“Som on érem abans d'iniciar la reforma de l'Estatut”

Diari Avui - 25/06/2011 - Odei A.-Etxearte


Carles Viver Pi-Sunyer analitza el procés estatutari coincidint que fa un any de la sentència del Tribunal Constitucional. Dirigeix l'Institut d'Estudis Autonòmics des del 2004 i és catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat Pompeu Fabra.




Fa un any el parer d'un tribunal es va imposar a la voluntat expressada pels catalans a les urnes. Hi va haver un xoc de legitimitats?
Malgrat que pot ser discutible des d'un punt de vista polític, en el nostre ordenament està previst que una norma, encara que hagi estat sotmesa a referèndum prèviament, pugui ser controlada pel Tribunal Constitucional. Des d'un punt de vista jurídic és així.



Durant la transició es va plantejar que la revisió del TC fos anterior al referèndum.
Va ser així durant un cert temps, estava previst a la llei orgànica del TC, però es va suprimir en una reforma posterior. Des del punt de vista pràctic, hi ha arguments a favor i en contra del control previ, perquè comporta situar el TC al bell mig del debat polític, malgrat que la posició del tribunal en pot resultar beneficiada. En tot cas, quan en un estat existeix una Constitució, és clar que totes les normes, incloent-hi els estatuts, estan sotmeses al control de constitucionalitat.



Vostè va intervenir en la redacció de l'Estatut i pensava que s'ajustava a la Constitució.
N'estava convençut, i després de llegir la sentència continuo estant-ne, malgrat que el meu convenciment no tingui cap transcendència ja que s'ha pronunciat el que jurídicament té l'última paraula. La sentència, al meu parer, és tècnicament deficient en molts aspectes. Ha devaluat la posició i les funcions constitucionals que fins ara el tribunal havia atribuït als estatuts d'autonomia. En molts àmbits pràcticament ha expulsat l'Estatut del bloc de la constitucionalitat, l'ha rebaixat al nivell de qualsevol llei orgànica, però amb l'agreujant que quan hi ha un conflicte entre l'Estatut i una llei orgànica, la sentència sempre fa cedir l'Estatut, com si les reserves estatutàries valguessin menys que les altres reserves de llei orgànica. Ha convertit gran part de l'Estatut en simples recomanacions polítiques que es fan a l'Estat, però no el vinculen jurídicament. Després, un cop reduït el paper de l'Estatut, la sentència desactiva totes les millores que el text estatutari introduïa.



Quines?

Les millores des del punt de vista de les competències (és a dir, del poder polític), del finançament (dels recursos econòmics de la Generalitat) i des del punt de vista identitari. La conseqüència final és que som on érem abans d'iniciar el procés de reforma estatutari, excepte en algun aspecte molt concret que afecta essencialment la llengua, i sobretot s'ha perdut l'expectativa que a través de la reforma de l'Estatut podíem millorar el nostre autogovern i el reconeixement de Catalunya com a nació diferenciada. A partir d'ara aquesta és una porta que s'ha tancat definitivament.



Hem anat enrere, doncs.
No. El que és paradoxal és que la sentència no ens deixa avançar però deixa la situació igual que estava abans d'iniciar-se la reforma estatutària.



En la qüestió de les competències, la Generalitat continua sent molt vulnerable a les invasions de l'Estat.
Estem exactament igual que estàvem. Les competències exclusives no són exclusives, l'Estat gaudeix d'una llibertat quasi total a l'hora de fixar l'abast de les bases i les competències executives no inclouen la potestat per dictar reglaments.



Ha valgut la pena reformar l'Estatut, aleshores?
Jo dec ser dels únics que defensen encara la necessitat de fer la reforma i la virtut gens menyspreable que ha tingut de posar sobre la taula el nivell migrat d'autogovern que teníem i que tenim. No tothom era conscient de la manca de poder polític i econòmic que patíem ni de la manca de reconeixement identitari. La sentència, que, insisteixo, deixa les coses com estaven, ha fet prendre consciència d'aquest fet. Amb un cost molt alt, certament, però és un cost que Catalunya sembla que sempre haurà de pagar per aconseguir qualsevol millora, i és evident que no podem renunciar sempre a proposar millores per evitar aquests costos.



Quina sortida hi ha, ara? La reforma de la Constitució?

Des del punt de vista jurídic, no n'hi ha cap altra, malgrat que és una via que a la pràctica sembla quasi impracticable i, a més, és arriscada. En tot cas, la Constitució actual, tal com la interpreta l'Estat amb l'acceptació del Tribunal Constitucional, al meu entendre no satisfà les aspiracions d'autogovern de Catalunya. Per assolir la millora de l'autogovern i del reconeixement nacional, hi ha diverses alternatives polítiques: la independència, el federalisme radical –en el sentit etimològic de la paraula, és a dir, plurinacional, asimètric i amb dret d'autodeterminació–, sistemes confederals... Totes aquestes opcions són molt complicades de portar a la pràctica, però cal tenir present que aquests canvis necessiten temps. Crec que és difícil avançar si no ens convencem que aquestes alternatives tenen un tram inicial comú i compartit i que convé que els que hi donen suport es convencin que cal transitar plegats.



El PP i el PSOE s'escuden en la Constitució per no obrir el debat sobre el model d'estat. Som en un cul-de-sac?
Tots els constitucionalistes diuen que aquesta prevenció a iniciar qualsevol reforma és una anomalia hispànica que debilita la pròpia Constitució. Crec que és fruit de la cultura política espanyola: la idea que les constitucions no es poden tocar perquè es debiliten, quan en realitat no és així. Les constitucions que funcionen millor són les que es modifiquen quan cal i es van adaptant a la realitat. Aquesta concepció ve del segle XIX, quan les constitucions no es reformaven, simplement quan arribava al poder un nou partit deixava d'aplicar la Constitució vigent i se'n dictava una de nova. Hi ha una espècie de terror entre els partits polítics espanyols a iniciar un procés de reforma constitucional.



Per què hi ha aquest pànic?
Es constata que va ser molt difícil trobar el consens per fer la Constitució del 1978, i que, per tant, no es pot començar a parlar d'una reforma si no hi ha la garantia que tindrem un consens tan ampli com el que es va assolir en aquell moment. Dit això, en el nostre cas cal tenir en compte una cosa.



Quina?
No estic gens segur que si ara s'obrís una reforma de la Constitució les comunitats autònomes en general i Catalunya en particular en sortissin beneficiades. El problema que hi ha a Espanya, i entenc que és un problema greu, és que la majoria dels catalans no compartim el diagnòstic sobre els problemes de l'Estat de les autonomies amb la gent de la resta de l'Estat que és partidària d'una reforma de la Constitució. Des de Catalunya, solem insistir que no tenim prou poder polític i econòmic ni prou reconeixement identitari. Però ells pensen que el problema és que s'han d'aclarir les competències estatals i que l'Estat ha de recuperar competències en matèries com ensenyament, urbanisme, sanitat, etc., i que la major part dels problemes de l'Estat de les autonomies se solucionarien reduint les administracions autonòmiques i reforçant la coordinació. No compartim el diagnòstic i, per tant, difícilment podem compartir les prescripcions mèdiques.



Si no hi ha entesa, és possible que l'única via sigui la unilateral? Vostè parlava abans de la via independentista, la federal i la confederal. Catalunya ha de decidir per si mateixa?
L'entesa és efectivament molt complicada. Per això possiblement la via unilateral està adquirint cada cop més força i s'accepta amb més naturalitat. Malgrat que totes les opcions requeriran espais de consens. En tot cas, reitero que ara és molt important l'entesa interna, a Catalunya, per avançar conjuntament fins on sigui possible.



Podria concretar algun d'aquests primers passos a emprendre?
Això correspon anar-ho fixant als partits i altres organitzacions socials. El que sí que voldria destacar és que totes aquestes opcions de canvi no són incompatibles amb intentar treure el màxim partit possible a l'Estatut vigent, amb exigir el seu desplegament màxim i que l'Estat dicti les lleis en aquelles matèries que la sentència va dir que no podia regular l'Estatut però sí una llei estatal. Per exemple, la reforma de la llei orgànica del poder judicial per introduir el Consell de Justícia de Catalunya. De vegades es fan plantejaments molt simplistes i poc realistes. El fet de considerar que l'Estatut interpretat d'aquesta manera no és suficient no vol dir que no s'hagi d'intentar desenvolupar-lo al màxim. Es vulgui o no, és vigent, i temo que ho estarà bastant de temps. Això no és incompatible amb proposar millores com la del pacte fiscal.



Madrid no ho posa fàcil. El desplegament és lent i costós.
Això és un fet incontestable. Però s'ha d'insistir mentre es van fent passes per propiciar canvis més profunds.



La sentència va agitar una discussió sobre l'encaix de Catalunya a Espanya que ja s'ha silenciat. S'ha perdut una oportunitat per al debat?
Les urgències polítiques passen al davant. La crisi sembla que ha ocupat tot l'escenari. Tanmateix, el problema de l'encaix o el desencaix de Catalunya està sempre subjacent. El tema de la distribució territorial del poder incideix en les mesures adoptades per combatre la crisi, i aquesta incideix en l'Estat de les autonomies. De fet, des de l'Estat s'està aprofitant la crisi per recentralitzar no solament el poder polític sinó també l'administratiu. El debat és més viu del que sembla.


Al marge de la impugnació d'algunes lleis, encara no hem patit directament els efectes de la sentència del TC.
És que, com he dit abans, des de la perspectiva jurídica, llevat d'aquests casos concrets i certament importants relatius a la llengua, les conseqüències de la sentència es noten més per defecte que de manera positiva: no hem aconseguit avançar, hem quedat igual que estàvem. Políticament els efectes són diferents, ja que des d'aquesta perspectiva s'observa una radicalització més gran de les posicions.