El Triangle - 28/03/2011 - Àlex Romaguera
Catalunya no té un problema competencial, com ens van fer creure la majoria de pronunciaments posteriors a la cimera anticrisi celebrada la setmana passada a Barcelona, sinó de no gestionar els seus propis recursos. De res serveix que traspassin el servei de Rodalies a la Generalitat si no té recursos per garantir-ne la seva millora. Ni tampoc serveix que el govern català tingui preferència en la gestió del Prat si l'espanyol pot decidir que Barajas sigui la única infraestructura aeroportuària a l'Estat amb el monopoli de vols intercontinentals.
El problema català és de capacitat per determinar en què destina el seu esforç fiscal i com s’articula políticament amb la resta del món. Una vegada més, escorrent el bulto, els partits convocats al Palau de Pedralbes van participar d’una cerimònia de confusió impròpia d'un país madur. Com algú va dir després d'aquest sainet, el president Mas exercia d’Obama sense adonar-se que, enlloc de parlar en nom de la primera potència mundial, representa una autonomia amb menys poder que una diputació provincial.
Potser per això, els sindicats CCOO i UGT, fidels a la seva òptica sucursalista, afirmaven que de res servia la cimera si abans no es passa per Madrid, mentre que PP i Ciutadans engegaven el seu ventilador espanyolista per afirmar que la crisi i el benestar no es resolen amb el concert econòmic, com si la penúria de Catalunya no tingués res a veure amb la manca de recursos per paliar-la. Que els hi preguntin als seus socis bascos i navarresos si estan disposats a renunciar al cupo, gràcies al qual la crisi econòmica i l’atur és allà, amb diferència, la menor de tot l’Estat.
Vist aquest taulell de joc, i el paripé dels grups parlamentaris llepant-se les ferides per la patètica situació, haurem de confiar de nou en la societat civil, quan amb la seva acció desacomplexada, no convertirà la crisi de Catalunya en un problema competencial, sinó en un problema nacional de primer ordre.
El problema català és de capacitat per determinar en què destina el seu esforç fiscal i com s’articula políticament amb la resta del món. Una vegada més, escorrent el bulto, els partits convocats al Palau de Pedralbes van participar d’una cerimònia de confusió impròpia d'un país madur. Com algú va dir després d'aquest sainet, el president Mas exercia d’Obama sense adonar-se que, enlloc de parlar en nom de la primera potència mundial, representa una autonomia amb menys poder que una diputació provincial.
Potser per això, els sindicats CCOO i UGT, fidels a la seva òptica sucursalista, afirmaven que de res servia la cimera si abans no es passa per Madrid, mentre que PP i Ciutadans engegaven el seu ventilador espanyolista per afirmar que la crisi i el benestar no es resolen amb el concert econòmic, com si la penúria de Catalunya no tingués res a veure amb la manca de recursos per paliar-la. Que els hi preguntin als seus socis bascos i navarresos si estan disposats a renunciar al cupo, gràcies al qual la crisi econòmica i l’atur és allà, amb diferència, la menor de tot l’Estat.
Vist aquest taulell de joc, i el paripé dels grups parlamentaris llepant-se les ferides per la patètica situació, haurem de confiar de nou en la societat civil, quan amb la seva acció desacomplexada, no convertirà la crisi de Catalunya en un problema competencial, sinó en un problema nacional de primer ordre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada