En un país normal no passa

Diari Ara - 15/02/2011 - Antoni Bassas

Incidents com el de l'entrenador del Girona tenen els seus orígens en el fons dels segles (que els haig d'explicar que vostès no sàpiguen?), però són, en bona part, resultat de la imatge que els mitjans de comunicació espanyols transmeten del català i que es pot resumir en dues actituds: els que l'ignoren i els que l'agredeixen.

Els que l'ignoren acostumen a ser progressistes que senten orgullosos del Nobel a Vargas Llosa però incòmodes amb la literatura catalana convidada a Frankfurt. Els que l'agredeixen són la caverna que diu coses dels catalans que no s'atrevirien a dir dels àrabs, els jueus, els negres o els gitanos, sota la mirada complaent sinó estimuladora de les institucions de l'Estat i els partits polítics que les governen. Rajoy va explicar-ho perfectament amb motiu de la traducció al Senat: "Això, en un país normal no passa". (M'hauria agradat que veiés Obama a la Casa Blanca, com s'esperava que el primer ministre de Canadà respongués en francès i en anglès.) El resultat de tanta hostilitat és que contra el català tothom s'hi atreveix: passa a Osca o li passa a Sergio Ramos quan li pregunten en català a Piqué. Amb aquesta imatge, és gairebé impossible que un espanyol mitjà senti interès pel català. Qui pot sentir afecte per una cosa rara que no és normal? Qui pot saltar per sobre del mur segregador que Espanya ha bastit entre el català i els espanyols?

Doncs l' APM? O Polònia. O Crakòvia. És un fenomen que està passant inadvertit: una quantitat creixent d'espanyols consumeixen TV3. Ho fan gràcies a internet i als diàlegs en castellà en la versió original, però no és menys cert que tots tres programes tenen un punt de vista netament català, i en canvi bé que tenen seguidors a fora. Guardiola és un altre que ha saltat el mur. Amb convicció, naturalitat i intel·ligència: primer preguntes en la llengua del país i després en la llengua dels mitjans visitants. El fenomen no és nou. En Llach i en Raimon ja feien vibrar multituds a Espanya cantant en català i amb cançons sense concessions, fa quaranta anys.Quan el producte és bo i s'exporta desacomplexadament, la llengua salta fronteres. Passa igual amb la samarreta del Barça: el món és ple de gent que la porta perquè és la samarreta guanyadora, sense que li importi que hi dugui les quatre barres.

Però tot això són excepcions gràcies a talent i principis. La norma la dicta Espanya, que té el poder. I ha decidit no conviure amb el català, el redueix al seu territori, on el combat jurídicament. Podria gaudir-ne, llegir-lo, escoltar-lo. El té a tocar. Legalment, és seu. Amb la Constitució a la mà l'ha de protegir. Però ha decidit condemnar-lo a la anormalitat. Per això, després de més de tres dècades de democràcia, ni permet que es parli al Congrés ni el defensa a Europa. I la resposta demana, per variar, un plus de ciutadania. Si volem respecte pel català a fora, n'hi hem de tenir a casa, parlant-lo, sobretot amb els nouvinguts. Amb convicció, naturalitat i intel·ligència.