Carta de la indignació

Diari Avui - 22/05/2011 - Sergi Picazo


De la indignació al debat. I del malestar a la proposta. Han trigat una setmana a afinar els perquès de tot plegat, però poc a poc, assemblea a assemblea, discussió a discussió, l'anomenada Catalan Revolution acampada a la plaça de Catalunya va definint els objectius i el camí a seguir. La seva carta als Reis –als polítics, millor dit– comença a escriure's. El llistat de peticions, encara genèriques, proposa una reforma de la llei electoral, aturar les retallades socials, el rebuig a la reforma laboral i un referèndum per a la Tercera República. No hi ha res, però, definitiu. No hi ha ni tàctica ni estratègia. “Tot està per fer i tot és possible”, dirien els acampats manllevant Martí i Pol. El fet que l'acampada a la plaça de Catalunya continuï durant la setmana vinent mostra el que va dir un portaveu ahir: “L'únic que tenim clar és que això no s'acaba demà [per avui]”.


Els milers d'“indignats” concentrats al centre de Barcelona –que ahir competien per l'espai amb turistes i gent de compres– continuaran les mobilitzacions com a mínim fins a mitjan juny per demostrar que volen anar més enllà de les eleccions del 22-M. Ahir, van convocar pel 15 de juny una manifestació fins al Parlament, sumant-se així als col·lectius que s'oposen a les retallades del govern de la Generalitat.


El moviment de plaça de Catalunya, la Puerta del Sol i centenars de ciutats de tot l'Estat ja ha acaparat portades als diaris de mig món i sorprès la majoria de polítics tot i estar en procés de gestació. El desconcert social és tal que ahir milers de ciutadans encuriosits, més o menys simpatitzants de la queixa, van atansar-se fins al centre de Barcelona a veure, parlar i conèixer aquells als quals la junta electoral havia prohibit. Allà van trencar tòpics amb els seus mateixos ulls. Van veure que no hi havia ni “antipolítics” ni “antisistema”, com s'havia dit inicialment, sinó ciutadans de totes les edats, de tots els colors del progressisme i de tots els orígens. La plaça va tornar a ser un exemple d'heterogeneïtat.


Ahir, a més, era un dia estrany. Era dissabte, previ a unes importants eleccions municipals, feia un assolellat dia de primavera, i l'AcampadaBCN va optar per organitzar activitats que barrejaven la reflexió, l'activisme i l'entreteniment: lectura en veu alta del llibre Indigneu-vos, de Stéphane Hessel, classes de ioga, tallers de risoteràpia, actuacions de pallassos i titelles... Nens, joves, avis –famílies senceres– passejaven i/o participaven de les activitats programades, ajudaven a cuinar o es barrejaven entre els centenars de debats simultanis que neixen, com flors, a cada instant. Fins i tot, per evitar conflictes legals, es van retirar cartells que podien induir a la violència o influir en les votacions i van demanar en repetides ocasions no fer malbé el mobiliari urbà de la plaça. Alguns d'aquests curiosos van acabar, fins i tot, participant en la llarga Assemblea de Reflexió de l'acampada.

Què volen a la plaça de Catalunya?

Al centre de la plaça s'ha establert un parlament alternatiu: una àgora de debat. Quatre joves, que moderen una assemblea de 1.000 o 2.000 “indignats”, pateixen per posar-hi ordre. En lloc d'escons els participants seuen a terra. En lloc de mecanògrafs, hi ha un jove de cabell llarg i ulleres de matemàtic que pren acta del que s'aprova en un portàtil. La resta van piulant amb el mòbil el que passa i el que els passa pel cap per Twitter i Facebook.


El primer és organitzar-se, garantir el dinar, coordinar la neteja, mantenir un ordre anàrquic... El segon, ara, és articular un discurs que els permeti explicar a la societat la seva queixa contra, en termes de la declaració de principis, “un capitalisme que ens trepitja” i “un sistema polític que ens exclou”. El caos, tot i que no ho sembli, està organitzat. Amb un retard que no molesta ningú, parla el primer portaveu (dels quinze que el seguiran). “Estem fent coses molt difícils i per això anem lents”, admet entre aplaudiments. En un minut, però, enumera la llista de concentracions, protestes i manifestacions de la primavera calenta que espera Catalunya. Només la setmana vinent: casserolades diàries als barris, debats per sectors i assemblees a la plaça de Catalunya; concentracions contra la retallada en educació i salut dimarts i dimecres, i accions per la reunió del G-8 de dijous. I, com a plat fort, la manifestació del 15-J.


El discurs de la queixa es completa amb el de la proposta. Entre divendres i la d'ahir, els milers d'acampats han pactat unes demandes que ja entreveuen cap on avança –ideològicament– l'esclat social sorgit de la manifestació de Democràcia Real Ja. La primera rei-vindicació, i autèntica obsessió, és la reforma del sistema electoral ja que “ara no és un reflex real dels vots que es recullen” i “els vots en blanc han de ser representats amb cadires buides”. També demanen referèndums sobre les decisions importants i reduir els “privilegis” dels polítics. “Volem una societat on el centre siguin les persones i no els mercats. Educació i sanitat han de ser gratuïts”, explica un i s'aprova. “Demanem el reconeixement de les prostitutes”, afirmen des de l'espai feminista i s'aprova. Fins i tot, en un nivell concret, s'aprova eliminar la llei d'estrangeria, nacionalitzar la banca i fer un referèndum per a la Tercera República. De moment, tot i que potser és perquè ningú ho ha proposat, no han aprovat res sobre el dret d'autodeterminació.

El dia que va canviar tot

Diari Avui - 14/04/2011 -  Sergi Picazo


Aquell cap de setmana del 12 d'abril de 1931 va ser especial. El Barça havia guanyat per 9 a 0 l'extremeny Don Benito Balompié en el campionat d'Espanya de futbol. Una banda de lladres intentava un espectacular atracament a una seu del Banc de Catalunya. S'estrenava als cinemes Su noche de bodas, una pel·lícula que segons les crítiques portaria Imperio Argentina a Hollywood. Però aquell cap de setmana de fa exactament 80 anys va ser especial per un altre motiu: unes simples eleccions municipals van culminar amb la proclamació a la plaça Sant Jaume de la República Catalana dintre d'una confederació de pobles ibèrics. Ningú s'imaginava el viratge d'aquell dia en què, en paraules de l'escriptor Alfred Bosch, “la història va córrer més que la imaginació”.


Aquelles eleccions municipals no van ser com les del proper 22 de maig. “Van ser importantíssimes, històriques, cabdals”, confirma avui el professor d'història de la Universitat Rovira i Virgili, Josep Maria Roig Rosich. El país sortia de vuit anys de dictadura feixista, i la dictatova va convocar les eleccions creient que els cacics i els governadors civils podrien controlar-les com havien fet sempre. Les esquerres, però, van reaccionar amb una estratègia revolucionària. “Tot i ser unes municipals, els partits van plantejar-les com un plebiscit entre monarquia o república”, explica Roig Rosich. Els candidats locals, sobretot els d'ERC i els de la coalició del Partit Radical, el PSOE i la UGT no haurien parlat a la campanya d'asfaltar carrers o del clavegueram als barris, sinó que van prometre proclamar la República.


Aquesta és la raó per la qual una simple victòria electoral a les municipals d'un partit creat un mes abans i anomenat Esquerra Republicana de Catalunya es va convertir en tot un canvi de règim revolucionari. Roig Rosich explica que ERC, un cop es va conèixer l'alta participació i que havien guanyat a les capitals provincials –Barcelona, Tarragona i Girona– i a les ciutats més poblades, “es va veure obligada a complir el seu programa” i proclamar la República Catalana.


La Lliga Regionalista es va presentar a l'electorat com una opció política continuista i reformadora, mentre que les forces republicanes, la coalició radical-socialista i l'ERC de Francesc Macià es presentaven com una opció rupturista amb el règim monàrquic. Els resultats electorals, segons afirma la historiadora Maria Dolors Ivern al seu llibre sobre el partit, fan que ERC “es converteixi en el partit hegemònic dins l'espectre polític català” robant aquesta posició a la Lliga, el partit de les classes conservadores.


