Diari Avui - 28/03/2011 - Xavier Muñoz
Fa temps que es repeteix sovint que la societat està perdent els valors que van vertebrar-la. Ho donem per bo? L'afirmació tendeix a culpabilitzar l'esquerra de ser responsable no solament d'haver liberalitzat els costums sinó també d'haver obert la porta a diverses tendències contràries a l'ordre i a la disciplina establerts. Alhora que molts dels seus antics votants acusen els partits de l'esquerra fins i tot de traïció per no haver sabut mantenir les seves responsabilitats quant als valors i idees i per haver sucumbit als principis i pràctiques de la dreta. Dues bufetades, una a cada galta. Aquestes opinions, tan reiterades, que podem sentir arreu, em porten a preguntar-me qui és el que fabrica els valors i com es fa per destruir-los. Gosaria dir que els valors neixen i moren en funció de la seva validesa, de la seva utilitat, davant els problemes que a cada generació li toca de viure. És cert que com més universals són els valors, com més han resistit el pas del temps, més es consoliden com a valors mare. Per exemple: el respecte per la vida humana, la solidaritat entre les persones i els pobles, el treball com a realització del progrés personal i col·lectiu, la llibertat, etc. Només cal rellegir la Declaració dels Drets de l'Home.
Amb tot, aquests grans enunciats sovint, en el dia a dia, prenen diversos matisos que poden fàcilment arribar a ser variants contradictòries dels valors mare. Precisament en aquests moments estem sofrint un desastre global que neix de la falsa versió d'un dels valors cabdals més reconeguts per la humanitat: el de la llibertat. Aquest valor s'ha convertit en la base d'un engany global, en una estafa de dimensions encara imprevisibles. El descontrol de les economies, des d'un punt de vista tècnic i polític, és la conseqüència d'una fórmula que té la base teòrica en el liberalisme, inspirat en una particular interpretació de la llibertat de la dreta més recalcitrant. El paradigma és la fórmula que condemna la intervenció de l'Estat en l'economia. Que proclama la no-regulació, o la desregulació, de l'activitat empresarial. La lliure valoració de les comptabilitats de les empreses, la qualificació dels intangibles com a actius, els capitals lliures d'impostos, els bancs creant falses valoracions. Aquests són els més coneguts dels nous valors d'aquest inici del segle XXI que van ser exposats en forma de teories magistrals per uns savis americans de les universitats de Chicago i Minnesota i posats en pràctica pel senyor Reagan i la senyora Thatcher. Cal tenir en compte que això succeeix després del fracàs econòmic de la Unió Soviètica, que coincideix amb la possibilitat d'un joc financer global gràcies a la informàtica. El camp estava adobat.
Com a conseqüència d'aquesta situació, s'ha deteriorat no solament el concepte de llibertat sinó també, com a mínim, un dels altres grans valors universals: el treball. No a causa del poc interès dels nostres joves, sinó del desànim dels quatre milions d'aturats a l'Estat espanyol. Els nous valors, fills dels valors mare, ressorgiran quan serà l'hora, encara que sigui a cops de roc, com ens han ensenyat els nord-africans. Els valors es reformulen segons les circumstàncies, no crec que sigui a la inversa, que els valors creïn circumstàncies noves. Ja es veu què passa quan es formulen dogmàticament: comunisme i liberalisme descordats. Si seguim així el desastre està servit, estaríem en mans de predicadors.
Un altre exemple ben pròxim en l'evolució dels principis –tant negatius com positius– el trobem en els resultats de la crisi del 2008. En els mitjans de comunicació es destaca el fet que les conseqüències més trasbalsadores sempre cauen sobre els més febles. Això és cert, però en el cas que comentem hi ha noves variants. Per exemple, aquesta és una crisi que no solament castiga la classe obrera, sinó també els empresaris. No creguin que a les petites i mitjanes empreses l'empresari és una cosa i l'empresa n'és una altra. Les conseqüències en aquest nivell són també personals. De la mateixa manera que a moltes professions liberals. Podria arriscar-me a dir que totes les persones que no estan cobertes pel sostre públic –funcionaris, classes passives jubilades– que mantenen entrades segures i que en aquesta crisi no han estat castigades per la inflació –hipoteques a part– poden de moment mantenir una certa economia de resistència. Però es veu també ben clar que les classes mitjanes –emprenedores, creatives, joves sovint molt formats– estan sofrint-la durament en les seves persones.
Malgrat tot, també podem intuir canvis incipients i d'ordre positiu en altres camps. Per exemple, en l'entesa entre les nacions. Mai no havien estat els seus dirigents en una comunicació tan directa i mai no havien tingut una mentalitat tan comuna. La democràcia s'estén arreu. En una altra dimensió, en l'entesa entre els empresaris de l'economia productiva i els sindicats. La lluita ha deixat de ser sagnant. La taula ha substituït la pistola en el diàleg de quan mataven pels carrers. Hi ha molta gent –ja hi he fet referència abans– que qualifica això de concessió, de traïció, sense saber veure l'evolució produïda al món del treball, almenys abans de la crisi.
Alguns semblen espectadors frustrats de les curses de braus.
La gran assignatura pendent és el control dels capitals financers, que, entre altres desgràcies, estan arruïnant l'estat del benestar. Serà un gran dia aquell en què apareguin valors que comportin el control d'aquests monstres aquosos, vampirs invisibles, que sembren al món sencer la destrucció de tants i tants valors humans.
