L'ombra del franquisme

Diari Ara - 13/08/2011 - Borja de Riquer

Amb motiu del 75è aniversari del començament de la Guerra Civil hem pogut comprovar com la dreta espanyola continua repetint els arguments franquistes per justificar l'aixecament militar. Així, a Telemadrid el 12 de juliol s'inicià l'emissió d'una sèrie, assessorada per l'historiador Alfonso Bullón de Mendoza, en la qual es presentava la rebel·lió militar dels dies 17-19 de juliol del 1936 com la resposta a l'assassinat del polític dretà José Calvo Sotelo pels "socialistes". Desapareixia, així, la conspiració militar organitzada des de finals del 1935, i accelerada després de la victòria de les esquerres el febrer del 1936, i també la implicació del mateix Calvo Sotelo i altres polítics ultradretans en el projecte de cop d'estat.

També el llibre publicat recentment de Paul Preston L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després ha despertat les ires dels publicistes de l'extrema dreta mediàtica. Ara bé, més sorprenent i simptomàtica ha estat la reacció d'alguns universitaris, que darrerament estan adoptant una visió neorevisionista de la Guerra Civil, com l'ha qualificada Edward Malefakis. Així, no deixa d'ésser curiosa la dura requisitòria que Pedro C. González Cuevas, de la Universitat de Cantàbria, ha escrit contra el llibre de Preston atès que aquesta crítica no se centra en la part central i substancial de l'obra -la rica informació proporcionada sobre la violència a les dues zones durant la guerra i també la realitzada pel règim franquista-, sinó en la discussió de les causes de la Guerra Civil. Aquest historiador considera que va ésser " el innato revolucionarismo socialista " el principal responsable de la inestabilitat del règim republicà, i exculpa l'actuació de les extremes dretes. Segons ell, fou el PSOE qui trencà les regles del joc de la competència política mitjançat el recurs a la violència, i no pas els falangistes, carlins i monàrquics, que, segons ell, sempre foren respectuosos amb la legalitat; tampoc s'ha de responsabilitzar l'actuació de la dreta econòmica. D'aquesta manera, en opinió de Cuevas, el "clima prerevolucionari" i violent creat pels socialistes a bona part de l'Espanya rural i també a Madrid seria el que explicaria que l'opció militar del juliol del 1936 estigués només motivada per la necessitat de "posar ordre", i no per acabar amb el règim republicà. Aquest historiador també pretén minimitzar els plans repressius del militars conspiradors quan sosté que la violència que es produí a la zona rebel no responia a cap pla d'extermini previ, sinó que fou la simple resposta a la resistència manifestada per les esquerres. Com es pot veure, la coincidència entre aquestes tesis i les divulgades des de fa anys pels Carlavilla, Arrarás, De la Cierva i més recentment per l'ex-Grapo Pio Moa són notables.

Aquests plantejaments cerquen no sols legitimar l'aixecament militar, sinó també negar que la Segona República hagués estat mai un règim democràtic. Hom presenta els anys 30 com una etapa d'extraordinària violència política i social, de sectarismes extrems i de permanent inestabilitat que van fer impossible la convivència política. De fet, tot respon a la voluntat de negar que la Segona República fos una experiència democràtica de transcendència històrica. Segons els defensors d'aquestes tesis, no hi ha res a vindicar ni res de positiu a recordar de l'etapa republicana, per la qual cosa no pot ser presentada com un precedent democràtic. Per a ells, la democràcia a Espanya va néixer el 15 de juny del 1977 i prou.

Com podem veure, l'ombra del franquisme és allargada i persistent. Negar la legitimitat de la Segona República és bàsic per aquells que volen exculpar les responsabilitats dels promotors de la rebel·lió militar i, sobretot, justificar la "necessitat històrica" del règim franquista. Per aquesta dreta, els 35 anys de la dictadura de Franco foren el peatge que es va haver de pagar per no haver estat prou civilitzats els anys 30. És innegable que el règim republicà fou fràgil i que gairebé totes les formacions polítiques i sindicals cometeren errades i imprudències, però aquesta situació no diferia gaire de molts dels règims democràtics de l'Europa de llavors. I, a més, no és un fet irrellevant que dues vegades, el 1933 i el 1936, per primer cop en la història hispànica el govern que convocava unes eleccions les perdés i les guanyés l'oposició, fet que reflectia que el joc democràtic de l'alternança començava a assentar-se.

Si bé és preocupant que encara avui no hi hagi una memòria compartida sobre el significat de la Segona República, de la Guerra Civil i del franquisme, encara ho és més la persistència de la manipulació dels fets històrics amb la finalitat d'ocultar la genealogia i les actituds poc democràtiques de bona part de la dreta espanyola.

A propòsit de 'Pa negre'

Diari Ara - 4/03/2011 - Borja de Riquer

L'èxit recent de la pel·lícula d'Agustí Villaronga i de la novel·la homònima d'Emili Teixidor és una mostra de l'interès ciutadà per recuperar la memòria d'aquella postguerra en què la majoria de la població menjava aquell aspre pa negre. La pel·lícula ens planteja un dels aspectes més sòrdids del franquisme: la repressió massiva i indiscriminada, la por i les misèries morals que se'n van derivar.

Cal no oblidar que la repressió, en totes les seves facetes, fou un element consubstancial a la victòria franquista i una eina fonamental per garantir-ne la continuïtat. El 1939, un cop acabada la guerra, no hi hagué voluntat de pacificació, ni de reconciliació, perquè es volia mantenir una societat clarament dividida entre vencedors i vençuts. Els estudis sobre el franquisme ens permeten conèixer l'abast de la repressió a Catalunya: unes 4.000 execucions sumàries i prop de 1.000 més d'irregulars. Una recerca recent sobre els processos sumaríssims que estan dipositats al Tribunal Militar Territorial Tercer ha pogut localitzar 111.261 procediments judicials militars posteriors al 1939 que afectaven 147.176 persones. D'altra banda, l'any 2000, 25 anys després de la mort de Franco, quan finalment s'aprovà una llei que atorgava una petita compensació econòmica als expresos polítics, a Catalunya, on es calculava que els afectats serien uns 8.000, les persones que van reclamar la condició de represaliades per la dictadura foren 38.880.

La repressió franquista no sols tingué un caràcter de massivitat, exemplaritat, càstig i atemoriment, sinó que també cercà l'exclusió laboral i el desprestigi social dels ex-presos i dels retornats de l'exili, presentant-los com a delinqüents. Ramon Serrano Suñer, el març del 1941, ho va sentenciar clarament: " Hay un enemigo irredimible, imperdonable y criminal sobre el que debe caer la sentencia de irrevocable exclusión, sin la cual estaría en riesgo la propia existencia de la Patria". I al costat d'això, la perversa ocultació de la massivitat de la repressió, com reflecteix una nota de la Delegación Nacional de Prensa als directors dels diaris, del 17 de novembre del 1941, que ordenava "impedir la publicación de noticias sobre actuaciones judiciales para evitar que todos los dias aparezcan demasiadas del mismo tipo ".

Des del nou poder s'incità a la delació i a passar comptes per tal de cercar complicitats que cohesionessin els vencedors i asseguressin el seu control sobre la població. I això fragmentà el teixit social atès que les víctimes i els delators eren veïns i es coneixien de tota la vida. La historiadora Conxita Mir, després d'analitzar nombrosos casos en petites localitats de les comarques de Ponent, sosté: " La auténtica justicia franquista se hacía en los pueblos al dictado de los vecinos convertidos en próceres del nuevo orden. [...] Los Tribunales apenas se limitaban a proveer de legitimidad dictando las correspondientes sentencias ". La crueltat arribà fins a voler acabar amb les xarxes de solidaritat amb els vençuts. Un informe de la Falange de Vilafranca del Penedès, del gener del 1941, denunciava: " Es sospechoso el hecho de que a algunas familias que tienen sus deudos en la cárcel cumpliendo condena no les falte nada, a pesar de no contar con recursos de ninguna clase ". És a dir, volien que els vençuts, a més, visquessin en la misèria més absoluta.

Pa negre mostra amb profunditat els efectes psicològics de la repressió i de la marginació social que va caure sobre les víctimes, sense oblidar la que afectà també les dones. Perquè si bé la repressió caigué majoritàriament sobre els homes, els seus efectes sobre les dones foren considerables. Les mullers, mares, filles i germanes varen ser les altres víctimes, les que havien d'ocupar el lloc dels homes per tirar endavant la família en condicions força adverses mentre patien humiliacions i pressions de tota mena.

Amb la socialització de la por, el foment de la delació i l'exclusió social hom pretenia no sols la misèria material, sinó també la desfeta moral dels vençuts. Aquesta dura realitat va perdurar molt temps, sobretot en àmbits rurals, on les ferides de la guerra i la postguerra restaren obertes molts anys. Foren temps de por i de silenci, d'amagar el passat i de no parlar de política, i molt menys de la repressió. El franquisme va aconseguir atemorir la gent fins a despolititzar-la i fer-li oblidar el passat.

Davant del silenci de la por, a la nostra democràcia li pertoca recuperar la memòria i la dignitat dels reprimits i silenciats, no per passar comptes, sinó com un element fonamental per assentar les llibertats. Per això, faríem un trist favor avui a la democràcia si les institucions dedicades a recuperar i divulgar la memòria dels represaliats i dels que van lluitar per recuperar les llibertats, com ara el Memorial Democràtic, fossin minimitzades amb excuses banals. Assumir i divulgar aquest "negre" passat reforça la democràcia, no l'afebleix.