Elimina que fa fort

El Punt - 17/03/2011 - Melcior Comes

Massa sovint, quan intentem reflexionar sobre la nostra història, ens falten conceptes esmolats. Ens adonem que el poble català ha hagut de partir persecucions de la seva identitat durant segles, però ben bé no hem sabut qualificar aquestes agressions, de tal manera que, a hores d'ara, encara ens manca una literatura específica que ens expliqui què va passar i que ens doni eines per reflexionar o comprendre l'abast de les escomeses. Articulistes tan brillants com Jordi Graupera o Enric Vila han posat sobre la taula el fet següent: ens manca una literatura que ens instrueixi sobre el tractament que han rebut les minories culturals dins l'Estat espanyol. I la mancança és doblement dolorosa perquè no només des d'Espanya aquesta política i la seva història és silenciada després de més de trenta anys de democràcia sinó perquè, també des de Catalunya –com ens recorda Vila amb amargor–, el silenci és descomunal.

¿Etnocidi? ¿Lingüicidi? ¿Genocidi? Aquí trobem el primer problema: trobar un mot que defineixi els atemptats de forma precisa, de tal manera que ningú pugui impugnar la realitat de la denúncia per improcedent o desorbitada. Daniel Jonah Goldhagen, un historiador de Harvard, va publicar l'any 2009 un llibre que diu l'última paraula sobre el fenomen del genocidi. El llibre es diu Worse than war, és a dir, Pitjor que la guerra; l'obra és una vasta reflexió de fons, ponderada i molt documentada, sobre els mecanismes de repressió que els Estats moderns han posat en marxar per esborrar tot tipus de masses sobrants i així conformar el seu ideal de puresa ideològica, racial o religiosa; i lingüística, com els japonesos després d'envair Corea. I ja sabem que també s'agredeix amb la intenció de pacificar un Estat d'amenaces secessionistes intestines (així el Kurdistan iraquià, molt castigat per Saddam Hussein, tot i que d'aquest darrer cas, no cal dir-ho, els exemples són innumerables…).

La novetat de Goldhagen és que no parla, però, de genocidi estrictament sinó que treballa a partir d'un concepte més ampli, que li permet explicar els orígens de l'impuls d'extermini des de molt abans que aquest es presenti en una determinada societat. Goldhagen parla d'eliminacionisme: una estratègia de més abast, que pot portar –o no– al genocidi, tot i que tindria en aquesta pràctica la seva més cruel consumació. Hi ha diferents maneres d'eliminar un poble (no les definirem aquí perquè s'expliquen soles): la repressió, l'expulsió, la prevenció de reproducció, l'extermini i la transformació. Segons Goldhagen, és el mateix concepte de genocidi el que ens impedeix pensar un conjunt d'idees i pràctiques polítiques de més abast; és reflexionant en termes de genocidi estricte com passem per alt que el genocidi només és el súmmum fatal i terrible d'una posició més continuada i persistent: el susdit eliminacionisme.

Quan es parteix del concepte genocidi només es veu, per exemple, el que va fer Hitler amb els jueus a partir de l'any 1941, però si es treballa amb el concepte de Goldhagen es percep que l'eliminacionisme contra el poble jueu ja s'havia posat en marxa moltes dècades abans –fins i tot segles abans–: expulsió, segregació, repressió, etc. Auschwitz només seria la culminació més letal i pretesament definitiva d'un paquet d'actuacions engegat des de molt temps enrere, i que el mateix concepte genocidi, per la seva enormitat, amaga o dissimula. Genocidi és un concepte d'urgències, que ens encega davant dels precedents i només es posa en marxa quan ja és massa tard.

L'eliminacionisme és present a totes les societats plurals que no troben manera de viure en comú. És un conjunt de creences, de desigs, de petits actes, de comentaris implícits en les tertúlies del poder. En fi, forma part d'una mentalitat que pretén esborrar el grup considerat indesitjable. Poden passar anys, dècades, potser segles fins que el desig d'eliminació comença a concretar-se en alguna de les maniobres citades. Però la pretensió és allà, latent, tranquil·la en la seva pretensió fins que se la posa a treballar de la manera que sabem.

En totes les formes de nacionalisme banal hi ha aquest desig inconfés d'eliminar les diferències d'aquells que no s'adapten al grup dominant. Així, ningú mitjanament sincer pot negar-se a admetre que en la ment de molts homes polítics espanyols, de periodistes, de tertulians encorbatats i cavernícoles hi és present aquesta idea d'eliminació, encara que sigui sota la seva vessant més suposadament tova o distesa: la transformació a la força d'un grup cultural o polític en una altra identitat on quedi esborrat el seu tarannà social. Es persegueix una llengua, es posen bastons a les rodes al seu ensenyament; es fa mans i mànigues perquè un individu no se senti identificat amb una minoria cultural; les paraules en aquesta llengua són silenciades; es posen impediments al fet que una cultura pugui ser gaudida amb normalitat, i es desenvolupi i transmeti: llavors es practica eliminacionisme, fins i tot sota la bandera d'una suposada llengua comuna. Molt sovint, però, això és fa per autodefensa: es considera que la víctima és un botxí potencial, és un dany que ha de ser neutralitzat, es diu que les víctimes formen un conjunt d'homes i dones que porten amb ells un plegat de trets perillosos o indesitjables.

Haurem d'agrair a Daniel Goldhagen –fill d'un supervivent dels camps nazis– que ens hagi donat un concepte a partir del qual reflexionar sobre la nostra història i sobre el que hi ha rere les paraules de tots aquells que, d'una manera o d'una altra, volen esborrar la identitat cultural i política dels catalans. Hauríem de traduir el seu llibre a la nostra llengua.