Diari Avui - 26/06/2011 - Jordi Panyella
En Pau, 24 anys, fill de Reus, enginyer tècnic de disseny, s'explica. Argumenta amb convenciment que el moviment a què està integrat des de mitjan mes de maig no és només l'expressió puntual i oportunista d'una queixa que ha anat arrelant entre els ciutadans fins a provocar una erupció, sinó que és una cosa molt més profunda. “Es tracta de decidir com afrontem la nostra societat i fer que la persona en sigui protagonista principal”, s'atreveix a resumir.
El seu argument satisfà el seu company d'indignació, l'Adrià –21 anys, fill de l'Hospitalet de Llobregat, que va deixar els estudis quan va acabar quart d'ESO– i per mostrar la seva aprovació, sense interrompre la conversa, alça els dos braços i mou les mans i els dits en l'aire. Tot és nou en el moviment dels “indignats”; des d'aquesta silenciosa forma d'aplaudir adoptada del llenguatge dels sords, fins a la manera de trobar-se i organitzar-se gent de procedència i ascendència tan diversa com en Pau i l'Adrià, fins a la manera de posar els fonaments per dur a la pràctica el vell somni de construir un món millor. I com que tot és nou, també ho ha estat la manera de mobilitzar els ciutadans a través de les anomenades xarxes socials i la manera com s'ha fet front a les crítiques que va rebre el moviment després de la concentració davant el Parlament de Catalunya. Només així s'explica l'èxit rotund de la manifestació de desenes i desenes de milers de persones de diumenge passat al centre de Barcelona.
En Pau i l'Adrià, però també en Pol, en Jordi i la Cristina, són només cinc dels integrants d'aquest moviment novíssim dels “indignats”, novíssims militants d'una causa que proclama la necessitat de girar el món com un mitjó. Són fills d'una generació que no podrà dir que havia somiat en una revolució, sinó que podrà explicar que la van viure en primera persona i a peu de carrer, o millor dit, a peu de plaça; on sinó es gesten les revoltes? I no prediquen només amb la paraula i amb el verb fàcil, sinó que tres d'ells ho fan amb una actitud vital encomiable, encara més en temps de crisi, ja que han deixat la feina per poder-se dedicar de ple al moviment. “Jo ho he deixat tot, el meu lloc de treball, la xicota i la família”, assegura en Pol que també ha abandonat el seu projecte de fer vacances a Chiapas. “Les meves vacances seran ara la marxa dels «indignats», des de Barcelona fins a Madrid”, explica no del tot convençut d'aguantar la caminada.
Contra l'individualisme
Tots cinc tenen en comú una cosa; fins a mitjan mes de maig passat, van ser víctimes de l'individualisme del qual tots ara reneguen i que apunten com una de les causes fonamentals del mals de la societat que denuncien. En Pau posa l'exemple de l'ambient que s'ha trobat a l'esplai de Reus amb el qual col·labora, on els nois i noies demostren poc compromís amb la cosa col·lectiva. De fet, són nens i nenes a qui l'oci dominant els ha acostumat a passar llargues estones sols davant l'ordinador o la consola.
Tots cinc estaven disconformes amb el món que els ha tocat viure, tots creien necessari introduir canvis en la manera d'organitzar-se i relacionar-se amb la gent, però cap d'ells no havia adquirit un compromís actiu en una militància concreta. “Jo anava al metro i pensava: «com és possible que a la gent ja li sembli bé tot el que està passant, com és possible que la gent no s'alci?»”, explica l'Adrià. Ell ja fa mesos que estava indignat, però a la vegada s'havia acomodat a una vida de feines fàcils en el món de l'hostaleria després de deixar d'estudiar un cop acabada l'ESO.
