Blog Ara - 15/02/2011 - Andreu Gomila
Curiós, ben curiós, aquest país que es diu Espanya. He trobat un moment per llegir la premsa de Madrid i el triomf de ‘Pa negre’ als Goya sembla l’apocal·lipsi. Que si tot va tan malament, que les pel·lícules espanyoles no interessen a ningú, que si el 2010 ha estat un any nefast, que si no es fa cinema comercial, que si el lobby català… Vaja, s’obliden que 200.000 persones han vist ‘Pa negre’ als Països Catalans –una desena part que ‘Ágora’ a tot l’estat, sí; i què–, i que les sales on s’exhibeixen pel·lícules a Espanya prefereixen posar qualsevol film filipí que una pel·lícula en versió original catalana. I això que, a Madrid, Agustí Villaronga és un director amb força prestigi –no oblidem que ‘Pa negre’ compta amb 1 milió d’euros de TVE.
Villaronga, però, no és de la corda. No va als sopars del clan aquest o el clan aquell. És un franctirador del cinema que ha baixat una mica el llistó del seu art per arribar a un públic que no s’atrevia amb les seves creacions. Corrin al videoclub o baixin-se d’on sigui, biblioteca inclosa, ‘El mar’ o ‘Tras el cristal’ o el fantàstic documental sobre Miquel Bauçà, film, per cert, que va fer per la cara… I veuran que si Villaronga parlés francès no hi hauria laments, sinó els elogis més superlatius.
Potser aquí pequem d’exagerats, però a Madrid ens tracten com si fóssim imbècils. Potser ni hauríem d’alegrar-nos quan una pel·lícula com ‘Pa negre’ guanya nou Goya. Hauríem de demanar l’Oscar, o la Palma d’Or. Es comença per algun lloc. I als Goya almenys competim… Si guanya ‘Pa negre’ és que hem obert un camí que hem d’explorar, endinsar-nos-hi i mirar fins a on podem arribar: cinema d’autor amb arguments populars. Felicitats!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada