La lliga del futbol i dels valors

El 9 esportiu - 12/05/2011 - Pep Riera 

Ja està. Ja hi ha campió matemàtic. De campió futbolístic feia temps que n'hi havia. Ha estat una lliga memorable del Barça. No és fàcil guanyar-ne tres de seguides. No ho és tampoc guanyar-la en les circumstàncies en què s'ha guanyat. Responent amb tant i tant de futbol a les insídies, les mentides, les acusacions, les manipulacions, la ràbia, l'insult del segon de la fila i del seu entorn. Vuit jugadors que l'estiu passat van quedar campions del món a Sud-àfrica han liderat el Barça d'una manera modèlica al seu tercer campionat de lliga seguit. Els altres jugadors no han estat menys. Ha calgut molt i molt d'esforç, moltes ganes de glòria, molta capacitat per sobreposar-se a les dificultats naturals de qualsevol campionat però també a les artificials, a les males arts dins i fora del camp. No n'hi ha hagut prou amb el magnífic futbol que sap fer aquest equip. Ha fet falta també que competís d'una manera commovedora durant molts mesos seguits, com no s'havia vist competir mai cap equip que portés la samarreta del Barça. Moltes altres vegades hi havia hagut prou futbol per ser els millors, però no s'havien guanyat títols perquè en els moments més compromesos no es va saber competir com ho fa aquest equip.

Ha calgut també superar tota mena de dificultats que han plantejat els rivals: defenses multitudinàries tancades a darrere, equips que han pressionat la sortida de la pilota, davanters incòmodes, equips durs, altres d'inconformistes i valents, uns quants que han exigit el millor dels blaugrana, fins i tot algun que ha sabut trobar la clau i els ha derrotat. Partit rere partit, el Barça s'ha reinventat per trobar noves solucions als problemes vells i als nous. No només això. L'equip ha fet un tram central de temporada en què ha exhibit el millor futbol que mai ningú havia vist en tota la història del futbol. Que aviat és dit. Coincidint amb el moment en què tres jugadors blaugrana van acaparar el protagonisme del futbol mundial en l'acte de lliurament de la Pilota d'Or. Aquell dia i molts altres, venerables i llegendaris futbolistes com ara Luis Suárez no estalviaven elogis al futbol del Barça, amb l'obra mestra per a la història que va ser el 5-0 al Madrid del Mourinho més presumptuós.

I ha calgut també una nova exhibició de lideratge de Pep Guardiola. Exigit tàcticament per tota mena de rivals, ha aplicat un munt de variants sobre la idea central per pujar més graons encara en l'excel·lència futbolística que el seu equip exhibeix des de la seva primera temporada. L'equip ha tornat a fer gala de tenir una idea de joc i moltes maneres de jugar. Impossible per als contrincants. Pressionat fins a límits intolerables des de la sala de premsa per Mourinho, Guardiola també ha sabut aplicar amb pols de ferro el seu pla de no entrar en cap joc de contradeclaracions, de no alimentar la bèstia, de minimitzar el desgast col·lectiu assumint-lo ell, de no voler lluitar com un quixot contra els molins de vent de les forces mediàtiques madridistes. Com ha dit Ramon Besa a El País, Guardiola ha imposat la seva intel·ligència enfront l'astúcia de Mourinho.

Cada prèvia, cada jugada de cada partit, cada postpartit, tot ha estat molt sobredimensionat, però al cap i a la fi són factors que s'han de saber gestionar en l'alta competició. Però és que, a sobre, hi ha hagut l'episodi de l'hèrnia discal de Pep Guardiola i després el tumor al fetge d'Éric Abidal.

Amb tot això, aquest equip ha sabut fer que el futbol fos el protagonista per sobre de tot. No hi ha triomf del Barça de Guardiola que no sigui un triomf del futbol.

També dels valors. No cal fer-ne exhibicionisme ni un inventari. Només un detall. El primer que Pep Guardiola va fer quan va entrar a la sala de premsa de l'estadi Ciutat de València després del partit contra el Llevant va ser solidaritzar-se amb les víctimes del terratrèmol de Llorca. També ho va fer el president, Sandro Rosell, davant els micròfons. Primer la vida (i la mort), després el Barça, el futbol. No cal dir res més.

Abans hi havia hagut el partit. Poca història. Els dos equips van jugar en funció dels seus interessos, que al final eren compartits amb l'empat en el marcador. Un partit discret per culminar una lliga memorable. L'únic que queda és celebrar-la com es mereix: amb intensitat i compartint-la amb molta gent.

«No hi ha un equip amb més humilitat, impossible trobar-lo»

El 9 esportiu - 4/05/2011 - Román Martínez

Pep Guardiola estava alleugerit. La seva cara era el reflex de la tranquil·litat per haver superat un obstacle rocós, difícil i complicat com el Real Madrid: «Vull felicitar el Madrid pel seu atreviment i per jugar-nos de tu a tu. Sentim que hem superat un superequip, riquíssim, un autèntic equipàs, que paga clàusules per qualsevol jugador i fins i tot per entrenadors. Si no és el millor equip del món, per aquí va. Hem eliminat un senyor equip i per primera vegada en unes semifinals. El Valor d'eliminar el Real Madrid és molt gran.» I després va arribar l'oda al seus jugadors: «Hem jugat un altre bon partit de futbol i tornem a estar en una altra final de la Champions en tres anys. I s'ha de tenir en compte d'on vénen aquests jugadors que ho han guanyat tot. La meva gratitud cap a ells, estic molt orgullós. No hi ha equip amb més humilitat que aquest. No és possible trobar-lo i que competeixi com ho fa en qualsevol camp.» Guardiola sap el que es fa i sap que sense els seus homes és impossible fer dues passes seguides. Necessita d'aquesta complicitat, i els seus futbolistes no l'han fallat. I especial també es rendia a l'evidència d'un supercrack, Leo Messi: «És gran en tot. Decidir fent gol i treballant com ningú. No es pot parlar dels èxits d'aquests anys sense ell. És el pal de paller. Ho muntem perquè ell pugui jugar millor. Cada gran equip necessita un jugador com ell.»

El de Santpedor també repassava les complicacions d'aquests dies de clàssics inacabables: «Ha estat terriblement dur, amb moltíssima tensió. Ara, a veure si podem reposar un parell de dies. El desgast mental amb el Madrid és superior a la resta.» També es va preguntar al tècnic per les queixes arbitrals i va tornar a apostar per l'elegància: «Arbitres? Per mi avui s'acaba tot. No tinc forces per a més. La gent està per jugar, però a nosaltres deixeu-nos gaudir.» El preparador també va deixar clar que aquests clàssics no han estat el seus pitjors moments a la banqueta, sinó el seu inici al primer equip: «Després de Numància, aquells deu dies sense partit. Tenia totes les enquestes en contra. Venia de tercera.» I assegura que aquesta victòria no era la més especial contra el Madrid, sinó el 2-6: «Allò era la meva primera lliga.» Tampoc donava importància que el Madrid no el felicités per la final.

El tècnic també ja se centra en el proper derbi: «Serà un partit dificilíssim perquè els de Barcelona sí que són derbis i hem de rematar la lliga.»

També es va recordar d'Abidal en el dia del seu retorn: «El Vull dedicar a ell per la seva força de voluntat i la seva família. És un jugador tot cor i molt estimat pel grup. Que hagi pogut participar una estona ens fa molta il·lusió.»

I per últim, va criticar la política esportiva del Madrid amb elegància. «Nosaltres vam aprendre molt de la Quinta del Buitre, però per arribar a tenir jugador com ara Xavi i Iniesta s'ha de tenir paciència. Durant sis anys no van guanyar res i ara el gran èxit és poder anar a guanyar la nostra quarta Champions. Fa poc no en teníem cap. Aquest és el camí.» Pep Guardiola en estat pur. Elegant i esportista.

Pep i les dades desemmascaren Mou

El 9 esportiu - 29/04/2011 - Ferran Correas

Encara té un munt de seguidors a Madrid, aficionats que el veuen com l'única persona capacitada per aturar aquest Barça i que dimecres sortien del Santiago Bernabéu empipats amb l'àrbitre i seguint el seu discurs. Deien que havia estat un robatori, que el Barça sempre juga contra deu. «No ens hem ni de presentar a Barcelona», comentaven poc després que José Mourinho digués que l'eliminatòria estava perduda per al Real Madrid. Tot mentre escoltaven com el portuguès feia una roda de premsa impresentable i els instava a repetir les seves paraules. A ells i també als seus jugadors, que ja saben que si no estan d'acord amb el seu tècnic, tindran una creu posada i un futur complicat. Sergio Ramos havia atacat Guardiola dilluns com ho va fer Mourinho dimarts, amb les mateixes paraules. Després del partit, l'andalús va dir que l'arbitratge de Wolfgang Stark havia estat «lamentable». L'àrbitre i els seus assistents van estar a punt de ser agredits quan anaven a sopar després del partit. Adebayor, que intenta guanyar-se la seva continuïtat, criticava els futbolistes blaugrana: «És un joc d'homes, però quan jugues contra ells, al mínim contacte, es llancen a terra i es posen a plorar com nens petits. No tenen fair play.» Cristiano Ronaldo, fart de perdre els seus enfrontaments amb Messi, seguia també el seu guru. «Quan érem onze contra onze teníem el joc controlat, però com sempre ens hem quedat amb deu i llavors han arribat els gols. Sempre és el mateix», deia el portuguès, que va obrir, però, una escletxa en tota la trama muntada per Mourinho. «No m'agrada jugar d'aquesta manera, però m'he d'adaptar al que em demana l'equip», assenyalava el portuguès, que ja havia protestat al camp que els seus companys esperessin el Barça en terreny propi.

 

La de Cristiano Ronaldo és una primera crítica cap a Mourinho, de qui també ha començat a dubtar una part de la premsa de Madrid i a qui poca gent es creu ja a l'exterior. The Times deia ahir: «Mourinho és un enemic del futbol.» Més allà anava Le Parisien a França. «Deixar créixer l'herba més del normal per impedir la circulació de la pilota del rival és una pràctica que no honora el seu inventor. El futbol no pot tolerar mètodes extrems com els de Mourinho.» També es mostrava molt crític Le Figaro. «Messi va posar fi a l'estratègia minimalista de Mourinho, que només va buscar destruir el joc català i va empènyer el seu equip a l'autodestrucció amb un excés d'agressivitat», deia el diari francès. «Guardiola va donar una lliçó tàctica perfecta a Mourinho», es podia llegir en La Gazzetta dello Sport italià i més crítiques al portuguès a Alemanya. «Va fallar la tàctica de Mourinho d'aplicar la defensa absoluta i la provocació permanent per fer front a l'equip més fort del món», deia Der Tagesspiegel.

Pep Guardiola va desemmascar Mourinho dimarts al vespre a la sala de premsa de l'estadi Santiago Bernabéu, al Mourinho xerraire, provocador i mentider. El va reptar a jugar a futbol un dia després i al terreny de joc el va tornar a desemmascarar davant de tot el món, com demostren les lectures que s'han fet arreu d'Europa, i amb absoluta justícia, com va dir Xavi després del partit. «És de justícia el que ha passat, l'expulsió, el futbol i el resultat. Ha guanyat el futbol. No m'entra al cap jugar com ho fa el Real Madrid. Al Barça no es pot jugar d'aquesta manera», deia el de Terrassa. El Barça practica un futbol excel·lent amb Guardiola a la banqueta, un Guardiola que no ha perdut al Bernabéu des que és tècnic del primer equip blaugrana. 2-6 el primer any, 0-2 la temporada passada, 1-1 fa tretze dies en la lliga i 0-2 dimecres en la Champions. Mourinho va ser fitxat per Florentino Pérez per posar fi al regnat del Barça de Guardiola, però el de Santpedor continua triomfant per molt que el portuguès ho intenti amb joc dur, protestes, provocacions i mentides. «Juguen a especular, juguen brut perquè és el que els inculca el seu entrenador», deia Xavi. Piqué seguia el discurs d'un dels seus capitans: «Sempre estem igual amb el tema de les expulsions. Abans de quedar-se amb deu tampoc no havien jugat a futbol. Quan jugues amb foc, al límit de la violència, et cremes.»

L'obsessió de Mourinho contra el Barça i els àrbitres és una malaltia, és un cas clínic. Ho demostren les dades, que desacrediten la seva memòria selectiva. S'hi ha enfrontat en quinze partits i ha rebut set expulsions. Quatre amb el Real Madrid aquest curs, una en cada partit. Sergio Ramos en el primer clàssic ja amb 5-0 en el marcador després d'agredir Messi, Puyol i Xavi. Albiol, en el segon, després de fer un penal a Villa i ser l'últim home. Di María en l'última jugada de la final de copa. Pepe, dimecres, després d'una entrada molt lletja sobre Alves. El curs passat, al Camp Nou amb l'Inter, va llançar Motta als lleons des de la prèvia del partit i el jugador va ser expulsat per agredir Busquets. Quan entrenava el Chelsea, va patir l'expulsió de Del Horno en els vuitens del curs 2005/06 després d'una brutal entrada a Messi. Un any abans, havia estat expulsat Drogba al Camp Nou per dues entrades molt dures. Expulsions totes justes. El portuguès no recorda ni la falta de Carvalho amb què va eliminar amb el Chelsea el Barça l'any 2005, ni que va ser beneficiat en les semifinals les dues vegades que ha guanyat la Champions. El curs passat quan el seu amic Benquerença va beneficiar l'Inter en l'anada donant com a legal un gol en fora de joc de Diego Milito. També ho va ser l'any 2004, quan dirigia el Porto i es va enfrontar al Deportivo de la Corunya en les semifinals. Els gallecs van acabar els dos partits amb deu jugadors. Naybet va ser expulsat en el de tornada. L'expulsió d'Andrade en el d'anada va fer riure. El portuguès va reclamar mig en broma al seu amic Deco que no es llancés, Merk no ho va entendre com una broma i el va expulsar, deixant-lo també sense el partit de tornada.

 

La seva memòria selectiva no recorda que Benquerença el va ajudar a guanyar el títol l'any passat.

Ha rebut set expulsions contra el Barça, totes justes; amb el Porto també el van ajudar.

No sempre guanya el que juga

El 9 esportiu - 21/04/2011 -  Pep Riera

A vegades el futbol torna enrere. Luis Aragonés deia que «les finals no es juguen, es guanyen», i Guardiola, abans de jugar la seva primera final com a entrenador, el 2009 a Mestalla, li va respondre: «Jo em pregunto com es guanya sense jugar.» Des de llavors, Guardiola no havia perdut cap final, i totes les havia guanyat jugant a futbol. Encara que sigui per estadística, en el futbol no es poden guanyar sempre les finals. I ahir no va ser el futbol el que va derrotar del Barça. El Madrid va reivindicar ahir la dita de Luis Aragonés: no cal jugar per guanyar una final, només cal aprofitar-se de l'equip que la vol jugar. És legítim, és lícit, perquè en el futbol hi caben totes les propostes, fins i tot les més negativistes. Ahir el Madrid va guanyar la final de copa, però, com sempre, va ser el Barça el que la va jugar. Guardiola ens havia acostumat que el que juga és també el que guanya. Però ahir un va jugar i va guanyar l'altre. Va guanyar l'equip que necessita que l'altre vulgui jugar per tenir l'oportunitat de guanyar. De tota manera, no deixa de tenir mèrit el que va fer ahir el Real Madrid. Frenar el Barça de Guardiola no està a l'abast de qualsevol. El que passa és que de l'equip blanc, d'aquesta caríssima plantilla, se n'espera alguna cosa més que el que proposa futbolísticament. Més que guanyar, va aconseguir derrotar el Barça. Però això en una final, en què la fi supera els matisos, val un títol.

El Madrid no va estar a l'altura dels milions que val, però sí del que vol el seu entrenador. Va ser un equip molt competent en la destrucció, molt resistent quan el Barça va empènyer de veritat i va marcar quan era el Barça el que s'havia apropiat del partit, en una jugada episòdica. Res de nou, Era el que es podia preveure en un guió versemblant del partit.

També era previsible que tots dos equips incrementessin les seves prestacions respecte a l'enfrontament de dissabte al Bernabéu. Efectivament, es va veure una versió millorada dels dos equips. Fins al punt que es van repartir els primers noranta minuts per exhibir-ho. El Madrid va imposar el seu joc de pressió, de destrucció i de pilotada llarga. Els blancs van ser més intensos, van pressionar més dins el camp del Barça, que va tenir una possessió de pilota infructuosa. Tampoc va donar fruits en el marcador el futbol directe del Madrid. El millor símptoma de la primera part del Barça va ser que no es va descompondre. El dispositiu tàctic del Madrid va ser més efectiu i li va impedir dominar el partit a partir de la combinació de pilota.

Tots dos van fer la meitat de la feina necessària per guanyar el partit. El Barça no va imposar el seu joc, però no es va rendir i va insistir a intentar construir jugades i no va perdre la posició per permetre algun contraatac letal als blancs. El Madrid va aconseguir desactivar el joc del Barça i li va impedir que el partit es jugués en les seves condicions i que tingués alguna ocasió de gol. A l'equip de Mourinho no li va fer falta disputar-li la possessió de la pilota al de Guardiola per imposar el tipus de partit que volia. Ara bé, es va haver de centrar tant en la feina de destrucció que tampoc no va fer cap proposta futbolística més enllà de llançar pilotes llargues cada vegada que recuperava la pilota. Si el Madrid va tenir ocasions de gol i el Barça no, va ser simplement per la diferència fonamental entre els dos equips: el Madrid no necessita joc per fer gols i en canvi el Barça, sí. El Madrid exerceix el control del partit simplement des de la seguretat defensiva. I el Barça no el va tenir perquè va tenir més possessió però gens de profunditat. Però els blaugrana sí que van tenir l'ofici de no permetre que el partit caigués en el descontrol.

S'esperava que a la segona part Guardiola fes algun canvi o ordenés alguna variació tàctica. Res d'això. Va convèncer els seus jugadors que el que havien intentat durant la primera part era el camí bo. En tot cas, calia fer-ho amb més convenciment, amb més velocitat, amb més profunditat. Això van fer. I la representació va canviar radicalment. El Madrid es va haver de tirar enrere, i no només perquè notava l'esforç físic. Els de Guardiola van crear aquell clima en què el gol cau com fruita madura. Però Casillas no la va deixar caure. En la pròrroga al Barça li va costar trobar continuïtat del domini a què havia sotmès el rival. I en una jugada sense fil ni argument, Cristiano Ronaldo va marcar. La final acabava de quedar decidida. Ha passat sempre, encara que en el Barça se n'hagués perdut el costum: per guanyar a vegades no cal jugar, només marcar.

Violents amb corbata

El 9 Esportiu - 16/03/2011 - Miquel Roca

La classificació del Madrid aquesta nit i el sorteig de divendres del camí sencer cap a Wembley podria doblar de dos a quatre el nombre de vegades que, en només tres setmanes, s'haurien d'enfrontar el Barça i el Madrid. Als dos partits ja en agenda, se n'hi afegirien dos més si el sorteig els emparellés en el quarts de final de la lliga de campions o en una hipotètica semifinal després de la final de Mestalla. No cal que passi res de l'altre món per plantar-nos davant les tres setmanes més carregades de clàssics de la història. De moment, que el partit de lliga al Bernabéu i la final de copa siguin en quatre dies de diferència ja és prou càrrega per apel·lar a la prudència i la responsabilitat de tothom, començant per aquells que des de les tribunes públiques han de donar exemple fent una crida a la concòrdia o, com a mínim, no escalfant l'ambient més enllà de la rivalitat esportiva. Ara per ara, és una temeritat endinsar-nos en aquest empatx de clàssics, siguin dos o siguin quatre, amb el grau de tensió creat per Mourinho durant tot l'any i avivat per Florentino Pérez en un cap de setmana estel·lar. Dissabte, fent de cheerleader al seu entrenador celebrant tot l'estol d'excuses que un president hauria de veure que fan més mal que bé a la seva institució i, diumenge, sortint a la llum una infundada sospita de dopatge al Barça i el València que té l'origen en una filtració del mateix Pérez, delerós d'engegar tots els ventiladors al seu abast per escampar merda. El periodista del poc rigor i la massa fam de glòria ja s'ha disculpat, Pérez ja s'ha desmarcat del foc que ell va obrir, però la metxa crema com mai just abans que el Barça i el Madrid es puguin enfrontar tantes vegades en tan poc temps com també mai no ho han fet. És trist que fer un gol i alçar-se la samarreta per felicitar la mare sigui sancionable, i sembrar la violència portant corbata no tingui càstig ni advertència.

Dignitat d'uns, silenci d'altres

El 9 Esportiu - 16/02/2011 - Miquel Roca

El gest de dignitat que Raül Agné va tenir dissabte abandonant la sala de premsa del camp de l'Osca atesa la falta de respecte cap a la llengua catalana, ha generat un allau de suports populars cap a l'entrenador del Girona, molts d'ells aprofitant les possibilitats infinites d'expressió que ofereixen les noves tecnologies. Es troba a faltar, però, el suport institucional a Agné. Em pregunto on és el comunicat de la secretaria general de l'Esport, fent valer el gest d'Agné per posar de relleu les moltes situacions d'aquest tipus que els esportistes catalans han de viure sovint per Espanya. Recordem el cas de Mònica Weisz, expulsada fa uns anys d'un campionat d'Espanya de tennis de taula per parlar en català amb el seu entrenador. El silenci més sorprenent, però, és el del Girona, que encara no ha badat boca ni ha escrit cap lletra per aplaudir en públic un gest que, per moltes reaccions favorables que hagi tingut, potser en el club ha generat més d'un atac de pànic pel perill de represàlies en forma d'arbitratges tendenciosos o rebudes hostils en pròxims desplaçaments. La por és humana, però també ho seria no deixar sol l'home que va tenir la dignitat de no rebaixar-se a la imposició de no parlar en la llengua que li vingui de gust. Ni el comunicat de dilluns de l'Osca, en què acusa el tècnic de Mequinensa de crear un problema on no n'hi havia cap –cosa certa aplicada al periodista que es va negar a escoltar-lo en català–, ha motivat cap suport públic del Girona cap al seu entrenador. La resposta que sí que va arribar dilluns va ser la d'Agné, negant-se a continuar parlant del tema. Tot plegat, la metàfora d'aquest país nostre. Contra les agressions i la intolerància, gestos de dignitat que com a poble aplaudim i ens animem a continuar tenint, però de les cases grans, ni una paraula amable. Silenci sepulcral i tal dia farà un any. Que serà l'any que el valent passarà preguntant-se si va valdre la pena alçar-se.

El civisme i la normalitat

El 9 Esportiu - 14/02/2011 - Jordi Danés

Raül Agné es devia despertar ahir amb un cert punt d'incredulitat. L'excepcional triomf de l'equip a Osca havia quedat en part eclipsat per l'episodi que el tècnic del Girona va protagonitzar a la sala de premsa d'El Alcoraz quan es va aixecar de la cadira perquè un periodista local li recriminava que parlés en català. L'entrenador, nascut a Mequinensa, va explicar que ell intenta «conviure amb normalitat» i que això implica tenir «una conducta cívica».

No tothom ho va tenir clar a Osca. A la sala de premsa, i amb el 0-1 encara calent, Agné va contestar les primeres preguntes en castellà. I quan els periodistes locals van deixar d'interpel·lar el tècnic del Girona, va ser el torn dels visitants amb el català. Exactament com ho fa el tècnic del Barça, Pep Guardiola, en tots els camps d'Espanya. «A més, estava pactat, perquè TV3 no tenia càmeres i se n'havia d'aprofitar d'una d'allà», va explicar el tècnic, que va contextualitzar l'episodi: «Quan em pregunten en català i contesto en català, no crec correcta la resposta d'un mitjà d'allà, i com que veig que [aquella persona] continua i continua, doncs decideixo aixecar-me i marxar, però per no aixecar més polèmiques, sinó ja més per una qüestió d'educació i respecte.»

Habitualment, en els partits a camp contrari del Girona, Agné compareix en la roda de premsa oficial, on respon les preguntes dels periodistes locals i posteriorment té la deferència d'atendre a part els mitjans gironins. A Montilivi, normalment es pacta que els periodistes visitants preguntin primer a Agné en castellà i després ho facin els de casa. «Sóc bilingüe des que vaig néixer, sé que els mitjans també formen part de la meva professió i intento tenir una relació cordial i ajudar a tothom.»

El club, en silenci.

El Girona, per la seva part, va optar per desconnectar i fer veure com si no hagués passat res. Ni el president, Ramon Vilaró, ni cap conseller va fer declaracions. Tampoc no es va fer un comunicat de posició o de suport a Agné. A través del servei de comunicació, es va fer saber que el club considera que l'incident va ser una anècdota sense més importància que aviat quedarà en l'oblit.

Ni els dies passen ni els anys s'empenyen

El 9 Esportiu - 12/02/2011 - Jordi Plà Comas

«El meu temps s'ha acabat i és hora de marxar», afirmava Jerry Sloan en conferència de premsa. Larry H. Miller tenia raó. L'amo del Jazz des de la prehistòria, mort fa un parell d'anys, va pronosticar un dia que Jerry Sloan seria entrenador de la franquícia de Salt Lake City fins que ell volgués. Aquesta sentència, que tants presidents fan miques en frívols exercicis de frivolitat dia sí i dia també, no era gratuïta en boca de qui va ser pronunciada i referint-se a qui es referia. Pocs dies després d'anunciar-se la seva renovació per al curs vinent –ara que tot el que fa Pep Guardiola és paraula de Déu, recordarem aquí que Sloan sempre ha renovat any a any i sense agents pel mig–, el tècnic dels Utah Jazz des de'n feia 23, renunciava al seu càrrec, fatigat, sense desig per entrenar. Si hi ha poques coses en el món del bàsquet que poden robar protagonisme a la copa mentre se celebra, aquesta n'era una.

A punt de fer 69 anys, i després de gairebé 45 en l'NBA –primer com a jugador i després com a entrenador–, Jerry Sloan és el millor entrenador de bàsquet de la història sense un títol que ho justifiqui. Únic entrenador professional en guanyar 1.000 partits amb el mateix equip, en el seu cas el fet d'estar des del desembre del 1988 en la mateixa banqueta té molt més significat que tot el que aquí denota el fet quantitatiu. Sloan, que va substituir de manera temporal un altre mite de Utah, Frank Lyden, ha fet dels seus equips un exemple perpetu i complet d'allò que tot entrenador de tot esport col·lectiu cerca: que la qualitat del jugador sigui efectiva expressant-se des del grup. Així han interpretat sempre el bàsquet els Jazz, i així, llevat de tres temporades, han anat sempre al play-off sota la seva direcció. Amb Stockton i Malone, als quals va dirigir 15 temporades, va elevar a categoria d'art el joc de 2x2, fonament etern del joc col·lectiu, i amb ells, i contra el millor jugador de tots els temps, Michael Jordan, va arribar a dues finals de l'NBA. La del 1998, i fins que no es demostri el contrari, la millor que es recorda. Cap jugador que ha passat pels Jazz ha jugat el seu millor bàsquet en un lloc que no fos Salt Lake City. Això no és una llegenda, és un realitat, i Boozer (Bulls), el penúltim exemple. Incomprensiblement no ha estat mai tècnic de l'any, cosa que no seria un escàndol si en les 23 temporades en què ha estat tècnic dels Jazz haguessin designat entrenador de l'any Phil Jackson o Red Auerbach. Però això a ell li rellisca en proporcions bíbliques.

És hora d'apagar la tele, de silenciar la ràdio i d'ignorar els diaris. Toca tornar a casa, a McLeansboro, Illinois, a la granja que posseeix i on podrà acabar la vida dedicat a la seva gran passió, la col·lecció i restauració de tractors vells. Amagat sota una gorra John Deere semblant a la que va portar quan va anar a la cerimònia que el va introduir al Hall of Fame, d'aquí a uns anys algun periodista anirà a visitar-lo i li preguntarà pels Jazz d'aleshores i Sloan no sabrà que dir-li perquè no coneixerà ningú que en formi part. «Sigues tu mateix», va dir a Tyron Corbin, a qui els Jazz han nomenat substitut seu.

De la innocència a la independència

El 9 Esportiu - 29/12/2010 - Miquel Roca

Malgrat que era 28 de desembre, no són innocents les 28.150 persones que ahir van ser a l'estadi Lluís Companys per veure el Catalunya-Hondures. Tornava a haver-hi motius per prendre's el partit com una manifestació més enllà de l'esport, que ara per ara és el sentit més profund i seriós que es pot donar als partits de la nostra selecció. És veritat que aquest model d'amistosos va tocar el seu sostre amb els dos plens del Camp Nou en els partits contra el Brasil, però també ho és que la gent, sigui molta o poca, estigui col·locada d'una manera que faci la sensació que n'hi ha més o menys, no deixa de passar-s'ho bé en els partits de Catalunya. Ahir, el so ambient festiu que se sentia a la graderia de Montjuïc es podria posar com a exemple del que tan sovint no és al camp del Barça, el teatre futbolístic més silenciós del món fins i tot quan l'obra que s'hi representa és la millor.
Que l'esperit de festa esportiva, cívica i participativa continua sent palpable és tan cert com que, en els dies previs i posteriors al tradicional partit de Nadal, és també tota una tradició alimentar un seguit de debats al voltant dels partits de la selecció catalana de futbol. Que si la data no és la millor, però sí l'única possible, que si l'horari farà que hi puguin anar més nens, però no els adults que els han d'acompanyar, que si aquest rival no té prou nivell per molt mundialista que fos l'estiu passat, que si Cruyff no diu ni «bon dia» en català, que si en el fons això es munta perquè la federació faci una mica de negoci, que si hi ha clubs que no deixen venir els jugadors, que si hi ha jugadors que no tenen compromís, o que si la selecció hauria de jugar menys a Barcelona i obrir-se més a altres ciutats amb estadis més petits i fàcils d'omplir.
Són debats estèrils no perquè no tinguin la seva raó de ser, sinó perquè neixen i moren tots ells en el mateix punt: això que fem és l'única cosa que podem fer i, si en algun moment sembla que anem de baixa, no és per cap qüestió formal o logística, que són les úniques que es posen sobre la taula, sinó perquè arriba un moment que, més enllà d'anar a veure un partit de futbol i entretenir-se, costa continuar lliurant-se als subterfugis, als succedanis, a l'haver de perseverar no en el camí, que aquest ja sabem des del primer dia que és llarg i difícil, sinó en el resignat destí de xocar sempre contra el mateix mur.
Si d'alguna cosa ha servit fins ara tot el moviment que en els últims tretze anys –va prendre volada a partir del Catalunya-Bulgària del 97 a Montjuïc– s'ha fet al voltant de les seleccions catalanes, és per poder explicar en carn pròpia que caminar no és el mateix que fer camí. Hem recollit mig milió de signatures, hem inventat partits i tornejos, hem sortit al carrer a manifestar-nos, hem omplert estadis i pavellons, hem estat autocrítics i reflexius quan no els hem omplert, hem estat expulsats d'alguna federació internacional que havíem fundat, hem aconseguit el reconeixement d'una vintena de federacions catalanes que no fan gaire soroll i, fins i tot, ens hem fet un lloc en una competició de Sud-amèrica. Tot aquest caminar, però, només ens ha permès recórrer la distància entre la nostra capacitat d'inventiva, digna d'elogi, i el mur on sempre s'acaba el curt però repetidíssim viatge. Fer camí de debò seria saltar-lo, aquest mur. I això només vol dir tenir estat propi, allò que arreu del món s'associa a existir o no com a país.
Potser és hora que el món de l'esport català deixi d'inventar i de fer tombs per no anar enlloc, i és hora de demanar que es posicioni en un debat que ja és al carrer però que encara no ha eliminat un camp d'ambigüitat prou extens perquè molts hi trobin refugi. En aquests moments, el que hauríem d'esperar d'una federació esportiva ja no és que ens organitzi de tant en tant un partit per anar passant, i sí que aquella federació sàpiga veure i explicar a la seva gent que molts dels problemes estructurals del dia a dia del seu esport i la supervivència econòmica de molts clubs també penja del gran debat que Catalunya ha d'afrontar avui millor que demà: serem estat o no serem res.
El Catalunya-Hondures d'ahir va ser el primer acte públic com a president de Catalunya d'Artur Mas, que des de la llotja va poder sentir com el lema més cridat a la graderia de l'estadi va ser independència. És el mateix que havia sentit a la plaça de Sant Jaume el dia abans, quan va saludar i parlar des del balcó de la Generalitat després de prendre possessió del càrrec, el mateix que se sentia a peu de carrer davant l'hotel Majestic la nit de la victòria electoral, i el mateix que, de manera aclaparadora, es va convertir en la banda sonora de la gran manifestació del 10 de juliol. Cap d'aquests actes havia estat convocat com a reivindicació independentista, però en tots ha aparegut un poble que crida assenyalant el camí de l'única direcció possible per a un país que, sobretot, calla. El món de l'esport ha de triar entre cridar o callar. Anar més enllà no vol dir trobar una data millor que el 28 de desembre, intentar fer dos partits en comptes d'un o portar un rival més atractiu que Hondures. Anar més enllà és deixar de caminar pel llindar de la innocència i fer decididament el camí de la independència. La del país inclourà amb una facilitat que no ens pensem la de totes les nostres seleccions esportives.

La hipocresia mai no descansa

El 9 Esportiu - 17/12/2010 - Jordi Plà Comas

Estem assistint en els darrers dies a una manifestació en favor dels drets i les llibertats, el fet democràtic i els més alts valors després que la directiva que presideix Sandro Rosell hagi fet públic l'acord de patrocini amb una fundació de Qatar que significarà, entre altres coses, que la samarreta blaugrana porti el nom d'aquesta entitat arreu i, sembla que al pit i sobre fons blanc. El fenomen, a més, ens ha descobert a un munt d'entesos en sociopolítica de l'Orient Mitjà, coneixedors, saberuts i erudits que clamen al cel perquè una entitat amb els valors del Barça s'ha associat –s'ha venut, diuen– a la fundació d'un país com ara Qatar, que segons ens expliquen –hem de suposar perquè ho han viscut de primera mà– és un règim monàrquic que practica, per exemple, el maltractament a les dones i persegueix els homosexuals i les lesbianes, sempre camuflat sota la cel·lofana dels milions que disposa i genera.

És curiós el fenomen, certament. Hi ha hagut queixes per la manera com s'ha fet públic l'acord, amb filtracions, queixes per la justificació econòmica del patrocini –quina hauria de ser, si no, la principal raó d'un patrocini que la necessitat d'ingressar quartos?– a més d'altres nombroses objeccions, més o menys banals, més o menys transcendentals. Acceptada la indefectible realitat, però, la qüestió dels valors morals que professa el Barça es presenta, per a molts, insalvable. Si bé tothom acaba per reconèixer que econòmicament parlant l'operació no té rival, que és sensacional perquè pot reportar al club uns 170 milions en cinc anys, moralment, sentimentalment fins i tot, és, ens asseguren els virtuosos, una operació repulsiva, de baixos instints i contrària al Més que un club que defineix el Barça.

Tots els que ens informen d'aquestes incompatibilitats essencials entre la sensibilitat blaugrana i la Qatar Foundation hem de suposar que deuen ser els mateixos que fa anys que denuncien Nike per l'explotació infantil indirecta que practica quan fabrica els seus productes, majoritàriament a la Xina, Tailàndia i Indonèsia. Parlem d'indirecta perquè, després d'haver pagat més d'alguna sanció per aquest fet, tant Nike com moltes altres empreses que tenen el mateix modus operandi s'emparen legalment en el fet que subcontracten empreses i que són aquestes, i no elles, les que exploten en condicions infraanimals mainada de deu o onze anys per fer els seus productes, també els que calcen i vesteixen el Barça i els seus aficionats. Hem de suposar, dèiem, que els que critiquen moralment el Barça per l'acord signat deuen ser els que fiscalitzen també el tarannà de Nike i que, alhora i seguint la seva recta moral, lloen que el Barça llueixi Unicef per la defensa dels drets dels menors i la realització dels programes de desenvolupament per a infants que fa arreu del món.

ADN Barça

El 9 Esportiu - 09/12/10 - Jaume Peral

Mai el mèrit de rebre una Pilota d'Or ha de ser tan compartit. La pot guanyar Messi, Iniesta o Xavi, però si es vol fer justícia, aquesta pilota s'hauria de partir en molts petits bocins per tots els professionals que han fet possible que el planter del Barça, allò que se'n diu la Masia, hagi arribat on ha arribat i estigui donant els fruits que està donant.

Aquest és el model a seguir, el model d'excel·lència envejat a tot el món.

És el model en què s'anteposa l'amor a un club i a uns colors, a l'esforç, al sacrifici, al compromís, a la solidaritat, ser fidels a una filosofia que està per damunt de les persones... a allò que els catalans anomenem la feina ben feta.

Aquesta Pilota d'Or és per als presidents que l'han fet possible, per als directius que hi han apostat, per als tècnics de totes les categories que hi han confiat, per a tots els jugadors que han sortit de la Masia hagin o no triomfat amb el primer equip i per a tots els socis, aficionats i seguidors del Barça que amb el seu suport incondicional al planter ho han fet realitat.

Ara hi ha la gran sort que tenim un entrenador, Pep Guardiola, i un president, Sandro Rosell, que no només creuen i aposten pel planter, sinó que ho porten incorporat en el seu ADN.

Tenim un trio d'asos nominat, i quin trio. Messi-Xavi-Iniesta. Tres exemples i tres models a seguir. Tots tres són tan generosos que tots han dit que és un premi col·lectiu i que els altres nominats se'l mereixen tant com ells.

Messi? El millor jugador del món. Iniesta? La humilitat i la generositat personificades. Xavi? Un geni català i l'autèntic líder. Tots tres s'ho mereixen, però jo l'hi donaria a Xavi.

Algú s'imagina el portuguès Cristiano Ronaldo mig renunciant a la Pilota d'Or en benefici d'un company seu? Impossible i impensable.

Algú s'imagina el Madrid renunciant a fitxar a cop de talonari per incentivar una política en favor dels jugadors de la casa? Impossible i impensable.

Algú s'imagina els jugadors del Madrid sent solidaris i sacrificant-se pels seus companys? Impossible i impensable.

Les comparacions no s'aguanten i totes, absolutament totes, juguen a favor del Barça.

A tots els aficionats del bon futbol de tot el món se'ls cau la bava veient jugar el FC Barcelona. Ja no hi ha ningú que discuteixi el lideratge del futbol mundial que ostenta el Barça.

I és que hem de sentir-nos tan orgullosos d'aquest club i de la filosofia que l'inspira...!

Més que mai. Visca el Barça!

Les decisions de Roures i Del Bosque

El 9 Esportiu - 13/11/2010 - Jordi Basté

1.

NO CALDRIA

ovacionar la decisió de Jaume Roures de canviar la data del Barça-Real Madrid i posar-la dilluns per molt que hi ha gent que, raonadament, es queixa de la nova data del dia 29 a les 9 de la nit? Tant costa de veure que qui es va equivocar greument va ser el president de la Generalitat posant les eleccions catalanes el cap de setmana del gran clàssic?

2.

NO CALDRIA

aplaudir que Jaume Roures hagi racionalitzat el partit i el col·loqui en la dimensió que es mereix un espectacle com aquest que, cada any que passa, augmenta la seva força ja no només amb els fitxatges dels futbolistes, sinó també ara amb el pols a les banquetes amb dos caràcters radicalment diferents?

3.

SABÍEU

que no hi ha cap jugador del Barça ni cap membre del cos tècnic que hagi estat cridat per ser membre de cap mesa electoral ja sigui com a president, com a vocal o com a suplent? Sabíeu que Guardiola deixarà anar a votar els jugadors que ho vulguin fer el dia de les eleccions catalanes, és a dir, el dia abans del clàssic?

4.

APLAUDIM

també Pep Guardiola per no entrar mai en el joc de les manifestacions de José Mourinho parlant del Barça? I ovacionem també Gerard Piqué per haver declarat a Mundo Deportivo que «si el Real Madrid hagués guanyat vuit títols i tinguessin vuit jugadors que haguessin guanyat el mundial, seria insuportable»?

5.

QUANTA

mala llet ha de tenir acumulada l'entrenador de l'Sporting de Gijón, Manolo Preciado, per dir que Mourinho és un canalla? No penseu que el millor càstig per a Mourinho és la indiferència i que qualsevol opinió donada contra ell és una victòria del portuguès que busca precisament aquesta reacció?

6.

NINGÚ

no veu que l'expulsió de Mourinho contra el Múrcia està absolutament orquestrada perquè hi hagi la reacció mediàtica (i el debat) d'aquests últims dies i que arribi virginal al partit contra el Barça? Algú ha comprovat que el currículum que va donar Mourinho en la roda de premsa de Mateo Lahoz sigui veritat?

7.

QUI

és del Barça que va escampant que hi ha un grup de periodistes filolaportistes que estan atacant Sandro Rosell i que no n'hi passen ni una? Algú del club pot agafar un micròfon i dir, sense embuts, els noms i cognoms d'aquests periodistes, què és el que han dit que sigui tan greu i deixar-los d'emmerdar a través del clavegueram? És que l'empastifada comença a ser desagradable....

8.

SE SAP

quan hi haurà aquest tan explicat nou portaveu oficial que arreglaria molts d'aquests problemes que ara es deixen podrir en un club que no s'explica? Com és possible que en tants pocs mesos haguem passat d'un club que no callava a un de mut? No hi ha un terme mitjà?

9.

NO

hi ha ningú que pugui dir al seleccionador espanyol, Vicente del Bosque, què li passa a Xavi Hernández per culpa de la sobrecàrrega de partits, que deixi de convocar-lo per a costellades i que eviti riscos innecessaris? Ho fa a posta aquest home o no està informat?

10.

NO CALDRIA

ovacionar, si us plau, l'extennista Carles Moyà, exemple sempre de professionalitat, de ser un comentarista esportiu –via Twitter– excepcional, que es mulla, provocador, analista i que opina de tots els esports? Recomano a tothom que tingui Twitter que el segueixi. És un crack al marge de ser un malalt culer. És @charlymoya.

La falla del president Rosell

El 9 Esportiu - 19/10/2010 - Marc Bataller

El Barça s'ha instal·lat al cim d'una falla que pot provocar un terratrèmol de dimensions imprevisibles després que la directiva encapçalada per Sandro Rosell hagi obert la caixa dels trons. És inacceptable el que ha passat aquests dies. Començant pel Barça Societat Limitada fins a arribar al Barça fustigador que se'n va als jutjats.

No entenc com es pot caure en aquests errors que l'única cosa que fan és dividir. La primera de les decisions sorprenents ha estat limitar l'entrada de socis. És un pas en fals, un pas classista que l'única cosa que aconsegueix és que ser soci del Barça sigui tan exclusiu com ser membre del Circulo Ecuestre. Quin mal hi ha de tenir mig milió o un milió d'associats? Jo, personalment, no hi veig cap problema. Algun soci m'ha argumentat que ja li sembla bé acotar l'entrada, perquè d'aquesta manera conservaran els seus privilegis, no perdran mai la cadira i quan hi hagi algun sorteig per a una final tindran més possibilitats que els toqui l'entrada. La junta assenyala que la seva intenció és «buscar un equilibri entre el número de seients i el d'associats». A més, consideren que ara la condició de soci serà «un bé més preuat». Però, senyors de la directiva, si la gran majoria dels nous socis ja saben que mai no tindran una cadira fixa. L'única cosa que volen és contribuir a la causa barcelonista. Què es pensen, que una persona que és soci sent més els colors del Barça que una que no ho és? S'equivoquen... Només han de veure l'actitud que tenen molts abonats quan van al Camp Nou, que en lloc d'animar prefereixen callar com si estiguessin al Liceu.

És clar que també hi ha aquells socis que creuen que el club és seu i no volen deixar entrar ningú més. Aquest és un pensament antiquat i més en una època de globalització. Algú es pensarà que escric aquestes ratlles des del ressentiment, perquè no sóc soci i ara ja no podré entrar en aquest selecte club. Doncs s'equivoquen. La meva intenció era d'aquí a unes setmanes, quan neixi la meva primera filla, fer-la sòcia per patriotisme blaugrana. Tot i que els menors de 14 anys sí que poden formar part del Barça SL, ara m'ho he repensat i no penso fer-li cap carnet. No es mereixen que els doni ni un duro.

L'altra gran errada de Rosell i companyia ha estat criminalitzar la junta de Laporta. És cert que els compromissaris van escollir l'opció d'anar als jutjats, però ha estat la directiva de Rosell la que ha començat aquesta guerra. La roba bruta s'ha de rentar a casa, encara que faci molt de tuf. A més, Laporta, que ha presidit una de les etapes més brillants del club, no es mereix aquest tracte. Per cert, darrere d'aquesta pressió de Rosell cap a Laporta hi ha alguna intenció política, ara que l'expresident es presenta a les eleccions catalanes? Només ho pregunto. I per acabar, em fa gràcia aquella gent que diu que Rosell ha actuat correctament votant en blanc en l'assemblea de compromissaris. Això és tirar la pedra i fer veure que amaga la mà.

La mala sort

El 9 Esportiu - 02/10/2010 - Jordi Basté

1.

NO HAURIA

d'haver-hi algú al Barça que exercís de portaveu per saber determinades respostes a moltes preguntes que sempre genera el club? No hauria de tenir una veu autoritzada, ja que ara el president legítimament decideix no parlar, per explicar quina opinió té el club, per posar un exemple, sobre el conflicte entre Guardiola i determinada premsa de Madrid creat a partir de la puntada de peu que va rebre Messi? No és necessària una veu autoritzada de la junta que no es limiti únicament a després de les reunions de la directiva?

2.

VAL

la pena, per dir el que diu, escoltar en la mitja part dels partits les poc agraciades i gens agraïdes rodes de premsa del director esportiu Andoni Zubizarreta, que mai diu res que no li interessa dir i mai li interessa dir res?

3.

ÉS

una barbaritat dir que el Barça feia molts anys que no començava la temporada tan bé: evidentment, millor que l'any passat i, evidentment, també millor que fa dos anys... des d'un punt de vist futbolístic, no resultadista?

4.

ANIRÀ

a recollir Pep Guardiola el premi Marca al millor entrenador estatal de la temporada? Haurà trucat algú del diari madrileny a l'entrenador del Barça o al seu entorn per convidar-lo?

5.

SABÍEU

que l'argentí Javier Mascherano està vivint de lloguer a la casa que encara té a Castelldefels l'exblaugrana Juan Román Riquelme?

6.

DE LA

mateixa manera que vam carregar contra el comitè de competició per haver sancionat amb una multa de 2.000 euros i una targeta groga José Callejón per haver ensenyat el dia de l'Almeria una samarreta del plorat Dani Jarque, no hauríem tots d'aplaudir ara la decisió del comitè d'apel·lació de retirar-li la sanció? No seria un bon moment per seure i decidir què es fa en casos com aquests: si es manté la targeta i no se sanciona econòmicament?

7.

PER QUÈ

la tremenda victòria del Barça de bàsquet en la supercopa de la setmana passada certifica que és un equip que està a anys llum de la resta i que ha aconseguit adaptar-se a les noves normes (especialment la de la línia de tres) en un temps rècord si manté aquestes estadístiques?

8.

PER QUÈ

em vaig creure el que va dir Alberto Contador abans d'ahir a la roda de premsa a Pinto, el seu poble? Sóc un insensat per creure'm el que va dir i que em sembla que és innocent el guanyador del Tour de França? No us sona, però, estrany que un filet pugui donar positiu en clenbuterol?

9.

NO RECORDEU

que molts cops, quan es parla de dopatge, hi ha defenses que sonen estranyes com ara la del nord-americà Tyler Hamilton, que deia que la causa del positiu eren unes cèl·lules de la sang que venia del fetus del seu germà no nat, i la del fondista Dieter Baumam, que va assegurar que li havien manipulat la pasta de dents?

10.

I ACABO

amb una frase del periodista Javier Ares, gran coneixedor del ciclisme, narrador per Antena 3 Radio de les grans gestes de Miguel Indurain: «No és que cregui o deixi de creure en els ciclistes. Simplement, els admiro.» Oi que s'entén?

El càstig de la indiferència

El 9 Esportiu - 11/09/2010 - Jordi Basté

1.

QUI

no queda sorprès durant cada roda de premsa de Pep Guardiola, capaç de girar qualsevol guió de temes que semblaven liquidats i que, de cop i volta, algú ressuscita? Per exemple, no és brillant que ahir, quan li van tornar a preguntar per la marxa d'Ibrahimovic, contestés que no ho sap fer millor i que el suec fa cinc anys que és futbolista a l'elit i ell només en fa dos que hi és com a entrenador? No és brillant dir que ha estat un plaer entrenar Ibra i que ha après molt amb ell?

2.

NO

observeu que és el millor càstig, el de la indiferència o el de qui dia passa, any empeny? No és magnífic, educat, senyorial que Pep Guardiola digui que espera que Ibrahimovic jugui la final de la Champions, que és el seu gran desig, i que trobi tot el que a Can Barça no li han sabut donar?

3.

PER QUÈ

ningú del govern de la Generalitat pacta amb Pep Guardiola que faci un espot (exactament igual que el que va fer ahir a la roda de premsa) demanant al ciutadà de Catalunya que vagi a votar el pròxim 28 de novembre? Com és que sembla que debatre sobre la idoneïtat de la data de les eleccions el mateix cap de setmana del Barça-Madrid sembla una heretgia i de poca volada? Que és un problema dir (i ho reafirmo) que el fet que hi hagi un clàssic la mateixa setmana de les eleccions catalanes és una barbaritat? Que als Estats Units es jugaria la Superbowl la mateixa setmana de les eleccions?

4.

CALIA

que un dels pocs partits de la temporada que avançarà el Barça a les sis de la tarda al Camp Nou coincidís amb la manifestació de la Diada d'aquesta tarda prevista per les cinc?

5.

QUI

s'apunta a ovacionar Xavi Hernández per la interessant, animosa i apassionada roda de premsa de dijous i, a la vegada, li retraiem clarament que digui, rentant-se d'una manera covarda les mans, que al vestidor no van saber res dels aldarulls i picabaralles entre en Pep i l'Ibra? Com pot dir aquesta barbaritat si tothom sabia el que passava?

6.

ARA QUE

José Mourinho ha tancat les sessions d'entrenament a la premsa gràfica, hi haurà a Madrid el mateix merder que van organitzar quan va prendre la mateixa decisió Pep Guardiola? O és que, de la mateixa manera que poca gent s'atreveix amb Florentino Pérez, també passa el mateix amb José Mourinho?

7.

COM

de genial pot ser l'entrenador portuguès del Madrid quan fa uns mesos en la roda de premsa prèvia a l'Inter de Milà - Barça va dir: «Disculpin que parli l'italià però he oblidat el castellà» i ara s'expressa amb un castellà gairebé impecable? És tan provocador com sembla...? O més?

8.

COM

és possible que abans del partit entre la selecció espanyola i Eslovènia ahir en el mundial de bàsquet soni per la megafonia del modern pavelló Manolo Escobar? I per acabar-ho d'arrodonir (tot i que ho millorava clarament) també van posar Rosario Flores?

9.

CALEN

tantes castanyes a la selecció espanyola de bàsquet –alguna, i bàsicament des de mitjans esportius de Madrid, demolidora– quan has tingut la baixa d'un jugador clarament desequilibrant i clau com és Pau Gasol i que suposa la definició d'on has tingut la principal mancança, que ha estat al pivot? Com és possible que no hi hagi hagut una sola crítica patriòtica al desig de Pau Gasol de preferir el seu club a la seva selecció?

10.

SABÍEU

que els esportistes que més fan funcionar el Twitter són el motorista Jorge Lorenzo, l'exporter Santi Cañizares, el jugador de bàsquet Manu Ginobili, l'entrenador del Barça B Luis Enrique... entre d'altres? Sabeu que, en canvi, més mesurats i poc participatius són Carles Puyol i Andrés Iniesta, entre d'altres?

El bocamoll

El 9 Esportiu - 04/09/10 - Jordi Basté

1.
PODRIA
la junta directiva del Barça esbrinar qui és el bocamoll que filtra dades de l'encara no explicada due diligence demanada per Sandro Rosell per saber la comptabilitat del club en l'època de Laporta? Faria bé Rosell d'esbrinar (i, si pot, explicar) qui és la persona de la junta que, a més, ho passa tot al diari Marca de Madrid, que amb el títol suggeridor de «Corrupción en Can Barça» ha anat oferint fascicles col·leccionables amb el tema?

2.
SABÍEU
que hi ha membres de la junta directiva emprenyats amb aquestes filtracions, i volen demanar explicacions a Sandro Rosell sobre qui ha estat la persona que ha tingut accés a aquesta informació i l'ha filtrada bàsicament al Marca?

3.
SABÍEU
que també el cos tècnic està sorprès, ja que, havent descartat Pep Guardiola el fitxatge d'Özil perquè era innecessari, ja que ja hi ha jugadors del seu perfil en el filial, diaris i ràdios catalans publicaven en portada que el que ara ja és jugador del Madrid tenia un acord amb la directiva i que, si no venia, era decisió únicament de Guardiola, com rentant-se les mans?

4.
PER QUÈ
hem d'anar molt amb compte a fer lectures (segones i terceres) de la famosa due diligence abans d'hora perquè algú s'hi pot enganxar els dits?

5.
COM ÉS
que a Madrid suquen pa amb aquest tema de Can Barça? Per què no aplaudim el tarannà democràtic del Barça, que és capaç de fer un repàs de les xifres d'una junta directiva, mentre que a Madrid (ningú del gran periodisme de la capital) ha estat capaç de preguntar quantes entrades va repartir Florentino Pérez en les finals en què ha participat el Madrid? Com és que a Madrid ningú no qüestiona ni quants diners del club gasta, ni com els gasta, el president blanc?

6.
COM ÉS
que ningú veu que l'entrenador del Madrid, José Mourinho, és tan hàbil que crea el debat de la Pilota d'Or quan queden quatre mesos, quatre, perquè sigui designada? Com és que, entre el bocamoll de la directiva del Barça i l'habilitat de Mourinho, a la capital espanyola l'empat de Mallorca ha passat ja a millor vida?

7.
ALGÚ
em podria explicar què es vota exactament en la Pilota d'Or: el millor futbolista de l'any, de la temporada, del món...? Per què depenent de què es valori en la votació pot guanyar Xavi, Iniesta, Sneijder o Leo Messi?

8.
HEU VIST
el vídeo que ja corre per la xarxa en què el gran (en tots els aspectes) Shaquille O'Neal, amb els seus 160 quilos i 216 centímetres, balla rap amb el popular cantant canadenc Justin Bieber? Molt recomanable.

9.
NO VAU
fer una regressió d'uns quants anys, en l'època que en la lliga ACB jugava l'Akasvayu, quan Sergio Scariolo va posar a la pista juntets uns minuts contra el Líban Raül López, Fernando San Emeterio, Marc Gasol i Fran Vázquez mentre al Líban jugava Jackson Vroman? Sabíeu que, a més, en el mundial hi ha tres jugadors més ex-Akasvayu: Samo Udrih a Eslovènia, Frederick Kammericks a l'Argentina i Marco Keselj a Sèrbia?

10.
SABÍEU
que el futbolista del Barça que va gaudir d'una mariscada en una conegut restaurant de Barcelona després del trofeu Joan Gamper i del seu extraordinari partit va ser Maxwell? I una altra pregunta: quins esportistes són els més actius en el Twitter? La setmana que ve, la resposta.

La injustícia, sobre el paper

El 9 Esportiu - 04/09/10 - Pere Gelada

«Hauria de ser al Canadà competint i, en canvi, em trobo fent una roda de premsa.» Amb aquestes paraules, a mig camí de la incredulitat i la ràbia, va denunciar ahir Dani Comas la seva absència al campionat del món de trial de la Unió Ciclista Internacional (UCI), que va arrencar dimecres al Mont Sainte-Anne i finalitza demà. «Una injustícia» que el set vegades campió del món de l'especialitat entén com a «càstig» per haver competit amb Catalunya en el campionat del món organitzat a principis d'agost per la Biketrial International Union (BIU), a la qual s'adscriu l'Associació Catalana de Biketrial (BAC). Va acreditar la seva tesi presentant als mitjans de comunicació diversos documents que desmunten les «excuses» esgrimides per la Federació Espanyola de Ciclisme (RFEC) –amb el consentiment de la catalana (FCC)– per justificar la seva absència en el mundial de l'UCI.

Un dels documents que va presentar va ser el correu electrònic del seleccionador estatal de trial, Miguel Hernández, en què indica al corredor de Gavà les característiques del desplaçament al Mont Sainte-Anne. El missatge té data del 13 de juliol i és anterior a la seva participació al mundial de la BIU amb Catalunya, que es va celebrar a Vilanova de Prades (24 i 25 de juliol) i Itàlia (31 de juliol i 1 d'agost). De fet, just abans d'aquest campionat va rebre una carta signada per Carmen Ramos, secretària general de la RFEC, en què se l'adverteix que «no seria convenient» participar en la prova. A més, se li recorda que, segons la normativa, «no pot utilitzar cap símbol identificatiu del territori i la federació al qual pertany.»

Per acabar de contradir els motius tècnics que s'han utilitzat per justificar la no-convocatòria, Comas va presentar dos documents més. El primer, un control antidopatge en regla que respon a les declaracions de la presidenta de la FCC, Carme Mas, en les quals requeria haver passat aquest procés per poder competir al Mont Sainte-Anne. I l'altre, la seva llicència, que s'havia dit que no estava tramitada a pesar d'haver competit enguany en proves del campionat d'Espanya i de la copa del món.

«S'han barrejat coses polítiques amb l'esport», va lamentar Comas, que ha buscat, sense èxit, la millor manera de solucionar el cas. «Fins i tot estava d'acord a pagar-me les despeses i anar per lliure al mundial, però és que la RFEC no ha volgut fer la inscripció», va explicar. De fet, va admetre que el seleccionador estatal havia rebut «ordres de dalt» per no convocar-lo. A pesar de tot l'embolic, va afirmar que tornaria a representar Catalunya, «i més tenint en compte que és un esport nascut aquí». El que no desitja és que s'utilitzi el seu cas «per impressionar als corredors més joves» posant-lo «d'exemple del que els pot passar si practiquen el biketrial i no el bicitrial de l'UCI.»

Sabíem que podia passar

El 9 esportiu - 15/08/10 - Toni Romero

Ahir havia de ser la data del retrobament d'un equip i la seva afició, després de tres mesos –sí, una quarta part de l'any– arrabassats del club que els paga, per unes federacions que no paguen res a canvi. Doncs tampoc. Ens haurem d'esperar a la tornada per veure els referents de l'equip vestits amb la seva autèntica samarreta. Ha arribat un punt que ens ho hauríem de fer mirar tots plegats, començant pels clubs més perjudicats, començant pel Barça. No hi ha cap empresa del món que pagui els seus treballadors més qualificats tot l'any i, sistemàticament, els hagi de prestar en comissió de serveis tres mesos sense cobrar-ne ni un euro i havent-se de pagar l'assegurança per si es posa malalt. Si es posen d'acord, els clubs tenen la paella pel mànec, per molt que els dinosaures de les federacions, de la FIFA i la UEFA ens vulguin fer creure el contrari.

Amb tot, ahir podria haver estat la data del retrobament, però no ho va ser perquè Guardiola va voler ser –i havia de ser-ho– conseqüent. Si no s'ha entrenat no es pot jugar, perquè ni s'està en forma ni és just amb qui sí que s'ha posat a treballar. Tornem allà mateix: el problema sempre és de Guardiola. No convoca els campions per si es lesionen, perquè estaven de vacances. Però a Del Bosque li era igual i encara té la barra de suggerir, amb aquell aire de chusquero que tragina l'home, que la culpa és d'en Pep per no haver-los escurçat unilateralment les vacances. En aquest afer els clubs tenen més poder del que exerceixen. La federació espanyola és la que fa el negoci amb la supercopa, venent drets de televisió de dos partits, i per això es nega sempre a jugar-la a partit únic, tot i tenir una lliga de 20 equips que obliga a forçar el calendari. Acabat d'arribar, Rosell no es vol fer malveure a Madrid, però haver deixat caure una amenaça de no presentar-se ahir a Sevilla hauria estat un cop d'autoritat.

Podia passar que el resultat no fos òptim perquè les diferències de preparació entre tots dos equips era abismal. A estones, però, ahir el Barça va saber jugar i sense vuit campions del món. Ja és un indici perquè al cap i a la fi, si s'arriba lluny en la copa i en la Champions, el recurs dels nois de Luis Enrique serà habitual a poc que lesions i sancions estiguin en la mitjana estadística. Per tant, val més habituar Sergi Gómez, Muniesa, Romeu, Sergi Roberto, Bartra... al rigor i l'exigència del primer nivell.

I així va ser. Guardiola va situar Sergi Gómez i Oriol Romeu en llocs de màxima responsabilitat, aquells en els quals un error, un dubte o una mala col·locació costa car. I a la porteria, Miño. En la primera part tots van ser resolutius, uns elements més de la xarxa, fiables com el primer. Si l'objectiu era que cada peça interpretés les obligacions de la seva posició i no rebre gols esperant que l'empenta inicial del Sevilla es matisés, es pot dir que es va complir amb escreix perquè, a més, Maxwell va fer orfebreria fina i Ibra va posar la punta de la bota per avançar el Barça i complicar encara més les coses al tècnic a l'hora de parlar (o no parlar) del suec.

Amb el gol, el duel va ser un altre, però és que, donades les circumstàncies i quedant com queden 90 minuts més, l'horitzó era idíl·lic. El Barça no només va ordenar-se; va tocar, va pressionar i va ser prou verinós perquè el Sevilla no es pogués despreocupar. Però en la segona meitat va perdre un punt de control, sobretot a partir dels canvis i, sobretot, va permetre que el Sevilla cregués que podia obtenir un resultat millor que el 1-1. La falta de continuïtat és un dels elements propis de la pretemporada i a aquestes altures d'agost, si algun equip està en pretemporada és el Barça. Si algun equip tenia un onze a les antípodes del teòric és el Barça. Si algun equip va curt de preparació és el Barça i no el Sevilla, que fa dies que prepara la prèvia de la Champions. Aquí és on es va trobar a faltar ofici, perquè si en algun context li agrada moure's el Sevilla quan s'apel·la a l'heroica, als atributs de cintura cap avall. Anant amunt i avall sense pausa. El 2-1 continuava sense ser un mal resultat, però el 3-1 ja era un càstig excessiu i un resultat molt més exigent pensant en la tornada, però, a les mans de Guardiola i per trobar-li la part positiva, una eina per al creixement accelerat dels joves.

La vergonya espanyola i indivisible

El 9 Esportiu - 07/08/10 - Jordi Basté

1.
ÉS LA
pregunta esportiva de l'estiu: és racional, normal, lògic, entenedor, disculpable, assenyat... que hi hagi un partit amistós en què participarà remunerat l'equip representatiu d'una federació de futbol (en aquest cas l'espanyola contra Mèxic) i que aquesta mateixa federació organitzi per tres dies després una competició que cataloga d'oficial (anada de la supercopa)?

2.
QUI ÉS
l'irracional (avanço la resposta: és Ángel Villar) que accepta que hi hagi sis futbolistes del Barça en l'amistós que, a més, acabaran d'aterrar de vacances, que jugaran a més de 2.500 metres d'alçada, amb un viatge de més de vuit hores, quan tres dies després jugarien a Sevilla un partit en què es juguen mig títol?

3.
PER QUÈ
no he sentit o llegit, via roda de premsa, micròfon perdut, revista d'estiu, Twitter o Facebook, alguna opinió dels set convocats del Barça en què es digui que aniran a jugar amb la selecció espanyola perquè estan lligats de peus i mans però que els sembla una barbaritat el que ha fet la federació espanyola? Per què no sempre els hem d'exigir més del que poden fer com a futbolistes però, de vegades, els hem de demanar els mínims com a representants dels clubs en la federació?

4.
HAN
demanat explicacions els directius del Real Madrid per la bandera preconstitucional amb què van sortir a Los Angeles els jugadors blancs a jugar contra l'Amèrica de Mèxic? Si es va protestar per l'ús de l'himne de Riego en una eliminatòria de l'equip espanyol de la copa Davis, es farà per aquesta barbaritat o tot quedarà en una «anècdota»?

5.
PERÒ
no havíem quedat que Cesc era un fitxatge fàcil, segons el vicepresident esportiu del Barça Josep Maria Bartomeu? Ens hem de creure el comunicat del representant del jugador català o és un capítol nou d'aquesta esgotadora història? Què ha fallat: la intransigència de l'Arsenal, que Cesc no ha pressionat prou, que el Barça no volia pagar més, que el club no ha sabut negociar millor...? Com és possible que el que ha fet històricament el Madrid de Florentino, no ho hagi fet bé el Barça? Ni pagant gairebé 50 milions d'euros s'ha pogut fitxar?

6.
ALGÚ
em pot explicar l'acomiadament d'Antonio Maceiras com a director esportiu de la secció de bàsquet del Real Madrid, des- prés d'haver-se encarregat de fitxar jugadors per a la temporada que ve com ara Sergio Rodríguez, Tucker i Fischer? Com és possible que hagi passat desapercebuda la marxa de l'equip blanc de bàsquet d'un dels grans fit- xatges dels últims anys com és Louis Bullock?

7.
SABÍEU
que la pel·lícula de Paco Martínez Soria El abuelo tiene un plan va tenir més audiència dissabte passat (890.000 espectadors i un 11,6% de share) que l'especial que es va treure de la butxaca Tele 5 dedicat a Raúl, que va tenir una audiència inexplicablement baixa a Espanya (706.000 i un 7,5% de share)?

8.
NINGÚ
no es va llegir el contracte firmat per l'anterior junta directiva del Barça amb l'empresa que gestionava el partit amistós a Seül? Com és possible que ningú no sabés que havia de jugar obligatòriament Leo Messi?

9.
EL TRADUCTOR
al castellà de la pel·lícula infantil Marmaduke és culer, aficionat del futbol, fan del Laporta o un oportunista? Per què, fins a tres cops, el doblatge del gos protagonista del film crida: «Al loro»?

10.
I ACABO
amb una endevinalla que resoldrem la setmana que ve: ara que Naomi Campbell ha hagut de testificar per possessió de diamants regalats en el judici contra l'expresident de Libèria, l'assassí Charles Taylor, que quedarà resolt dissabte que ve: quin esportista que tenia un telèfon mòbil folrat de diamants va decidir, després de veure el film Diamants de sang, amb Leonardo Di Caprio, treure-se'ls i regalar-los a una fundació?