L'independentista científic

Diari Ara - 30/08/2011 - Manuel Cuyàs

Jordi Pujol va ser l'encarregat de la glossa fúnebre a Heribert Barrera, ahir a la seu del Parlament de Catalunya. Ho va ser per desig de la família, que volia un acte estrictament institucional sense partits pel mig, ni tan sols ERC, i ho va ser perquè li corresponia: l'any 1980 Barrera, llavors líder dels republicans, havia fet president de la Generalitat Jordi Pujol. Barrera com a president del Parlament i Pujol del govern es convertien en les dues primeres figures de la Generalitat recobrada sortida de les urnes.

Va dir Pujol que Barrera, el patriota i home de conviccions Barrera, se'ns en va quan el país que ell i altres havien contribuït a construir es troba en moments molt delicats, amb envestides econòmiques, socials i demogràfiques molt perilloses. De tota manera, com va afegir el mateix Pujol i va repetir després la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, ens en queda el record i, sobretot, l'exemple. Pujol va arribar a reconèixer que Barrera havia fet durant la seva vida política afirmacions que si en el seu moment havien semblat massa radicals han acabat tenint un sentit profètic. Recordem que Barrera havia sempre blasmat una Constitució que no reconeix prou Catalunya i que havia rebut moltes crítiques després d'alertar de l'amenaça contra la cohesió social representada per l'excessiva i sobtada immigració.

En l'acte fúnebre, celebrat a les quatre de la tarda a l'auditori de la cambra catalana, havia de parlar també Artur Mas, però el president va excusar l'assistència perquè el dia abans, després d'una malaltia molt llarga, havia mort la seva germana Núria, de quaranta-cinc anys, i estava molt afectat. Es va veure que ho estava quan al matí el disciplinat Mas va trobar un moment per deixar la pròpia família i anar a visitar la capella ardent.

A quarts de deu del matí, les portes del Parlament s'havien obert perquè la presidenta Núria de Gispert i tots els membres de la mesa rebessin les despulles d'Heribert Barrera i els seus familiars: la seva vídua, Misericòrdia Pellicer; les seves germanes Rosa Maria i Angelina, i els seus nebots. A partir de les deu es va donar entrada al públic que des d'una estona abans feia cua davant l'edifici del parc. El president Montilla va ser dels primers a visitar el fèretre i donar el condol a la presidenta de la cambra i a la família. Després, durant tot el matí, van passar Jordi Pujol i la seva dona, Marta Ferrusola; l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, amb membres del seu consistori; la vicepresidenta, Joana Ortega, i els expresidents del Parlament Joan Rigol i Ernest Benach, els quals, juntament amb De Gispert, són els representants vius d'un càrrec que ha estat ocupat per personalitats com Miquel Coll i Alentorn, Joaquim Xicoy o Joan Reventós, a més del mateix Heribert Barrera. Homes d'una gran personalitat i de molta categoria política, com l'actual presidenta remarcaria en la cerimònia de la tarda.

Un altre dels visitants del matí va ser el president Pasqual Maragall, que és va presentar amb un ull tapat, conseqüència de la seva activitat de jardiner en els estius de Rupià. Maragall va deixar escrit en el llibre de condols: “Al President Barrera, que va viure la guerra, la presó, l'exili i finalment la victòria.” Mentre Maragall escrivia aquests trets de la vida de Barrera que ahir no van ser prou destacats, sota les voltes del vestíbul de l'edifici parlamentari Salvador Giner, president de l'Institut d'Estudis Catalans, insistia a dir que no s'havia d'oblidar la dimensió científica del finat. Per corroborar-ho, uns metres més enllà l'exconseller Macià Alavedra evocava com havia vist Barrera derrotar els lletrats més conspicus a còpia de fer servir la lògica matemàtica. Barrera era químic, físic i matemàtic i n'havia exercit la docència.

En fi, que el curs polític català, que cada any s'inicia l'Onze de Setembre amb l'acte al parc de la Ciutadella i la posterior recepció al Parlament, on els partits aprofiten per anunciar les línies de la seva actuació en la temporada tardor-hivern, es va avançar amb l'acte d'ahir uns dies. Els representants polítics no van fer declaracions ni grans ni petites perquè no era el moment però es van deixar veure, van donar fe de la seva existència. Fins i tot hi va venir l'Anglada de Plataforma per Catalunya per dir que Barrera era com ell: “Un identitari.” Ganes de manipular en benefici propi. Deixem-ho.

A mig matí molta gent es preguntava: “I els socialistes? Que no vénen, els socialistes?” “I els de CiU? On són els de CiU?” Uns i altres van arribar passades les dues, quan les portes ja es tancaven. “És que venim de l'executiva.” Els dilluns les dues formacions principals tenen reunions importants i més ara que vénen eleccions. Podrien haver fet com José Montilla i passar-hi abans de l'executiva, però no tothom és tan matiner com ell. Els cas és que CiU i el PSC van arribar al Parlament tan a la vegada que el servei de protocol de la casa va haver de fer un esforç addicional perquè uns i altres no coincidissin i entressin en ordre: Josep Antoni Duran i Lleida i els seus per un cantó, Joaquim Nadal i els propis per un altre. El personal del Parlament va portar a terme ahir una feinada enorme. És la primera vegada que es trobaven amb el compromís d'organitzar exèquies, i ho van fer molt bé. Un autèntic funeral d'estat.

Admiradors de Barrera protestaven perquè no hi havia prop del fèretre cap bandera estelada. Van mirar de posar-n'hi una, però va ser retirada pels mossos d'esquadra. Ahir, dins el Parlament, tot havia de ser institucional. Al final de l'acte de la tarda, es va cantar Els segadors i, en acabat, molta gent entre la moltíssima que omplia la sala d'actes i altres dependències de l'edifici van cridar a cor “Independència, independència.”

Heribert Barrera, el patriota, l'home de conviccions que als noranta i més anys no li feia mandra sortir de casa i afegir-se a totes les manifestacions que exigien el mateix, segur que ho hauria aprovat. Si un científic demana la independència és que l'ha de veure possible, experimentable. Profecies? Ciència.

Franco a la història

Diari Avui - 7/06/2011 - Manuel Cuyàs

La principal estultícia dels historiadors fatxes que deixen prou bé la figura de Franco en una obra que vol ser magna és no haver tingut prou paciència perquè el temps i alguns historiadors imparcials del futur facin semblants o altres matisacions.

El temps endolceix el mal. Els faraons queden redimits per les piràmides que van fer aixecar i pel tresor de Tutankamon que es conserva al museu del Caire. Neró va ser el gran urbanista de Roma després de l'incendi que ell mateix hi va provocar. Calígula ens va llegar una encertada metàfora nomenant senador el seu cavall: tots coneixem burros molt burros que ocupen llocs de responsabilitat. Ponç Pilat surt al Credo, dogma de fe, com a l'agent necessari perquè la resurrecció pogués tenir lloc. Els Borja són personatges d'una novel·la d'amors i intrigues; el cabdill almogàver que Atenes avorreix dóna nom a Barcelona a un carrer important; Primo de Rivera era un vellet que ballava flamenc al Farolillo Rojo del Poble Espanyol, Lerroux va ser l'emperador del Paral·lel i la dona d'un tirà americà és la protagonista d'un musical de Broadway. La famosa perspectiva històrica ofereix fugues d'insomni.

“La història m'absoldrà”, han dit els dictadors i cràpules de totes les èpoques. El primer no en devia estar gaire segur però el segon va poder parlar amb coneixement de causa. “Si no té el càstig aquí, el tindrà a l'altra vida”, van desitjar els esclaus d'Egipte, els romans cremats, els deixebles de Jesucrist aquell divendres al matí al pretori i els que van veure morir Franco governant. Aquests últims, que ja pertanyen a èpoques més descregudes, volien dir castigat en les pàgines de la història. La utilitat de la mort: sort que, en general, i si no hi ha historiadors fatxes precipitats pel mig, ens morim abans de veure que la profecia dels dictadors tendeix a complir-se i que l'esperança dels que no són res ni ningú, no. Queda l'altra vida. Confiem que Déu no sigui tan relativista i tiri més pel dret. Si no, al cel no s'hi podrà viure.

N'hi ha per indignar-se

Diari Avui - 21/05/2011 - Manuel Cuyàs

La Junta Electoral Central que tot ho prohibeix va permetre dissabte passat, en plena campanya, que sindicats i partits d'esquerra que es presenten a les eleccions organitzessin a Barcelona una manifestació en contra de CiU, que també s'hi presenta, amb l'excusa de les retallades socials. L'endemà, diumenge, sortia de trascantó i sense pancartes prefabricades la manifestació dels indignats. Indignats contra què? Contra banquers, financers, partits de dreta i esquerra, sindicats i, des d'ahir, quan es va saber que la Junta Electoral els prohibia els campaments que des d'aquell diumenge mantenen a la plaça Catalunya o a la Puerta del Sol de Madrid, contra la Junta Electoral que tot ho prohibeix. N'hi ha per indignar-se.

