El Punt - 16/03/2011 - Puri Abarca
Aïda Lorenzo i Esther Llorenç van tornar de l'exili de París pensant que, amb la democràcia, tot hauria canviat. Però diuen que es van equivocar, que no hi ha hagut una transició real i que el cas dels represaliats no s'ha abordat per por de desenterrar històries. I una prova n'és, asseguren, que a hores d'ara els socis més ancians de l'AFRF encara no tenen clar que no puguin patir represàlies si denuncien el franquisme.
El 8 de març passat va fer 72 anys dels primers afusellaments perpetrats per les tropes franquistes a Girona. La portaveu de l'Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme (AFRF) fa anys que, juntament amb la seva mare i presidenta de l'entitat, Aïda Lorenzo (el seu pare va ser un dels afusellats l'any 1939), lluiten per recuperar i dignificar la memòria de les víctimes del dictador. Més de 750 famílies de Catalunya, França, Anglaterra i l'Amèrica del Sud s'han unit a les reclamacions de l'associació, però el procés és ara en un punt mort. Esther Llorenç es mostra notablement decebuda amb la llei de la memòria històrica.
Quines mancances té, segons vostè, aquesta llei aprovada pel govern de l'Estat?
La llei no reconeix els represaliats ni les víctimes del franquisme; només s'homenatja els presoners, i això és vergonyós. Als afusellats no se'ls ha fet justícia, perquè els consells de guerra no estan anul·lats i nosaltres no ens conformem que es declarin il·legals els judicis. No volem indemnitzacions, sinó que es reconeguin els represaliats i s'anul·lin els consells de guerra, i per això recollim signatures ara. Segons aquesta llei, nosaltres no som víctimes.
Vostès es queixen també que no s'aplica la llei sobre la localització i identificació de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista.
Vam demanar a la direcció general de Memòria Democràtica de l'anterior govern català i a l'Ajuntament de Girona que es compleixi la llei i ens deixessin exhumar els cossos dels nostres familiars. Ens van negar el nostre dret a treure els cossos argumentant que és impossible conèixer, amb les tècniques actualment disponibles, el lloc exacte on hi ha les restes de cada persona enterrada. Però fa uns anys es va autoritzar l'exhumació dels cossos d'una família al cementiri de Girona. Per què ara no? Per què es va votar una llei si ara no es pot aplicar?
Quina resposta obtenen dels partits polítics?
ICV se'ns ha portat molt malament des del Memorial Democràtic. Només ha sabut establir regles, fins i tot per instal·lar monuments, però no ens ha solucionat res. A CiU li hem d'agrair que ens va pagar advocats i va portar 74 casos de represaliats al Tribunal Suprem, l'any 2003. I ara, els únics que sembla que ens emparen són els d'ERC, que intenten canviar la llei de la memòria històrica. No perdo les esperances, i si els de CiU ens van ajudar abans, crec que ara que estan en el govern també ens podran donar un cop de mà.
Com considera que es faria justícia, doncs, en aquests casos?
Volem recuperar els cossos dels nostres familiars i que s'anul·lin els consells de guerra. No volem venjança; tots els criminals són morts. Es tracta de tancar ferides, perquè això és una cosa que portes a dins tota la vida, i recuperar la memòria amb una sensació de dignitat. S'ha de tenir en compte que és gràcies a les persones que hi ha en aquestes fosses dels cementiris que ara hi ha democràcia.
Què li fa pensar que la situació pot canviar?
Un moment o un altre s'han de posar les coses sobre la taula i el país ha de demostrar que pot tenir coratge de tirar endavant i denunciar un crim, un genocidi, encara que surtin tots els noms i alguns governants tinguin por de ser assenyalats amb el dit pel que van fer els seus avis. No han de tenir por, perquè tothom entendrà que ningú és responsable del que van fer els seus antecessors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada