Espanya contra el Barça

El Singular Digital - 29/03/2011 - Víctor Alexandre

En el seu llibre ‘Com explicar aquest país als estrangers’, Matthew Tree recull aquesta cita de l’historiador José Antonio Maravall i Casesnoves –valencià de naixement però espanyol de vocació– relativa al pensament de l’Espanya dels anys trenta del segle XX: “Parlar d’alguna cosa catalana, o parlar en català, en un cafè a Madrid o en alguna altra ciutat espanyola, exposa automàticament el parlant a una reacció hostil”. Doncs bé, setanta anys més tard, el 2004 a Madrid, molt a prop del Congrés espanyol, l’Èric Bertran i la seva família van anar a dinar a un restaurant anomenat Los pinchitos els responsables del qual, a l’hora de pagar, es negaven a admetre la targeta Visa de Caixa Catalunya amb aquest argument: “En Madrid, las visas de Cataluña no sirven”. Finalment, quan el pare, en lloc de pagar en metàl•lic, els va dir que o l’acceptaven o no cobraven, es van empassar les seves paraules i la van donar per bona. L’acte catalanofòbic, però, ja s’havia produït. I, ves per on, quan els Bertran van sortir del restaurant van veure que just al davant hi havia una agència de Caixa Catalunya.

Evidentment no tothom és així, a Espanya, però és obvi que si la catalanofòbia fos minoritària no hi hauria partits polítics que la instrumentalitzessin per recaptar vots. Ningú no pesca en un riu sense peixos. No és estrany, per tant, que els costi de pair que el Barça de futbol, la icona més universal de Catalunya, sigui el millor equip del món, enlluerni amb el seu joc i domini la lliga espanyola. No ho poden suportar. I la humiliació del 5-0 que el Madrid va patir a mans del Barça el passat 29 de novembre, no ha fet més que alimentar el seu odi. El problema que tenen és que volen frenar el Barça però no saben com. Si més no, esportivament. Per això han optat per la difamació. Una difamació segons la qual la superioritat del Barça no seria fruit de la qualitat del seu joc, sinó del dopatge dels seus jugadors i de les pràctiques corruptes dels seus metges. És a dir, que ens trobem davant d’una ofensiva que intenta aconseguir en els despatxos allò que els sembla impossible en el camp i que consisteix en la desacreditació de l’entitat blaugrana per tal que les seves victòries siguin menys sonores, que els seus èxits siguin menys prestigiosos i, en definitiva, que les derrotes del Madrid siguin menys doloroses. La idea de fons, consegüentment, té l’objectiu de provocar la desestabilització del FC Barcelona o, com a mínim, maquillar la inferioritat del Madrid. Fixem-nos que fins i tot Sandro Rosell, gens sospitós de catalanisme, s’ha vist obligat a dir: “És una vergonya el que Espanya està fent amb el Barça” .

 

Arribats aquí, especialment després de les insinuacions que qualifiquen de “molt sospitosa” la velocitat amb què alguns jugadors es recuperen de les seves lesions i de la calúmnia que vincularia el tumor extirpat a Eric Abidal amb un suposat dopatge, és vital que el Barça porti el cas als tribunals i que arribi fins a les últimes conseqüències. S’equivocaria si pensés que els mitjans internacionals relativitzaran tota la porqueria que rebin de Madrid. La major part del món desconeix el conflicte Catalunya-Espanya i pot acabar jutjant com un acte de coratge el fet que la premsa espanyola s’atreveixi a acusar un equip “nacional” en benefici de la transparència en l’esport. Si ens haguéssim dedicat a fer que el món identifiqués la nació catalana, en la mateixa mesura que identifica la nació escocesa, tot quedaria molt més clar. Però no ho hem fet i de la catalanofòbia, llevat de nosaltres, ningú no en sap res. Tanmateix, aquests atacs tenen dos elements positius. El primer és que ajuden força a fer caure la bena dels ulls a molts catalans; i el segon és que constitueixen tota una lliçó per als qui diuen que l’esport no és política.