Tots estaven indignats abans del 15 de maig, però cap d'ells –i per motius diversos— no va fer el pas d'assistir a la manifestació que es va fer aquell dia a Barcelona convocada pel moviment Democràcia Real Ja i que va suposar l'inici de l'acampada. “Aquell dia jo treballava al supermercat de l'aeroport on estava empleat com a mosso de reposició de gènere i no vaig poder anar a la manifestació”, argumenta l'Adrià. Hi feia una jornada de 25 hores a la setmana cobrant 600 euros. “El 16 de maig el meu pare em va explicar que a la plaça Catalunya hi havia un grup de cent persones acampades protestant. Hi vaig anar, ho vaig veure i el divendres d'aquella setmana vaig trucar a la feina dient-los que ja no hi aniria més”, afegeix. Quan se li pregunta si els temps que corren estan per deixar anar una feina que ell mateix reconeix que no està mal pagada, no dubta ni un moment a respondre: “Els meus 600 euros no solucionen res, és molt més important la lluita que duem a terme que el fet que jo treballi o no”.
Amor a primera vista
Un procés semblant d'enamorament amb la causa dels “indignats” és el que va experimentar en Pau i en Pol. Així que van veure per primer cop la plaça de Catalunya i tota la moguda que s'hi anava coent van tenir clar que aquell era el seu lloc i la seva lluita. “Quan vaig dir al meu cap que plegava de la feina em va preguntar si tenia clar què estava fent en un moment tan complicat per trobar una feina”, explica en Pau. Aquest activista de la indignació havia aconseguit encadenar dos contractes al taller d'interiorisme on va anar a parar quan va acabar els seus estudis i tenia contracte fins a l'octubre. “A més necessitava els diners, perquè tot i la feina continuava necessitant l'ajuda dels meus pares per poder viure”, reconeix.
Però per en Pau i la resta del col·lectiu allò que importa no és el present sinó el futur que han començat a construir. “Quan vaig veure la plaça per primer cop vaig quedar fascinat, feia temps que esperava que la gent es mogués sense respondre a consignes de partits polítics ni d'organitzacions concretes”, afirma. En un primer moment en Pau va negociar amb el seu cap no anar a la feina a la tarda, però ràpidament es va implicar en el moviment fins a tenir clar que havia de dedicar-hi tot el seu temps. “A més, aprenc molt més a la plaça que a la feina treballant”, sentencia.
En Jordi, el més veterà del grup amb 31 anys, ha estat fins aquesta primavera una persona propera als moviments socials, però havia mantingut sempre una distància. “No estava hiperactiu, però sí sensibilitzat”, explica. L'espurna que el va acabar d'encendre va ser la casserolada que una solitària “indignada” va protagonitzar una nit al barri de Gràcia de Barcelona seguint la convocatòria de l'assemblea de la plaça de Catalunya. “Jo estava reunit a l'ateneu Roig de Gràcia, vaig sentir aquesta dona fent la casserolada i cridant la gent a mobilitzar–se i aleshores vaig tenir clar que havia de baixar a la plaça a veure què hi estava passant”, recorda ara aquest activista. Quan se li pregunta pel futur del moviment, en Jordi té clar que ara és el moment de “fer xarxa, portar la mobilització als barris i a tots els pobles”.
En Pau no s'atreveix a dir quin serà aquest futur. Sí que sembla tenir clar que el moviment no ha de caure en la deriva d'organitzar-se de cara a les futures eleccions al Congrés de Diputats, perquè un moviment que es reclama nou no pot caure en els vicis d'allò que es considera vell i caduc. “Estem investigant si hi ha un sistema diferent per organitzar la societat”, conclou. La revolució dels novíssims està en marxa. Tan nou és tot que fins i tot a ells els costa apuntar quin serà el resultat d'aquesta incipient investigació.
El moviment dels “indignats” ha donat mostra d'una gran creativitat. Exemple d'això és haver convertit una cosa tan simple com el mosaic de la plaça de Catalunya –una estrella dins un cercle– en el símbol de l'acampada, que ja té múltiples versions en pancartes, pàgines web o estampat en samarretes. La transposició de l'estrella en un logotip recorda el símbol del poble gitano, una roda de carro. I com els gitanos, els “indignats” aixecaran l'acampada per fer rodar la seva estrella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada