La dependència econòmica

Diari Avui - 4/09/2011 - Francesc Cabana

L'Estat espanyol no és independent. Especialment en el terreny econòmic. No ho és des de la seva incorporació a la Unió Europea i sobretot des de la seva entrada a la zona euro, la moneda única de disset estats. El Banc d'Espanya pot tractar bé un banc i malament una caixa –ho ha fet–, però el govern espanyol no pot devaluar, ni fixar els tipus d'interès, perquè no té moneda pròpia. I el procés és clar: si la crisi econòmica actual no destrueix l'euro i fa avortar la Unió Europea, els membres d'aquesta unió han d'anar fent passes endavant, lentament però amb continuïtat.

I la propera passa –que segons alguns experts hauria d'haver estat anterior a la implantació de l'euro– és una política fiscal comuna i l'aproximació en la política laboral.

Quan no hi ha sobirania plena en la política econòmica, perquè aquesta és compartida amb estats més forts, pots tenir l'avantatge que els països més pobres rebin el suport dels més rics, dintre de la mateixa unió.

Però si no fas els deures –i aquest és el cas de l'Estat espanyol–, els països que els han fet poden imposar el seu criteri als altres. Hem d'estar a les verdes i a les madures.

El govern de Rodríguez Zapatero va pecar per fatxenda quan la conjuntura era bona per a tothom; no se'n va adonar quan la situació va canviar radicalment i des de fa un any i mig fa el ridícul davant del món, ja que s'ha posat en evidència que rep instruccions –indirectes i diplomàtiques, és clar– de les dues potències de l'euro –Alemanya i França– i del Banc Central Europeu, en el qual Espanya participa però no mana.

Per acabar-ho d'adobar, els sindicats majoritaris espanyols i alguns moviments populars més o menys estructurats no són conscients d'aquesta dependència i actuen com si depenguéssim de nosaltres mateixos.

Si aquí tenim un 21% d'atur, mentre a Alemanya és del 7% i a França arriba fins al 9,7%, el motiu de la diferència no és que ells siguin més intel·ligents que nosaltres, sinó que són més eficaços. I per què són més eficaços?

A Catalunya tenim tres dependències en lloc d'una: la general de l'Estat, en relació amb la Unió Europea i la zona euro; la dependència envers un estat centralista en el qual els catalans hem tingut sempre un paper mínim, i la dependència imposada per una balança fiscal insuportable. Si la política econòmica de l'Estat és correcta, en podem treure els beneficis corresponents, com a país emprenedor que som.

Però si el govern espanyol l'espifia contínuament, ens trobem nedant contra tres o quatre corrents contraris, que ens poden esclafar contra les roques. Paguem per un excés de solidaritat amb la resta de comunitats de l'Estat –la balança fiscal–, paguem pels errors del govern –en el qual no som, fora del Ministeri de Defensa– i paguem per les imposicions europees, conseqüència dels errors del govern. I els catalans també paguem pels nostres errors, és clar.

Ens en sortirem, per descomptat. No voldria deixar mal regust. Estem millor que fa 25 anys i molt millor que fa 50 anys. Però tampoc hem de ficar el cap sota l'ala.

El camí del mig

Diari Avui - 15/08/10 - Francesc Cabana

La burgesia catalana té dues opcions a l'hora de relacionar-se amb l'administració d'un estat centralista com és l'espanyol; allò que anomenem Madrid. Una és acceptar i fer seva la força d'aquest estat, tal com ha fet la burgesia andalusa, la valenciana i una bona part de la basca, per exemple. Integrar-se, en una paraula, a Espanya. Això suposa tenir pis a Madrid, passar temporades a la capital i ser membre actiu o passiu d'alguna de les seves associacions culturals. Per descomptat, exigeix també deixar l'ús del català només per a la intimitat. L'alternativa seria sentir-se part de la comunitat catalana, anar sovint a Madrid per obligació, més que per devoció, parlar i llegir en la llengua pròpia i adherir-se més aviat poc a un estat que no dóna gaires satisfaccions a les peticions catalanes. Políticament, en aquesta opció hi caben posicions que van des de les federalistes fins a les independentistes, però no, certament, el manteniment de la situació actual.

La burgesia catalana ha optat, fins ara, pel camí del mig: ni adhesió incondicional al que Madrid significa, ni vinculació estreta amb els sentiments catalanistes. Hi ha hagut moments en la història que alguns dels seus representants més destacats haurien volgut optar per la integració total, però tot i els seus esforços no ho han aconseguit. En part, perquè Barcelona és molt més que Bilbao, València o Sevilla, si la comparem amb la ciutat de Madrid. En part, perquè la societat civil catalana imposa uns certs costums, com és parlar català quan parlen amb el president o amb un conseller de la Generalitat, i també resulta difícil renunciar totalment a una vella tradició cultural, que amara la vida catalana, encara que es vulgui dissimular. Així, la burgesia emprenedora és vista com a catalanista des de Madrid, i poc compromesa amb el país des de Catalunya. És el resultat de triar el camí del mig.

Sempre ha estat més o menys així, tot i que Francesc Cambó i Enric Prat de la Riba aconseguiren que la majoria dels empresaris catalans es fessin militants de la Lliga Regionalista. Després, la dictadura de Primo de Rivera, la FAI, la Guerra Civil i el franquisme trencaren aquell motlle. Amb la democràcia, la burgesia manté un temor reverencial al poder central –totalment justificat– i un cert flirteig amb els sentiments del poble.

Aquesta burgesia està canviant constantment. A Catalunya sempre ha funcionat l'ascensor social, amb uns noms que pugen i uns altres que baixen. Els actuals representants d'aquesta classe burgesa no tenen gran cosa a veure amb els de fa quaranta o cinquanta anys. Però tot i la seva diversa procedència, continuen agafant el camí del mig. És una prova que ni el centralisme de l'Estat ni el sentiment català de poble són prou forts per imposar-se l'un a l'altre. És clar que l'empresari deixa de costat els sentiments, quan es tracta de defensar els seus interessos. Però s'hauria d'adonar que els seus interessos materials estarien més ben defensats si optessin per l'alternativa d'adhesió a la comunitat pròpia.