La Unicef al cul

Blog Ara - 19/05/2011 - Pere Martí

La directiva del Barça no podria trobar millor lloc per ubicar el logo d’aquesta prestigiosa organització internacional del sistema Nacions Unides en la nova equipació del Barça. És la millor metàfora del canvi de valors que està promovent l’actual directiva del FC Barcelona que presideix Sandro Rosell en una direcció molt allunyada del que sempre han estat els valors del Barça. Una direcció que sembla que vulgui anar fent passes per convertir el Barça en una societat anònima, cosa que seria un gran negoci per alguns però mataria l’esperit del club.

 

Són decisions o gestos que no cal magnificar però que encadenats acaben sent preocupants. L’esponsorització de la Qatar Foundation sumada a la relegació del logo de la Unicef a la part baixa de l’esquena de la samarreta és tota una declaració d’intencions. Per molt que s’esforcin en maquillar-ho fent campanyes de màrqueting, Qatar és una dictadura, una monarquia islàmica totalitària que no respecta els drets humans. I es dóna de bufetades amb un Barça que té un president afusellat pel franquisme i que durant la dictadura va ser un oasi de llibertat.

 

Potser algú ho considerarà una anècdota, però tampoc ha estat un encert identificar tot el treball que ha fet l’equip de Guardiola aquesta temporada amb un parell de pebrots. Més enllà del masclisme latent, on queden els valors de l’esforç, el sacrifici, la disciplina i la inteligència estratègica de l’entrenador? Res, només és qüestió de pebrots. Un valor més propi de latituds messetàries que no pas les nostres.

 

Per rematar-ho, només faltaven la desaparició de les franges blaugranes, amples, fortes i generoses, per unes raquítiques ratlletes més pròpies d’una desfilada de passarel·la de Milà que d’un equip seriós. En resum, la nova equipació és èticament reprobable i estèticament lamentable. I com a soci, em dol.

La poesia decideix

Blog Ara - 19/05/2011 - Marina Espasa

Déu n'hi do, el Barcelona Poesi a que ens acaben de brindar en Martí Sales i l'Eduard Escoffet, els seus directors. Un festival que es va clausurar dimarts a la plaça del Rei amb un doble concert, finíssim i devorador, elèctric i de festa major, a càrrec d'Enric Casasses i la Bel Canto Orquestra, per acabar explotant amb el festival del soroll organitzat que són els Za! Com si ens haguéssim fet tots grans, i sabéssim a què juguem, finalment: els organitzadors del festival, els poetes i el públic.

Adults a cops de destral, com els que, a la Documenta, li clavaven al pa sec en plena performance ( Estellarem l'Estellés ) prèvia al recital més rodó que hem vist en anys: la gentada que atapeïa l'habitació del primer pis de l'Hotel París per escoltar Vicent Andrés Estellés en boca de l'Andreu Subirats i l'Eduard Carmona segur que, en sentir allò de "Senyors, esteu segurs que tractem amb un mort?", van fer que no amb el cap perquè, que jo sàpiga, un mort no és capaç de dir-nos tantes coses de dret al cor, a l'estómac o a l'entrecuix. Els versos de l'Estellés parlen de la Barcelona grisa dels cinquanta, del desig i de la mort, però amb la blancor i la llum d'uns llençols de Burjassot eixugant-se al sol. Per acompanyar-los, fora, a la Rambla, hi plovia, però només calia creuar-la i aixoplugar-se al Palau de la Virreina per descobrir la veu de la Maria Cabrera: "Continuo aquí dreta dant-vos peixet a tots / mentre les bombes cauen amb la normalitat de la pluja"; o anar l'endemà a veure com en Lee Ranaldo treia sons impossibles d'una guitarra suspesa a l'aire; deixar passar encara un altre dia i anar a escoltar en Gary Snyder, un poeta de vuitanta-un anys que viu enmig d'un bosc i que ens recorda que per fer un mànec de destral només cal reproduir el mànec de la que ja tenim a les mans, com fem amb el llenguatge quan escrivim: per fer-ne de nou, només cal fer servir les paraules que ja tenim. I el més salvatge creix en qualsevol racó de la ciutat. A la plaça del Rei, un altre cop, on tots estàvem arrapats a la cadira intentant no ser enduts per l'huracà Diamanda Galás, una pantera amb la veu esqueixada que va fer un dels concerts més esmolats que es recorden a la ciutat. Sí, Barcelona té el festival de poesia que es mereix: radical i contundent. Ai, si aquest diumenge pogués tenir l'alcalde que es mereixeria!

La Santa Aliança

 

Diari Ara - 20/03/2011 - Toni Soler

Celles alçades . A partir del 2012, si no hi ha una sorpresa, el futur de l'economia espanyola estarà en mans del PP i de CiU, dues formacions de centredreta distanciades per raons d'antagonisme nacionalista. Ara, les elits econòmiques d'aquí i d'allà volen que aquesta distància s'esvaeixi. Saben que hi ha molt en joc, que la recessió econòmica no afluixa... i saben també que alguna cosa s'està movent a Catalunya; ho saben des de fa més d'un any. La manifestació multidudinària del 10-J i l'expansió sobiranista van fer alçar moltes celles il·lustres. Es va produir una reacció visible, airada i visceral per part de la inefable caverna. Però també hi va haver una reacció d'una altra mena, més silenciosa, més intel·ligent i de més llarg recorregut. La facció més lúcida de la dreta política i econòmica va veure clar que Catalunya s'allunyava cap a un destí incert, i encara pitjor, que CiU podia veure-s'hi arrossegada. Havien d'evitar-ho.

Rajoy marca el to . La CiU pactista, la del peix al cove, és la clau de volta de l'estabilitat política a Espanya, i la garantia d'una futura majoria de centre-dreta. Calia retornar-la al camí del seny constitucional. I aquesta vegada no es podia fer amb el garrot, sinó amb la pastanaga. El PP ha après dels errors passats... O simplement s'acosten eleccions. Rajoy ha donat una ordre inequívoca: prou parlar de l'Estatut i de la immersió lingüística. Els barons autonòmics -especialment Feijóo i Sánchez-Camacho- ajuden a modular un nou discurs. La FAES pot dir missa, però la prioritat de Rajoy és assegurar-se el suport de CiU i apartar-la de la temptació sobiranista. Així, el futur inquilí de la Moncloa es proposa harmonitzar el mapa autonòmic; però també reformar el Senat, potser amb el suport del PSOE. I si Catalunya demana el concert, oferirà el millor dels seus somriures i " escuchará atentamente ", com ja va anticipar a tota portada a La Vanguardia . Això no enganyaria ni el més ingenu dels convergents, però cal tenir en compte el factor Duran i Lleida. A Duran li toca recórrer l'altre tros del camí. Ja ho està fent, com a plenipotenciari de la Generalitat a Madrid, sense que ningú a la federació li posi traves. Duran marca el to, nomena alts càrrecs, fa anuncis en nom del Govern i es contradiu amb Mas o amb Pujol sense cap mania. Respectat a Madrid, blindat a Catalunya, el líder d'Unió està adquirint el protagonisme que CDC li ha escatimat durant dècades.

Pacte de ferro . La Santa Aliança s'obre camí. I ho fa amb el suport actiu de les elits econòmiques, que volen, sobretot, que el centredreta català i espanyol segellin un pacte de ferro que garanteixi una dècada d'estabilitat, que tregui Espanya de la recessió i que conjuri per sempre més el perill sobiranista. La presència de Fainé i Rosell al capdavant de la CECA i la CEOE hi ajudarà molt; la de Piqué al Cercle d'Economia, no cal dir-ho; a Barcelona es fan esforços conspiratius, el més rutilant dels quals és el lobi anomenat Pont Aeri (o Puente Aéreo), en què també hi ha Planeta, Godó, La Caixa, Cajamadrid i molts altres agents socials i econòmics interessats a aconseguir que Madrid i Barcelona " estrechen lazos ". El que puguin unir els calés, que no ho separi la política. Aquesta és la Santa Aliança que s'està forjant, i suposa l'ofensiva espanyolista més ambiciosa i intel·ligent dels últims anys.

Malgrat Espanya

Diari Ara - 17/03/2011 - Toni Soler

Entre l'AVE Madrid-Sevilla i el Corredor Mediterrani passaran prop de 30 anys. Durant aquestes dècades prodigioses del nou desarrollismo hispà, la pell de toro s'ha omplert de trens d'alta velocitat amb un únic origen -Madrid- i un ventall de destinacions absurdes, entre les quals no hi ha l'eix Catalunya-València-Múrcia, el més dinàmic de l'economia espanyola. ¿Reequilibri territorial o, més aviat, nacionalisme ferroviari? Desoint la lògica, el govern espanyol ha fet de l'AVE un ariet per vertebrar Espanya, desvertebrar els Països Catalans i convertir Madrid en París, per dir-ho en paraules de Germà Bel. Que ara el ministre Blanco digui que l'eix mediterrani és "estratègic" és una burla. El Corredor és una obra d'interès europeu que es farà malgrat les traves dels successius governs espanyols. Recordem-ho.

Jo també sóc Luther Blissett

Blog Ara - 03/03/2011 - Toni Padilla

Ets un provocador? T’agrada provocar? T’agrada jugar fort? A mi m’agrada jugar, sempre m’ha agradat. Tinc cert punt exhibicionista, i m’atreuen aquest humoristes que se’n riuen de tot i de tothom. Reconec que hi han dies que em poso un nas de pallasso i faig bromes dolentes als companys de la redacció, que en deuen estar tips. M’agrada riure’m de mi mateix. M’agradaria ser un gran pallasso, perquè els grans pallassos són admirables.

Molts creuen que va ser Chaplin qui ens va ensenyar com l’humor pot servir per ridiculitzar tirans que fan por. Jo crec que això és tan vell com la humanitat. Al poder el que li fa por és no ser respectat, semblar terrenal, normal. I riure’s d’ells, baixar-los a la nostra alçada, els espanta. Per això admiro aquells que saben trobar la manera de ridiculitzar a qui mana amb mètodes intel·ligents, originals i no violents. Llegia aquests dies un article al diari d’en Jordi Nopca sobre dos fenòmens literaris que anirien en aquesta línia. Bé, especialment un d’ells. Un és el “Indigneu-vos!”, un petit llibre d’Stéphane Hessel, un adorable avi de 93 anys que, després de tota una vida lluitant contra aquells qui es creuen amb llicència per perseguir algú altre pel sol fet de ser diferent, ha decidit que té prou energies com per fer trempar als adolescents amb les seves paraules. A França ja han perdut el compte de les edicions que n’han fet. Aquí tot just ens arriba ara. I l’altre llibre al que em refereixo és “Mind Invaders. Com fotre els mitjans: manual de guerrilla i sabotatge cultural”, del col·lectiu “Luther Blissett”. El nom ja dóna prou pistes sobre aquest llibre: es tracta de fotre, i es tracta de fotre als mitjans de comunicació. Com a periodista admeto que molts cops ja va bé, que ens fotin.

Segueixo les passes d’aquest col·lectiu des de fa temps. Per què? Pel futbol. Aquest blog no deixa de ser una oportunitat per aixecar ponts entre el futbol i la resta del planeta. I Luther Blissett n’és un exemple. Un dia, Luther Blissett era a casa seva i va rebre una trucada d’un periodista. Aquest li preguntava d’on li venia aquesta dèria pel sabotatge informatiu. Si ser un jugador políticament tan compromès el convertia en una rara avis. Luther Blissett no va saber què dir. No en tenia ni idea del que li preguntaven. Ell, un ex-futbolista britànic d’origen jamaicà, no en sabia res de tot això. Li havien usurpat la identitat.

El col·lectiu Luther Blissett fa anys que gira pel món. La primera referència data del 1994. Vindria a ser un grup heterogeni d’artistes i activistes que han aprofitat el boom de les noves tecnologies per dir la seva amb performances i accions reivindicatives. Perquè els uniria una visió d’esquerres, amb alguns autodefinint-se com a marxistes, i altres més propers a l’anarquisme. Els seus cops més famosos, a mitjans de la dècada dels anys 90, van ser les invencions de notícies falses que els mitjans de comunicació feien seves sense adonar-se que no eren certes. El 1995, per exemple, van fer córrer el rumor de la desaparició, a la frontera entre Itàlia i Eslovènia, de l’artista Harry Kipper, de qui es deia que viatjava pel món en bicicleta per escriure la paraula “Art” en tamany gegant sobre la geografia europea. Diferents televisions van fer-se ressò de la notícia i van enviar periodistes a la zona. Però tot era fals. Poc després, altres televisions queien de nou en el parany, en parlar d’un mico, Lotta, qui després d’haver patit experiments a un laboratori, havia estat rescatat pel Front d’Alliberament Animal. Pel que es deia, Lotta aconseguia agafar pinzells i pintar quadres força interessants que s’exposarien a la Biennal de Venècia. Una nova mentida que molts es van empassar.

Especialment actiu a Itàlia, el col·lectiu es va “suïcidar virtualment” el 1999, però ha continuat amb nous artistes i activistes. I ara arriba aquest llibre, signat per Luther Blissett. I per què, Luther Blissett?

Hi ha diferents explicacions. Luther Blissett va ser davanter del Watford anglès a finals dels anys 70 i inicis dels 80. Com el seu company d’equip John Barnes, era fill de jamaicans, atlètic, i sobresortia a aquell Watford que va arribar a la final de la Copa anglesa quan era presidit pel cantant Elton John. El 1983, el Milan el va fitxar. S’estaria només un any a Itàlia, jugant 34 partits i marcant 4 gols. Tornaria, discretament, al Watford el 1984. Ara fa d’entrenador del modest Hemel Hempstead Town.

Hi ha qui diu que el col·lectiu va agafar el seu nom perquè Blissett rebia insults racistes a alguns camps italians. Altres diuen que es va escollir aquest pseudònim perquè el Milan va rebre informes d’un caribeny que sobresortia al Watford i, quan van anar a veure’l, no van saber reconèixer qui era el bo: John Barnes o Luther Blissett. I van errar el tret, fitxant a Blissett. Barnes de la seva part, triomfaria al Liverpool. I per jugar amb aquest joc d’enganys, van decidir utilitzar el seu nom per anar prenent el pèl als mitjans de comunicació.

El cert és que durant una època hi va haver gent que preguntava a Blissett per la seva implicació. El jugador rebia cartes d’admiradors, de detractors, i va veure com es venien samarretes amb la seva imatge a cases okupades italianes. Si com a jugador no havia encaixat al calcio, durant una època va ser, sense voler-ho, un ídol de l’esquerra alternativa italiana. Perquè, com hem dit, el col·lectiu va ser especialment fort durant els anys 90 a Itàlia. Ara s’ha estès i actua a diferents llocs.

Escriptors, internautes, poetes, hackers, bloggers o pintors ja han firmat com a Luther Blissett. El primer llibre, “Q”, va arribar el 1999. Ara, aquest “Mind Invaders” s’està venent molt bé. I Blissett, el qui fou jugador, s’ho ha acabat prenent amb humor, com a bon caribeny. En el seu moment va anar a un dels millors programes de televisió que s’ha fet mai sobre futbol: Fantasy Football. Un programa en què, reprenent el fil del que deia a l’inici del post, dos grans humoristes es reien absolutament de tot el món del futbol. El punt de partida era l’amor per aquest esport. El mitjà per afrontar-lo, la burla. Programa de culte al Regne Unit, en el seu moment Fantasy Football va tenir a Blissett a l’estudi fent un gag en què afirmava que ell mateix ja formava part del col·lectiu que li havia pispat el nom.

Al gag (aquí teniu el vídeo) Blissett llegia un fragment del manifest del “Luther Blissett project” en italià: “Chiunque può essere Luther Blissett, semplicemente adottando il nome Luther Blissett”. Qualsevol pot ser Luther Blissett, simplement adoptant el nom de Luther Blissett.

La gota malaia està vessant

Blog Ara - 15/02/2011 - Iu Forn

Dos exemples recents: 1/ sor Salgado i la seva impertinència del “si volen diners, apugin impostos” i 2/ la vergonya d’una roda de premsa de l’entrenador del Girona on no poden formular-se preguntes (ni donar respostes) en un dels idiomes oficials d’això que anomenen “Estat”. Un cop més, calés i llengua, les dues potes que volen trencar-nos una vegada i una altra. Una altra i una.

Passada ja l’època de la pedagogia i de la paciència a Madrit (no ciutat sinó concepte), hem entrat a l’era del “ja en tenim els nassos plens”. Milers de persones han creuat la línia de la prudència tan catalana (només nosaltres tenim la paraula seny al diccionari) i són ara a la banda de la rauxa (una altra paraula tan nostra). Però és una rauxa assenyada i assossegada. És la rauxa de la mani del 10 de juliol, un passeig festiu amb la família, però cridant com no havíem cridat mai fins ara que n’estem fins el capdamunt. És la rauxa d’una majoria social cada cop més nombrosa i diversa i cada cop més farta de ser insultada, menyspreada i utilitzada en una guerra d’intolerants que només ens volen a la festa si ballem les cançons que trien ells, amb els passos que volen ells, pagant nosaltres l’orquestra i amenaçant-nos de trencar-nos les cames si ens queixem. Però també una majoria social cada cop més farta dels Messies nostrats experts en posar dates impossibles a somnis tan delirants com inconsistents i encaparrats en perseguir el ridícul amb una preocupant insistència.

Molts han volgut llegir en el famós article de l’expresident Pujol el que ell no hi deia. No, Jordi Pujol no s’ha fet independentista. En tot cas “l’han fet” independentista. A ell i al que ell representa. Però ell no parlava d’això. El que ell constatava allà era el camí pel qual transiten cada cop més catalans. No era una presa de posició personal, era la descripció d’una realitat. I qui no vulgui veure aquesta realitat, allà ell. Hi ha un nou independentisme. El formen senyors i senyores que potser no han trepitjat mai el Fossar de les Moreres un 11 de setembre i que no van cridant “visca la terra” pel menjador de casa. Són gent d’aquella que tota la vida n’hem dit “moderada”, que ha pres consciència de que el trencament emocional amb Espanya és irreversible i sense retorn, però que encara és més conscient de que per anar a la lluna primer cal tenir clar on és exactament, després cal tenir un bon equip d’experts que construeixin un coet amb garanties, cal trobar una tripulació i, sobretot, cal un centre de control capaç d’aconseguir que la missió no acabi en fracàs.

Ara, aquí, a Catalunya, sí que som a l’era de la pedagogia. I per aconseguir que la majoria de la societat catalana faci el pas definitiu cal convèncer a la Catalunya que mira Tele 5. Aquesta Catalunya que el PP i Ciutadans volen separar de la resta perquè en la maniobra els va la pròpia supervivència. I aquesta pedagogia dels fets no han de fer-la els polítics. És feina del milió que va sortir el 10 de juliol al carrer i que tenim assumit que només es guanya amb arguments i a base de pluja fina. Dia a dia. Només així trepitjarem la lluna i podrem clavar-hi la bandera. En cas contrari, o bé ens estavellarem o bé passarem de llarg i vagarem eternament galàxia enllà.

Una Espanya de cine

Blog Ara - 15/02/2011 - Pere Martí

En poques hores, hem viscut les dues cares d’Espanya. La cerimònia dels Goya premiant una pel·lícula catalana, Pa Negre, que triomfa a les pantalles de la capital del regne en la seva versió original en català subtitulada a l’espanyol, sense que ningú s’aixequi de la sala. És el somni de l’Espanya plural, respectuosa amb la seva diversitat cultural i lingüística, l’Espanya amb què somiava Pasqual Maragall, premiat també indirectament amb el millor documental: Bicicleta, cullera, poma. El premi va permetre a Maragall pujar a l’escenari i veure el seu somni fet realitat.

Hi ha una altre Espanya, la que no va deixar parlar en català Raül Agné, l’entrenador del Girona, en una roda de premsa aquest dissabte a Osca, després d’haver respost en castellà als periodistes locals. És l’Espanya eterna, la de sempre, enemiga de la diversitat interna, excloent amb la diferència. Agné es va aixecar i els va deixar plantats. Cada dia hi ha més catalans que es planten, perquè somniar és bonic, però no transforma la realitat.

No tinc estadístiques a la mà, però em temo que la segona Espanya és numèricament més important que la primera, per molta capacitat de somniar que tingui Maragall. La realitat, la trista realitat, és la de la sala de premsa d’Osca. L’altra Espanya també existeix, camina sobre la catifa vermella de la cultura, però quan Catalunya té problemes no se la sent. És una Espanya que es mobilitza contra la guerra d’Iraq, o pels seus drets davant l’amenaça d’Internet, però no se la sent quan el govern català fa una llei de cinema per defensar la igualtat de llengües a les pantalles catalanes. Una llàstima, perquè són encantadorament plurals i ens podrien ajudar molt.

Si guanya ‘Pa negre’ és que tot va malament…

Blog Ara - 15/02/2011 - Andreu Gomila

Curiós, ben curiós, aquest país que es diu Espanya. He trobat un moment per llegir la premsa de Madrid i el triomf de ‘Pa negre’ als Goya sembla l’apocal·lipsi. Que si tot va tan malament, que les pel·lícules espanyoles no interessen a ningú, que si el 2010 ha estat un any nefast, que si no es fa cinema comercial, que si el lobby català… Vaja, s’obliden que 200.000 persones han vist ‘Pa negre’ als Països Catalans –una desena part que ‘Ágora’ a tot l’estat, sí; i què–, i que les sales on s’exhibeixen pel·lícules a Espanya prefereixen posar qualsevol film filipí que una pel·lícula en versió original catalana. I això que, a Madrid, Agustí Villaronga és un director amb força prestigi –no oblidem que ‘Pa negre’ compta amb 1 milió d’euros de TVE.

Villaronga, però, no és de la corda. No va als sopars del clan aquest o el clan aquell. És un franctirador del cinema que ha baixat una mica el llistó del seu art per arribar a un públic que no s’atrevia amb les seves creacions. Corrin al videoclub o baixin-se d’on sigui, biblioteca inclosa, ‘El mar’ o ‘Tras el cristal’ o el fantàstic documental sobre Miquel Bauçà, film, per cert, que va fer per la cara… I veuran que si Villaronga parlés francès no hi hauria laments, sinó els elogis més superlatius.

Potser aquí pequem d’exagerats, però a Madrid ens tracten com si fóssim imbècils. Potser ni hauríem d’alegrar-nos quan una pel·lícula com ‘Pa negre’ guanya nou Goya. Hauríem de demanar l’Oscar, o la Palma d’Or. Es comença per algun lloc. I als Goya almenys competim… Si guanya ‘Pa negre’ és que hem obert un camí que hem d’explorar, endinsar-nos-hi i mirar fins a on podem arribar: cinema d’autor amb arguments populars. Felicitats!