Sobirania o mercat

Diari Avui - 27/06/2011 - Jordi Cabré

La pregunta ja es formulava abans que els “indignats” sortissin al carrer, fins i tot abans que enarboressin les banderes espanyoles (republicanes) i les fotos de Che Guevara. I la pregunta no era si monarquia o república, debat arcaic, i tampoc no era si capitalisme o comunisme, encara que Arcadi Oliveres tingui molt clar que el primer cal enderrocar-lo. La pregunta interessant del moviments dels “indignats”, i que (insisteixo) ens preocupava ja molt abans, és sobre els límits de la sobirania. Dit d'una altra manera, qui dimoni mana.

Les sobiranies actuals provenen, en gran mesura, de les fronteres marcades en temps de les monarquies absolutes o bé de les revolucions dels segles XVIII i XIX: la francesa, l'americana, les romàntiques i les descolonitzadores. Després d'això, les fronteres s'han mogut més aviat poc: però és en aquests segles que els estats es configuren no ja com uns interlocutors especials, sinó com els (únics) interlocutors. Els únics dipositaris del poder. En forma de monarquia, de república, de dictadura o de democràcia, els estats eren els sobirans: de vegades aquesta sobirania era hereditària, de vegades era una sobirania popular, i de vegades era fruit d'un cop d'estat. Però era sòlida, era el súmmum, era la màxima representativitat i, per tant, l'única interlocució possible de gran poder a gran poder. El sobirà, porti corona o porti corbata, és l'únic que té poder i l'únic que parla amb els altres sobirans.

Després arriba el burgès. El mercat. La botiga, la fàbrica, la indústria i el comerç. I la multinacional, i el banc. El món privat, que durant el segle XX ha aconseguit anar arraconant els grans romanticismes d'estat i les grans utopies ideològiques i ha anat establint sistemes de convivència més liberals. Ara bé: en aquest joc, que és el que fem servir per no donar absolutament tot el poder a l'Estat (per més democràtic que sigui), evidentment les regles del mercat es fan notar. I quan els “indignats” parlen de Botín i dels grans “vampirs” del mercat, suposo que saben que estan parlant de persones que han aconseguit una fortuna i un poder no pas robant (fins que es demostri el contrari), sinó jugant bé amb aquestes regles. Les regles del mercat no són prou justes? Segurament: les dels estats, tampoc, per més democràtiques que siguin. Justament, el fet que mani la majoria pot crear moltes injustícies, i el cas dels catalans (i del seu autogovern) n'és un exemple claríssim: la majoria a l'Estat, que és el sobirà, mai no ens serà favorable.

Un cop hem arribat aquí, podem dir que ens trobem davant d'una crisi de les sobiranies? Podem dir, com diuen no només els “indignats” sinó com també ha arribat a insinuar el mateix Duran i Lleida, que els polítics tenen un poder considerablement “venut” als grans mercats financers? Si això fos així, qui hi ha de posar límit? Un govern mundial? Una aliança entre els continents? Com fer coincidir algun interès entre França i, posem per cas, Sud-àfrica? D'acord, suposem que la política està considerablement sotmesa als mercats: hi ha solució? No podem suposar que aquesta influència del poder econòmic també existia, i me'n vaig lluny, al bressol de la democràcia, que és Atenes? No hi tenien algun paper important, en política, els comerciants d'aleshores? Segur que els polítics han tingut, al llarg dels segles, l'última paraula? Estem debatent sobre un fet natural que no té cap solució, si no és que passa per un retorn a certs autoritarismes? És casualitat, doncs, l'efígie de Che Guevara onejant en la manifestació?

Evidentment, la solució (que no tinc jo) ni passa pel comunisme ni passa pel feixisme (que també creix, tot sigui dit), ni passa pels estranys desitjos expressats per Arcadi Oliveres. Segurament passa per un rearmament de les esquerres, un rearmament menys dogmàtic i menys pueril. Una esquerra que no vegi “els poderosos” com una amenaça, sinó com un fet que sempre ha existit al llarg de la història i que ha de tenir un paper, també, social. Malgrat la crisi, malgrat l'esfondrament de la bombolla immobiliària, als Estats Units mai no han englobat “els poderosos” en cap retaule de l'infern: al contrari, els han involucrat en la societat, en la cultura, en la participació. No pot ser que el dilema sigui “sobirania o mercat”, perquè la solució segurament serà “sobirania i mercat”. Hauran de conviure i de fer-se contrapès. L'error, oh esquerra, va ser enfrontar-los.

Cor, cap, independència

Diari Avui - 18/04/2011 - Jordi Cabré 

Aquest Sant Jordi no només les novel·les ens parlaran de passió: cada dia més assagistes, científics i psicòlegs invoquen la tesi de la neurociència, segons la qual hauríem d'anar ja descartant Descartes. Gràcies per tot i passi-ho bé tingui. Segons la neurociència, els humans no som éssers racionals que sentim, sinó éssers emocionals que pensem. “Sento, per tant existeixo”. Ho poden llegir vostès en milers d'entrevistes que van apareixent en diaris i televisions, hi ha un augment exponencial d'aquest corrent que ni tan sols és un corrent: és un simple retorn a les coses òbvies, les coses que saben les àvies. Una persona pot teoritzar i donar moltes voltes a milers d'arguments racionals per a prendre una decisió, però al final el mecanisme últim que activarà l'acció serà emocional. Allò que anomenem el cor.

Hem escrit molt sobre Catalunya, els horitzons, els drets a decidir. Aquí també hauríem de fer atenció al relat neurocientífic: el mecanisme que fa clic no és només racional, ni calculat. Per això quan el president Mas o el president Pujol o tants altres coneixedors del tema afirmen que ara “no toca”, davant de tantíssimes raons que admeten a favor de la independència, no estan contraposant raons contra altres raons. No estan fent dialèctica, no estan discutint la major, no estan elaborant cap teoria contrària. Estan informant sobre els sentiments, l'estat anímic col·lectiu, les forces que intueixen que hi ha disponibles, l'empenta del país, l'oportunitat..., en definitiva, conceptes no del tot racionals. Quan una persona arriba a la conclusió que ha de canviar de feina, però tot i així encara no gosa, podem dir que fa malament en aturar-se? Podem dir que els homes, i els països, som tan quadriculats que actuem immediatament seguint la lògica argumental? Com que tinc raó, automàticament i sense espera puc envair Polònia?

Quan es critica l'anomenat “independentisme exprés”, estem parlant de sistema digestiu: n'hi ha que ja es consideren ben païts, tant ells com la resta de catalans, i n'hi ha que no ho tenen tan clar. Però no només pensant en avantatges i inconvenients, en conseqüències, en viabilitats..., sinó també pensant en l'estat de l'ànima col·lectiva. Hem escoltat molt, els últims anys, aquella cançó de “ja no es tracta d'un tema sentimental, sinó d'un tema pragmàtic: la gent veu raons pràctiques per a la secessió”. No ho discuteixo, és prou clar, però hi tinc moltes coses a afegir. D'entrada, això que deia al començament: que en el moment de decidir, pesen molt més les emocions que les raons. Encara que no ens n'adonem, o encara que no vulguem adonar-nos-en. O que ho disfressem de dades acadèmiques i de grans conclusions indiscutibles. Aquest país deixarà de dir “ara no toca” quan estigui emocionalment (digestivament) preparat, o amb forces, o simplement abocat. No serà una regla de tres ni una equació ni una gran defensa jurídica ni una proposició de llei entaforada dins l'ordre del dia del Parlament: serà un pols madur, natural i imparable. Tal vegada en forma de mecaguncony.

