Diari Ara, Albert Om, 22/10/2011
Els mateixos que el van matar l'any 2000 ara voldrien que vostè fos viu. Els mateixos que no li van perdonar que apostés pel diàleg el necessitarien ara que finalment s'han decidit a parlar. L'home que els feia nosa hauria tingut ara un paper central en les converses de pau.
Vostè va ser la primera persona en qui molta gent va pensar quan, dijous a les set de la tarda, ETA va anunciar el final de la violència. I això que ja fa onze anys que el van assassinar, a la porta de casa. Però la mort, en el seu cas, no ha sigut l'oblit. L'endemà del seu atemptat, el 21 de novembre del 2000, un milió de persones ja van omplir el passeig de Gràcia per vostè. Des d'aquell dia, el seu esperit de diàleg ha estat invocat cada vegada que s'ha parlat d'ETA.
En vostè veiem aquella persona que ja va marcar el camí de la pau quan ningú no el trepitjava, que va aixecar la veu contra el terrorisme quan encara hi havia molta por. I també ens serveix vostè -exministre de Sanitat, polític, economista, culer i moltes altres coses- per posar cara a tantes i tantes víctimes anònimes del terrorisme, a Vic, a Hipercor o a Sabadell.
Serà un govern del Partit Popular qui haurà de gestionar la pau, de la mateixa manera que quan el van assassinar a vostè també era un José María Aznar amb majoria absoluta qui arrufava el nas quan la seva amiga Gemma Nierga demanava als polítics que dialoguessin. Se sorprendria de veure com encara hi ha gent a qui sembla que li posi de mal humor que ETA abandoni les armes. Més val que aquests dies no miri els diaris de la caverna mediàtica de Madrid. Estigui, en canvi, molt orgullós de les paraules de les seves filles. Emociona sentir tanta sensatesa en algú que deu haver patit tant.
Per això encara fa més mal que ETA, en el seu comunicat, no reconegui el dolor causat a les víctimes. Són hores difícils per als familiars de les víctimes. És inevitable que pensin que, si això s'hagués acabat abans, aquella persona que tant estimen encara seria viva. Els ulls amb què vostè ens mira, la ganyota que fa amb els llavis, ens transmeten la mateixa sensació de resignació per no haver-hi sigut a temps. Però la seva mirada també ens interpel·la perquè aprofitem ara sí aquesta oportunitat. Que nosaltres que podem, dialoguem; que allà dalt ja hi ha gairebé 900 persones mortes. Que no cal que n'hi vagi cap més, si allà no hi juga el Barça de Pep Guardiola ni hi sona el Messies de Haëndel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada