Els nens al divan del psicòleg

El Punt - 27/01/2011 - Xevi Sala

Ara mateix la proveta de Salt és un combinat fumejant de productes altament explosius que fan plorar els ulls de qui els hauria de tenir més oberts. Lamentablement, el més probable és que, lluny d'esperonar la necessària unitat política, la proximitat de les eleccions municipals l'obstaculitzi. El repte no pot ser més immediat ni més proper: impedir una detonació social que provocaria tants damnificats com innocents. Perquè la immensa majoria de la gent de Salt és més víctima que no pas culpable de la tensió tectònica que sacseja les vides pastera dels nouvinguts i fa trontollar l'arrelament dels veïns de tota la vida. I perquè, sovint, els que tindrien més dret a queixar-se són els més callats de tots, els que no rebenten sessions plenàries i mai cremarien cap contenidor. La diagnosi fa temps que està feta i la llista de culpes i errors, també. Només cal mirar, per exemple, l'origen dels cognoms dels amos de les antigues immobiliàries que van abaixar les persianes després d'omplir-se les butxaques amb els diners dels immigrants apilonats als caus que els adjudicaven. O recordar el paper dels municipis veïns, satisfets amb la mà d'obra barata que la proximitat de Salt els proporcionava i muts i sords a l'hora d'assumir-ne els costos socials. Ni tan sols cal recular gaire en el temps per trobar actituds polítiques forassenyades: ahir mateix, Robert Hernando, dirigent de Plataforma per Catalunya a l'Anoia, escrivia al seu bloc que la mort del menor magribí que va caure per un celobert quan s'amagava de la policia li sap greu “però no tant com la mort de les víctimes de l'atemptat de les Torres Bessones”. La guilla ja la tenim a la porta del galliner i, si no ens espavilem, només ens hi deixarà plomissall. Salt és una realitat lletja que quan ens mira a la cara ens hauria de fer envermellir però també és una suma de petits esforços individuals dels que, malgrat tot, no han renunciat a remar cap a la salvació. Com els psicòlegs infantils que hi treballen, una de les professions que els darrers anys ha proliferat a les escoles. Salt ha esdevingut un escenari extrem i és als polítics a qui toca remar. Perquè els nens al divan dels psicòlegs representen una derrota massa severa.

Quan el món es mou

El Punt - 3/03/2011 - Xevi Sala

De casa estant, totes les revolucions són urgents. Si els revolucionaris se t'instal·len al pis de sota, però, aviat trobaràs la seva bullanga amenaçadora i sorollosa. Les úniques revoltes que no espanten són les dels llibres d'història, perquè sabem com comencen i com acaben, però la insubmissió civil del món àrab que fa trontollar monarquies absolutes i tirans ferotges ens porta imatges remotes que desperten sentiments propers. Milers d'esclaus enlairant els ulls, el senyal de la victòria als dits de la mainada, la mirada riallera dels qui per fi pensen que hi ha confiança en un futur. Són imatges que hem vist mil vegades en l'escenari de moltes revolucions pendents que després van acabar malament o que simplement no van acabar. Però, un cop més, conforta contemplar el coratge dels ciutadans que amb les mans buides fan canviar de bàndol els tancs. És una sensació que cal assaborir bé perquè sol durar poc. Quan s'hagi cremat el quadre de l'últim dictador i se n'hagin enderrocat totes les estàtues, els que ara aturen les bales amb els botons de la camisa hauran d'obrir pas als nous amos. El món es mou, més ben dit, ho fa la Sisena Flota, però només per mantenir oberta l'aixeta del petroli i per garantir que les cues de refugiats no amenaçaran les nostres fronteres. Aquí tenim la gira aràbiga del president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, despullada de qualsevol feblesa moral, parant la mà als emirs de Qatar i negant-la a un Gaddafi que no deu pas ser més boig ara que quan instal·lava la haima als jardins d'El Pardo envoltat del seu harem d'amazones verges. Els que fan les revolucions i les reguen amb la seva sang són els que no les guanyen mai. Ho va escriure amb encert David Mamet al guió d'una de les seves pel·lícules. Els diners mouen el món, diu un dels personatges. No, el rectifica un altre amb un punt de romanticisme, és l'amor qui fa moure el món. Tens raó, afegeix el primer, l'amor... als diners.