Espanya és com el Reial Madrid

Diari Avui - 05/02/2011 - Vicent Sanchis

Sinècdoque perfecta. El Reial Madrid ara és exactament Espanya. Defectes i virtuts encaixats. Alguna genialitat personal, l'arrogància infinita, un desastre organitzatiu, una conspiració interna constant, el braç eternament més estirat que la màniga, la individualitat mal entesa i la fúria que salva un partit a repèl i al final, el soroll dels tambors que enardeixen els combatents i que distorsionen la potència dels enemic, la retòrica tronada i l'amenaça verbal... I una vegada i una altra, la mateixa derrota. Gràcies a Déu.

La història ve de lluny. El franquisme va entendre que la projecció d'Espanya al món era un absurd. El món no en volia saber res i Espanya no tenia res a oferir. Per contra, trobar l'anècdota que salvés la categoria era molt més raonable. Així ho va veure el règim i així ho va fer. No hi havia metges solvents però sí futbolistes desbocats. I un equip sobre el qual acumular tots els esforços i totes les trampes. Les victòries del Madrid van permetre fer sonar l'himne espanyol sense haver guanyat cap batalla ni cap Nobel. Contra la tranquil·la penicil·lina que mai van poder inventar hi havia el gol rabiós a l'escaire que sí que sabien perpetrar. L'equip blanc salvava l'Espanya més negra i alhora cohesionava un territori crònicament desordenat. Blanc Espanya.

El sociòlegs se'n fan creus. No hi ha cap altre club municipal al món que identifiqui de manera tan efectiva un Estat. A totes les auques les seleccions dites nacionals representen el paper que el Madrid ha fet i fa encara a Espanya. Malgrat tots els intents i fins i tot la darrera gran victòria, la selecció espanyola no l'ha pogut suplantar. En el fons, la roja culmina els triomfs en un esclat de petites ensenyes que distorsionen la unitat que alguns voldrien exacta. El Madrid, no. El Madrid és blanc de samarreta i vermell i groc de bandera. No hi ha cap altre símbol tan encertat en la definició de l'espanyolitat. I si algú dubtava de la idoneïtat de la identificació, l'últim Barça ha esvaït tots els dubtes. Espanya no pot cedir la representació en el Barça. En primer lloc, perquè el Barça no es deixa i, després, perquè Espanya és una altra cosa. Espanya és el Reial Madrid.

Cada vegada que Mourinho apareix tibat al faristol després d'un empat o una derrota hi ha l'ombra de Felip II explicant la desgràcia de la Gran i Felicíssima Armada. El Madrid no envia els seus homes a lluitar contra els elements. I l'entrenador mostra la llista dels quinze errors arbitrals que han impedit la victòria que els déus havien disposat. Cada vegada que Cristiano esquiva adversaris i companys, i falla, dibuixa el gest del monarca prudent desatenent avisos i els precs dels seus consellers. Cristiano s'embala i envesteix desafiant el sol perquè s'atreveix a pondre's contra la seva voluntat. El Reial Madrid, doncs, és més que un club. I Espanya massa sovint no és més que aquest club. Quina sort, en el fons, de trobar el mirall i el reflex corresponents i adequats.

Perquè, malgrat tots els esforços perquè el Barça representi Catalunya, Catalunya no és el Barça. Tots dos tenen planter. Tots dos són austers i modestos. Catalunya de vegades fa la jugada perfecta, però mai arriba al partit rodó i encara menys a la temporada somniada. Les diferències són òbvies i espantoses. L'equip que entrena Pep Guardiola és tal com es vol veure Catalunya i com intenta fer-se veure. El Barça encarna les virtuts tradicionals catalanes: l'esforç, el sacrifici, el treball, la coordinació, la prudència, la contenció, l'encert, l'excel·lència... A la Catalunya actual aquest model no deixa de ser un record i una aspiració. El país puja de puntetes però no acaba mai de tocar sostre. I encara hi ha alguns mèrits que allunyen del tot el club del país: l'ambició, la confiança en ell mateix i el valor. Per al Barça no hi ha cap rival petit per menysprear-lo, però tampoc no n'hi ha cap de prou gran per espantar-se.

Els jugadors del Barça senten el més profund dels orgulls per vestir la samarreta de l'èxit col·lectiu. Els catalans desconfien tant d'ells mateixos que no arriben a acabar els partits. L'esperit del país queda definit per la inseguretat. I la inseguretat desemboca en el cinisme. Potser per això Catalunya s'ha convertit en el planter de l'humor espanyol. Les societats fortes se l'han de permetre, l'humor, per no rebentar d'un atac de transcendència o d'un assalt d'arrogància. Però les precàries no el poden convertir en l'últim baluard per justificar les renúncies. Contra la implicació, el cinisme fa d'atenuant però no resol dilemes.

La Catalunya actual ha entès que no pot guanyar els partits sense jugar-los. Però quan l'àrbitre xiula el començament, se'n torna a la banqueta i es dedica a llepar-se lesions o a segregar acudits per fer relativa la impotència. Si finalment salta al terreny de joc i guanya, procura no fer massa gols al contrari, no fos cas que encara acabés prenent mal. A l'altre extrem hi ha el Barça, que remata l'espectacle sense reserves ni pietat. Quina desgràcia, tenir a l'abast el millor exemple i defugir-lo. En una de les seves frases més cèlebres, l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol va sentenciar: “Catalunya és com Lituània, però Espanya no és l'URSS”. En la mateixa línia comparativa, Espanya és com el Reial Madrid, però Catalunya no és el Barça. Aquest país indefinit s'indigna després quan els mitjans estrangers no l'inclouen en la llista dels aspirants a convertir-se en un Estat. Si vol guanyar la copa, que jugui la Champions.