Què ha passat aquesta setmana passada amb el debat al Parlament? Doncs no gran cosa. El pols del país, informo, no el dicten tres diputats ni les grans teories articulades, per raonables i compartides que siguin (que les comparteixo). El pols del país no es pot forçar, ni construir amb exigències, ni tan sols amb meticulosos fulls de ruta. Que es poden fer actes simbòlics i alhora útils? Sí, i tant: el 10-A perfectament coordinat per l'Alfred Bosh. Però els diputats i seguidors de SI, perillosament salvapàtries, haurien de tenir per certa una cosa: si l'independentisme és realment tan central, si realment ha madurat tant i ja hi ha l'ambient necessari per a actuar, amb urgència i tot, com és que una força central com CiU impossibilita la tramitació de la llei? Opció 1: els convergents són uns covards i uns botiflers (a banda d'uns suïcides). Opció 2: tal vegada la primera formació del país, i que ara el presideix, sap alguna cosa sobre el pols col·lectiu. Donar la raó a l'independentisme no significa prémer el botó, com si Mas fos un autòmat. Com deia al principi, tenir raó no és suficient. Per Sant Jordi un llibre, però també una rosa: raó i sentiment. I doncs, quan “tocarà”? Doncs com en totes les coses imparables, aquest moment el reconeixerem de seguida quan aparegui. De fet, no sents una remor ja molt propera?

Heroica catalana

Diari Avui - 21/02/2011 -  Jordi cabré

Aquest milhomes pre-Sarkozy que era Napoleó resulta que diu molt més de nosaltres que no ens pensàvem. Televisió de Catalunya és l'afortunada responsable del documental Catalans contra Napoleó, dirigit per l'encara més encertat Enric Calpena i protagonitzat per un curiós i bon vehiculador Jordi Pujol.  Si fa poc jo escrivia aquí mateix sobre la importància dels topònims i de la memòria històrica, i de la necessària diferenciació entre justícia i oblit (malgrat algun lector agafat al guerracivilisme fàcil), aquest gran reportatge és una explicació total dels moments previs a l'aparició del catalanisme. A banda que acabem entenent molt bé que al nomenclàtor barceloní hi hagi carrers verticals amb el nom de Girona o de Bruc o de Bailèn, ben propers i paral·lels: no tot és medievalisme catalanoaragonès a l'Eixample.

A Espanya, el tempestuós conflicte napoleònic s'anomena Guerra de la Independencia: origen de la festivitat de la Comunitat de Madrid el 2 de maig i de l'obelisc erigit prop del Prado, en commemoració de la rebel·lió popular contra l'ocupació francesa l'any 1808.  A Catalunya, però, aquest període l'anomenem la Guerra del Francès. En primer lloc perquè segurament entenem que la independència ja l'havíem perduda dècades enrere; i, en segon lloc, perquè ens sentim globalment tan llunyans de les ocupacions espanyoles com de les franceses. És a dir, tornàvem a ser un peó d'escacs.

El cas és que,  per culpa d'aquesta secular i abissal distància  entre Espanya i Europa (és a dir, entre els sistemes de l'Antic Règim i les modernitats de la Revolució Francesa), a la Península ens vam haver d'adonar massa tard dels avantatges que aportaven les noves llibertats democratitzadores de França. Napoleó va acabar amb tics tirànics i imperialistes que li feien desmerèixer una Heroica, sí, però a França ja mai més no es va poder imaginar cap Codi Civil (per exemple) que no reconegués els paràmetres bàsics de liberté, égalité i fraternité. I, mentrestant, els madrilenys contents de rebel·lar-s'hi. Contents, encara avui, de celebrar el moment en què van ancorar-se en el passat. Contents d'haver hagut d'esperar fins al 1812 per fer el primer acostament al liberalisme, i al damunt un acostament que va ser breu, dolorós i encara centralista. Vaja, que van trigar encara quasi segles a entendre res. Això sí: sobirans i orgullosos.

I Catalunya? Catalunya va viure sota Napoleó una veritable separació d'Espanya, ja que el francès va decidir annexar-se directament el territori català i deixar Espanya en una mena de protectorat. El reportatge és clar quan parla dels informes francesos de l'època: segons ells, ni volíem ser considerats espanyols, ni volíem ser francesos, ni ens sentíem prou forts com per ser independents. Suposo que ja els sona, això, a vostès: encara seguim una mica igual, desconfiant de nosaltres mateixos i segurament amb raó. I destinats, ara per ara, a ser emprats com a peó per les veritables sobiranies.

El catalanisme va ser una mica d'això: adonar-se que les llibertats individuals afavorien les col·lectives, i que l'absolutisme monàrquic mai no seria còmplice dels nostres interessos. Això no vol dir que fóssim fervorosos adscrits a la causa francesa (malgrat la nostra necessària quota d'afrancesats de l'època), però sí que vol dir que a Catalunya vam saber intuir l'error d'associar el patriotisme amb models retrògrads. A partir d'aquell moment vam idear un patriotisme basat en la llibertat, en més democràcia, en referències de modernitat. Tal vegada avui hauríem de fer un exercici semblant: la nostra identitat futura haurà  de renunciar als models del segle XX i obrir-se a la innovació política i social. Això vol dir xarxa, comunicació, cultura, creació audiovisual, internet, intercanvi, flexibilitat, educació i coneixement. Això és el que vull dir quan escric, sovint, que el catalanisme pot ser qualsevol cosa excepte un moviment conservador. I això és el que m'entristeix de bona part del nostre catalanisme actual, ja sigui governamental o d'oposició, d'esquerres o de dretes. Que massa vegades sigui covard, poc creatiu, desconfiat i estàtic.  

Napoleó va ser enemic nostre però va ser, també, un providencial missatger: tal vegada una altra societat era possible. Tal vegada no calia conformar-se sempre amb el mateix. S'acostaven nous temps. Només calia atrevir-nos a ser més lliures.

Pujol i la independència

El Singular Digital - 25/01/2011 - Jordi Cabré

L’últim editorial del president Pujol al butlletí del seu Centre d’Estudis és d’un sentit comú, i alhora d’una contundrència, que resulten reconfortants des del punt de vista intel•lectual i polític. En resum, Pujol expressa la manca d’arguments del nacionalisme majoritari contra l’opció independentista, i el greu dilema en què es troba Catalunya, en què no optar per la valentia podria comportar l’extrem de la desintegració nacional. Per primera vegada Pujol admet que Catalunya, després del procés estatutari (fallit), es troba en una cruïlla dura. Ni la independència és fàcil ni rendir-se és una opció. Què ens toca ara doncs?

Pujol parla de discriminació en economia, en autonomia, fins i tot en el vessant identitari... Catalunya, a partir d’aquesta marginació, cada vegada es veurà menys temorosa d’optar per la separació. Sobretot perquè podria ser que això només tingués l’alternativa del menyspreu, la laminació i l’ofec. I mentre això no és jurídicament viable, o políticament imminent, què pertoca? Pujol aposta per “reforçar-nos internament”. I té més raó que un sant.

Reforçar-nos perquè tenim les forces tocades. Baixes. El procés estatutari no només ha cansat: ha saturat. Els set anys de tripartit no només han decebut: han devaluat molt la nostra imatge i autoestima. La crisi econòmica no només és dramàtica socialment: té repercussions sobre el marge de maniobra del nostre autogovern. O sigui que podríem dir que els independentistes, no només ERC, hem anat veient com les forces per a culminar un procés de sobirania no eren ni són suficients. Falten ganes, falta talent, falta consens i falta projecte comú. No és que no ho tinguem clar, és que no és un afer prou clar encara. No és que no estiguem madurs, com erròniament va dir un dia Artur Mas, sinó que el moment no està prou madur, i en això Mas tenia raó: la política té els seus tempos i aquell cansament, aquell malestar, aquella saturació no pot venir tan ràpidament seguida d’un debat encara més cansat i més total. Pujol ha fet un article importantíssim: símptoma que aquest moment mica en mica va fent-se menys una opció ideològica i més una possible realitat de tots.

ERC ha dit sovint “hem guanyat el debat ideològic”, en referència a que tenien raó amb la idea d’independència. Però és trampa: el PP pot dir que cal eliminar l’atur i això, aquesta obvietat, no el converteix en vencedor ideològic de res. A més, ERC ha anat perfilant una ideologia primordialment d’esquerres que no pas independentista els últims anys, ja que voluntàriament i expressament va voler situar el debat en el prisma dreta/esquerra. És a dir, que per a la independència hi ha raons, moltes raons, totes les raons: però els debats ideològics no són per a ser guanyats, com si fóssim en un concurs universitari d’oratòria o dialèctica, sinó per a tenir el seu efecte en la realitat. Tant com sigui possible, que no sempre és molt. Però hi anem. Per lògica, per sentiment, per dret: però també (i sobretot) per deure, per necessitat, per responsabilitat.