A Barcelona, els resultats donen la victòria a ERC (43.000 vots, 31%), seguida de la Lliga Regionalista i la coalició de Partit Radical-PSOE-UGT. Després, venia el Partit Catalanista Republicà i el comunista Bloc Obrer i Camperol. Sorpresa majúscula, segons les cròniques. El primer alcalde va ser Jaume Ayguadé i el 1934 el va substituir Carles Pi i Sunyer. La participació a Barcelona va ser del 59%, però a la resta de Catalunya va ser fins i tot més alta.


En general, les eleccions a Catalunya, així com a les principals capitals de la resta de l'Estat, van donar una victòria aclaparadora als candidats republicans. A Madrid i a Barcelona, els regidors republicans i socialistes triplicaven els monàrquics. A la industrialitzada demarcació de Barcelona, segons dades d'Ivern, per 1.155 regidors republicans i 31 de comunistes i trotskistes, només hi va haver 106 electes monàrquics. En total, ERC va sumar 3.219 regidors a tot Catalunya.


Malgrat la vocació apolítica del ja aleshores massiu i important sindicat anarquista CNT, la historiadora Mercè Vilanova, al seu Atlas electoral de la Segona República, assegura que mirant els resultats barri per barri es veu com els sectors més populars i d'esquerres de Barcelona i les ciutats industrials voten ERC i el Partit Radical, tot i que una part no menyspreable es va abstenir.


Els resultats es van començar a saber el dilluns 13 al vespre. La gent, segons la crònica de l'endemà a La Vanguardia, va començar a poblar les Rambles, on s'anaven penjant a les pissarres els resultats a favor de les llistes republicanes a la majoria de ciutats catalanes i de l'Estat. La victòria era indiscutible i la gent va sortir a celebrar-la als carrers. Als partits, els líders es reuneixen sota els núvols de tempesta. Són hores decisives. Podria passar tot, o podria no passar res.

Cinc proclames de la República

Els esdeveniments, però, es precipitaran un cop Macià i Companys, veient com bull el carrer, posen la directa. Maria Dolors Ivern explica que “la nit del 13 d'abril se celebra una reunió dels dirigents d'ERC en què no es va acordar cap pla concret d'actuació” però, segons va afegir l'historiador Ferran Soldevila el maig del 1931, “va prevaler la determinació de no suportar més temps el règim que patíem i es va convenir que l'endemà, a dos quarts d'una, dirigents del partit anirien a prendre possessió de l'Ajuntament”. És a dir, no hi ha un pla concret, però sí una determinació.


Després que el municipi basc d'Eibar proclamés la República a les sis del matí, Companys va arribar amb altres dirigents d'ERC a la plaça Sant Jaume i, segons Roig Rosich, va decidir “una mica alegrement” proclamar la República a tres quarts de dues des del balcó de l'Ajuntament. “En teoria, no li pertocava –continua Roig– i per això Macià va arribar després i va proclamar la República Catalana”. Companys, que era el candidat d'ERC pel districte de Gràcia, va proclamar una república sense adjectius nacionals i va demanar al poble que continués “en un perfecte ordre pel bé de la República i de Catalunya”. Mitja hora després, Macià, als 71 anys, va arribar i va proclamar la República Catalana, primer des del balcó de l'ajuntament i després des del Palau de la Diputació –actual Generalitat–. En realitat, Macià va fer quatre proclamacions de la República. La que compta, però, és l'última (vegeu foto), que es va penjar pels carrers. Macià i el seu Estat Català van prendre així la iniciativa davant Companys i la resta de republicans.


La proclamació a Barcelona va ser molt abans que a Madrid. Però, segons el llibre d'Ivern, “el telèfon funciona contínuament entre els republicans de Barcelona i Madrid”. Al vespre, el conservador Niceto Alcalá Zamora, president del Comitè Revolucionari, acabat de sortir de la presó, proclama la República a Madrid. Després, el rei Alfons XIII va fugir i la República espanyola va acabar negociant amb Macià en uns termes menys “sobiranistes”.


Aquelles eleccions municipals, que van portar ERC a l'alcaldia de Barcelona, no van acabar aquí. Un cop travessada la plaça Sant Jaume, Macià no es va posar límits i va nomenar un govern de concentració republicà amb ell de president i en companyia de dos consellers d'ERC –Ventura Gassol i Joan Casanovas–, dos d'USC –Serra i Moret i Rafael Campalans–, un d'UGT –Salvador Vidal–, el radical Casimir Giral i el futur diputat d'Unió Democràtica Manuel Carrasco i Formiguera. Del 14 al 17 d'abril, Catalunya, doncs, es va autogovernar gairebé al 100% per primer cop en dos-cents anys.

A Europa queden pocs casos com el català

Diari Avui - 7/04/2011 - Sergi Picazo

La consulta de Barcelona ha ampliat el cens als menors de 16 anys. Per dalt, però, no hi ha límit. Entre els votants més veterans hi haurà el doctor Moisès Broggi, que ja ha votat pel “sí” anticipadament.


Per què ha votat “sí”?

Perquè Catalunya no pot anar amb Espanya. Per mi, la condemna del Tribunal Constitucional és una de les coses que ha contribuït més al sentiment independentista. La separació ara mateix és prioritària. Tant per Espanya com per nosaltres. Som dos pobles que no ens entenem, no ens hem entès mai ni ens entendrem. Jo defenso una separació amigable, però hem d'anar cadascú pel nostre compte.


En els últims anys, el fenomen independentista ha augmentat. Mirant al llarg de la seva vida, creu que ara és quan la independència és més a prop que mai?

I tant! El moviment per la independència dura de fa segles: de moment, hem aguantat tot i les adversitats. Amb Castella la cosa ja va anar malament des del començament, al segle XV. Ells tenien una monarquia absoluta i, en canvi, a Catalunya regia una monarquia que governava amb un parlament. Per això, ja els fèiem nosa. Però, sí, ara és un moment important.


I ara, per què la separació està més a prop?

La gent ha comprès que el fet que una nació en domini i en subjugui una altra ha d'acabar. Fins ara ells tenien la força de l'exèrcit, però ara és un moment en què els conflictes a Europa no se solucionen per la força.


Com poden les consultes ciutadanes servir a favor d'aquest objectiu?

Les consultes ajudaran a augmentar el coneixement sobre el conflicte tant a Catalunya com a la resta del món. La situació de Catalunya i Espanya a Europa no és ara gaire corrent; abans de la Guerra del 14, sí que era normal. Els grans imperis –l'otomà, l'austrohongarès– tenien moltes nacions empresonades però tot allò es va disgregar. A Europa queden pocs casos com el català.


Però, si la resta ho han aconseguit, per què creu que Catalunya es manté dins l'Estat?

Perquè Espanya tenia la força. L'exèrcit és espanyol, i no català. El que va passar a Iugoslàvia els anys noranta és un exemple.



En cas d'una consulta vinculant, és optimista pel resultat?

No ho sé. Segurament seria a favor del “sí”. La consulta s'ha de fer, s'ha d'aconseguir que sigui vinculant i així ho sabrem. Però l'Estat dirà que no a tot.

“Si l'Estat no ens fa la pregunta, la farà el poble”

Diari Avui - 6/04/2011 - Sergi Picazo

Evidentment Francesc Ribera, conegut com a Titot, va votar pel sí en la consulta de Berga del 13-D i ha participat activament al moviment.

Quins arguments va tenir el seu vot per la independència?

Uf... Ja ni m'ho plantejo. Els que som independentistes de llarga trajectòria aquesta reflexió la vam fer vint anys enrere. Per resumir-ho, vaig votar que sí perquè crec que les nacions tenen dret a l'autodeterminació.

 

Què diu als independentistes que creuen que les consultes no serviran per res?

Que mirin la relació de forces entre Catalunya i Espanya fa tres anys i la d'ara. Això ha ajudat a acabar de treure de la marginalitat l'independentisme i a situar-lo al llindar de la majoria social. Per tant, és possible que no tingui un efecte jurídic immediat, però sí que serveixen, i molt. Ara tothom sap que volem fotre el camp d'Espanya...

I què diu als no-independentistes que diuen que els resultats de les consultes no es corresponen amb la realitat?

 

Doncs que haguessin anat a votar. Si no, s'ha d'acceptar el resultat. Jo interpreto les abstencions com una acceptació del que digui la majoria.

Després de danys de feina del moviment, quin resultat polític espera de la consulta de Barcelona?

 

Espero que sigui la sentència definitiva d'un poble que s'ha expressat davant d'una pregunta que hi era i que no ens volien fer. Si l'Estat no vol fer la pregunta, el poble se la farà ell mateix. I el poble sempre està legitimitat per prendre les iniciatives que cregui convenients.

El dubte serà, però, la participació en una ciutat tan gran.

Aquest era el motiu de fer Barcelona com a traca final de les consultes. Dos anys després d'Arenys de Munt, és difícil mantenir la força. Però jo crec que estarà per sobre del quetothom espera.

L'endemà de la votació de Barcelona, quin és el pas següent?

És imprevisible. Les consultes precisament han funcionat perquè no formaven part del full de ruta de cap partit polític. Si tot hagués estat preparat, no haguessin aconseguit el mateix grau de complicitat i cohesió. Ara cal explicar al món que volem decidir el model de relació amb Espanya i tornar a posar la nostra sobirania al mapa.

“Tot allò que sona a democràcia els fa por”

Diari Avui - 3/04/2011 - Sergi Picazo

Arcadi Oliveres ja va votar a Sant Cugat del Vallès, on resideix, el 13 de desembre del 2009. “Vaig votar sí a la independència”, diu.

I per què?

Entenc que no és dolent que cada nació tingui el seu propi estat. Com a nació, Catalunya en té el dret, igual que el té Lituània, Dinamarca o Eslovàquia. No ens han deixat exercir aquest dret fins ara, però estic convençut que l'aconseguirem.

S'ha definit sempre com a independentista?

La sensació de pertànyer a una nació sense estat ja em ve de lluny. Des que era un nen. Per a mi, és important. Però també és cert que no és la meva primera prioritat. Jo he centrat la meva lluita en altres causes urgents com ara la pau i la justícia, la defensa dels que pateixen la crisi i dels que reben les bombes. Això no vol dir que oblidi la lluita per la independència. Però en aquesta lluita voldria una Catalunya que fos pacífica, sense exèrcit, independent de Wall Street, republicana, ecològica i basada en un sistema econòmic just, solidari i cooperatiu. Si no, no m'interessa una Catalunya independent.

Vostè és un veterà activista de la democràcia de base: des de la Caputxinada fins a les consultes per a l'abolició del deute extern. Com afecta les consultes el fet de no ser vinculants?

Al món, els grans canvis no han estat sempre legals. Per tant, que l'actual legalitat no permeti la consulta no és una pega per a mi. Sobretot tenint en compte l'altra faceta de les consultes: la creació d'opinió pública –que es comença a moure, com quan jo era jove, i ens movíem a l'Assemblea de Catalunya– i la construcció del moviment des de la base.

 

L'última gran consulta popular a Barcelona organitzada per la societat civil va ser la del deute extern.

Va ser complicat, sobretot per les prohibicions legals del govern. Perquè als governs tot allò que els sona a democràcia i a participació els fa por. Però, al final, la vam fer i va ser un èxit.

 

Tot i això, no es va aconseguir condonar cap deute.

Bé, això depèn de com t'ho miris. Amb les consultes del deute, vam posar el debat als mitjans de comunicació i vam aconseguir informar molta gent sobre el deute que els països del tercer món paguen cada any.

 

Tem pel grau de participació a la consulta del 10-A?

Sens dubte, el més important de la consulta és la participació. Més que no pas el resultat. És evident que les consultes en grans ciutats depenen dels mitjans que es posen a disposició dels organitzadors. I els mitjans que té ara Barcelona Decideix són limitats. Però si comparem la participació del 10-A amb la d'altres consultes oficials amb més diners i publicitat al darrere, la xifra no canviaria gaire.

“Barcelona serà decisiva per al destí de Catalunya”

Diari Avui - 30/03/2011 -  Sergi Picazo

Salvador Giner ha votat anticipadament al barri de Gràcia i es mostra partidari de les consultes. És un dels savis del país, presideix l'Institut d'Estudis Catalans, però aquesta entrevista la fa com a “ciutadà”.

Què va votar?

És obvi, per la independència.

I per què?

Un poble té dret a l'autodeterminació i hem estat massa temps sense que es reconegui la sobirania. En democràcia, els avenços no han estat suficients. Però la meva actitud en favor de la independència ve de lluny.

 

Des de quan es defineix com a independentista?

Des de jove. Al contrari del que deia fa dies un diari, jo no he descobert el país fa quatre dies. L'única excepció va ser l'època d'estudiant revolucionari, quan creia en una relació fraterna entre els pobles. Allò va ser efímer.

 

Una consulta com la de Barcelona serveix a la independència?

La consulta no ha de servir per això perquè no és vinculant i la llei és la llei, i jo l'accepto. M'agradaria modificar-la, però això és un altre debat. Tanmateix, les consultes poden servir de sondeig d'opinió. És interessant per prendre el pols al poble.

 

Perd força com a sondeig si només voten els que voten sí?

No sé si serà així. Pot perdre força, però no queda deslegitimada. Si hi va a votar poca gent, serà un problema. Prefereixo el no a la indiferència. Com que no tenim experiència, cal mirar com són les veritables consultes populars com les que celebren regularment a Puerto Rico o al Quebec.

Barcelona és un territori complicat per a l'independentisme?

Sí, per la seva complexitat i perquè és una metròpoli europea. Ètnicament Barcelona es complexa. Abans era més homogènia. Però és quasi l'única ciutat europea que és una gran ciutat capital d'un poble minoritzat. Això ajuda l'independentisme. Sense Barcelona, Catalunya seria un poble ètnic d'Europa més o menys interessant, però com tants. El que faci i pensi Barcelona serà decisiu per al destí de Catalunya.

Les consultes, però, triomfaran més a Osona que a Barcelona?

 

És clar! Un lloc relativament petit i homogeni identitàriament es bolcarà més en favor de les consultes. A més a Barcelona hi ha interessos, sobretot comercials, vinculats amb l'Estat.

“Som en una transició històrica del vell al nou”

Diari Avui - 29/03/2011 - Sergi Picazo

Julià de Jòdar no dubta en acceptar l'entrevista per la sèrie prèvia al 10-A de Barcelona Decideix. “Ja he votat anticipadament, al barri de Fort Pius”, em diu a la primera de canvi.

 

Ha votat que sí. Per què?

El meu sí és una constatació de la força del present i una inversió de futur sense reserves.

Quan es va definir vostè independentista per primer cop?

Fa més de 35 anys, a partir d'una anàlisi desapassionada del que creia que li convenia als nostres països: d'aquí la nostra oposició a la Constitució Espanyola de 1978 i a l'Estatut de 1979.

Què els hi diria als que diuen que això de les consultes no servirà de res?

Som en una transició històrica entre el vell caduc i el nou emergent; en conseqüència, coexisteixen, en un equilibri inestable i desigual, una legalitat imposada i una legitimitat alliberadora. Entremig, hi ha unes institucions que, tard o d'hora, hauran de prendre partit.

I als que diuen que la majoria de Catalunya no està a favor de la independència, què els diu?

La cosa és ben senzilla: que ens ho deixin demostrar, que a Catalunya no hi ha una majoria favorable a votar sobre la fundació d'un estat propi.

 

La participació en la consulta de Barcelona, que serà un dels factors clau per definir l'èxit del moviment proconsultes a tot Catalunya, és una incògnita.

No sóc pas endeví, però hi ha raons per afirmar que l'aportació de Barcelona serà important per incrementar el nombre d'abanderats, és a dir, la punta de llança de la marxa del 10-J.

 

Amb què es quedaria un cop s'acabi l'última tongada dos anys després des de la primera consulta d'Arenys de Munt?

El moviment es fa pas a pas, ens queda molt per fer, no cal precipitar-se. Tenim un escenari institucional dedicat a tapar els forats evidents, mentre corre el risc que una allau sorda, però detectable, el deixi inservible; al seu costat, una inquietud ciutadana, estesa com una taca d'oli, que demana solucions d'abast històric i general, ofertes per líders coratjosos, sense reserves, però amb un equilibri entre el que volem i el que tenim.

 

On ens ha de conduir el moviment de les consultes?

El moviment no ho és tot. La capacitat d'articular la consciència alliberadora, desvetllada per la consultes, és el repte. Sense anar més lluny, el 30 d'abril se celebrarà la Conferència Nacional per un Estat Propi.

“El periodisme d'investigació molesta”

El Punt - 12/03/2011 - Sergi Picazo

Deu anys sense Barnils. Dijous que ve un grupet de periodistes es trobarà al bar barceloní Horiginal per “fer un una copa” i recordar el desè aniversari de la mort del mestre Ramon Barnils. Parlaran sobre el periodisme, d'en Barnils i, segurament, intentaran conspirar una estona. Allà hi serà, com no podia ser d'altra manera, Joan Vila (Barcelona, 1961), l'actual president del Grup Barnils i director general de l'empresa Comunicàlia.

Per què el nom de Ramon Barnils?

L'origen del grup són unes trobades que es feien als anys 90 entre Barnils i alguns periodistes. Parlaven de periodisme i es feien dir sargantanes. Quan va morir, van prendre consciència que calia organitzar-se i van decidir que el nom ideal era el del seu mestre. L'entitat va néixer al juliol de 2001 i enguany fa deu anys.

Quina idea del periodisme tenia Barnils?

D'una banda, un periodisme de rigor, documentació, contrast, reflexió, anàlisi, poc amable amb el poder, que es deixa dirigir el mínim i que intenta no tenir censura ni autocensura. I de l'altra, un periodisme catalanista, que creia que el català era la llengua per exercir la professió i amb una visió catalanocèntrica del món. Barnils combinava tots dos elements. Era molt curós i rigorós, i alhora crític, amb tot el que feia tant als mitjans com a les classes de professor de periodisme.

Barnils, quan li preguntaven pel periodisme d'investigació, responia: “És que n'hi ha un altre?” Ara, però, hi ha qui diu que aquest periodisme no és rendible...

És cert, és car. Però també hi ha por. El periodisme d'investigació, sobre corrupció o martingales, pot molestar segons qui. Alguns s'autofrenen... Els mitjans crítics tenen més problemes amb el poder i, per tant, poden quedar-se sense subvencions o sense publicitat. Tot i això, hi ha graus de periodisme d'investigació. No cal fer un llibre o un documental cada dia; una pàgina de diari o un reportatge de cinc minuts a la tele pot ser bon periodisme. I tampoc no es fa! Els mitjans prefereixen anar a rodes de premsa i treure 30 ratlles de declaracions en lloc d'invertir temps i periodistes a furgar.

Ell va treballar des de la Solidaridad Obrera fins a La Vanguardia: mons antagònics. Avui dia Barnils trobaria feina a les redaccions dels mitjans?

Ell va mantenir l'homogeneïtat de criteri escrivís on escrivís, i això costa de trobar. Periodistes excepcionals com ell n'hi ha pocs a cada generació. Les circumstàncies actuals no són les d'abans. Ara com a mínim tenim més mitjans de premsa, ràdio i televisió en català i ell, en canvi, va haver d'escriure molts anys en castellà perquè no tenia gaires opcions.

Però això de ser “poc amable amb el poder” causa problemes al periodista.

Ell també va tenir molts problemes de censura. Va intentar fer premsa satírica i no se'n va sortir. Quan es passava de la mofa i la burla i tocava certes persones o temes, se li tancaven portes. Per exemple, va fer projectes bons com un setmanari satíric –Amb potes rosses– o el suplement d'humor de l'Avui, però no sempre se'n sortia. Qui vol exercir un periodisme crític amb el poder el pot exercir; el problema és que molts periodistes no el volen fer, i prefereixen obeir el que els diuen sense preguntar-se més. Tots ens hem tornat molt acomodaticis.

Media.cat, observatori del Grup Barnils, ha fet una desena d'informes sobre mitjans. Quina salut té la premsa catalana?

Falta rigor i documentació en tots els àmbits. Es tendeix a la típica notícia de declaracions i no s'aprofundeix en els temes. Falten fonts autèntiques i de profunditat; amb les fonts que criden i polemitzen n'hi ha prou. Media.cat intenta criticar el periodisme que es fa, segons la nostra opinió, malament als mitjans, però des d'un punt de vista de companys.

Posi'm un exemple.

El tractament d'alguns mitjans de la mort de Juan Antonio Samaranch. Tot i l'enorme espai que li van dedicar, va ser poc acurat i, en general, es va ocultar o diluir el seu passat franquista.