La gran oportunitat

Diari Ara, Albert Om,  22/10/2011

Els mateixos que el van matar l'any 2000 ara voldrien que vostè fos viu. Els mateixos que no li van perdonar que apostés pel diàleg el necessitarien ara que finalment s'han decidit a parlar. L'home que els feia nosa hauria tingut ara un paper central en les converses de pau.

Vostè va ser la primera persona en qui molta gent va pensar quan, dijous a les set de la tarda, ETA va anunciar el final de la violència. I això que ja fa onze anys que el van assassinar, a la porta de casa. Però la mort, en el seu cas, no ha sigut l'oblit. L'endemà del seu atemptat, el 21 de novembre del 2000, un milió de persones ja van omplir el passeig de Gràcia per vostè. Des d'aquell dia, el seu esperit de diàleg ha estat invocat cada vegada que s'ha parlat d'ETA.

En vostè veiem aquella persona que ja va marcar el camí de la pau quan ningú no el trepitjava, que va aixecar la veu contra el terrorisme quan encara hi havia molta por. I també ens serveix vostè -exministre de Sanitat, polític, economista, culer i moltes altres coses- per posar cara a tantes i tantes víctimes anònimes del terrorisme, a Vic, a Hipercor o a Sabadell.

Serà un govern del Partit Popular qui haurà de gestionar la pau, de la mateixa manera que quan el van assassinar a vostè també era un José María Aznar amb majoria absoluta qui arrufava el nas quan la seva amiga Gemma Nierga demanava als polítics que dialoguessin. Se sorprendria de veure com encara hi ha gent a qui sembla que li posi de mal humor que ETA abandoni les armes. Més val que aquests dies no miri els diaris de la caverna mediàtica de Madrid. Estigui, en canvi, molt orgullós de les paraules de les seves filles. Emociona sentir tanta sensatesa en algú que deu haver patit tant.

Per això encara fa més mal que ETA, en el seu comunicat, no reconegui el dolor causat a les víctimes. Són hores difícils per als familiars de les víctimes. És inevitable que pensin que, si això s'hagués acabat abans, aquella persona que tant estimen encara seria viva. Els ulls amb què vostè ens mira, la ganyota que fa amb els llavis, ens transmeten la mateixa sensació de resignació per no haver-hi sigut a temps. Però la seva mirada també ens interpel·la perquè aprofitem ara sí aquesta oportunitat. Que nosaltres que podem, dialoguem; que allà dalt ja hi ha gairebé 900 persones mortes. Que no cal que n'hi vagi cap més, si allà no hi juga el Barça de Pep Guardiola ni hi sona el Messies de Haëndel.

M'agradaria acompanyar-lo per Catalunya i descobrir que està plena de places, instituts, escoles, biblioteques i carrers que porten el seu nom. Però suposo que a vostè el que de veritat li agradaria és conèixer les seves dues nétes. No hi va ser a temps, de fer-los d'avi.

Obrint pas

Diari Ara - 8/04/2011 - Albert Om

Que té molt valor, això. Haver obert camí i haver-vos-hi mantingut fidels. Haver persistit en moments difícils, quan per ser independentista t'assenyalaven, t'estigmatitzaven i et ridiculitzaven alguns dels mateixos que, amb el pas dels anys, han acabat abraçant aquelles idees que van combatre durant tant temps.

Vostè i molts altres com vostè s'havien sentit dir que el seu pensament era un pecat de joventut o una cosa d'avis nostàlgics que repapiejaven. Alguns dels que els criticaven ara corren a votar a la consulta independentista de demà a Barcelona, no fos cas que quedessin despenjats d'aquesta onada positiva a favor del dret a decidir.

I és veritat que tots tenim dret a canviar d'opinió, però també és cert que és més fàcil aixecar la bandera del sobiranisme ara que no pas fa trenta anys. Fins i tot personatges que compartien aquestes idees no gosaven expressar-les en públic, no s'atrevien a sortir de l'armari.

Aquí no es tracta de beatificar ningú. Hi ha molt poca gent que tingui trajectòries immaculades. La seva tampoc ho deu ser. Té llums i ombres. Només es tracta de reconèixer que si uns hem pogut pujar a aquest tren en marxa és perquè uns altres el van engegar. I si vostès no es pengen la medalla, si vostès no aixequen el dit -"Ei, que nosaltres ja ho dèiem fa temps"-, algú altre els l'ha de penjar, aquesta medalla.

Ara que finalment el sobiranisme és una opció central en la política catalana, molts de vostès, per qüestions d'edat o de circumstàncies polítiques diverses, ja estan fora de joc. Per això es mereixen un reconeixement. Perquè com ha passat a tants països, estic convençut que la sobirania l'acabaran gestionant els que no hi creien. Els mateixos que encara es resisteixen a apuntar-s'hi i fan un intent desesperat per salvar vés a saber què posant els fonaments de la futura Santa Aliança CiU-PP.

Arribarà un dia que algú serà l'últim de pujar a aquest tren. El rebrem emocionats. Els últims són els més llestos i sempre acaben sent els primers. Però, mentrestant, un respecte per als que com vostè no n'han baixat mai.

Les dues Espanyes

 

Diari Ara - 19/03/2011 - Albert Om

Les dues Espanyes es converteixen en una quan s'estrena una pel·lícula de Torrente. La dreta que mai aniria a veure cap obra d'un cineasta espanyol perquè pensa que són tots una colla de gent noalaguerra, corre cap al cinema a riure amb un policia que deixa verds immigrants, socialistes i homosexuals. I l'Espanya més progressista, que no li toleraria aquest humor caspós a ningú més, perdona la ideologia de Torrente perquè sap que el seu creador pensa tot el contrari. Una Espanya és de Segura i l'altra, de Torrente. I les dues sumades han tornat a rebentar taquilles.

Catalunya no és aliena a aquest èxit. El nostre país no fabrica Torrentes, però els consumeix tant o més que ningú. I molts dels catalans que formen part del show business peninsular es moren de ganes que els truquis per sortir a la pel·lícula. Em vaig apuntar tot l'estol nostrat de Torrente 4 i és impressionant: de Carmen de Mairena a Cesc Fàbregas, Risto Mejide, Barragán, Xavier Deltell, Andreu Buenafuente, Sílvia Abril, Yolanda Ramos, David Fernández o Maria Lapiedra.

Provoca un cert avergonyiment de gènere veure com els cinemes de les nostres ciutats s'omplen d'homes que competeixen per veure qui riu més alt, com abans potser competien per qui bevia més de pressa. Per què grups de set o vuit homes no podem quedar per anar a veure junts altres pel·lícules que no siguin Torrente ? Homes que potser ja estan casats i tenen nens, que fa temps que no es veuen, i que no falla: es retroben cada dos o tres anys per riure amb les teves cafrades.

I entre els homes, tu ets el més llest de tots. Ets un empresari amb una estratègia comercial calculadíssima, però et continues comportant com un nano de Carabanchel que ha complert el seu somni infantil de fer cine. No provoques enveges, perquè ni ets guapo ni fas ostentació de la teva nova condició de milionari. I a sobre va i dijous piules al Twitter que, a pesar de tots els rècords de Torrente 4 , la teva vida personal és un desastre. Que n'arribes a ser d'espavilat. Saps que l'èxit encara es perdona. Però la felicitat, no. Vés preparant Torrente 5 . Això no hi ha qui ho pari.