ha de prendre mesures en comptes de fer el babau amb les porres. La LFP no es mereix que un equip com el Barça jugui aquesta lliga de ruïna, de xaranga i pandereta. Proposo des d’aquí abandonar-la i anar a jugar una lliga seriosa, com la Premier League, que segur que ens rebran amb els braços oberts. 

10mil

Catalans, a les urnes!

En els darrers anys Catalunya, tot i la profunda crisi global, ha estat en ple moviment, en plena expansió en tots els sentits i sectors de la seva societat. El Barça arrasa aclaparadorament amb un entrenador català i una plantilla de casa que se situa en l’elit mundial. Pa negre triomfa als Goya amb una de les millors pel·lícules del cinema en català. Manel es projecta a primera línia de la música més venuda a Catalunya i a l’Estat espanyol. Neix el diari Ara, la Vanguardia crea una edició en català, neix el canal televisiu Esport3. Creix el nombre de catalanoparlants en 200.000. Arenys de Munt s’inventa les consultes populars. Un milió i mig de persones es manifesten històricament en contra de la sentència del tribunal. S’aboleixen les curses de toros. 60.000 persones corren en contra del càncer situant la cursa del Corte Inglés en la més multitudinària a nivell europeu, i la tercera a nivell mundial. Tot Catalunya se suma a les consultes populars fins arribar a Barcelona.

I què rebem de l’estat que ens ocupa per les armes sota un pacte polític franquista dit ‘transició’?

Insults com els d’Eduardo Garcia Serrano diu a Intereconomía que la consellera de Sanitat és una “puerca, guarra y zorra”, la Falange diu que els catalans són “unos hijos de puta” en un vídeo en contra de les consultes populars, el PP crea un videojoc per internet on llancen bombes a independentistes catalans. Isabel San Sebastian diu a Telemadrid que a Catalunya es viu sota el nazisme. Fernando García Cortázar li falta al respecte a Francesc Colomer, el nen de Pa negre, dient que el fet de no poder expressar-se amb correcció en espanyol és una agressió a l’idioma comú.

Antidemocràcia com la que exerceix el tribunal constitucional retallant un estatut legalment i democràticament votat per la majoria absoluta dels catalans, prohibició de les consultes populars a nivell legal. Veto a Baltasar Garzón per voler investigar sobre el franquisme. Amb la seva llei de partits no il·legalitzen ni Falange ni España 2000, partits que no han condemnat el terrorisme de Franco.
Censura com el tancament il·legal de TV3 a València, el tancament de SomRadio, amenaces a TeleMonegal...

Economia i infraestructures: espoli fiscal de 60 milions al dia, reducció de sou al funcionariat, l’Ave arriba 20 anys tard a Barcelona, aeroport centralitzat a Madrid.
Educació i cultura: suspensió de quinze articles del reglament de l’ús del català de la Diputació de Girona, el tribunal suprem sentencia i ordena reintroduir el castellà a l’escola com a llengua vehicular a costa del català.

Memòria històrica: no s’ha condemnat el franquisme. No s’han processat els 40 guàrdia civils responsables del cop d’estat el 1981, que van entrar armats a l’hemicicle del congrés, van disparar a l’aire i van amenaçar els diputats, ni el mateix Tejero, que encara es passeja per les platges de València.

La llista és llarga i trista, però Espanya no admet ni la plurinacionalitat, ni el plurilingüisme, ni tan sols el lliure desenvolupament i progrés econòmic de les seves comunitats autònomes. No reconeix Catalunya com a nació, només la reconeix si s'espanyolitza renegant dels seus orígens.

Quants arguments falten més? Quants pals més volem rebre? Quants cops més acotarem el cap? Quants anys més ens resignarem a formar part d’un país que no és el nostre? Quantes crisis més aguantarem sota un estat que ens arruïna? Quants insults més estem disposats a rebre? Quants cops més hem de buscar un encaix impossible? Quants cops més ens hauran d’espoliar? Quants cops més?
Això, amics meus, només ho sabem els catalans, la gent que tenim dret a vot aquest diumenge, la gent que estimem aquesta terra i la seva cultura, la gent que ha perdut avis sota el franquisme, la gent que vol respecte, la gent que vol autodeterminació, la gent que vol ser lliure!!

I per això han nascut tots aquests moviments, des d’Arenys de Munt, projectant les consultes populars per tot el país, fins a les associacions com Òmnium Cultural, organitzant la manifestació del 10 de juliol “Som una nació”, fins a les personalitats que han començat a parlar clar i català com Josep Guardiola, dient que Catalunya és un país; Jordi Pujol, que ha votat anticipadament que sí, i Raül Agné, que va plantar una roda de premsa per no poder parlar català.

I encara en son més els que ja han votat que sí, com Artur Mas, Toni Soler, Heribert Barrera, Lluís Llach, Toni Albà, Beth, Lloll Bertran, Oriol Bohigas, Bibiana Ballbé, Carles Capdevila, Salvador Cardús, Montserrat Carulla, Oscar Dalmau, Núria Feliu, Lluís Gavaldà, Ariadna Gil, Salvador Giner, Xavier Grasset, Joel Joan, Sergi López, Quim Masferrer, Ferran Mascarell, Justo Molinero, Quim Monzó, Arcadi Oliveres, Albert Om, Pare Manel, Ventura Pons, Gerard Quintana, Joan Rigol, Màrius Serra, Sebastià Serrano, Isabel-Clara Simó, Jaume Sobrequés, Josep Maria Terricabras, Miquel Strubell, Matthew Tree, Feliu Ventura.

Diumenge només ens toca a nosaltres, prenem de nou els carrers, com el 10 de juliol del 2009 en contra de la sentència de l’Estatut, com el 13 de setembre de 1977 a favor de l’Estatut d’autonomia, i com cada any en el nostre 11 de setembre a favor de la independència! Manifestar-nos i votar forma part de la nostra lluita pacífica, cap a la recuperació dels nostres drets. Diumenge serà una data que tornarà a passar a la Història d’aquest país i que serà decisiva per a la seva supervivència i respecte!

Catalans, a les urnes! Correm cap a la independència! Prenem la llibertat! És nostra!

10mil

La teva indiferència és la teva complicitat

Estimats camarades, amics i coneguts, companys i família, veïns i desconeguts. Catalans, espanyols, marroquins, paquistanís, argentins, francesos, anglesos i suecs. A tots vosaltres, ciutadans de Catalunya! Us escric des del cor, des de la ràbia per amor, des de la democràcia per la llibertat, des de la dignitat pel respecte, des de la humilitat pel dret a decidir, des de la pau per les mobilitzacions, des del present pel passat i pel futur!

Malauradament la històrica retallada de llibertats en les nostres contrades no ens ve de nou, fa tres segles que no paren de reduir-nos, d’acomplexar-nos, de drogar-nos, d’aborregar-nos. Abans amb les armes, ara amb els magistrats, abans amb la força, ara amb la llei, abans des de la dictadura, ara des de la democràcia!

Abans i ara, sempre hem aguantat, ahir i avui, sempre hem resistit! Temps enrere i d’ara endavant sempre ens hem manifestat, i demà ens manifestarem! Des de la ciutadania! Des del veïnat! Des de les consultes! Des dels intel·lectuals! Des dels empresaris! Des de l'esport! Des dels periodistes! Des dels professors! Des dels advocats! Des dels dependents! Des dels comerciants! Des dels filòsofs! Des dels escriptors! I fins i tot des dels polítics!

La llibertat ha estat ultratjada, la democràcia ha estat manipulada, el teu vot ha estat anul·lat! La teva veu silenciada i la teva opinió burlada! Ens ho imaginàvem? Segurament! Però de la imaginació ha passat a la realitat, de la suposició al fet, de la mentida a la legalitat, de la demagògia a la normalitat.

Com deia en Lluís Llach: "...i ara què fem? On anem? No ens queden banderes! I com ens creurà la gent si fem marxa enrere?..." No podem fer marxa enrere! El poble ha d’agafar les regnes del seu futur. Ha d’unir-se contra l’imperialisme, contra la inquisició, ara disfressats de demòcrates! La manifestació de dissabte ha de ser la més gran de la història d'aquest país, la més massiva, la que provocarà un abans i un després, com per l'autonomia de 1977!

De què servirà? Us preguntareu... Jo us pregunto de què servirà quedar-se a casa? I et responc "la teva indiferència és la teva complicitat".

10mil

Avui he tingut un somni!

Avui els hi dic a vostès, amics meus, que tot i les dificultats del moment, jo encara tinc un somni. És el somni profundament arrelat en el somni “català”. Avui he somiat amb tu, jugaves contra Euskal Herria i semblava tant real. El públic embogia, tots dins un mateix camp sense particions, tots junts, des de 2 nacions diferents, mesclats veient l’espectacle, veient la llibertat, olorant la diversitat dels pobles i de les nacions, representats per un equip, el meu equip! Les banderes es mesclaven entre la massa, la gent cantava sons de felicitat! A dins el camp regnava l’esport, el fair play, la igualtat de forces, la cultura esportiva de dos pobles units pel bon futbol. Dos pobles perseguits i prohibits històricament ara corrien lliures com ocells en un món on la diversitat i el respecte s’han tornat la prioritat.

Lliures per fi! Ja som lliures per fi!

Avui he tingut un somni!

10 mil

Cau l'imperi Rijkaard

El Reial Madrid, el rivalíssim, s’ha tornat a imposar al camp nou! El Barça portava 15 victòries invicte al camp nou, però ha hagut de ser el que fa més mal, que trenqués l’estadistica. Aquesta en el fons m’és igual, la qüestió és que el dolor és màxim, la tristesa és enorme i la impotència és brutal. Les derrotes sempre fan pensar, fan qüestionar-ho tot, sobretot les que tenen aquestes dimensions. Seran els jugadors, serà l’àrbitre, serà l’entrenador, serà la directiva, serà el rival?

Frank Rijkaard, aquest home moreno, elegant i atractiu, el personatge que ens va fer arribar per segon cap a lo més alt de la carrera esportiva d’aquest club, l’home tranquil, l’home relaxat, el que sempre és dibuixat amb una fulla de maria, no va plantejar el millor partit de la seva vida. Primerament, Puyol ha de ser central sempre, Deco no està al nivell per ser titular, i molt menys Ronaldinho, el primer surt d’una lesió i de festa, i el segon surt de festa i de més festa. L’efecte sorpresa de posar en Ronnie de titular em va agradar però aguantar-lo tot el partit, mentre ensopegava i s’arrossegava pel camp, no. Iniesta, probablement el millor jugador del món en la seva posició no el pots fer jugar d’extrem, tot i que no tinc cap queixa pel millor de partit. I per acabar, en Rijkaard sempre té la mania de fer els canvis tard, doncs contra el Madrid lo mateix, treure a Bojan a 10 minuts pel final, és surrealista!

Pel que fa els jugadors, les anomenades vaques sagrades, haurien d’anar deixant pas a les noves generacions perquè no tenen res a pelar amb aquesta actitud passota. Deco i Ronaldinho ja no es mereixen vestir aquesta samarreta. Ja ho han guanyat tot, ja ho tenen tot, estan forrats, son deus, doncs es hora de deixar pas a Bojan i Dos Santos.

El Real Madrid va plantejar bé el partit, si! Pels defensors del catenacho va ser perfecte, tancat en defensa, jugant al contra atac, marcant la única oportunitat de gol que van tenir, destruint el joc, fent faltes, apassionant per un italià o fins i tot un grec! Crec que el futbol és alguna cosa més que condició física i contacte. Ara si, jo no puc perdonar la lesió de Raul a Puyol que molt malintencionadament va fer. Això si l’arbitre el va perdonar a l’instant! Pobre Raul, no li volia rebentar el genoll al Puyol, si son companys de selecció! Quina vermella et vas menjar! A part de totes les faltes que vas permetre fer sobre Iniesta, que si no s’ha quedat coix és perquè hi havia la verge mirant el partit!

10mil

Zapatero: "Lo que más une a los españoles son estas infraestructuras"

Aquestes son les declaracions que ha fet el president dels espanyols. Tot sol ens ha exclòs, tot sol, orgullós de la seva ministra de foment, desprès d’haver inaugurat l’AVE a Valladolid s’ha tornat a riure de nosaltres. És insuportable, humiliant, indignant. Catalunya és la última prioritat d’Espanya. Mentre Madrid està ultra connectada en alta velocitat arreu de l’estat (Sevilla, Màlaga, Saragossa, Segovia i Valladolid) Barcelona es cau a troços.

Primer ens van mentir amb l’estatut i ara amb l’AVE. A vegades em pregunto quines diferencies hi ha entre el PP i el PSOE, si tots dos tenen el mateix menyspreu a Catalunya. Com podem formar part d’una mateixa geografia amb illetrats com Magdalena Àlvarez i encara més deixar-nos-hi manar ? Perquè em d’aguantar aquesta gent i deixar-nos maltractar constantment ?

10mil

Pujol el Revolucionari!

Estimat Jordi,

Desprès de la teva aparició pública, cridant a files els teus compatriotes, a manifestar-se pel dret a decidir sobre les infraestructures a Catalunya, perquè ja és hora que els catalans mostrin la seva disconformitat... Jordi! Quan fa que no et manifestes home? Lo més trist és que d’alguna manera t’estàs manifestant contra tu mateix! És per culpa de la “sequía” que tu i el teu partit van ofegar Catalunya durant la teva eterna legislatura! Quantes inversions es van fer a Catalunya mentre vas manar? El que s’ha recollit a Catalunya amb els transports aquest dies ha estat el que tu vas sembrar tito!

Ens em de manifestar? Doncs clar que ho em de fer, perquè l’estrangulament del govern central ens afecta directament a la nostra vida diària! Que ja no ens podem ni moure amb transport públic ! És gravíssim! Amb tots els impostos que paguem! Som la ONG d’Espanya! No em vull imaginar que passa amb les coses que no ens afecten directament! On van a parar els nostres impostos? A gent que ens odia! A gent que ens critica! A gent que no ens pot veure! A gent que li fem nosa!

Senyors! La manifestació d’avui, no és només un crit a la burla intolerable que rebem! Sinó un rebuig total a aquesta! Un rebuig al govern central! Un rebuig a Espanya! Qui ha de decidir a Catalunya som estrictament els que hi vivim, els que hi treballem, els qui la patim i els qui l’estimem! Que ha de passar encara perquè obrim els ulls, que ens enderroquin la Sagrada Família?

JA N’HI HA PROU!!

10Mil