Blog Ara - 03/03/2011 - Toni Padilla
Ets un provocador? T’agrada provocar? T’agrada jugar fort? A mi m’agrada jugar, sempre m’ha agradat. Tinc cert punt exhibicionista, i m’atreuen aquest humoristes que se’n riuen de tot i de tothom. Reconec que hi han dies que em poso un nas de pallasso i faig bromes dolentes als companys de la redacció, que en deuen estar tips. M’agrada riure’m de mi mateix. M’agradaria ser un gran pallasso, perquè els grans pallassos són admirables.
Molts creuen que va ser Chaplin qui ens va ensenyar com l’humor pot servir per ridiculitzar tirans que fan por. Jo crec que això és tan vell com la humanitat. Al poder el que li fa por és no ser respectat, semblar terrenal, normal. I riure’s d’ells, baixar-los a la nostra alçada, els espanta. Per això admiro aquells que saben trobar la manera de ridiculitzar a qui mana amb mètodes intel·ligents, originals i no violents. Llegia aquests dies un article al diari d’en Jordi Nopca sobre dos fenòmens literaris que anirien en aquesta línia. Bé, especialment un d’ells. Un és el “Indigneu-vos!”, un petit llibre d’Stéphane Hessel, un adorable avi de 93 anys que, després de tota una vida lluitant contra aquells qui es creuen amb llicència per perseguir algú altre pel sol fet de ser diferent, ha decidit que té prou energies com per fer trempar als adolescents amb les seves paraules. A França ja han perdut el compte de les edicions que n’han fet. Aquí tot just ens arriba ara. I l’altre llibre al que em refereixo és “Mind Invaders. Com fotre els mitjans: manual de guerrilla i sabotatge cultural”, del col·lectiu “Luther Blissett”. El nom ja dóna prou pistes sobre aquest llibre: es tracta de fotre, i es tracta de fotre als mitjans de comunicació. Com a periodista admeto que molts cops ja va bé, que ens fotin.
Segueixo les passes d’aquest col·lectiu des de fa temps. Per què? Pel futbol. Aquest blog no deixa de ser una oportunitat per aixecar ponts entre el futbol i la resta del planeta. I Luther Blissett n’és un exemple. Un dia, Luther Blissett era a casa seva i va rebre una trucada d’un periodista. Aquest li preguntava d’on li venia aquesta dèria pel sabotatge informatiu. Si ser un jugador políticament tan compromès el convertia en una rara avis. Luther Blissett no va saber què dir. No en tenia ni idea del que li preguntaven. Ell, un ex-futbolista britànic d’origen jamaicà, no en sabia res de tot això. Li havien usurpat la identitat.
El col·lectiu Luther Blissett fa anys que gira pel món. La primera referència data del 1994. Vindria a ser un grup heterogeni d’artistes i activistes que han aprofitat el boom de les noves tecnologies per dir la seva amb performances i accions reivindicatives. Perquè els uniria una visió d’esquerres, amb alguns autodefinint-se com a marxistes, i altres més propers a l’anarquisme. Els seus cops més famosos, a mitjans de la dècada dels anys 90, van ser les invencions de notícies falses que els mitjans de comunicació feien seves sense adonar-se que no eren certes. El 1995, per exemple, van fer córrer el rumor de la desaparició, a la frontera entre Itàlia i Eslovènia, de l’artista Harry Kipper, de qui es deia que viatjava pel món en bicicleta per escriure la paraula “Art” en tamany gegant sobre la geografia europea. Diferents televisions van fer-se ressò de la notícia i van enviar periodistes a la zona. Però tot era fals. Poc després, altres televisions queien de nou en el parany, en parlar d’un mico, Lotta, qui després d’haver patit experiments a un laboratori, havia estat rescatat pel Front d’Alliberament Animal. Pel que es deia, Lotta aconseguia agafar pinzells i pintar quadres força interessants que s’exposarien a la Biennal de Venècia. Una nova mentida que molts es van empassar.
Especialment actiu a Itàlia, el col·lectiu es va “suïcidar virtualment” el 1999, però ha continuat amb nous artistes i activistes. I ara arriba aquest llibre, signat per Luther Blissett. I per què, Luther Blissett?
Hi ha diferents explicacions. Luther Blissett va ser davanter del Watford anglès a finals dels anys 70 i inicis dels 80. Com el seu company d’equip John Barnes, era fill de jamaicans, atlètic, i sobresortia a aquell Watford que va arribar a la final de la Copa anglesa quan era presidit pel cantant Elton John. El 1983, el Milan el va fitxar. S’estaria només un any a Itàlia, jugant 34 partits i marcant 4 gols. Tornaria, discretament, al Watford el 1984. Ara fa d’entrenador del modest Hemel Hempstead Town.
Hi ha qui diu que el col·lectiu va agafar el seu nom perquè Blissett rebia insults racistes a alguns camps italians. Altres diuen que es va escollir aquest pseudònim perquè el Milan va rebre informes d’un caribeny que sobresortia al Watford i, quan van anar a veure’l, no van saber reconèixer qui era el bo: John Barnes o Luther Blissett. I van errar el tret, fitxant a Blissett. Barnes de la seva part, triomfaria al Liverpool. I per jugar amb aquest joc d’enganys, van decidir utilitzar el seu nom per anar prenent el pèl als mitjans de comunicació.
El cert és que durant una època hi va haver gent que preguntava a Blissett per la seva implicació. El jugador rebia cartes d’admiradors, de detractors, i va veure com es venien samarretes amb la seva imatge a cases okupades italianes. Si com a jugador no havia encaixat al calcio, durant una època va ser, sense voler-ho, un ídol de l’esquerra alternativa italiana. Perquè, com hem dit, el col·lectiu va ser especialment fort durant els anys 90 a Itàlia. Ara s’ha estès i actua a diferents llocs.
Escriptors, internautes, poetes, hackers, bloggers o pintors ja han firmat com a Luther Blissett. El primer llibre, “Q”, va arribar el 1999. Ara, aquest “Mind Invaders” s’està venent molt bé. I Blissett, el qui fou jugador, s’ho ha acabat prenent amb humor, com a bon caribeny. En el seu moment va anar a un dels millors programes de televisió que s’ha fet mai sobre futbol: Fantasy Football. Un programa en què, reprenent el fil del que deia a l’inici del post, dos grans humoristes es reien absolutament de tot el món del futbol. El punt de partida era l’amor per aquest esport. El mitjà per afrontar-lo, la burla. Programa de culte al Regne Unit, en el seu moment Fantasy Football va tenir a Blissett a l’estudi fent un gag en què afirmava que ell mateix ja formava part del col·lectiu que li havia pispat el nom.
Al gag (aquí teniu el vídeo) Blissett llegia un fragment del manifest del “Luther Blissett project” en italià: “Chiunque può essere Luther Blissett, semplicemente adottando il nome Luther Blissett”. Qualsevol pot ser Luther Blissett, simplement adoptant el nom de Luther Blissett.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada