Una dècada decisiva

Diari Avui - 2/07/2011 - Enric Vila

Mas insistia l'altre dia a l'Ateneu que Catalunya té per davant una dècada decisiva. El geoestrateg George Friedmann diu més o menys el mateix sobre els Estats Units en el seu llibre, The next decade. Explica que les crisis són, sobretot, un mecanisme de defensa per posar a prova les elits quan han perdut la confiança de la gent. Segons Friedmann, la propera dècada estarà marcada per l'auge dels interessos geopolítics i per un retorn a models econòmics més nacionalistes. Si volem equiparar la nostra economia amb la danesa i enfortir l'eix mediterrani com deia Mas, refiar-nos de la bona voluntat de Madrid ens podria fer perdre un temps preciós. L'economista Andrei Shleifer es lamentava a la Fundació Catalunya Oberta que els polítics perdin tant temps parlant de la crisi i tan poc definint les reformes que permetrien aprofitar les “immenses possibilitats” d'Espanya. Me l'escoltava pensant que el seu discurs estaria molt bé si Espanya fos Suïssa, però que si aquí hem anat de marasme en marasme és perquè Madrid no ha trobat una manera millor de conservar la unitat de l'Estat que a través del comunisme mental que ell denunciava. En els països inestables, construïts des de dalt, els problemes que Shleifer veia com l'impediment per treure Espanya de la crisi són la garantia de la unitat. Tot plegat em fa pensar que, d'aquesta crisi, en sortirem independents o més residuals que mai, com diu Pujol. Una àrea metropolitana empobrida podria acabar votant partits populistes o neofeixistes, com a València o a Marsella. Catalunya no ha tingut mai un context tan favorable per constituir-se en un estat i alhora tan ple de perills per perdre el tren de la història.

La capitalitat de Barcelona

Diari Avui - 23/04/2011 - Enric Vila

Jo trobo que Barcelona no necessita un alcalde que parli de papereres i poliesportius. Ni de crear llocs de treball –com si la gent fos curta i l'hi haguessis de donar tot fet–. La feina d'una capital és oferir oportunitats i transformar l'empenta d'un país en valors universals. Barcelona necessita un alcalde que elevi l'ambició dels catalans i posi la ciutat al centre del seu propi imaginari. Si Barcelona mai no s'ha acabat de castellanitzar és perquè no es veu subordinada a cap altra ciutat, per això sempre ha aturat els processos de provincianització abans no fossin irreversibles. Les ciutats fan els homes i els països. Fins i tot el gènere bucòlic i el tractor són invents de la ciutat. És molt còmode llegir en clau franquista l'arrambada que Madrid ha fet d'infraestructures i inversions, però ha estat una estratègia que donarà bons fruits a Espanya. Fins a la caiguda del Mur de Berlín, el benestar dels països depenia dels exèrcits i les burocràcies dels estats, però amb la globalització dependrà cada cop més de les xarxes culturals i comercials que les ciutats siguin capaces de crear. Barcelona necessita una política que reculli l'energia del país i la converteixi en el motor de referència d'un espai més gran. Si Barcelona no es pensa com Madrid, Londres o París, els catalans quedarem arraconats i haurem de marxar fora per trobar una feina que ens agradi. Al segle XVIII, la Guerra de Successió va estroncar les ambicions de Barcelona; al segle XIX, li van tallar les ales la Santa Aliança i l'assassinat del general Prim; al segle XX, va ser la Guerra Civil i la dictadura. Ara que el futur torna a passar per les ciutats no ens hauríem d'adormir.

Catalunya i Alemanya

Diari Avui - 26/03/2011 - Enric Vila

Angela Merkel ha fet una crida a milers de professionals qualificats perquè vagin a treballar a Alemanya. Mentre que aquí l'atur bat rècords, allà gaudeixen d'aquesta mena de problemes. Els alemanys recullen ara els fruits de molts anys de fer la feina ben feta. A diferència dels francesos i els anglesos, els alemanys han sabut superar la seva història. Mentre que Sarkozy i Cameron juguen a fer la guerra, Merkel fa la política de Hitler per mitjans pacífics i civilitzats. Alexandre Deulofeu ja preveia un segle XXI marcat per Alemanya. També vaticinava la independència de Catalunya, però quan veus Jordi Pujol donant la culpa del que ens passa als espanyols, i casos com el de Joana Ortega, et vénen ganes d'emigrar a l'estranger. Aquí la feina ben feta no ha passat de ser un eslògan perquè la força del país que va manifestar-se el 10 de juliol sempre ha fet por. A diferència d'Alemanya, ens ha mancat amor per pagar el preu de créixer. Aquí hem anat parlant de sant Pancraç mentre ens carregàvem la cultura de l'esforç, igual que ara Mas juga a fer veure que ens pot treure de la crisi, com França i Anglaterra juguen a ser imperis. Adoptant el perfil baix per donar peixet als espanyols, Mas només podrà salvar els interessos dels quatre senyorets de sempre. Compte amb la comèdia, perquè, si el segle XX es va saldar amb l'extermini de la classe obrera catalana, qui ara pagarà la factura del nostre petitisme seran les classes que han constituït el nervi creatiu i econòmic del país. Si la classe mitjana no aprèn a defensar-se, de la Catalunya emprenedora no en quedarà ni la il·lusió.