Simultàniament, ha tingut lloc el cas Strauss-Kahn. L'home que a la pel·lícula Inside job –vegin-la– denuncia els financers i els banquers que ens han dut a la ruïna serà jutjat per delicte sexual. Molt bé. Impecable. Només que els banquers i financers que denuncia no seran jutjats ni empresonats sinó que, com la pel·lícula diu, es mantenen als seus llocs o són consellers de Barack Obama, president dels Estats Units i Nobel de la pau. N'hi ha per indignar-se.

 

M'acosto a la plaça Catalunya. Assemblees, eslògans enginyosos, gent jove i gran. Els partits de dreta i esquerra –correm-hi tots, que demà hi ha votacions– diuen ara que comprenen el malestar dels acampats. N'hi ha per indignar-se. Circulen per la plaça diaris europeus que comparen les acampades amb les de la plaça Tahrir del Caire. Àfrica segueix començant als Pirineus, sobretot si Europa i el món volen fer veure que no tenen res a veure amb els problemes d'Espanya. N'hi ha per indignar-se.

 

Alguns comentaristes mimen els manifestants perquè no els passi com al Maig del 68, que no es van adonar de la importància d'aquell moviment fins que no en van veure les conseqüències. D'altres, com llavors, els tracten de fills de papà o de pollosos que no saben res. N'hi ha per indignar-se.

Menys que un club

Diari Avui - 19/03/2011 - Manuel Cuyàs

No sap l'emissora COPE en quin embolic s'ha ficat, insinuant que els jugadors del Barça prenen substàncies rares per poder xutar més fort la pilota. Durant anys, la COPE ens ha dit de tot. Ha dit dels catalans que som uns insolidaris i uns lladres; que som uns pervertidors de menors perquè volem inculcar als infants i a les infantes una llengua que, sent pròpia, és impròpia; ens ha insultat els presidents de la Generalitat haguts i per haver; ens ha arrossegat per terra com un drap brut... Mentrestant, nosaltres hem aguantat el xàfec de vegades amb indignació, de vegades amb resignació i de vegades amb indiferència, però sense fer sang ni exigir-ne. Ah, però el Barça és diferent. El Barça és més que un club, és més que un país, és més que tot, i no se'l toca. La catalana reacció contra la COPE ha estat tan unànime, tan indignada, que el periodista que va propagar la maldat sobre els jugadors ha hagut de sortir a demanar perdó i Florentino Pérez, president del Madrid, ha hagut de desmarcar-se de l'origen del rumor, cosa que no havíem aconseguit que fessin, entre altres coses perquè ni ho vam intentar, ni els locutors que ens havien insultat abans ni el papa de Roma, que és el propietari últim de la COPE. Si el papa de Roma fos del Barça, la COPE ja estaria clausurada i el locutor que ha insultat els jugadors i Florentino Pérez estarien més excomunicats que el pare Manel.

No tot és la COPE ni ve de Madrid. Els catalans podem criticar els polítics, com és normal fer-ho en democràcia, però si vostès es volen estalviar disgustos i insults, creguin-me i deixin tranquil Joan Laporta. Laporta no és del SI, ni de Democràcia Catalana ni de res. És expresident del Barça i, com a tal, és infal·lible i parla ex cathedra, i si un dia pacta amb uns i l'altre dia hi trenca i l'endemà s'ajunta amb els que els seus electors van rebutjar, tot és a fi de bé i ho fa per Catalunya, que és menys que un club, que el club, com ja ha quedat dit, i per la seva independència. Si el papa de Roma fos del Barça, el Barça seria Déu.

La Masia del cine català

Diari Avui - 16/01/2011 - Manuel Cuyàs

La pel·lícula Pa negre, d'Agustí Villaronga, basada en la novel·la i altres relats d'Emili Teixidor, ha estat nominada a alguns dels premis Goya instituïts per l'Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España. Nominada: una paraula que no volia dir res, ni en català ni en castellà, fins que el català i el castellà se la van copiar de les cerimònies dels Oscar. Igual que Acadèmia. Si a Hollywood l'entitat que reparteix els Oscar i nomina les pel·lícules que se'l mereixen es diu The Academy of Motion Pictures Arts and Sciences, les institucions cinematogràfiques espanyoles i catalanes no podien pas quedar enrere i ser menys acadèmies a l'hora de distribuir premis. A Catalunya també tenim acadèmia, l'Acadèmia del Cine Català. Una acadèmia era fins fa poc un lloc on se feien classes. Si l'acadèmia era de ciències s'hi havia d'anar amb un microscopi i amb la taula dels elements apresa de memòria, i si era d'arts s'hi havia d'anar amb una carpeta de dibuix, llapis i goma d'esborrar. Ara les acadèmies són d'arts i ciències del cine i no s'hi va a aprendre a fer pel·lícules sinó que s'hi ha d'anar amb les pel·lícules fetes i nominades. L'estora vermella de l'entrada també és una còpia de Hollywood. I els vestits dels actors. I els posats que fan. I els petons. I l'agraïment a la mare, al pare, a la promesa i al productor quan els donen el premi.

Però bé, no fem escarafalls, que avui estem de festa. Pa negre, una pel·lícula catalana de molt alta qualitat, pot rebre aquest any el reconeixement d'una acadèmia, l'espanyola, que normalment no fa cas del cine català per molta qualitat que tingui. Només la nominació ha fet que molts cines que ja l'havien exhibida mesos enrere l'hagin tornada a reclamar. Això vol dir diners per a la productora d'Isona Passola i la possibilitat de fer més pel·lícules catalanes d'alta qualitat. Els mèrits sempre ens els reconeixen els altres, i cal aprofitar-ho. Hi insisteixo: res d'escarafalls. I si els premis Goya a què Pa negre aspira es materialitzen, més demanadissa, més negoci i més pel·lícules catalanes.

No s'acaba de ponderar prou que si el cine català té cada cop més prestigi i més qualitat artística i tècnica és gràcies a l'Escac, l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya. Si el Barça té a la Masia d'allà dalt a la Diagonal l'escola de formació de futbolistes que amb els anys, amb l'esforç i la disciplina ha creat jugadors de primer nivell que no ens cal anar a fitxar a fora perquè són nostres, a Terrassa hi ha una altra masia, la masia del cine català, que amb els anys ha format, com si d'una verdadera acadèmia de les arts i de les ciències cinematogràfiques es tractés, un planter de tècnics i artistes de primera divisió. Els resultats de l'Escac s'estan obtenint ara. Agustí Villaronga no en va ser alumne, però alguns tècnics de la pel·lícula Pa negre, la pel·lícula nominada als Goya, sí que ho van ser.

L'Escac va néixer de la dèria personal de Josep Maixenchs, un antic escolapi que quan exercia el sacerdoci i la docència ja projectava als seus alumnes de batxillerat les pel·lícules més selectes de la història del cine i els donava unes informacions fonamentals sobre el director, el productor, els actors i l'època en què van ser fetes. La confluència cinèfila i pedagògica va convertir Maixenchs primer en fundador i ara en director de l'Escac, escola patrocinada per l'Escola Pia de Catalunya i adscrita a la Universitat de Barcelona.

Maixenchs, em permetran la confidència, va ser professor meu quan ell era escolapi i jo alumne de Santa Anna de Mataró. No diré que em va introduir en l'afició al cine, perquè ja la portava incorporada des que vaig néixer, però va desplegar davant els meus ulls i els dels companys una filmoteca sencera.

Fa poc vaig anar a retrobar Josep Maixechs a l'Escac de Terrassa. Té una afectació als ulls que li impedeix veure com cal les pel·lícules, però està molt satisfet de l'obra feta i dels alumnes que surten del seu establiment. Un moment de la conversa em va confessar la seva preocupació perquè els alumnes tenen poca sensibilitat per fer cine en català. “Han crescut veient cine en castellà i es pensen que els personatges de les seves pel·lícules han de parlar en castellà. També han crescut amb el cine de Hollywood i aspiren a fer cinema com l'americà”. ¿Com volen que no tinguin aquesta aspiració si les nostres institucions cinematogràfiques, com si fossin a Hollywood, són Acadèmies d'Arts i Ciències que reparteixen ninots semblants als Oscar?

Sort en tindrem de Pa negre. No sabem encara calibrar el favor que ens farà a tots Pa negre. Una pel·lícula catalana parlada en català i basada en un relat català guanya premis o almenys té nominacions de l'Academia que imita la de Hollywood i que fins ara només valorava el castellà.