En català

Diari Avui - 31/06/2011 - Isabel Clara-Simó

No sé si a vosaltres us passa el mateix, però el cas és que La Vanguardia en català no sols no sorprèn sinó que et fa l'efecte que l'has vist tota la vida en català. Sóc lectora d'aquest diari d'ençà que vaig aprendre a llegir i he vist les giragonses que ha patit en cada circumstància política, però allò que, tan acalorats, dèiem en les nostres precàries assemblees, que era imprescindible “llegir què diu Kissinger en català”, ara –i gràcies a l'AVUI, que literalment ens va ensenyar a llegir el nivell mitjà i quotidià de la llengua–, resulta que el català s'adiu al poderós rotatiu com si l'hagués fet servir tota la vida. Eureka.

Hi ha, altrament, un programa de cultura que té una clara mentalitat espanyolista, uns referents espanyols i, en definitiva, un univers de discurs rotundament espanyol. Tanmateix, vulguis que no, el programa és en català. Fa pocs anys hauria estat impensable. Recordem que Salvador Espriu, quan era innegable que era un dels poetes més interessants del món i que, a sobre, havia esdevingut, potser malgrat ell mateix, un símbol de la catalanitat, va ser bescantat, silenciat i (ai, las!) menyspreat.

He assistit a múltiples debats universitaris, alguns d'abstruses especialitats, i sempre he sentit els ponents, amb rares excepcions, en català.

I ara acabo de veure un prodigi d'homenatge a la sardana, que han construït dos savis: Cesc Gelabert i Perejaume, tot transformant una expressió popular tan clàssica i ritualitzada com la dansa per excel·lència, i han aconseguit un espectacle, La muntanya al teu voltant, que inaugurava el Grec d'enguany, que és tan renovador, tan avantguardista i tan trencador, que hauria meravellat un novaiorquès o un berlinès.

Estic dient, amb tot això, que el català, i el país, estan en una magnífica situació? No, no: tenen problemes tan greus que ens hem d'afanyar a impedir la seva mort. Però també dic que hem avançat, que hem avançat moltíssim i que la llengua ha penetrat en nous àmbits abans vedats. Ja ho diuen els sociolingüistes: un catalanista només sent espanyol pel carrer; un espanyolista només hi sent català. Percebem el que esperem percebre, ja se sap. O ho hauríem de saber.