Ninis: ni amics ni diners

Singular Digital - 16/02/2011 - Francessc Sanuy

Dit això, voldria enunciar només una qüestió sobre la qual, dissortadament, em temo que s’hi s’haurà de tornar: l’administració central segueix pensant que Catalunya és la bota de Sant Ferriol i que aquesta llimona es pot esprémer a perpetuïtat. Però com que, a partir d’ara, ja no sortiran els números, es comencen a sentir veus, alguna en clara situació de conflicte d’interessos entre l’empresa privada i el càrrec públic que recomanen les privatitzacions i les concessions a empreses privades. En resum, el que diuen determinades entitats és que, un cop venudes les joies de l’àvia, la coberteria i tot el que eren serveis públics, ara s’ha de ser encara més agosarat i vendre’s al poc que queda. I aquí és on se’ns posen els pels de punta, perquè probablement estem parlant dels túnels de TABASA i de l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) que, pel que sembla, arrossega un dèficit de € 1.200 m. que, - naturalment -, algun insadollable i cobdiciós concessionari intentarà carregar al consumidor indefens. Però la part més greu seria que es convertís en realitat el propòsit de privatitzar Aigües del Ter – Llobregat, és a dir, l’aigua pròpiament dita un recurs natural bàsic, indispensable, comunitari i de indeclinable titularitat pública. Ja sé que ens hem venut els serveis públics per successives parcel•les, però tot té un límit final que és quan s’arriba a proposar la venda de l’última gota de l’honra de la qual haurien de ser dipositaris els poders públics. Pensem que, segons l’Anuari Partner d’Esade (l’escola de negocis que tant de pes té al nou govern de la Generalitat), el 48 p.c. dels recursos totals del govern van a parar als contractes del col•laboració público – privada. Diu un dels autors de l’informe, Angel Saz, que el més gran inconvenient del model és que té propensió a ser el gran vehicle de la corrupció tot i que les adjudicacions de contractes encara hi pot haver més perill de pagament de comissions. L’estudi subratlla com les concessions poden lesionar l’interès general en benefici de les autopistes com les de Madrid que per evitar les fallides ens fan pagar als contribuents catalans els plats trencats. No havíem quedat ja fa segles que la base de la democràcia era el principi sagrat del “no taxation without representation”. I, en canvi, aquí i ara ens fan pagar uns peatges a l’ombra sense cap transparència i sense retre comptes a ningú. I així estem. Sense amics a fora i amb paràsits i paparres a dins. Pendents de que quan ja no quedi res per vendre es puguin treure a subhasta fragments de govern susceptibles de cedir directament als qui de veritat ostenten el poder, sense persones interposades. Confiem, doncs, en el seny del legítim poder públic i vigilem els habituals infractors.