“Sabem més dels romans que de la Guerra Civil” - Carme Poll

Diari Avui, Entrevistes,  17/11/2011


Què és Subterrànies?

És entre una visita guiada i un espectacle teatral que fem dins del Refugi 307, un espai històric de la Guerra Civil a Barcelona.

I com va sortir la idea?

Abans de l'estiu, l'actriu Itziar Castro i jo vam conèixer la Mamen Conte, historiadora i l'encarregada de fer les visites guiades al refugi. Ens el va ensenyar i, quan vam veure l'espai, vam decidir fer alguna cosa. Amb la també actriu Montse Alcoverro vam començar a documentar-nos per explicar a través de tres monòlegs com era la vida de tres dones. En concret situem la història entre el 16 i el 18 de març del 1938, quan hi va haver bombardejos indiscriminats sobre la ciutat per part d'avions italians.

I en què consisteix?

La gent entra per fer una visita guiada al refugi i cap a la meitat del recorregut, comencen a aparèixer personatges que expliquen la vivència, no només de com es viu dins del refugi, sinó de la República i la Guerra Civil.

Per què tres dones?

L'espectacle surt del Projecte Vaca, que és una associació de creadores escèniques, l'objectiu principal del qual és donar veu a la creació femenina en el panorama escènic actual. Era claríssim que volíem parlar de les dones i si hem de ser fidels als fets històrics, la població que més habitava els refugis eren nens, gent gran i dones. L'espectacle parla de les dones a la rereguarda, de com eren les ciutats quan els homes eren al front.

I amb qui us heu basat per construir les tres històries?

Hem llegit molt i hem vist molts documentals en què diverses dones explicaven la seva experiència. En el cas de la nena, per exemple, ens hem basat en el llibre de l'Encarnació Martorell, Amb ulls de nena, a qui s'ha anomenat l'Anna Frank catalana. Subterrànies vol ser un homenatge a totes les dones que van organitzar la defensa passiva a les ciutats i van viure de la manera més vital i positiva les circumstàncies de barbàrie i de guerra d'aquella època.

Què ha representat per a vostè aquest espectacle?

No m'ha connectat tant amb la història del país, que realment val la pena conèixer, perquè sembla que sabem més coses del Paleolític o dels grecs i els romans que de la Guerra Civil! Però a mi m'ha connectat molt amb la meva família, amb els meus avis. El fet d'escriure el monòleg m'ha donat la llibertat d'incloure coses personals, començant pel nom del personatge, que és el de la meva àvia.

La resposta ha estat molt bona.

Abans d'estrenar ja s'havien esgotat les entrades! Esperem poder allargar l'espectacle i poder-lo traslladar a altres espais històrics. No hem cobrat ni un euro, però esperem que tingui volada. En època de crisi, t'has de reinventar. O et quedes a casa esperant que et truquin, o et poses a crear.

“Som on érem abans d'iniciar la reforma de l'Estatut”

Diari Avui - 25/06/2011 - Odei A.-Etxearte


Carles Viver Pi-Sunyer analitza el procés estatutari coincidint que fa un any de la sentència del Tribunal Constitucional. Dirigeix l'Institut d'Estudis Autonòmics des del 2004 i és catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat Pompeu Fabra.




Fa un any el parer d'un tribunal es va imposar a la voluntat expressada pels catalans a les urnes. Hi va haver un xoc de legitimitats?
Malgrat que pot ser discutible des d'un punt de vista polític, en el nostre ordenament està previst que una norma, encara que hagi estat sotmesa a referèndum prèviament, pugui ser controlada pel Tribunal Constitucional. Des d'un punt de vista jurídic és així.



Durant la transició es va plantejar que la revisió del TC fos anterior al referèndum.
Va ser així durant un cert temps, estava previst a la llei orgànica del TC, però es va suprimir en una reforma posterior. Des del punt de vista pràctic, hi ha arguments a favor i en contra del control previ, perquè comporta situar el TC al bell mig del debat polític, malgrat que la posició del tribunal en pot resultar beneficiada. En tot cas, quan en un estat existeix una Constitució, és clar que totes les normes, incloent-hi els estatuts, estan sotmeses al control de constitucionalitat.



Vostè va intervenir en la redacció de l'Estatut i pensava que s'ajustava a la Constitució.
N'estava convençut, i després de llegir la sentència continuo estant-ne, malgrat que el meu convenciment no tingui cap transcendència ja que s'ha pronunciat el que jurídicament té l'última paraula. La sentència, al meu parer, és tècnicament deficient en molts aspectes. Ha devaluat la posició i les funcions constitucionals que fins ara el tribunal havia atribuït als estatuts d'autonomia. En molts àmbits pràcticament ha expulsat l'Estatut del bloc de la constitucionalitat, l'ha rebaixat al nivell de qualsevol llei orgànica, però amb l'agreujant que quan hi ha un conflicte entre l'Estatut i una llei orgànica, la sentència sempre fa cedir l'Estatut, com si les reserves estatutàries valguessin menys que les altres reserves de llei orgànica. Ha convertit gran part de l'Estatut en simples recomanacions polítiques que es fan a l'Estat, però no el vinculen jurídicament. Després, un cop reduït el paper de l'Estatut, la sentència desactiva totes les millores que el text estatutari introduïa.



Quines?

Les millores des del punt de vista de les competències (és a dir, del poder polític), del finançament (dels recursos econòmics de la Generalitat) i des del punt de vista identitari. La conseqüència final és que som on érem abans d'iniciar el procés de reforma estatutari, excepte en algun aspecte molt concret que afecta essencialment la llengua, i sobretot s'ha perdut l'expectativa que a través de la reforma de l'Estatut podíem millorar el nostre autogovern i el reconeixement de Catalunya com a nació diferenciada. A partir d'ara aquesta és una porta que s'ha tancat definitivament.



Hem anat enrere, doncs.
No. El que és paradoxal és que la sentència no ens deixa avançar però deixa la situació igual que estava abans d'iniciar-se la reforma estatutària.



En la qüestió de les competències, la Generalitat continua sent molt vulnerable a les invasions de l'Estat.
Estem exactament igual que estàvem. Les competències exclusives no són exclusives, l'Estat gaudeix d'una llibertat quasi total a l'hora de fixar l'abast de les bases i les competències executives no inclouen la potestat per dictar reglaments.



Ha valgut la pena reformar l'Estatut, aleshores?
Jo dec ser dels únics que defensen encara la necessitat de fer la reforma i la virtut gens menyspreable que ha tingut de posar sobre la taula el nivell migrat d'autogovern que teníem i que tenim. No tothom era conscient de la manca de poder polític i econòmic que patíem ni de la manca de reconeixement identitari. La sentència, que, insisteixo, deixa les coses com estaven, ha fet prendre consciència d'aquest fet. Amb un cost molt alt, certament, però és un cost que Catalunya sembla que sempre haurà de pagar per aconseguir qualsevol millora, i és evident que no podem renunciar sempre a proposar millores per evitar aquests costos.



Quina sortida hi ha, ara? La reforma de la Constitució?

Des del punt de vista jurídic, no n'hi ha cap altra, malgrat que és una via que a la pràctica sembla quasi impracticable i, a més, és arriscada. En tot cas, la Constitució actual, tal com la interpreta l'Estat amb l'acceptació del Tribunal Constitucional, al meu entendre no satisfà les aspiracions d'autogovern de Catalunya. Per assolir la millora de l'autogovern i del reconeixement nacional, hi ha diverses alternatives polítiques: la independència, el federalisme radical –en el sentit etimològic de la paraula, és a dir, plurinacional, asimètric i amb dret d'autodeterminació–, sistemes confederals... Totes aquestes opcions són molt complicades de portar a la pràctica, però cal tenir present que aquests canvis necessiten temps. Crec que és difícil avançar si no ens convencem que aquestes alternatives tenen un tram inicial comú i compartit i que convé que els que hi donen suport es convencin que cal transitar plegats.



El PP i el PSOE s'escuden en la Constitució per no obrir el debat sobre el model d'estat. Som en un cul-de-sac?
Tots els constitucionalistes diuen que aquesta prevenció a iniciar qualsevol reforma és una anomalia hispànica que debilita la pròpia Constitució. Crec que és fruit de la cultura política espanyola: la idea que les constitucions no es poden tocar perquè es debiliten, quan en realitat no és així. Les constitucions que funcionen millor són les que es modifiquen quan cal i es van adaptant a la realitat. Aquesta concepció ve del segle XIX, quan les constitucions no es reformaven, simplement quan arribava al poder un nou partit deixava d'aplicar la Constitució vigent i se'n dictava una de nova. Hi ha una espècie de terror entre els partits polítics espanyols a iniciar un procés de reforma constitucional.



Per què hi ha aquest pànic?
Es constata que va ser molt difícil trobar el consens per fer la Constitució del 1978, i que, per tant, no es pot començar a parlar d'una reforma si no hi ha la garantia que tindrem un consens tan ampli com el que es va assolir en aquell moment. Dit això, en el nostre cas cal tenir en compte una cosa.



Quina?
No estic gens segur que si ara s'obrís una reforma de la Constitució les comunitats autònomes en general i Catalunya en particular en sortissin beneficiades. El problema que hi ha a Espanya, i entenc que és un problema greu, és que la majoria dels catalans no compartim el diagnòstic sobre els problemes de l'Estat de les autonomies amb la gent de la resta de l'Estat que és partidària d'una reforma de la Constitució. Des de Catalunya, solem insistir que no tenim prou poder polític i econòmic ni prou reconeixement identitari. Però ells pensen que el problema és que s'han d'aclarir les competències estatals i que l'Estat ha de recuperar competències en matèries com ensenyament, urbanisme, sanitat, etc., i que la major part dels problemes de l'Estat de les autonomies se solucionarien reduint les administracions autonòmiques i reforçant la coordinació. No compartim el diagnòstic i, per tant, difícilment podem compartir les prescripcions mèdiques.



Si no hi ha entesa, és possible que l'única via sigui la unilateral? Vostè parlava abans de la via independentista, la federal i la confederal. Catalunya ha de decidir per si mateixa?
L'entesa és efectivament molt complicada. Per això possiblement la via unilateral està adquirint cada cop més força i s'accepta amb més naturalitat. Malgrat que totes les opcions requeriran espais de consens. En tot cas, reitero que ara és molt important l'entesa interna, a Catalunya, per avançar conjuntament fins on sigui possible.



Podria concretar algun d'aquests primers passos a emprendre?
Això correspon anar-ho fixant als partits i altres organitzacions socials. El que sí que voldria destacar és que totes aquestes opcions de canvi no són incompatibles amb intentar treure el màxim partit possible a l'Estatut vigent, amb exigir el seu desplegament màxim i que l'Estat dicti les lleis en aquelles matèries que la sentència va dir que no podia regular l'Estatut però sí una llei estatal. Per exemple, la reforma de la llei orgànica del poder judicial per introduir el Consell de Justícia de Catalunya. De vegades es fan plantejaments molt simplistes i poc realistes. El fet de considerar que l'Estatut interpretat d'aquesta manera no és suficient no vol dir que no s'hagi d'intentar desenvolupar-lo al màxim. Es vulgui o no, és vigent, i temo que ho estarà bastant de temps. Això no és incompatible amb proposar millores com la del pacte fiscal.



Madrid no ho posa fàcil. El desplegament és lent i costós.
Això és un fet incontestable. Però s'ha d'insistir mentre es van fent passes per propiciar canvis més profunds.



La sentència va agitar una discussió sobre l'encaix de Catalunya a Espanya que ja s'ha silenciat. S'ha perdut una oportunitat per al debat?
Les urgències polítiques passen al davant. La crisi sembla que ha ocupat tot l'escenari. Tanmateix, el problema de l'encaix o el desencaix de Catalunya està sempre subjacent. El tema de la distribució territorial del poder incideix en les mesures adoptades per combatre la crisi, i aquesta incideix en l'Estat de les autonomies. De fet, des de l'Estat s'està aprofitant la crisi per recentralitzar no solament el poder polític sinó també l'administratiu. El debat és més viu del que sembla.


Al marge de la impugnació d'algunes lleis, encara no hem patit directament els efectes de la sentència del TC.
És que, com he dit abans, des de la perspectiva jurídica, llevat d'aquests casos concrets i certament importants relatius a la llengua, les conseqüències de la sentència es noten més per defecte que de manera positiva: no hem aconseguit avançar, hem quedat igual que estàvem. Políticament els efectes són diferents, ja que des d'aquesta perspectiva s'observa una radicalització més gran de les posicions.

"Los ciudadanos debemos tomar las riendas"

La Vanguardia - 15/06/2011 - Ima Sanchís

Revolución ejemplar

La crisis financiera islandesa llevó al país a la bancarrota. A finales del 2008 su deuda bancaria equivalía a varias veces su PIB. El Parlamento propuso que la pagaran las familias con una cuota mensual durante los próximos 15 años al 5,5% de interés. Pero el pueblo dijo no y decidió juzgar a los responsables de la crisis: varios banqueros y ejecutivos fueron detenidos y acaba de empezar el juicio al ex primer ministro, Geir H. Haarde. El pueblo se ha organizado mediante asambleas y está modificando la Constitución. “Ha sido una revolución contra el poder político-financiero neoliberal que nos ha conducido a la crisis”, dice Gunnar. Su documental Maybe I should have cuenta los hechos.

Un día estaba sentado delante de la tele escuchando como los políticos negaban la crisis... Me entraron ganas de tirar dardos contra la pantalla, pero en lugar de eso creé el Foro Abierto Cívico.

Pues tiene que estar orgulloso de lo que han logrado.

Hemos hecho dimitir al Gobierno al completo y se han nacionalizado los principales bancos. Por votación popular, nos negamos a pagar la deuda que estos contrajeron con Gran Bretaña y Holanda a causa de su execrable política financiera. Y estamos juzgando al primer ministro que permitió el desastre.

Son ejemplo en el mundo.

Hemos pagado un alto precio: nuestras instituciones nos han decepcionado, los banqueros nos han robado y el Gobierno los ha apoyado. Hemos descubierto que su avaricia, corrupción y nepotismo no tiene límites. Llevaron al país a la bancarrota.

Y usted lo ha contado en una película.

En el 2008 creía que vivía en el país menos corrupto del mundo, en armonía con el Gobierno y los bancos... Trabajaba en marketing y dirigía teatro. Compré un apartamento de 60 m2 con la ayuda de mi banco y un coche con un crédito en divisa extranjera.

Pero el sistema se colapsó.

Yo, como muchísimos islandeses, tuve que devolver el coche y, encima, debo dinero porque la corona bajó en picado. Me subieron el precio de la hipoteca, que ya no puedo pagar. Me quedé en la indigencia y por primera vez salí a la calle a protestar.

De perdidos, al río.

La corona islandesa perdido un 58% de su valor, la inflación se disparó hasta el 19%, la economía se contrajo un 7% (2009) y sufrimos la emigración más grande desde 1887. Decidí averiguar lo sucedido haciendo un documental.

¿Por dónde empezó?

Lo que pasó en Islandia entre el 2003 y el 2008 es que el Gobierno concedió poder total a los financieros, que usaron el favor político para hacerse ricos. Los bancos fueron nacionalizados, pero el dinero de los ricos desapareció... Así que decidí seguir al dinero: viajé a Londres, Guernsey, Luxemburgo y Road Town, las Islas Vírgenes.

¿Qué halló?

Corrupción. Hasta entonces no había oído hablar de Tórtola, Islas Vírgenes británicas, con 30.000 habitantes y 620.000 empresas registradas; muchas islandesas.

Entiendo.

Mientras países como el Reino Unido, Estados Unidos o Islandia permitan que compañías que operan en sus países puedan registrarse en islas como Tórtola, las Caimán o incluso Luxemburgo, expresamente para no pagar impuestos, entonces no cambiará nada.

Cierto.

Estas empresas usan los servicios que los países otorgan a la ciudadanía, pero desaparecen a la hora de pagar impuestos. Toda la gente que había estado jugando en bolsa a lo grande (muchos de ellos con información privilegiada) se llevó el dinero y dejó las deudas. Nada de eso sería posible si la sociedad protestara y pidiera cambios.

¿Qué ha averiguado de la conexión entre política y negocio?

Es absoluta, y los políticos deberían estar fuera del negocio. En todo el mundo los bancos funcionan por amiguismo y nepotismo; no hay tasas para los amigos.

Nos han dicho que si no rescatábamos a los bancos nos hundíamos con ellos.

Eso es lo que dicen los bancos, que no podemos vivir sin ellos, pero podemos; nosotros lo hemos demostrado. Todos esos intereses que nos cobran no tienen sentido; yo quiero pagar para mejorar la sociedad, no para que se enriquezcan los bancos. Cuando hay una crisis se recorta la sanidad, las pensiones, la educación... ¿Por qué no recortamos el dinero del que se nutren los bancos? Este sistema se ha hundido, necesitamos un cambio.

¿Cómo perfilaría ese cambio?

Es difícil decirlo en pocas palabras, pero los bancos no deberían jugar en bolsa con nuestro dinero, y debemos cortar las relaciones entre la política y los negocios.

El descontento es general.

Fíjese que los banqueros, los que han provocado la crisis, siguen estando al cargo de los bancos; nadie ha dimitido. ¿No deberían ser otros los que gestionen la salida de la crisis?

Reclamamos el Estado de bienestar, pero nos dicen que ya no es posible.

Debemos tener casa, sanidad, educación y trabajo; para eso pagamos impuestos, para eso están los políticos... Pero para el poder financiero que gobierna el mundo lo importante son los beneficios y no las personas. Los ciudadanos debemos tomar las riendas.

¿Qué futuro vislumbra?

La clase media es la que trabaja y paga impuestos y, pese a ello, sigue admirando e imitando a los ricos, que se llevan el dinero a paraísos fiscales. Hay que admirar a las personas por lo que tienen dentro y no fuera. Y no tiene sentido que un futbolista gane mil veces más que una persona que cuida de un anciano; es ridículo. Podría ganar cien veces más, pero mil… Deberíamos cuidar los unos de los otros.

La tendencia es recortar sanidad, educación y atención a los más necesitados.

Hay que poner a las personas por encima de los beneficios. Y nosotros, los ciudadanos de clase media, tenemos mucho más poder del que creemos: ponemos y quitamos gobiernos; responsabilicémonos.

“El 40% de la producció del menjar al món es llença”

El Punt - 4/06/2011 - Ure Comas


“Heroi europeu” segons ‘Time Magazine' i “una de les cinquanta persones que podrien salvar el món”, segons ‘The Guardian', Petrini parteix de la idea que el menjar és el resultat de processos culturals, històrics, econòmics i ambientals i que la producció d'aliments ha de tenir una relació harmònica amb l'entorn natural. Aquest italià nascut a Bra va signar ahir el Manifest de Girona

Com s'hauria de menjar per dur a la pràctica els principis de slow food?

Menjar és el primer acte agrícola. Significa que acostarem els productes biològics, locals, juntament amb els pagesos... És una manera de concebre l'agricultura. Si parlem de productes industrials massius, transgènics, és un altre tipus d'agricultura. Si treballem per la defensa del planeta és molt important com es menja. El sistema industrial és criminal perquè destrueix el medi ambient i la salut de la persona. En aquests moments vivim el terror d'un nou bacteri que ningú no sap d'on ve. Practicar una correcta alimentació és molt important, així com el manteniment de la biodiversitat, de menjar local, productes locals i biològics.

Què en pensa de l'aparició del nou bacteri e-coli?

En aquests moments no se'n sap res. El seu bacteri germà provoca 600 morts per any als EUA i és un bacteri on la responsabilitat majoritària està en la carn de les hamburgueses, carn industrial massiva productiva als EUA. Sis-cents morts per any!, i no se sap d'on prové. És un gran problema.

Què és Terra Madre?

És una xarxa de comunitats d'aliments de 173 països del món, pagesos, pescadors... i també estudiants que treballen per una nova consciència alimentària. Hi ha moltes comunitats que el seu objectiu principal és l'educació alimentària. És una xarxa que treballa per la defensa de la biodiversitat, per l'economia local...

Considera bàsica la nova Política Agrària Comuna que s'ha d'aprovar a la UE?

Es necessita canviar totalment la política de la PAC. Fins ara, la PAC ha ajudat l'agricultura industrial i no la petita agricultura, que és la més important, perquè preserva el territori, defensa l'ecosistema i la biodiversitat, i també és molt important per a la gestió hidrològica. On treballa un camperol no hi ha problemes hidrogeològics, perquè té endreçat el camp, el bosc... Fins ara la PAC ha pagat només als grans productors. Això necessita un canvi social i polític molt important.

Coneix la gastronomia de Catalunya? Què en pensa?

Gastronòmicament és a l'avantguarda per l'aspecte culinari. Però en l'aspecte agronòmic necessita treballar molt més. I això no només és una qüestió de Catalunya, sinó d'Espanya, que actualment és el país més agroindustrial d'Europa, on la indústria en el sistema agrícola és molt forta i això és un problema perquè, per exemple a Itàlia, els transgènics són prohibits i aquí està regulat. A Itàlia i França es treballa molt pels petits productors, pels productes típics naturals... Aquí, més o menys, hi ha la cuina més intel·ligent d'Europa i l'agricultura més vella d'Europa... S'ha de canviar aquesta situació.

Parlant dels transgènics, es difon la teoria que són necessaris perquè els aliments arribin a més persones.

És una mentida. En el món es produeix menjar per 12.000 milions de persones i som 6.500 milions, 1.000 pateixen gana; significa que més del 40% de tota la producció mundial del menjar va a la brossa. Això és una bogeria. No es necessita més producció, sinó una diferent distribució. De la mateixa manera, els transgènics estan en mans d'unes poques multinacionals; no es democràtic. I en un termini mitjà-llarg, ningú no sap tampoc quin és el resultat dels transgènics sobre el medi ambient i la salut.

L'única resposta possible és la desobediència civil

Vilaweb - 20/05/2011 - Redacció

L'única resposta possible a la decisió de la junta electoral és lògicament la desobediència civil. No s'han d'obeir mai normes d'aquestes, que pretenen trencar la participació popular. Resulta que els governs s'omplen la boca de participació, i quan hi ha una mica de participació s'espanten i diuen que això no pot ser.

No sabria dir quin serà l'esdevenidor d'això. Tinc la impressió que és una protesta completament justificada, raonable. Hi haurien diners perquè la població pogués viure raonablement; no hi ha motiu per rebaixar pensions, per rebaixar els sous dels funcionaris o reduir les ajudes al desenvolupament… Hi ha recursos suficients, però els grans poders econòmics, que són els que manen, prefereixen continuar amb el frau fiscal i amb els seus privilegis i els governs són unes perfectes titelles al servei d'aquests personatges.

Aquest moviment hauria d'haver nascut ja fa temps, perquè fa dos anys i mig que els partits al govern, com a bons obedients d eles finances internacionals, fan polítiques perjudicials per a la societat. I que la societat s'hagi quedat pacíficament mirant el futbol o gaudint a casa seva era una incongruència. Hi ha hagut diferents persones que han incitat perquè es produïssin aquestes rebel·lions; el més significatiu és el petit llibret de l'Stephane Hessel, 'Indigneu-vos', i el més interessant és que el llibre l'ha redactat un senyor que té noranta anys i que és l'únic redactor de la declaració de Drets Humans del 1948 que queda viu.

El més interessant és que aquest moviment s'ha produït al marge dels partits i els sindicats, que són els que suposadament haurien de fer la vida política. I, en canvi, s'ha presentat a la societat d'una manera molt bonica i molt valenta i imaginativa i a través d'un sistema al qual ens hem d'anar acostumant, perquè mourà la vida política, que és el de les xarxes socials. Han tingut la idea d'anar-ho fent tot d'una manera extraordinàriament polida.

“Internet no ha de dominar la ràdio”

Diari Avui - 21/05/2011 - Xantal Llavina

Jordi Basté, l'home alt, inquiet, irònic i inseparable del seu iPhone desperta, informa i entreté cada dia milers de persones (402.000 oients, segons les dades del darrer EGM) amb el seu característic: “Bon dia Catalunya, benvinguts al món!”

I en Jordi Basté com dóna la benvinguda al dia?

A les 4,15 h de la matinada i el primer que faig és connectar-me al mòbil i veure les deu pàgines de la premsa digital, després escolto la ràdio...

Diuen que la ràdio és la que més s'ha beneficiat d'internet davant la TV i la premsa. Hi estàs d'acord?

Segur que sí, la ràdio tenia fins ara una cosa meravellosa i és que no sabies qui t'escoltava, la invisibilitat, i hi havia l'EGM. Ara ha canviat tot, poses cares a qui t'escolta amb les xarxes socials i a més et diuen a l'instant: “T'estic escoltant des del Japó, des d'Istanbul”, etc. Tenim una responsabilitat social molt important. I a més, el fet que amb els que estan lluny puguis connectar de forma tan ràpida és un pas endavant comunicatiu molt important.

Un cas va ser el terratrèmol del Japó.

Jo crec sempre que internet i ràdio han de ser complementaries, però internet no pot dominar la ràdio, és un complement que ens ajuda molt. A Japó vam tenir els corresponsals silenciosos que viuen allà i ens escolten. Es van ajuntar totes les peces: internet, audiència que ens escolta, les xarxes, Facebook, Twitter i a més en contacte per Skype amb ells; per tant, totes les xarxes socials activades.

On va el futur de la comunicació?

Hi ha gent que el transistor el va matar però jo el reivindico! El transistor ha donat ara d'altres maneres d'escoltar la ràdio: per internet, per podcast, des de la Blacberry, des de l'iPhone... Però tots els que deien que la radio patiria amb internet no és cert, ens hem complementat de forma perfecta. Hi ha lloc per tot. Desapareix potser com s'escolta la ràdio! Però els periodistes, sobretot els de paper, que anaven amb la idea de suïcidar-se, no!, el paper no s'acaba! Al contrari, el paper no desapareixerà mai, el que sí és que llegirem més llibres i diaris per mòbil o PC. Jo dic que sóc de la generació antiga de l'Olivetti, he entrat ara a la nova però em costa més del que sembla.

I amb superinformació, qui guanya?

La ràdio s'ha d'avançar, ha d'anar refrescant amb la companyia d'internet. Ara a les 4:23 de la tarda saps què passa al món quan vulguis! Fa 10 anys, escoltaves Catalunya Informació per estar informat i fa 30 anys ens esperàvem al Telediario. La meva obsessió és com ens estan canviant a tots els mitjans de comunicació en positiu: som més àgils i exigents!

I ets un dels comunicadors catalans més addictes al Twitter?

Reconec que m'hi passo hores i crec que això m'ho hauria de fer mirar. Rebo tants impactes que moltes vegades acabarem buscant metges que ens ajudin també a desconnectar. Estem més pendents de la fascinació dels més llunyans, que pel nostre voltant. Ara, és breu i ràpid!, com la vida. És una enquesta no contractada, amb la que tens i veus si el que dius a la ràdio genera crítiques o addiccions.

L'EGM del contingut.

Exacte.

I ara amb el temps d'‘El món a RAC 1' quin balanç fas? Ja no tornaràs als esports?

Ah, no! Per què no puc tornar a fer esports algun dia? Potser algun dia torno a fer esports, no ho descarto, o una altra cosa, a mi no em desagrada. Ara estic a gust als matins, m'agrada molt el que faig.

I a la TV, Jordi Basté va ser al Basquetmania i al Gol a Gol. Et veus fent matins a la TV?

Ostres! No m'ho he plantejat! I a més, el Cuní ho fa molt bé! A mi, si fes TV, m'agradaria fer de Corresponsal a NY o a París o Madrid. Crec que Catalunya és un país de grans corresponsals.

El 2010 passat vau ser molt premiats...

Els premis em fan sentir orgullós del despertador. Tinc un equip que és una meravella. Val la pena el que estem fent!

Piulada teva: “Aixeco els genolls de terra després d'entrevistar el Woody Allen. Li demanaria a Freud que em tornés els diners”.

És fascinant la seva relació edat i lucidesa.

I un altra: “Árbitroooo, la horaaaa!!!!” Es la teva frase a la xarxa en els partits del FCB!

Sí, és la meva gran frase del Twitter! És una frase del camp de l'Horta, on anava amb el meu pare de petit! Bon record, una frase que sempre ha anat amb mi!

A la vida real...

Jordi Basté és el director i presentador del matinal El món a RAC 1. Va treballar durant 22 anys a Catalunya Ràdio. Ha fet TV, premsa i ha publicat tres llibres. El 2010 va rebre el Premi Nacional de Ràdio de la Generalitat. La seves fotos a la xarxa: un home enganxat sempre a un micròfon.

“Una política democràtica ha de preguntar al poble”

Diari Avui - 21/05/2011 - Puri Abarca

Genís Barnosell exposa que els diversos processos participatius que s'han posat en marxa no han calat prou en la societat i que, encara que hi ha hagut debats molt vius, han estat sempre reduïts. Considera necessari que s'obri més el debat a la ciutadania i que es deixi treballar els periodistes perquè puguin aportar informació al poble, que haurà de decidir fins a quin punt es vol implicar.

Genís Barnosell (Verges, 1968) és membre del Grup de Recerca d'Història, Memòria i Identitats de la UdG i basa el seu treball en l'evolució de les pràctiques i discursos polítics i del sindicalisme en la primera meitat del segle XIX, entre altres camps, com el del nacionalisme català.

Com han evolucionat els discursos i les pràctiques polítiques des del segle XIX fins a l'actualitat?

Fent una simplificació, es pot dir que la majoria dels discursos de la primera meitat del segle XIX s'enfocaven cap a la idea que bona part de la població no era apta per participar en política. En els discursos actuals, el supòsit és al revés, és a dir, tots som capaços de participar-hi. És una idea molt influïda pels debats de començaments del XX sobre les masses i les pràctiques polítiques. L'economista Joseph Schumpeter deia llavors que vendre un polític era com vendre un sabó, que no hi havia gaire diferència entre la propaganda política i la comercial. En el segle XIX, el discurs era molt ideològic; ara té més a veure amb les emocions i amb les ganes de la gent de participar.

El moviment dels “indignats” es pot considerar una nova forma de participació? Quina valoració en fa?

Era sorprenent que, amb el que està caient des de fa temps, no hagués sortit encara algun moviment de protesta; el segle XIX, la gent es mobilitzava més per tot el que considerava injust. Però és aviat per valorar-ho. Primer cal tenir en compte la continuïtat en el temps. Amb la guerra de l'Iraq, es van fer moltes manifestacions, però va ser una flamarada que després es va consumir ràpidament; la gent es va cansar de lluitar. En el cas dels “indignats”, s'hi ha concentrat molta gent, però continua sent una petita part de la població i seria una sorpresa que de tot això en sortís un moviment ampli i continu, que plantegés alternatives. I molt sovint hi ha la sensació que les fletxes dintre d'aquestes mobilitzacions no apunten totes cap allà mateix; es tracta d'un moviment d'insatisfacció general i no queda clar en què pot acabar.

Segons l'evolució dels últims dos segles, estem davant d'uns dels majors declivis de la credibilitat política?

En la teoria democràtica, els sistemes es basen en la imatge dels humans. O bé, com planteja Rousseau, es parteix de la base que l'home és bo per naturalesa o, com diu Locke, cadascú mira per si mateix, els polítics també; per això ens inventem un sistema per controlar-los. Ara tenim la sensació que no els controlem prou i hi ha molta desafecció, molta més que durant la Transició. Es tractaria que el sistema fos més obert i participatiu. Als Estats Units fan referèndums per qualsevol cosa; aquí sembla que quan es parla d'això, als polítics els ve gratera, i una cultura política democràtica no pot ser tan refractària a preguntar al poble.

Es pot comparar el catalanisme actual amb el que va portar a la República?

El catalanisme majoritari ha estat sempre una mena de regeneracionisme espanyol, és a dir, amb la idea de construir un marc d'autogovern per a Catalunya i, a partir d'això, reformar Espanya. Ara, amb les sentències del Tribunal Constitucional, s'ha aturat el procés en què Espanya havia de progressar cap a més descentralització. El catalanisme actual viu en un estat que ha construït ell en gran part, però que, després de l'èxit, difícilment anirà més enllà a curt termini. Fins ara, l'autonomia tenia prou avantatges per no haver-se de justificar gaire, però, a partir d'ara, s'haurà d'explicar millor tot plegat. El temps ha deixat de jugar a favor de l'autonomia.

“Hi ha gent que es pensa que m'han fet el disc”

Diari Avui - 20/05/2011 - Xavier Castillón

Bruno Oro (Barcelona, 1978) va assimilar molt bé el concepte que li van voler transmetre a l'Institut del Teatre: “L'actor total”. Ell és un còmic que toca i canta les seves pròpies cançons, ha escrit dues obres de teatre amb Clara Segura i és, des de fa cinc anys, un habitual de ‘Polònia' i ‘Crackòvia', on més que imitar, ha copsat l'essència de personatges com ara Artur Mas i Cristiano Ronaldo. L'1 de juny presentarà el disc Tempus fugit a la Cova del Drac Jazzroom (Barcelona) i el 10 de juliol, als Jardins de la Mercè (Girona).

Què confirma un segon disc?

Que em dedico seriosament a la música i que no és cap caprici, sinó una passió, i també una despesa forta, perquè el que em dóna menjar és el meu treball com a actor. Veig la música com una inversió a llarg termini. Amb el primer disc, Napoli, vaig fer només un parell de concerts, i ara tinc moltes ganes de tocar en directe i de demostrar que les cançons són meves i que canto i toco el piano molt bé.

No té problemes d'autoestima...

Ho dic així perquè hi ha gent que es pensa que m'han fet el disc a mida, com al típic personatge famós que vol fer de cantant. Vam gravar el disc a Nova York i els productors em van posar en contacte amb músics del nivell del guitarrista Marc Ribot, col·laborador de Tom Waits, però totes les cançons són meves i m'he implicat molt en el projecte. De fet, jo em considero més músic que actor: toco el piano des dels deu anys i tinc una base musical més sòlida que la interpretativa. Quan era petit, el meu pare em feia escoltar Miles Davis, J.J. Cale i The Cure, tot i que llavors jo preferia Bananarama [riu].

Després d'un primer disc en italià, ara en treu un de poliglot amb predomini del català.

La meva família paterna és de Nàpols, una ciutat fascinant a la qual vaig almenys quatre cops a l'any. Però aquest segon disc és més íntim, i no podia cantar en italià sobre la meva àvia Anna Maria, de Cadaqués, com ho faig a la cançó Buda s'ha enamorat.

I a Cadaqués també li dedica un tema.

Cadaqués és la meva vida, el Nàpols de l'Empordà. Sóc nét del pintor figuerenc Antoni Pichot (1924-1996) i sempre he tingut molta vinculació amb Cadaqués. Hi tinc un bar anomenat Talla, on fem actuacions habitualment, tant jo com altres grups i solistes.

Bar Talla?

Sí, de Tallarín. És com li deien al meu pare, pel fet de ser molt prim.

La tele, el bar... Sembla molt ocupat. Com ho fa per compondre cançons?

Per compondre només haig de tenir un piano, i les millors cançons sempre em surten a les deu del matí. Sóc poc Sabina i no espero que les muses tòxiques m'arribin de nit. Les meves lletres són històries, petites dramatúrgies, i sempre intento que l'harmonia les acompanyi i reforci. Per a mi, cantar és explicar coses, i no hi veig cap diferència amb interpretar.

Té la sensació que el temps fuig?

Sí. Ja de petit tenia la sensació que la mort em visitava en somnis. M'agradaria tenir més temps per escriure teatre i fer música, però la tele és molt estressant. Sóc molt impacient i autoexigent, però estic canviant i vull deixar de ser-ho tant, per poder gaudir més de cada moment.

Li agrada la popularitat?

Té avantatges i inconvenients, però sempre és millor tenir fama que no tenir-ne. De fet, la cançó Tempus fugit, que va donar títol a aquest disc però al final la vaig guardar per al proper, parla de Pep Guardiola, de la pressió que ha de suportar i de com, en el futbol, pots passar de ser un heroi a un traïdor d'un dia per l'altre.

I si algun dia a vostè també l'abandona l'èxit, com s'ho prendrà?

Hi penso sovint, però no em preocupa gens i potser fins i tot m'aniria bé. Els còmics tenim un instint de supervivència més desenvolupat que la resta d'actors, perquè hem actuat en cada lloc...

També dedica una cançó a Messi. És tan futboler com sembla?

Molt. El meu besavi era Sagi-Barba, jugador del Barça que va guanyar la primera lliga espanyola. Pel que fa a Messi, jo el veig com un personatge del cine mut o d'un altre món, una antiestrella que em provoca molta curiositat.

"La dissidència està cada cop més penalitzada"

El Punt - 17/05/2011 - Francesc Espiga

En un país amb uns índexs de lectura derisoris, que una editorial sobrevisqui vint anys és pràcticament una gesta. Si aquesta editorial, a més, funciona amb un sistema cooperatiu i està especialitzada en llibres de contingut polític compromès, ja es pot parlar directament d'heroïcitat. Aquest és el cas de la barcelonina Virus Editorial, que dues dècades després d'haver nascut continua plantant cara amb un catàleg de 5.000 títols.

Com es va gestar el projecte de Virus Editorial?

Tot neix el 1991, en un moment en què no existien les petites editorials independents, ni les que treballessin específicament l'assaig crític. Ens vam ajuntar gent que veníem del moviment antimilitarista i dels ateneus llibertaris, i que començàvem a treballar en la contrainformació amb les ràdios lliures, els butlletins i una sèrie de revistes i fanzines com ara Lletra A. Primer vam començar a distribuir aquest material, vam muntar una llibreria amb música i tot plegat va anar creixent de mica en mica, fins que vam decidir fer el salt al llibre, inicialment amb la distribució de fons com ara el de La Piqueta de Madrid. A més, en aquella època també va engegar el projecte de Txalaparta, a Euskadi, i això també ens va donar una mica d'empenta per posar-nos en marxa.

Quines van ser les primeres edicions?

La primera va ser un recull de biografies de 14 maquis que havien actuat a Catalunya i l'Estat francès, i vam aprofitar per encartar-hi un tríptic que era la subscripció del primer llibre que volíem editar. Es tracta d'una biografia de Quico Sabaté, de la qual ara ja hem fet quatre reedicions. Actualment tenim diverses col·leccions: una de memòria, en què tractem bàsicament la història de la Guerra Civil i el moviment llibertari; una altra de crònica, més centrada en moviments polítics actuals; una altra d'assaig, i una de fullets sobre temes més puntuals, com ara el conflicte entre àrabs i israelians. La narrativa, pràcticament no la toquem.

És difícil tirar endavant un projecte autogestionat en un context d'economia de mercat com l'actual?

I tant!, ja que, en el fons, depens de si el que estàs editant interessa realment a la gent. Treballem amb tirades de 1.000 o 1.500 exemplars i, si no despertes l'interès del lector, és complicat tirar endavant. Un dels darrers textos que hem editat, en què es qüestiona el funcionament democràtic de Google, funciona molt bé, tot i que es pot baixar en PDF a la nostra web, i això que al començament teníem certs dubtes.

Actualment hi ha una estigmatització dels moviments socials?

La veritat és que la premsa oficial cada cop pressiona més. La dissidència està més penalitzada. A més, ara s'ha encunyat aquest terme, antisistema, que ho engloba tot, des de la gent que celebra les victòries del Barça fins a la que es manifesta el Primer de Maig. És una manera amb molt poc criteri d'etiquetar el personal. I, en això, la posició de la premsa és cada cop més descarat, tot i que també hi ha excepcions. S'està tendint al model centreeuropeu d'anar reduint la dissidència i d'encerclar-la tal com fa la policia a les manifestacions.

Internet els beneficia o els fa mal?

Ens està anant bé. Treballem directament amb els autors, i si ens donen permís per fer-ho pengem el llibre. És una bona eina per donar a conèixer el nostre fons.

I aquest aniversari, com el celebraran?

Alguna en farem, però passat l'estiu. Encara ho estem perfilant. El que sí que tenim clar és que aprofitarem l'efemèride per treure l'edició en català del nostre primer llibre.

Algun record o homenatge especial?

Sí, en primer lloc per a un autor nostre, Ramon Fernández Duran, que va morir fa poc. Tampoc no volem oblidar Antonio Téllez Solà i Diego Camacho. Per a nosaltres són tres personatges fonamentals i molt estimats, i no volem oblidar-los.

A Euskadi hi tornen a ser tots

Diari Ara - 7/05/2011 - Daniel Gómez

La legalització de les 254 llistes de Bildu, a banda de provocar un cisma als alts tribunals espanyols, sacsejarà la política basca, marcada des de fa una dècada pel Pacte Antiterrorista del PP i el PSOE, en el marc del qual es va gestar la llei de partits. Oferim una guia per no perdre's en l'escenari que s'obre al País Basc i Navarra que, mentre ETA intenta obrir un procés de pau amb l'Estat, tindrà entre els protagonistes la coalició independentista legalitzada pel Tribunal Constitucional.

 

Què és Bildu?

Bildu - reunir - és una coalició formada per Eusko Alkartasuna (formació que als 80, i amb l'exlehendakari Carlos Garaikoetxea al capdavant, es va escindir del PNB), per independents de l'esquerra abertzale il·legalitzada i per Alternatiba, creat el 2007 fruit d'una escissió d'Ezker Batua, la marca basca d'IU. Inspirada en el Front Democràtic Unit de la Sud-àfrica de l'apartheid, Bildu és la plasmació electoral dels pactes estratègics subscrits el 2010 per Batasuna amb EA i Alternatiba. La coalició és un instrument dissenyat per ajudar l'esquerra abertzale a superar la llei de partits, de la mateixa manera que el Front Democràtic Unit va permetre al llavors il·legal Congrés Nacional Africà de Nelson Mandela fer política tot i les lleis segregacionistes de Pretòria als anys 80 del segle passat.

 

Quina força té cada partit dins de la nova coalició?

L'esquerra abertzale n'és la força principal, seguida d'EA, mentre que Alternatiba és testimonial. Prenent com a referència les últimes eleccions locals, les del 2007, Acció Nacionalista Basca -aleshores la marca que va ser refugi de l'esquerra abertzale- va convertir-se en tercera força d'Euskadi i aconseguia el govern de 42 ajuntaments, tot i tenir la meitat de les llistes il·legalitzades. EA va obtenir deu alcaldies i Alternatiba, quinze regidors. En les últimes eleccions al Parlament basc, EA, que ja no anava en coalició amb el PNB, va obtenir només un escó.

 

Quina diferència hi ha amb Sortu?

Bildu és una coalició electoral independentista i Sortu - nèixer - és el nou partit de l'esquerra abertzale, a través del qual Batasuna aspira a ser legal i tornar a les institucions respectant la llei de partits i assumint exclusivament vies pacífiques, polítiques i democràtiques. Sortu no va ser inscrit per decisió del Tribunal Suprem i ara el seu cas està recorregut davant el Constitucional i pendent de resolució. La decisió de l'alt tribunal favorable a Bildu pot fer pensar que Sortu seguirà la mateixa sort quan el seu cas es vegi.

 

Refarà l'espai històric de l'esquerra abertzale?

Des que va ser il·legalitzada el 2003, Batasuna ha demostrat una vegada i una altra al llarg d'aquests anys que compta amb un nucli electoral d'uns 100.000 votants extremament fidels i immunes als contextos polítics i judicials i que, quan els ho han demanat, han votat nul. Per tant, davant els comicis del 22-M, aspira no sols a recuperar el terreny perdut (va enfilar-se als 270.000 vots el 1999 amb EH), sinó també a incrementar la influència de l'esquerra independentista gràcies a les aliances amb EA i Alternatiba.

 

Quin perjudici pot causar al PNB?

A Guipúscoa és on Bildu pot fer més mal al partit d'Iñigo Urkullu. En aquest territori, feu tradicional de l'esquerra abertzale, la coalició sobiranista aspira a recuperar la posició hegemònica d'HB. En les últimes municipals, els socialistes bascos van ser, per primera vegada i gràcies a la il·legalització parcial d'ANB, el partit més votat, però el PNB aconseguia la Diputació Foral. Més que al PNB, amb una base social abertzale de centredreta, Bildu disputa directament l'espai electoral a Aralar, partit independentista d'esquerres que es va escindir de Batasuna el 2001 a causa de la persistència d'ETA. Caldrà veure també com es resol el pols a Navarra entre Bildu i Nafarroa Bai, l'antiga coalició que integrava EA i de la qual fou expulsada pel PNB i Aralar pels acords amb Batasuna. NaBai aspira a ser primera força.

 

Quines alcaldies podrien recuperar els abertzales?

Les d'Ondarroa, Lekeitio, Oiartzun, i Lizartza, entre d'altres, a més de mantenir les 42 actuals. En l'actualitat, l'esquerra abertzale i EA sumen una seixantena d'alcaldies i més de 600 regidors.

 

Quina serà la seva política d'aliances?

El seu programa passa per garantir governs sobiranistes i d'esquerres compromesos amb un procés de pau que resolgui el conflicte basc a través del diàleg i del reconeixement del dret d'autodeterminació. Això exclou el PP i el PSE, i obre la porta a PNB i Aralar.

 

Com afectarà l'incipient procés de pau?

Tots els partits bascos menys el PP coincideixen a destacar que la legalització enforteix la democràcia i millora la convivència entre bascos perquè, per primera vegada des de fa vuit anys, les institucions locals i forals reflectiran la voluntat dels ciutadans. A més, la recuperació del poder municipal per part de l'esquerra abertzale suposarà un aval al seu gir cap a les vies pacífiques i democràtiques i permetrà a Batasuna seguir aprofundint en el procés que ha d'acabar amb la desaparició total de la violència d'ETA. La victòria judicial de Bildu enforteix l'alto el foc permanent, general i verificable internacionalment que ETA va decretar el 10 de gener.

"Per arribar al Camp Nou s'ha de seguir un camí cruel i darwinià"

Diari Ara - 5/05/2011 - Natalia Arroyo

Martí Perarnau (Barcelona, 1955) va ser atleta olímpic a Moscou 1980 en la modalitat de salt d'alçada. És periodista i productor publicitari. Col·labora amb diferents mitjans i és un dels analistes més destacats de l'actualitat del Barça. Acaba de publicar el llibre El camí dels campions , en què explica el procés de formació dels futbolistes des que arriben a La Masia fins que debuten -o no- amb el primer equip blaugrana.

No deu ser fàcil ser seguidor del Barça aquests dies a Madrid.

Després de vint anys, n'he vist de tots colors. Vaig traslladar-m'hi el 1992 i vaig viure la bona època del Dream Team i Van Gaal, però també els galàctics i les Champions del Madrid. Ara ja ho visc amb certa tranquil·litat i intento mantenir-me al marge de certs debats i polèmiques.

 

Després de jugar quatre clàssics en pocs dies, tens la sensació que el model del Barça s'ha reforçat?

Ja era molt fort abans. Des de l'arribada de Rijkaard, el Barça insisteix un altre cop en una manera de jugar molt marcada. Amb Guardiola es referma l'estil, pels resultats, pels èxits i, sobretot, per l'actitud dels jugadors dins i fora del camp.

Al llibre expliques que aquest estil neix d'una idea els anys 70 amb Laureano Ruiz, pren forma amb Cruyff i troba l'excel·lència amb Guardiola. Quaranta anys jugant de memòria. Això cou a Madrid?

Que el Barça tingui un estil tan reconegut és el principal problema que té el Reial Madrid. Ells s'equivoquen, com ho va fer el Barça fa uns anys, pensant que la solució són els títols. El problema no són només els resultats. El problema és, com deia Florentino Pérez, que l'estil del Madrid és guanyar. I guanyar és un objectiu, però en cap cas un estil.

El més curiós de l'estil del Barça és que s'entrena artesanament des de fa anys, sense pautes escrites.

Mentre em documentava per al llibre, em preguntava si no era perillós que no hi hagués una mena de carta magna que ho recollís tot. No existeix. L'ensenyament de l'estil Barça és molt complex i funciona com una escola tradicional antiga, en què el coneixement passa de manera oral de mestre a mestre. Fa por, però si té èxit des de fa anys, potser és millor que segueixi fent-se així.

Hi ha res d'aquest procés que et recordi la teva etapa d'atleta?

Quan jo tenia entre dotze i catorze anys pujava a Montjuïc a entrenar-me amb el mestre Nemesi Ponsati, i ell ens ensenyava els fonaments, l'idioma de l'atletisme. És, una mica, el que s'intenta fer al Barça.

I ensenyar els valors...

Sí. En aquests temps de resultats immediats, aquesta aposta pels valors del Barça sona com una impostura. Però realment és així, i des de petits s'intenta inculcar als jugadors els valors de solidaritat amb el company, d'esforç, de respecte.

Ets publicista. Quin valor té ara la imatge que projecta el Barça?

És impossible que algú pugui dissenyar una campanya tan potent i positiva com la que, de manera espontània, s'ha construït amb La Masia i amb la mateixa marca Barça. Té un valor incalculable, amb un impacte arreu del món que no es pot mesurar en termes publicitaris.

Què és més difícil, plasmar en un llibre el camí dels campions o recorre'l fins al final?

La meva tasca és exclusivament periodística, un treball d'investgació. És molt més complex el que ha de fer un nano per arribar al Camp Nou. El seu camí és un camí cruel, darwinisme pur, en què només els més bons resisteixen. El Xavi m'explicava que el més dur era quan, cada estiu, li canviaven els companys del taxi per anar a entrenar-se.

Però no tots tenen lloc al Barça.

Hi ha un embús de jugadors al primer equip. Les generacions més joves pugen amb molta força, perquè veuen que s'aposta pel planter i que referents com Pedro i Busquets estan triomfant. Però els que hi ha actualment al primer equip són jugadors joves i, els més veterans, com Xavi i Puyol, semblen tenir corda per a estona. El camí dels campions és ara més cruel que mai. Veurem jugadors molt bons que hauran de marxar per falta d'espai.

Has viscut uns Jocs Olímpics com a esportista, periodista i organitzador. Què els fa tan especials?

Les Olimpíades superen qualsevol altra competició que pugui disputar un esportista. Tenen una aroma especial. Et marquen, les recordes sempre. Com a periodista és una experiència fantàstica i com a organitzador, sobretot si la fas a la teva ciutat, com em va passar a mi a Barcelona 92, és una vivència que saps que mai més es repetirà. És màgic.

Deixar que Messi anés a jugar-hi en la primera temporada de Guardiola pot haver estat decisiu?

Va ser una decisió molt criticada però va ser clau per guanyar-se el jugador. Per a Messi, com per a qualsevol esportista, ser olímpic és un somni. I, amb aquest gest, Guardiola es guanya el cor de Messi.

Aquest moment del Barça és irrepetible, com organitzar uns Jocs?

No m'atreveixo a posar un final a aquest equip, que fa temps que competeix per tot. Mentre conservin els valors i amb la bona feina al planter, el projecte tindrà continuïtat.

“A Espanya no es pot qüestionar la ideologia imperial del seu nacionalisme”

El Singular Digital - 28/04/2011 - Manel Bosch


El doctor en lingüística de la Univesidad Autónoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera, té un discurs diferent. Moreno, que va ser observador internacional a la consulta sobre la independència de Barcelona, ataca els mites del nacionalisme espanyol, critica els atacs a nacions com la catalana i reivindica el dret de Catalunya a decidir per si mateixa.




Què li va semblar la iniciativa de la consulta per la independència a Barcelona?


La experiència va ser molt interessant. Vaig poder comprovar de primera mà tota la feina que es va fer, que va ser molt intensa, sobretot la dels voluntaris. Milers de persones que van dedicar moltes hores del seu oci per organitzar una cosa bastant complexa que es va fer molt bé, amb molta serietat i rigor. La veritat és que en vaig quedar molt impressionat .



Li va sorprendre també la reacció de la ciutadania?

Tal i com jo ho vaig poder veure va ser una jornada de total normalitat, una jornada festiva. La gent va participar de forma modèlica.



I després, en tornar a Madrid, quins comentaris s’ha sentit dir?

Bé...(riu) Doncs que no tenia sentit el que havia fet. El primer que diuen és que no té validesa legal, que és una pèrdua de temps. Fins i tot algun català m’ho ha dit.



Poques complicitats per tant...

Sí, poques. Per a molta gent aquesta iniciativa era purament folklòrica. Jo que l’he vista des de dins crec que és fantàstica, commovedora. Un moviment ciutadà impressionant d’un poble que vol que se li reconegui la seva capacitat de decisió.



Vostè porta anys denunciant els mites del nacionalisme espanyol. No haurà fet gaires amics entre els seus compatriotes amb aquest discurs...

Normalment se’m convida a parlar a Catalunya, País Basc i Galícia. Jo el que faig, simplement, és dir coses que són força sabudes però que normalment no dirà algú que sigui de Madrid. Això és el que més crida l’atenció. La meva tasca és criticar una nacionalisme que conec molt bé, l’espanyol, perquè l’he mamat des de petit.



Però com acaba de dir, el seu discurs sorprèn perquè vostè és espanyol...

Sí, tot i que les coses que jo defenso no les justifico des d’una perspectiva subjectiva sinó posant la lingüística al servei de la ciència. Es tracta d’entendre que hi ha diverses nacions i que totes han de tenir les mateixes opcions d’autodeterminar-se i de protegir les seves llengües i cultura, d’impedir que una cultura i una llengua siguin la dominant en un àmbit que no és el seu.



Vostè ha citat el nacionalisme espanyol però a Espanya ningú es defineix com a nacionalista, els partits polítics tampoc...

Normalment els partits es divideixen entre nacionalistes i no nacionalistes. Per exemple, aquí a Madrid, es considera que no hi ha cap partit nacionalista. Aquests partits que s’anomenen no nacionalistes defensen l’espanyol en front d’altres llengües, defensen la nació espanyola i una definició molt concreta d’aquesta. Aquella segons la qual no hi ha cap altra nació que l’espanyola, i la resta de nacionalitats estan subordinades o sotmeses a la nació general. Dir que no són nacionalistes és una manipulació.



Es tracta d’un discurs trampa?

Sí perquè els nacionalistes sempre són els altres. Si jo defenso l’espanyol no sóc nacionalista perquè, clar, com que és una llengua tant important... Si algú fa el mateix amb el català si que n’és. Per què? Vull que m’ho expliquin.



Més mites. Parlar en català empetiteix...

Hi ha llengües que engrandeixen i d’altres que causen l’efecte contrari. Això és un tret més del xovinisme lingüístic espanyol. No té base lingüística, només en té d’ideològica.



Què en pensa de la sentència del Tribunal Suprem sobre la vehicularitat del català a l’escola?

El primer que s’ha de dir és que l’estatus que hagi de tenir el català a Catalunya només el pot decidir el poble català. Si el Parlament decideix que el català és la llengua vehicular, la qual cosa em sembla normal, no hi pot haver persona ni institució que pugui posar en dubte això. Jo no només ho respecto sinó que ho aplaudeixo. Si el català no és vehicular en l’educació a Catalunya no ho serà enlloc. La sentència invalida la voluntat del poble, fet que em sembla inadmissible. És un cas de colonització i de dominació evident.



Per on passaria la solució?

La solució passa per canviar la Constitució i reconèixer el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats històriques. Els bascs, gallecs i catalans ja decidiran si el volen exercir però, perquè això sigui possible, cal reconèixer abans aquest dret.



Espanya és un país catalanòfob?

No és que sigui catalanòfob, el que hi ha és una ideologia nacionalista que admet els regionalismes però que, més enllà d’això, considera que es va en contra d’Espanya. Aleshores no és una qüestió de catalanofòbia, es tracta d’un concepte d’Espanya que veu allò no castellà com una particularitat que no constitueix una nació amb capacitat de decidir. Qüestionar aquesta ideologia imperial es considera odiós o menyspreable.



Li sembla que el nacionalisme espanyol és ara més agressiu?

Ara mateix hi ha un procés bastant preocupant que diu que les autonomies s’han esgotat i el que es vol es tornar enrere. És a dir, tornar a una situació que s’assembli més a la franquista. Si el PP guanya les properes eleccions es confirmarà el retorn a situacions pre-constitucionals.



Creu que el PSOE es diferencia del PP en aquest sentit?

En realitat són bastant semblants tot i que el PP és encara pitjor pel que fa al reconeixement de Catalunya com a nació. Recordo que Zapatero va dir que respectaria, tot i que després no ho va fer, l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. El PP va negar-se en rodó a respectar-ho, fins i tot en aspectes tant propis de Catalunya com és el de la llengua.



En una conferència a la UOC va desmentir que el castellà fos llengua d’adopció. Ja ho sap Joan Carles I?

Una de les característiques del nacionalisme espanyol és considerar que el castellà es va expandir per mèrits propis ja que era més fàcil, més avantatjós i amb major prestigi. Així s’afirma que la gent estava desitjant aprendre’l i que ho va fer amb gust. D’aquí ve la referència del rei el 2001, que Adolfo Suárez ja havia dit el 1976.



Es tracta de cinisme o ignorància?

Això és ser conseqüent amb una ideologia assentada en l’opinió pública, en els mitjans de comunicació i en les principals institucions de l’Estat. Una ideologia que fins i tot s’ensenya a les escoles.



Això fa bo l’afirmació que una mentida dita mil cops acaba sent una veritat?

Sí, tot i que és més una ideologia que no pas una mentida. És una manera d’enfocar les coses que després, evidentment, no correspon amb la realitat. Aquesta visió, aquestes ulleres que ens posen a tots amb un color determinat, ens fan veure les coses d’aquest color.



El partits ‘no nacionalistes’, almenys els que s’escolten per Catalunya, diuen que els territoris no tenen llengua sinó les persones.

Clar però els nacionalistes espanyols saben on acaba i on comença el territori de la llengua espanyola. Per tant tenen clar que Catalunya és dins aquest mapa i que el castellà hi ha de ser predominant. En canvi, quan una altra llengua diu que té el seu territori la seva resposta és negativa. Si fossin conseqüents no podrien dir que Catalunya és dins el mapa del castellà perquè, segons diuen, aquest mapa no existeix.



Per tant la llengua pròpia existeix?

Clar que sí. El que passa és que una altra de les característiques del nacionalisme espanyol és dir ‘visca la llengua comuna!’ . Se santifica aquesta llengua i la pròpia, en canvi, es critica fins la sacietat; considerant-la ridícula i absurda. Això es molt greu perquè suposa intentar eliminar un tret important de la nació catalana, com és la seva llengua. Dir que el català no és llengua pròpia de Catalunya és un atemptat contra la integritat cultural de Catalunya.



Es diu que el català és més difícil d’aprendre que el castellà. Existeixen les llengües fàcils?

No crec en les llengües fàcils. Amb arguments lingüístics es demostra que això és fals. Quan s’afirma el contrari no es fa des de la lingüística sinó des de la sociolingüística.



Què hi ha darrere una llengua fàcil?

Les suposades llengües fàcils es denominen així per, normalment, justificar una imposició. Són llengües amb un poder demogràfic, econòmic i polític que els ha permès estendre’s. Després fan servir arguments que no tenen cap sentit, com el de la seva facilitat d’aprenentatge, per justificar-se. Jo, com a lingüista, he de denunciar aquests criteris sense base científica.



Se sent sol combatent aquest nacionalisme?

Sí, totalment. Quan en parlo amb companys em sento com un ésser estrany.



Per què no s’atreveixen a fer-li costat o per què no hi estan d’acord?
Perquè no hi estan d’acord. Cap dels meu col•legues hi està, excepte quan vinc a Barcelona per exemple.



Creu que aquest compromís l’ha perjudicat professionalment?

No ho crec perquè, entre altres coses, tinc molts anys d’experiència i un nom fet en un àmbit molt restringit. Això crec almenys.



El director de la RAE, José Manuel Blecua, va dir que no és possible integrar-se a Catalunya sense dominar el català...

Crec que això no és cert. Per desgràcia és possible integrar-s’hi sense conèixer el català. Aquest és, més aviat, l’objectiu. Per això em sembla bé la política educativa de la Generalitat.



Sempre ha pensat com avui?

M’he criat i crescut en una societat nacionalista espanyola. Durant molt temps vaig pensar les coses contra les quals ara estic. He tingut aquests prejudicis i aquests punts de vista tot i que, de jove, vaig militar en un partit trostkista que reivindicava el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats. Un dret, per cert, oblidat avui pels partits d’esquerra espanyols.



Hi ha partits i simpatitzants d’esquerra a Espanya que reivindiquen aquest dret. Pel Tibet o pel Sàhara...

Això deriva del mateix nacionalisme del que estem parlant. Un nacionalisme silenciós, ocult, del qual la gent no n’és conscient. M’agradaria que els meus col•legues veiessin que són molt més nacionalistes que aquells a qui acusen de ser-ho.

"L'amo mai no vol federar-se amb l'esclau"

Nació Digital - 25/04/2011 - Diego Giménez

L'abolició recent de les curses de braus aprovada pel Parlament de Catalunya és un fet d'una transcendència extraordinària. El mateix dia de l'abolició, Catalunya va aparèixer a tots els noticiaris del món i l'endemà se'n van fer ressò les portades de la premsa internacional. Seguint un esquema similar al de La revolta dels animals, d'Orwell, Cor de brau, de Víctor Alexandre, parla dels drets dels animals i dels pobles.

 

La novel·la narra en clau d'humor l'abolició de les curses de braus, a través d'una família ramadera catalana que es veu afectada per l'abolició, alhora que ens mostra el rerefons polític i identitari dels arguments de les dues parts enfrontades, els protaurins i els antitaurins. Per què va triar la faula per tractar el tema?

El tema era espinós. Per principi, sento un fort rebuig per tota mena de maltractament a qualsevol ésser viu, ja sigui un brau o un conill. La idea del llibre, però, va ser una proposta de qui llavors era el director general del Grup 62, Fèlix Riera. Em va demanar de desenvolupar aquest tema, arran de l'abolició, i vaig acceptar. Però no volia només parlar dels braus, sinó de tots els éssers vius maltractats.

Quan es va documentar, què hi va trobar?

Quan entres en aquest tema és terrible perquè prens consciència de com viuen i com moren infinitat d'animals. Per exemple, és esfereïdor veure com viuen els animals tota la vida en un espai minúscul, l'un al costat de l'altre. El llibre vol ser una crida als mitjans de comunicació. Les càmeres entren cada dia al Camp Nou per veure què diuen els jugadors, però no fan el mateix a l'hora d'explicar i denunciar què passa a les granges, a les facultats de medicina, als laboratoris, als escorxadors... Si la societat no està informada no pot tenir opinió. I així s'alimenta la inèrcia que afavoreix la continuïtat d'aquest tracte cruel amb els animals.

D'allò que els ulls no veuen, el cor no se'n dol.

El progrés d'una societat es mesura segons com tracta els animals. Em sembla molt trist que una societat que es pretén civilitzada es vanti de maltractar animals i que, a més, en faci negoci. En aquest sentit, el llibre pretén ser, com deia, una crida als periodistes perquè amb el seu relat de la realitat generin una pressió social que influeixi en la classe política. La classe política, com s'ha vist amb el tema dels correbous, no està gens interessada a fer el que ha fet amb els braus de lídia perquè creu que hi podria perdre vots.

Al llibre tracta aquest tema. Per què creu que es van separar les reivindicacions?

Estic d'acord que se separessin les dues coses. Crec que una cosa era el debat sobre l'abolició de les curses i l'altre els correbous. Ajuntar-ho hauria estat negatiu per a l'abolició de les curses, perquè llavors tots els que van votar a favor de l'abolició –però que estaven a favor dels correbous– no haguessin votat. Estratègicament, des d'un punt de vista polític, va ser bo. Ara bé, solucionat això cal abordar el tema dels correbous amb un altre debat. La nostra humanitat l'hauríem de demostrar tractant humanament tots els éssers vius.

Però al llibre no només defensa els drets dels éssers vius, també parla dels pobles...

Encara que no es diu de manera explícita, el tema de l'independentisme hi apareix. De fet, tot el llibre és un cant a la llibertat, a l'ètica i a la dignitat. Per altra banda, l'abolició dels braus es va polititzar molt. Si més no, per part dels protaurins. Mentre que els abolicionistes –entre els quals no tothom era independentista– no parlaven de qüestions polítiques o identitàries, els protaurins defensaven la Fiesta adduint que era una festa nacional espanyola i, com a tal, cultura catalana.

Només entenen Catalunya com una part d'Espanya...

Sí, exacte. Però si la Fiesta, veritablement, és cultura catalana i no pas un espectacle forà que ha trobat adeptes –com podria trobar-ne el ‘rodeo', per exemple–, com és que tot el seu lèxic és espanyol? Com és que tot el que forma part de la Fiesta té noms i denominacions espanyols?

Tot i així es percep en l'obra un esforç per presentar una visió imparcial de la situació...

He hagut de fer un esforç, en aquest sentit, però ha estat positiu posar-me en la pell d'alguns dels personatges protaurins. No volia reduir el tema a un conflicte entre bons i dolents.

Va trobar arguments per defensar les curses?

Sí, n'hi ha, però no s'aguanten. Les curses, certament, són un dels espectacles més reals que existeixen. Vull dir que la mort i la sang hi són presents de debò, no com a ficció. Però aquest argument no pot justificar mai l'existència de la Fiesta. Per altra banda, també hi ha molta hipocresia i molta trampa.

Quin paper juga el personatge del periodista anglès en la novel·la?

Vol ser el contrapunt neutral que investiga i que no està ni a favor ni en contra de cap posició. També em va ajudar per marcar un punt que volia destacar, com ara la manca d'autoestima catalana i el menyspreu pels nostres valors. El personatge anglès sap o vol saber més coses sobre Catalunya que no pas els propis catalans.

En certa manera aquest punt està relacionat amb la reivindicació d'alguns personatges de l'obra per voler ser ells?

Hi ha un moment que els braus proposen a la família ramadera un pacte de convivència. L'amo se'n riu del pacte. Però és una al·legoria de l'Estatut i de la relació entre Catalunya i Espanya. El ramat vol ser respectat, tenir els seus propis noms i els mateixos drets que l'amo. Però és clar, aquest no ho admet. El ramat li diu que això no és just i l'amo els respon que la justícia és ell. Com fa Espanya amb Catalunya. Per això l'independentisme ja no demana un pacte de convivència. Això ja és obsolet.

Tot i així, hi ha sectors que encara parlen de l'encaix...

Sí. Hi ha un sector que encara parla d'un pacte de convivència. Això ho trobem, per exemple, en certs sectors de CiU. Però no va enlloc perquè, com dic, el pacte de convivència –una part del pacte– era l'Estatut. Però no l'han admès de cap de les maneres perquè ells es consideren els amos del nostre destí. És a dir, que nosaltres no decidim. Decideixen ells. I quan recorrem a la justícia (espanyola) ens diuen que la justícia són ells. Per això el més intel·ligent és marxar i abandonar per sempre aquesta relació malaltissa i mentalment embrutidora. I cal també deixar-se de romanços com el federalisme. El federalisme és una fantasia, una il·lusió, o, més ben dit, una al·lucinació, ja que només es poden federar dos amos, no pas un amo i un esclau. És a dir, només quan totes dues parts estan en igualtat de condicions. L'esclau no es federa mai amb l'amo i mai cap amo no planteja a l'esclau que s'hi federi.

Per què creu que es fa servir aquest argument?

És la pastanaga que utilitza cert sector polític per aparentar que té un horitzó.

L'única solució és la independència?

És l'única solució. Avui dia ho reconeix el mateix Jordi Pujol. És l'única sortida que té Catalunya. Algú pot dir que ser independent no és la panacea, perquè ser independent no significa ser ric. I és cert. Però els indis no es van independitzar dels anglesos per ser rics, sinó per ser lliures. Tots els éssers humans tenen dret a ser lliures. Tots els pobles tenen dret a decidir per ells mateixos. Després cadascú segueix un camí d'acord amb el seu lliure albir.

Matthew Tree: 'D'aquí 5 anys Catalunya serà independent'

Crònica.cat - 22/04/2011 - Anna Rosenfeld

Com va sorgir la idea d’aquest llibre?

La idea era fer una recopilació de textos arran d’una conferència que vaig fer al London School of Economics a  finals del 2008. Aquesta conferència es va viralitzar a Internet d’una manera que jo no esperava. Jo vaig penjar la conferència a la meva web i algú ho va fer circular, el Lluís Bosch en va fer de franc la traducció anglesa. I va ser aleshores quan em vaig adonar que seria una molt bona idea agrupar diferents textos que tenia en anglès per explicar diferents aspectes de Catalunya i de la vida aquí als de fora.

Per què va decidir explicar Catalunya als anglesos en lloc d’explicar la Gran Bretanya als catalans?

La necessitat d’explicar Catalunya és bàsicament perquè això és una realitat, no m’estic inventant res. I de vegades trobo molt frustrant que tu i jo només hem d’anar unes quantes hores cap a l’est o cap a l’oest i ens adonarem que ningú no té ni punyetera i dea de què està passant aquí. Ni de la cultura, ni de la literatura, ni dels conflictes polítics; absolutament res. I llavors vaig pensar, com a mínim, ja que tinc accés a certs mitjans en llengua anglesa, vull parlar d’això amb la normalitat amb què ho visc.

Què és el que li ha costat més explicar de Catalunya?

El que més costa que s’entengui és l’existència de Catalunya com una cosa que és més que qualsevol altra regió espanyola. Aquesta és la carpeta que s’ha d’obrir o crear als seus caps. Perquè la immensa majoria no poden concebre Catalunya si no és com una regió més d’Espanya. Poden entendre, fins i tot, que hi hagi un altre idioma. Però tots els estereotips o tòpics espanyols, que són molt forts, continuen.

I com els ho fa entendre?

Primer de  tot, intento no predicar, ni fer propaganda. És a dir, explico les coses sempre a partir de la meva percepció personal. I llavors això em permet explicar casos reals. Per exemple, hi ha un article en què parlo d’un jove holandès, molt ben informat, que parlava quatre idiomes, llegia dos diaris cada dia i havia viatjat molt per tot Europa i la resta del món. I estàvem parlant de Sant Jordi i em va preguntar que què passava aquest dia. I jo li vaig explicar que era el dia que les editorials catalanes feien un 34% de calaix anual. I de cop i volta, sense cap mena de treatralitat em va dir: “El català és una llengua escrita?” I estem parlant de l’any 2007. I aquest és el nivell. Per nosaltres tot això és molt normal, però de cara a la resta del món és com si estiguéssim entaforats en contenidors criogènics, com si no hi fóssim.

I de política els en parles? Per exemple, la relació Catalunya-Espanya?

I tant! Això surt cada dos per tres al llibre. I, de fet, la millor manera que jo he trobat per explicar-ho és utilitzar la paraula Catalunya com a país amb normalitat. I d’aquí el títol del llibre, “Explicar aquest país als estrangers”,  perquè això ja és una declaració d’intencions.

S’entén des de l’estranger la catalanofòbia?

Sí, els l’explico com la xenofòbia vers els catalans. Per mi és directament xenofòbia. I explico casos molt específics, com ara el d’una noia que va ser amenaçada al metro de Madrid per parlar català amb les seves amigues. Explico diversos casos com aquests perquè entenguin què vol dir l’odi vers els catalans. I quan explico això a l’estranger, com a mínim entenen que Espanya no és tot un, que Espanya no és exactament com marca el tòpic.

Creu que Catalunya es coneix més que fa uns anys?

Home, i tant que ens coneixen més. Per posar un exemple, si tornem a la història d’aquest home holandès que et deia abans, si la conversa hagués estat 10 anys abans, en lloc de preguntar si el català és una llengua escrita, la pregunta hauria estat “el català és una llengua?” A poc a poc es va filtrant la notícia. Però molt a poc a poc.

I se s’entén que una bona part de Catalunya vol la independència?

De fet, la independència s’entén perfectament des de fora. El que no entenen en absolut seria el plantejament de Convergència i Unió, que vol i dol; que alguns diuen que són independentistes però el partit no ho és; que volen aconseguir una mica més d’autonomia però tampoc massa. Tot això no ho entenen en absolut. Però si els parles de les consultes per la independència, de la manifestació del 10 de juliol, tot això ho entenen. Però si intentes explicar la política de Convergència, és a dir, la del Govern català actual envers l’Estat Central, no ho entenen. Però, de fet, jo tampoc ho entenc.

Què és el que no entens?

No entenc què volen aconseguir amb aquesta actitud de jugar a fer ‘la puta i la ramoneta’. Aquí diuen que són molt durs i que estan negociant molt fort però de fet a Madrid els diuen el que han de fer i ho fan. No entenc la política del “ara no toca”. Tot i que és diferent de l’època Pujol, sobretot perquè el Pujol per molt que digui que no, s’ha fet independentista. Però des de fora s’entén bàsicament el sí o el no. La zona grisa, que és on juga Convergència i part del Partit Socialista, no s’entén.

I no ajuda explicar el cas d’Escòcia o no t’agrada fer analogies?

Ho utilitzo només com a introducció. Si algú d’Anglaterra ve aquí i em pregunta què és Catalunya, jo li responc que és Escòcia al costat del Mediterrani. I llavors això potser li canvia el xip o, com a mínim, pot entendre una mica de què va la història. A partir d’aquí és molt perillós fer comparacions perquè la situació és completament diferent.

En què es diferencien?

Potser Escòcia té aquest reconeixement més internacional que Catalunya encara no té.

I creus que serà Escòcia qui li marcarà el pas a Catalunya?

Jo crec que Escòcia o Flandes aconseguiran la independència abans que Catalunya. Però un cop ho hagin fet, la independència de Catalunya, si no hi ha violència i si Brussel•les es comporta, la independència de Catalunya i Euskadi serà gairebé inevitable.

Vostè assegura que d’aquí 5 anys Catalunya serà independent. Què li ho fa pensar?

Sincerament penso que 5 anys és un marge més que raonable per aconseguir la independència. I no només serà degut a la força política dels catalans, sinó també als mèrits dels que manen a Madrid, tal com es va demostrar quan Espanya va tancar les portes a l’Estatut i l’opció que fins aleshores era majoritària a Catalunya. Van tancar aquella porta per sempre més i un cop fet això, doncs ja no hi ha res a fer. De fet, Espanya ha fet que la independència sigui inevitable. Sens cap mena de dubte, Espanya ha fet molts independentistes. Jo conec molta gent que fa 5 anys ni se’ls hauria passat pel cap parlar de la independència i que ara són independentistes no nacionalistes.

Suposant que a les properes eleccions generals guanyi el Partit Popular, creu que això ajudarà a augmentar i radicalitzar el sentiment independentista?

Si el govern català no fa el tonto, sí. Si no fan pactes amb el PP, que són capaços; jo crec que el PP seria el punt d’intransigència que els socialistes no han tingut; aquest punt extra que fa que la gent digui prou, s’ha acabat el bròquil.

I es podria aconseguir la independència sense el suport de Convergència?

Jo em podria imaginar perfectament un govern convergent declarant la independència unilateral de Catalunya. També estan canviant les coses per la banda del centre-dreta, que és l’espai de CiU. El fet que Mas i Pujol hagin votat a la consulta per la independència de Barcelona té una importància simbòlica tremenda. Les coses estan canviant.

Parlant de la consulta, creus que va ser un èxit?

Només per existir ja va ser un èxit. Després de les manifestacions de finals del ‘70, les consultes han estat l’esdeveniment més important. Ha estat un moviment social molt important per aquest país.

I què creus que cal fer després del 10A?

No ho sé, perquè jo no sóc polític ni líder de res. Però tot forma part d’un procés acumulatiu. El que serà interessant de veure la reacció de la gent quan vingui el proper entrebanc del govern central, que no sabem quin serà. Igualment intentaran acabar amb la immersió lingüística, intentaran que no hi hagi vols internacionals al Prat, etc. No sabem què faran, però alguna cosa faran, això és segur. Llavors caldrà veure la reacció dels catalans.

Fa un moment em parlava de la immersió lingüística. El seu és un clar exemple de com el català és una bona eina d’integració.

És bàsic, però l’ús dels catalanoparlants també. Els deures també estan en aquesta banda. Aquesta és una de les coses que no es fan bé i que la gent pot canviar. L’altra és que empresaris i tot el Govern s’impliqui amb el català.

Creu que és més fàcil integrar-se a Catalunya si es parla català?

Des del punt de vista dels estrangers catalanoparlants, tots consideren que l’aprenentatge de català ha marcat un abans i un després en la seva integració i  que a partir de quan van començar a parlar català se senten més a casa i menys estrangers. El punt negatiu seria els problemes que tenim a l’hora de fer servir el català amb els catalanoparlants, perquè els catalanoparlants ens parlen en castellà. I això és el que els molesta. Aquest és un problema molt greu que no surt enlloc. Hi ha catalanoparlants que surten amb 50.000 excuses per explicar aquest tipus de comportament, però per mi és un gran misteri. Jo no sé perquè ho fan. I a més a més, després encara diuen que els immigrants acabaran amb el català. Per als estrangers que parlem català, això és insultant.

S’ha plantejat mai escriure en castellà?

No, perquè no penso en castellà. Quan parlo castellà estic traduint del català i de l’anglès. Per tant, no ho faria mai. Jo escric en anglès i en català perquè penso en aquestes dues llengües quan escric.