Diari Avui - 8/02/2011 - David Castillo
Sobre les impostures que tenallen la societat actual, la memòria històrica ha estat una de les que ha patit més falsificacions. Primer els franquistes van destruir tot el que feia ferum de republicanisme. Amb l'arribada lenta de la democràcia, el canvi de simbologia ha acabat fent que els vençuts recuperessin l'espai perdut, sovint accentuant el maniqueisme. No entraré en valoracions perquè cadascú té la seva i no voldria resultar també injust. El preàmbul només serveix per recomanar-vos el llibre L'era de la hipermemòria. Revisionisme i falsificació històrica (Pagès), signat per la periodista Elena Yeste i guanyador del premi d'assaig Josep Vallverdú. Yeste traça un recorregut per diferents equívocs al voltant de la memòria històrica, des del lamentable cas d'Enric Marco i les seves invencions al camp d'extermini nazi fins a les filigranes de Pío Moya, que ha passat del GRAPO a ser un dels revisionistes més radicals de la dreta espanyola, assidu a les tertúlies aznaristes. Yeste incideix en altres debats, com els que nega l'Holocaust i consulta a pensadors de referència. Fa seva l'opinió de Marc Augé quan opina que massa sovint oblidem la importància de com la pròpia vida és construïda com una ficció narrativa, un relat. El problema apareix quan tot es transforma en pel·lícula americana de nazis –el cas Enric Marco–. Seria interessant que L'era de la hipermemòria servís de referència per a tota mena d'opinadors i, sobretot, pels que dissenyen el seu passat a la carta. No en va, un especialista en el tema, com Goebbels, va fer cèlebres aquestes tristes frases: “Una mentida repetida mil cops esdevé una veritat” o “Més val una mentida que no pugui desmentir-se que una veritat inversemblant”. Dit i fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada