“El periodisme d'investigació molesta”

El Punt - 12/03/2011 - Sergi Picazo

Deu anys sense Barnils. Dijous que ve un grupet de periodistes es trobarà al bar barceloní Horiginal per “fer un una copa” i recordar el desè aniversari de la mort del mestre Ramon Barnils. Parlaran sobre el periodisme, d'en Barnils i, segurament, intentaran conspirar una estona. Allà hi serà, com no podia ser d'altra manera, Joan Vila (Barcelona, 1961), l'actual president del Grup Barnils i director general de l'empresa Comunicàlia.

Per què el nom de Ramon Barnils?

L'origen del grup són unes trobades que es feien als anys 90 entre Barnils i alguns periodistes. Parlaven de periodisme i es feien dir sargantanes. Quan va morir, van prendre consciència que calia organitzar-se i van decidir que el nom ideal era el del seu mestre. L'entitat va néixer al juliol de 2001 i enguany fa deu anys.

Quina idea del periodisme tenia Barnils?

D'una banda, un periodisme de rigor, documentació, contrast, reflexió, anàlisi, poc amable amb el poder, que es deixa dirigir el mínim i que intenta no tenir censura ni autocensura. I de l'altra, un periodisme catalanista, que creia que el català era la llengua per exercir la professió i amb una visió catalanocèntrica del món. Barnils combinava tots dos elements. Era molt curós i rigorós, i alhora crític, amb tot el que feia tant als mitjans com a les classes de professor de periodisme.

Barnils, quan li preguntaven pel periodisme d'investigació, responia: “És que n'hi ha un altre?” Ara, però, hi ha qui diu que aquest periodisme no és rendible...

És cert, és car. Però també hi ha por. El periodisme d'investigació, sobre corrupció o martingales, pot molestar segons qui. Alguns s'autofrenen... Els mitjans crítics tenen més problemes amb el poder i, per tant, poden quedar-se sense subvencions o sense publicitat. Tot i això, hi ha graus de periodisme d'investigació. No cal fer un llibre o un documental cada dia; una pàgina de diari o un reportatge de cinc minuts a la tele pot ser bon periodisme. I tampoc no es fa! Els mitjans prefereixen anar a rodes de premsa i treure 30 ratlles de declaracions en lloc d'invertir temps i periodistes a furgar.

Ell va treballar des de la Solidaridad Obrera fins a La Vanguardia: mons antagònics. Avui dia Barnils trobaria feina a les redaccions dels mitjans?

Ell va mantenir l'homogeneïtat de criteri escrivís on escrivís, i això costa de trobar. Periodistes excepcionals com ell n'hi ha pocs a cada generació. Les circumstàncies actuals no són les d'abans. Ara com a mínim tenim més mitjans de premsa, ràdio i televisió en català i ell, en canvi, va haver d'escriure molts anys en castellà perquè no tenia gaires opcions.

Però això de ser “poc amable amb el poder” causa problemes al periodista.

Ell també va tenir molts problemes de censura. Va intentar fer premsa satírica i no se'n va sortir. Quan es passava de la mofa i la burla i tocava certes persones o temes, se li tancaven portes. Per exemple, va fer projectes bons com un setmanari satíric –Amb potes rosses– o el suplement d'humor de l'Avui, però no sempre se'n sortia. Qui vol exercir un periodisme crític amb el poder el pot exercir; el problema és que molts periodistes no el volen fer, i prefereixen obeir el que els diuen sense preguntar-se més. Tots ens hem tornat molt acomodaticis.

Media.cat, observatori del Grup Barnils, ha fet una desena d'informes sobre mitjans. Quina salut té la premsa catalana?

Falta rigor i documentació en tots els àmbits. Es tendeix a la típica notícia de declaracions i no s'aprofundeix en els temes. Falten fonts autèntiques i de profunditat; amb les fonts que criden i polemitzen n'hi ha prou. Media.cat intenta criticar el periodisme que es fa, segons la nostra opinió, malament als mitjans, però des d'un punt de vista de companys.

Posi'm un exemple.

El tractament d'alguns mitjans de la mort de Juan Antonio Samaranch. Tot i l'enorme espai que li van dedicar, va ser poc acurat i, en general, es va ocultar o diluir el seu passat franquista.