Una imatge que fa por

El Triangle - 29/03/2011 - Carme Forcadell

El proper 10 d’abril, a Barcelona, es celebrarà la consulta sobre la independència de Catalunya. Els barcelonins i barcelonines diran si estan o no d’acord que Catalunya esdevingui un estat lliure i sobirà en el marc de la Unió Europea.

Aquest procés ha posat i continua posant nerviosos alguns partits polítics, especialment el Partit Socialista que no hi ha participat, però no pot oposar-s’hi perquè el dret d’autodeterminació és un dret jurídic reconegut internacionalment, reconegut pel Congrés espanyol i pel Parlament de Catalunya que el passat 10 de març va donar suport explícit a la consulta de Barcelona.

Els mateixos socialistes han endegat processos de consulta per decidir el projecte de la Diagonal, que tots recordem, o més recentment per decidir qui havia de ser l’alcaldable de Barcelona o de Sant Cugat. Si consideren un dret democràtic de la ciutadania poder decidir quin projecte de Ciutat volen o quin alcalde els convé, és evident que no poden negar el dret de decidir en quin país volen viure i com es volen organitzar políticament. Com que no s’hi poden oposar per no ser titllats d’antidemocràtics es dediquen a posar tants entrebancs com poden.

En la major part de pobles i ciutats on s’ha celebrat la consulta, el Partit Socialista s’ha abstingut o ha votat en contra de les mocions de suport quan s’han presentant als plens municipals, no ha participat en l’organització, ha denegat locals municipals als organitzadors i no ha deixat que els seus militants es manifestessin sobre aquesta qüestió. Però, com que no és bo generalitzar i tampoc en aquest cas, cal dir que en alguns pobles els socialistes han votat mocions a favor, han opinat sobre el procés i han anat a votar. Però no és la línia del Partit ni la de la majoria dels càrrecs electes, tal com es va demostrar a les darreres consultes de Tarragona i Terrassa.

Els organitzadors de Barcelona Decideix han denunciat l’equip de Govern de l’ajuntament, format pel PSC i ICV-EUiA, perquè els han denegat el permís per col·locar banderoles que recordin a la ciutadania la votació del 10 d'abril i no els cedeixen equipaments per celebrar la votació. Ho consideren un acte discriminatori cap a una entitat de la ciutat i un abús del poder municipal que vulnera el dret a la llibertat d’expressió.

Cal tenir en compte que Barcelona és la porta i la veu de Catalunya al món i que la consulta de Barcelona ens situarà en el mapa mundial encara més del que ho va fer la primera onada de consultes del 13 de desembre del 2009. Projectarem una visió de Catalunya diferent de la que fins ara s’ha mostrat, una imatge europea i allunyada d’Espanya que no interessa al Partit Socialista i això fa por.

Arribat aquest punt, l’Ajuntament faria bé de reconsiderar aquesta decisió perquè no es pot permetre que per segon cop, en un termini relativament curt, se l’hagi acusat de no respectar la llibertat d’expressió. En un cas per presentar una denúncia contra vilaweb que, molt encertadament, va retirar la setmana passada i en l’altre per denegar permisos a una entitat ciutadana. L’ajuntament hauria de ser el primer interessat perquè la votació del dia 10 es pogués celebrar amb la mateixa llibertat que es va poder fer la consulta de la Diagonal, si no és així haurem de concloure que l’Ajuntament no només flaqueja a l’hora de defensar la llibertat d’expressió, sinó també a l’hora de defensar els principis democràtics.

És la sobirania, estúpids

El Triangle - 28/03/2011 - Àlex Romaguera

Catalunya no té un problema competencial, com ens van fer creure la majoria de pronunciaments posteriors a la cimera anticrisi celebrada la setmana passada a Barcelona, sinó de no gestionar els seus propis recursos. De res serveix que traspassin el servei de Rodalies a la Generalitat si no té recursos per garantir-ne la seva millora. Ni tampoc serveix que el govern català tingui preferència en la gestió del Prat si l'espanyol pot decidir que Barajas sigui la única infraestructura aeroportuària a l'Estat amb el monopoli de vols intercontinentals.

El problema català és de capacitat per determinar en què destina el seu esforç fiscal i com s’articula políticament amb la resta del món. Una vegada més, escorrent el bulto, els partits convocats al Palau de Pedralbes van participar d’una cerimònia de confusió impròpia d'un país madur. Com algú va dir després d'aquest sainet, el president Mas exercia d’Obama sense adonar-se que, enlloc de parlar en nom de la primera potència mundial, representa una autonomia amb menys poder que una diputació provincial.

Potser per això, els sindicats CCOO i UGT, fidels a la seva òptica sucursalista, afirmaven que de res servia la cimera si abans no es passa per Madrid, mentre que PP i Ciutadans engegaven el seu ventilador espanyolista per afirmar que la crisi i el benestar no es resolen amb el concert econòmic, com si la penúria de Catalunya no tingués res a veure amb la manca de recursos per paliar-la. Que els hi preguntin als seus socis bascos i navarresos si estan disposats a renunciar al cupo, gràcies al qual la crisi econòmica i l’atur és allà, amb diferència, la menor de tot l’Estat.

Vist aquest taulell de joc, i el paripé dels grups parlamentaris llepant-se les ferides per la patètica situació, haurem de confiar de nou en la societat civil, quan amb la seva acció desacomplexada, no convertirà la crisi de Catalunya en un problema competencial, sinó en un problema nacional de primer ordre.

Recuperar la dictadura

El Triangle - 26/01/2011 - Carme Forcadell

Javier Arenas, president del Partit Popular d'Andalusia, ha dit que el seu partit serà bel·ligerant si s'obliga un nen andalús a estudiar en una llengua diferent de la seva.

Aquesta bel·ligerància del PP és la que ha mostrat per aconseguir que els nens catalans puguin veure cinema en català? O perquè puguin llegir les instruccions de les joguines en català? O perquè puguin fer, en català, qualsevol altra activitat de la vida quotidiana que a Catalunya només es pot fer en castellà?.

El Partit Popular només és bel·ligerant quan els nens no són catalans i quan la llengua no és el català. Cada cop és més preocupant l'actitud atàvica d'aquest Partit que aprofita l'època de crisi i el ressorgiment de l'espanyolisme més ranci per mostrar la seva veritable cara, allò que pensa sobre la pluralitat lingüística i la diversitat cultural. I ho fa a través de discursos i propostes que ratllen la xenofòbia cultural cap a col·lectius d'altres països i la xenofòbia lingüística cap a les llengües diferents del castellà.

Digueu-me sinó com interpreteu que hagi criticat que un andalús perdi una feina per haver estat format exclusivament en castellà. Un andalús i un gallec i un madrileny i un català poden perdre la feina per haver estat formats exclusivament en una llengua sigui el català, el castellà, el gallec o el francès. Des de quan el monolingüisme lingüístic és un mèrit per accedir al món laboral? O és que, ara, el senyor Arenas pretén que els empresaris contractin persones que només sàpiguen parlar castellà? O és que pretén que en aquest país deixem de parlar i d'estudiar en altres llengües que no siguin el castellà?

Com és possible que en el segle XXI, el segle de la diversitat, de la diferència, de la globalització, el senyor Arenas ens proposi un monolingüisme lingüístic i cultural propi del segle XIX? Com és possible que es vanti d'utilitzar arguments i prejudicis sobre la diversitat lingüística que s'han demostrat falsos i que estan considerats com a ridículs i antiquats per la sociolingüística? Ens cal retrocedir molt en el temps i en el pensament contemporani per trobar arguments com aquests.

El Partit Popular hauria de replantejar-se quin missatges transmet a la societat, perquè encara que aconsegueixen guanyar vots a l'Estat espanyol, amb el seu comportament dificulten la convivència i l'enteniment entre els diversos pobles de l'Estat. Cada cop les declaracions i els discursos que fan s'assemblen més als que feien els polítics de la dictadura, un règim que molts volem superar, però que alguns, com el PP, volen recuperar.