Diari Ara - 22/03/2011 - Sebastià Alzamora
Sens dubte, Andrés Iniesta és un home que posseeix el do dels gestos bells. Serà recordat durant molt de temps el seu homenatge al jugador de l'Espanyol -i amic seu- Dani Jarque, que va aconseguir posar-nos a tots la pell de gallina, i és fàcil veure'l donant suport a causes humanitàries o iniciatives en favor de col·lectius més o menys desvalguts. Són detalls que honoren el migcampista del Barça, especialment valuosos ara que -per sort o per desgràcia, no ho sé- els jugadors de futbol han esdevingut referents de comportament per a la majoria de la societat, en especial per als nens.
Iniesta ha tingut ara un gest amb la llengua catalana en oferir una roda de premsa en què ha fet servir per primera vegada en públic la llengua de Cristian Segura. Fa temps que el futbolista estudia i practica el català, i ha anunciat que pensa usar-lo cada vegada més en les seves rodes de premsa i també que a partir d'ara escriurà els seus missatges i tuits en català, castellà i anglès. Pels mateixos motius mencionats abans, evidentment es tracta d'una bona notícia, més que més perquè el català -per desgràcia, ara sí- necessita encara aquesta mena d'actituds favorables per reforçar el lloc que li correspon com a llengua pròpia de Catalunya. O sigui que endavant, enhorabona i puix parla català, Déu li'n do glòria.
Com era d'esperar, les reaccions a la xarxa han estat multitudinàries i multicolor. La majoria d'internautes aplaudeixen la decisió d'Iniesta i li diuen que és un crac (tractament obligatori quan es tracta d'un futbolista). No hi falten, com no podia ser d'altra manera, els dinàmics patriotes espanyols que deploren el fet i el consideren fruit de la tenebrosa dictadura catalanista que oprimeix els ciutadans del nord-est d'Espanya. I, per allò que d'ases n'hi ha a totes les cases, també hi trobem els que retreuen a Iniesta que el seu català sigui encara vacil·lant i li vénen a dir que, per parlar-lo malament, gairebé millor que s'asbtingui de fer-ho. Si la curtor fos música, internet seria un concert simfònic.
Aquests últims m'han fet pensar, per associació, en l'estol de mamífers que es van esqueixar les vestidures per com de malament, segons ells, va parlar el castellà Francesc Colomer, el nen de Pa negre , a la gala dels Goya. És mentida que el parlés malament: senzillament va parlar amb accent català i es va entrebancar un segon, però ell mateix es va corregir de seguida. Tenint en compte el moment i la circumstància, se'n va sortir més que bé. Però hi va haver tota una col·lecció de mamelucs -incloent-hi algun il·lustre compatriota que no té empatx a sortir a la ràdio i la televisió públiques perpetrant un català lamentable- que van trobar que el nen destrossava el castellà i que això era senyal de la terrible persecució que, segons ells, pateix el castellà al nostre sistema educatiu. Permetin-me una altra analogia festiva: si la demagògia i la mala llet fossin ronya, aquí n'hi ha molts que anirien plens de crostes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada