#SpanishDevolution

Nació Digital - 22/05/2011 - Xavier Borràs

Sí, heu llegit bé: #SpanishDevolution, a l'empara de la #catalanrevolution, és l'única resposta, ni que sigui a les xarxes socials, dels qui fa temps –si fa no fa 300 anys!- que estem indignats i que acampem permanentment -espiritualment-, generació rere generació, arreu del territori, per reclamar la devolució de tots els nostres drets, arrabassats per les armes i per tractats de dubtosa legalitat.

En aquest acampi qui pugui (o campi qui pugui) de les places de les nostres capitals no solament no hi he vist defensar la reivindicació del dret bàsic del nostre alliberament nacional —indestriable de l'alliberament social i de les nostres consciències segrestades-, sinó que els tímids intents de demanar, simplement, que els comunicats també es faci'n en català (vol dir que de primer es fan en espanyol) ha rebut la irada resposta d'uns quants "demòcrates" de tota la vida, que fins i tot tenen un servei de traducció a altres llengües, inclòs el català i l'aranès, com si fóssim estrangers a casa nostra.

Molts campistes, que clamen i expressen, potser per primera vegada, llur descontentament, llur indignació per la situació de crisi políticoeconòmica que vivim, potser ignoren que el Regne d'Espanya, amb el Govern de torn que sigui (PSOE, PP) ens furta cada any 22 mil milions d'euros. Quant de bé es podria fer contra la desigualtat entre els nostres joves i els nostres jubilats amb aquest gavadal de recursos econòmics?

També, molts dels qui demanen noves legislacions per acostar la política a tothom, per limitar els mandats i els sous dels representants, per acabar amb els privilegis, per foragitar els paràsits —inclòs tot l'entramat monàrquic i transfranquista-, per fer la democràcia més representativa, directa i real, ja ho saben que hi ha organitzacions independentistes que fa anys que, amb dignitat, malden pel mateix?

L'#spanishrevolution —i que em disculpin els qui, indignats, hi són de bona fe-, pot ser una broma de mal gust si pensem que Espanya les úniques revolucions que ha fet en les darreres  centúries han estat, bàsicament, per colonitzar, a sang i foc, altres pobles, com ara el nostre. Per això, ara més que mai, acampats o a les urnes, és l'#SpanishDevolution el que ens cal reclamar per poder iniciar el camí cap a un canvi gloval de la manera de fer política i de gestionar els nostres recursos. Sense independència no hi ha, a Catalunya, cap revolució possible.

"L'amo mai no vol federar-se amb l'esclau"

Nació Digital - 25/04/2011 - Diego Giménez

L'abolició recent de les curses de braus aprovada pel Parlament de Catalunya és un fet d'una transcendència extraordinària. El mateix dia de l'abolició, Catalunya va aparèixer a tots els noticiaris del món i l'endemà se'n van fer ressò les portades de la premsa internacional. Seguint un esquema similar al de La revolta dels animals, d'Orwell, Cor de brau, de Víctor Alexandre, parla dels drets dels animals i dels pobles.

 

La novel·la narra en clau d'humor l'abolició de les curses de braus, a través d'una família ramadera catalana que es veu afectada per l'abolició, alhora que ens mostra el rerefons polític i identitari dels arguments de les dues parts enfrontades, els protaurins i els antitaurins. Per què va triar la faula per tractar el tema?

El tema era espinós. Per principi, sento un fort rebuig per tota mena de maltractament a qualsevol ésser viu, ja sigui un brau o un conill. La idea del llibre, però, va ser una proposta de qui llavors era el director general del Grup 62, Fèlix Riera. Em va demanar de desenvolupar aquest tema, arran de l'abolició, i vaig acceptar. Però no volia només parlar dels braus, sinó de tots els éssers vius maltractats.

Quan es va documentar, què hi va trobar?

Quan entres en aquest tema és terrible perquè prens consciència de com viuen i com moren infinitat d'animals. Per exemple, és esfereïdor veure com viuen els animals tota la vida en un espai minúscul, l'un al costat de l'altre. El llibre vol ser una crida als mitjans de comunicació. Les càmeres entren cada dia al Camp Nou per veure què diuen els jugadors, però no fan el mateix a l'hora d'explicar i denunciar què passa a les granges, a les facultats de medicina, als laboratoris, als escorxadors... Si la societat no està informada no pot tenir opinió. I així s'alimenta la inèrcia que afavoreix la continuïtat d'aquest tracte cruel amb els animals.

D'allò que els ulls no veuen, el cor no se'n dol.

El progrés d'una societat es mesura segons com tracta els animals. Em sembla molt trist que una societat que es pretén civilitzada es vanti de maltractar animals i que, a més, en faci negoci. En aquest sentit, el llibre pretén ser, com deia, una crida als periodistes perquè amb el seu relat de la realitat generin una pressió social que influeixi en la classe política. La classe política, com s'ha vist amb el tema dels correbous, no està gens interessada a fer el que ha fet amb els braus de lídia perquè creu que hi podria perdre vots.

Al llibre tracta aquest tema. Per què creu que es van separar les reivindicacions?

Estic d'acord que se separessin les dues coses. Crec que una cosa era el debat sobre l'abolició de les curses i l'altre els correbous. Ajuntar-ho hauria estat negatiu per a l'abolició de les curses, perquè llavors tots els que van votar a favor de l'abolició –però que estaven a favor dels correbous– no haguessin votat. Estratègicament, des d'un punt de vista polític, va ser bo. Ara bé, solucionat això cal abordar el tema dels correbous amb un altre debat. La nostra humanitat l'hauríem de demostrar tractant humanament tots els éssers vius.

Però al llibre no només defensa els drets dels éssers vius, també parla dels pobles...

Encara que no es diu de manera explícita, el tema de l'independentisme hi apareix. De fet, tot el llibre és un cant a la llibertat, a l'ètica i a la dignitat. Per altra banda, l'abolició dels braus es va polititzar molt. Si més no, per part dels protaurins. Mentre que els abolicionistes –entre els quals no tothom era independentista– no parlaven de qüestions polítiques o identitàries, els protaurins defensaven la Fiesta adduint que era una festa nacional espanyola i, com a tal, cultura catalana.

Només entenen Catalunya com una part d'Espanya...

Sí, exacte. Però si la Fiesta, veritablement, és cultura catalana i no pas un espectacle forà que ha trobat adeptes –com podria trobar-ne el ‘rodeo', per exemple–, com és que tot el seu lèxic és espanyol? Com és que tot el que forma part de la Fiesta té noms i denominacions espanyols?

Tot i així es percep en l'obra un esforç per presentar una visió imparcial de la situació...

He hagut de fer un esforç, en aquest sentit, però ha estat positiu posar-me en la pell d'alguns dels personatges protaurins. No volia reduir el tema a un conflicte entre bons i dolents.

Va trobar arguments per defensar les curses?

Sí, n'hi ha, però no s'aguanten. Les curses, certament, són un dels espectacles més reals que existeixen. Vull dir que la mort i la sang hi són presents de debò, no com a ficció. Però aquest argument no pot justificar mai l'existència de la Fiesta. Per altra banda, també hi ha molta hipocresia i molta trampa.

Quin paper juga el personatge del periodista anglès en la novel·la?

Vol ser el contrapunt neutral que investiga i que no està ni a favor ni en contra de cap posició. També em va ajudar per marcar un punt que volia destacar, com ara la manca d'autoestima catalana i el menyspreu pels nostres valors. El personatge anglès sap o vol saber més coses sobre Catalunya que no pas els propis catalans.

En certa manera aquest punt està relacionat amb la reivindicació d'alguns personatges de l'obra per voler ser ells?

Hi ha un moment que els braus proposen a la família ramadera un pacte de convivència. L'amo se'n riu del pacte. Però és una al·legoria de l'Estatut i de la relació entre Catalunya i Espanya. El ramat vol ser respectat, tenir els seus propis noms i els mateixos drets que l'amo. Però és clar, aquest no ho admet. El ramat li diu que això no és just i l'amo els respon que la justícia és ell. Com fa Espanya amb Catalunya. Per això l'independentisme ja no demana un pacte de convivència. Això ja és obsolet.

Tot i així, hi ha sectors que encara parlen de l'encaix...

Sí. Hi ha un sector que encara parla d'un pacte de convivència. Això ho trobem, per exemple, en certs sectors de CiU. Però no va enlloc perquè, com dic, el pacte de convivència –una part del pacte– era l'Estatut. Però no l'han admès de cap de les maneres perquè ells es consideren els amos del nostre destí. És a dir, que nosaltres no decidim. Decideixen ells. I quan recorrem a la justícia (espanyola) ens diuen que la justícia són ells. Per això el més intel·ligent és marxar i abandonar per sempre aquesta relació malaltissa i mentalment embrutidora. I cal també deixar-se de romanços com el federalisme. El federalisme és una fantasia, una il·lusió, o, més ben dit, una al·lucinació, ja que només es poden federar dos amos, no pas un amo i un esclau. És a dir, només quan totes dues parts estan en igualtat de condicions. L'esclau no es federa mai amb l'amo i mai cap amo no planteja a l'esclau que s'hi federi.

Per què creu que es fa servir aquest argument?

És la pastanaga que utilitza cert sector polític per aparentar que té un horitzó.

L'única solució és la independència?

És l'única solució. Avui dia ho reconeix el mateix Jordi Pujol. És l'única sortida que té Catalunya. Algú pot dir que ser independent no és la panacea, perquè ser independent no significa ser ric. I és cert. Però els indis no es van independitzar dels anglesos per ser rics, sinó per ser lliures. Tots els éssers humans tenen dret a ser lliures. Tots els pobles tenen dret a decidir per ells mateixos. Després cadascú segueix un camí d'acord amb el seu lliure albir.

Tots a votar per la independència de Catalunya

Nació Digital - 8/04/2011 - Josep Maria Vila d'Abadal

El proper dia 10 d’abril els barcelonins podran votar per a la independència del nostre país, i així expressar la voluntat dels catalans que, dia a dia, va derivant cap l’assoliment de la plena sobirania que ens ha de portar a la lliure construcció del nostre model de societat i al desenvolupament total de les nostres capacitats nacionals.

Els vigatans i vigatanes ja ho vam fer amb gran èxit fa més d’un any i us puc assegurar que vaig viure aquell dia amb una sensació de gran llibertat, una sensació única. La ciutat bullia de gent, avis i néts, pares i fills, famílies senceres que sentien la felicitat de poder exercir el dret a decidir el futur del seu poble, de poder exercir el dret a la autodeterminació, dret fonamental de totes les nacions que hi ha al món.

Vic va assolir més del 40% de vots a favor de la independència –prenent el total de votants- i, avui, si es tornés a fer la consulta, superaria el 65%, segons una enquesta encarregada per un mitjà de comunicació de la ciutat.

Els que creiem que l’únic camí que ens queda als catalans per poder prosperar i ser el que nosaltres sabem que podem ser –o sigui el de tenir un Estat Català- anem augmentant i cada dia som més. És imprescindible i bàsic que, si un dia volem ser plenament sobirans, es vagin sumant ciutadans a aquest sentiment o projecte i que, finalment el poble de Catalunya, en clara majoria, demani el seu dret a ser independent.

El proper diumenge, els barcelonins podreu anar a votar. Ja ho he dit en un principi, però ho torno a remarcar perquè sou la nostra capital, la capital de Catalunya, i teniu per això més responsabilitat. No s'hi val a deixar d’anar-hi perquè no tenim temps o d’altres excuses. Com a alcalde d’una ciutat compromesa amb la nostra historia i amb el futur del nostre país us demano que acudiu a experimentar uns moments de glòria personal i col·lectiva, i a complir amb el deure de votar en llibertat. El dia 10 ha de sortir bé: Catalunya ho necessita.

Climent Forner ens diu: “Si som, siguem, i si no som, deixem-nos de somnis, records i de follies”. Aneu tots a votar per Catalunya. Gràcies.

10-A

Nació Digital - 8/04/2011 - Alfred Bosch

Demà un somni s’haurà fet realitat. El referèndum del 10 d’abril serà dels que fan història. Votar sobre la independència a la capital de Catalunya és una cosa que no s’ha fet mai, i fer-ho com a cloenda d’un procés èpic, que ha cobert més de la meitat de les poblacions del Principat, és motiu d’orgull democràtic i dignitat nacional. S’ha aconseguit un impossible, i s’ha arribat a un punt que fins fa poc no era imaginable ni en el més remot dels nostres somnis.

Només cal recordar on érem fa un any i mig, abans que comencés el procés amb Arenys de Munt. Estàvem parlant d’ordinalitat, bilateralitat, anivellament i altres coses que ningú no entenia; estàvem atrapats en una relació pantanosa amb Espanya de la qual ningú no sabia com sortir-se’n. Se’ns havien polit l’Estatut del 2006 i funcionaven de pena els trens i els aeroports i tot plegat. L'espècimen que dominava i que ens representava era el del català emprenyat. Llavors, de sobte, es va alçar la societat civil i tot va canviar; les consultes, la manifestació del 10-J i per arrodonir-ho, Barcelona Decideix.

El camí del 10 d’abril, que jo he tingut el privilegi de viure amb intensitat, no ha estat gens fàcil. Al principi, els amics deien que ho havíem de cancel·lar, i només els enemics ens animàvem a continuar. Era un fracàs escrit, que fins i tot feia riure. A poc a poc, la cita s’ha guanyat el respecte de tothom, fins al punt que l’equip de Jordi Hereu ha considerat que havien d’emprendre una operació lamentable de boicot administratiu. La campanya de vot anticipat ha estat un èxit, i per culminar-ho tot, les màximes figures del país ens han prestat el seu aval. El fracàs ha quedat descartat.

Queda, però, el més important. I també el més difícil, que consisteix a mobilitzar milers i milers de persones a votar. Barcelona és una ciutat molt poblada, i bellugar un milió i mig de ciutadans no és senzill. De fet, el ple absolut no s’ha aconseguit mai a cap convocatòria, ni tan sols les oficials, i aproximar-s’hi tampoc no és fàcil. L’organització de la consulta del 10-A no compta amb diners públics, i si bé ha rebut un grapat de donacions privades de gran noblesa i generositat, el balanç és molt limitat si ho comparem als pressupostos públics d’altres cites a les urnes, totes elles subvencionades. La consulta de la Diagonal, per citar-ne una, va costar cinquanta vegades més, i la vam pagar entre tots.

La consulta de Barcelona té un punt de bogeria, i de moment no ens podem queixar de com s’ha materialitzat aquesta follia participativa. Amb tot, hem de ser realistes, i hem de reconèixer que si no fem un gran esforç final, tot el que hem obtingut fins ara no obtindrà la coronació que es mereix. Perquè cal anar a votar, és tan clar com això. I cal convèncer els veïns, els familiars i els amics que ho facin. La pregunta del dia ha de ser “has votat?”, i que l’estrambòtic sigui abstenir-se, no pas el contrari. Hem d’aconseguir formar cues a les urnes, i que la imatge del dia sigui la de gent impacient per prendre part en una decisió col·lectiva.

Com ha passat fins ara, això no dependrà de cap partit polític, de cap institució, de cap prestigiós diari de l’establishment  ni del gran capital. Amb tots els respectes per tots aquests agents, això dependrà de nosaltres. Dependrà de la gent, ja que la màgia de tot plegat és propietat de la gent. Aquesta és una cita del poble, per al poble i amb el poble. Aquest és el secret de tot el procés, i demà també en serà la clau. Si la gent s’alça, serà un clamor. Si es queda a casa, haurem fet història, haurem traduït un somni en fets, però no haurem assolit l’èxit sensacional que volem. Ho tenim a tocar dels dits, i depèn de nosaltres. De tu i d’ell i de mi.

Decideix, Barcelona!

Nació Digital - 6/04/2011 - Blanca Busquets 

 

Ha arribat la teva hora, Barcelona. L'hora de fer per Catalunya el que no pot fer cap altra ciutat o poble del país. El 1714 per la teva derrota es va acabar un somni de llibertat; ara, la teva victòria pot ser decisiva. El 1714, el poble va agafar les armes per defensar allò que era seu; ara que se'ns dóna tan bé la democràcia, el poble s'ha apoderat de les urnes per defensar el mateix.

Després de la victòria del Borbó, vas quedar destruïda i anorreada. L'olor de violència impregnava els teus carrers tristos, i el teu color de mar quedaria enfosquit fins que un nou concepte anomenat catalanisme va treure el cap a finals del segle XIX. Era atrevir-se a molt el que van començar a fer i a dir homes com Valentí Almirall primer i, després, Prat de la Riba i Cambó, que van portar a Madrid la veu d'un poble que els parlava en llengua no castellana, com glossava Maragall des d'una capital mediterrània que tornava a fer-se notar a Europa. Amb Prat de la Riba quedava reinaugurada la veu política catalana; amb Pompeu Fabra es reafirmava al llengua.

A partir d'aquí, el segle XX ha estat un rosari de decepcions per a Catalunya: quan crèiem haver aconseguit alguna cosa, ja l'havíem perdut. I hem tingut una guerra sagnant i una altra derrota. I altre cop la foscor i la lluita clandestina d'anys que s'han fet segles –sort que ja teníem la llengua amarrada i ben amarrada- fins arribar a la transició democràtica, on segurament no vam saber reclamar amb prou força el que era nostre des de bon principi, perquè nosaltres som així, ens agrada demanar les coses amb una mica de vergonya i sense acabar-ho de dir pel seu nom... i després ho paguem car.

I ara hem tornat al 1714. Malgrat la nostra pròpia timidesa, hem anat creixent i necessitant més. Sords a les nostres reivindicacions, des del centre de la Península ens han anat collant i ens han clavat unes quantes estocades, cada dia més i amb més duresa. Com a la guerra de Successió, ens ofeguen, però ara a poc a poc, com si es tractés d'una mena de Decret de Nova Planta a càmera lenta. I nosaltres, el poble, també hem anat reaccionant a poc a poc per defensar el que ens pertany, començant per Arenys de Munt, i continuant per tota la geografia catalana, amb milers de voluntaris que han demostrat un cop més que aquest és un país que batega per la seva societat civil.

I ara et toca a tu, Barcelona. Ets el nostre aparador al món, la ciutat bonica i lluminosa que lloen i admiren des de les Amèriques fins a Nova Zelanda. Des de fora muralles, des de tots els extrems del país, som molts els que hem mogut durant el darrer any i mig aquesta meritòria i valuosíssima onada de consultes sobiranistes; però tu, Barcelona, ets la nostra celebritat local, i, si tu et bellugues, es bellugarà el món. Fins i tot els polítics, ho hauran de fer per força si el poble que representen els parla d'una altra Successió en aquest estat de les autonomies que a aquestes altures no s'aguanta per enlloc. Per tant, el teu vot, Barcelona, val molt, molt més del que ara mateix alguns et volen fer creure.

Amb les armes de la democràcia ara et toca a tu. Per tots, si us plau, Barcelona, decideix.

Tot per la [seva] pàtria

Nació Digital - 27/03/2011 - Salvador Cot

Crida l'atenció la indiferència absoluta amb què l'Estat espanyol va liquidant, una rere l'altra, totes les sigles que va registrant l'esquerra abertzale sense ni tan sols prendre's la molèstia, ni que fos per dissimular, d'il·legalitzar algun dels nombrosos partits feixistes/falangistes que promouen la violència espanyolista.

Des que la Fiscalia de l'Estat va defensar que Falange es manifestés al bell mig d'Arenys de Munt mentre els ciutadans votaven, els ultres han anat incrementant la pressió sobre les consultes populars al llarg de tot el territori. El següent episodi va consistir en un atac directe, fa dos mesos, a uns voluntaris de Terrassa Decideix. Allà, set o vuit desconeguts van assaltar violentament un punt de recollida de vots, ho van arrasar tot i van marxar donant un cop de puny a una persona i ruixant amb un esprai la cara d'una altra.

Algun ciutadà va facilitar als Mossos la matrícula del cotxe amb què van fugir els assaltants. Però no calia, ells mateixos porten setmanes exhibint una de les urnes que van robar. Són Alianza Nacional i, de passada, també reivindiquen una pallissa a un familiar -que va haver de ser hospitalitzat- d'un pres etarra que anava a una visita penitenciària.

Encara és l'hora que ningú molesti Alianza Nacional. Com tampoc no se sap res d'un altre grup, anomenat Resistencia Patriótica, que va penjar un video -posteriorment retirat per ells mateixos- amb material de Barcelona Decideix en flames i diverses amenaces explícites contra la consulta.

La Llei de Partits diu que s'aplicarà per evitar que "un partit polític pugui, de forma reiterada i greu, atemptar contra aquest règim democràtic de llibertats, justificar el racisme i la xenofòbia o donar suport políticament la violència". La cursiva és meva, naturalment.

Dopats de punts i de gols

Nació Digital.cat - 20/03/2011 - Jordi Badia

Un consell per als vampirs de la UEFA: si busquen rastres de dopatge en els futbolistes del FC Barcelona, perquè algun miserable indocumentat els ha dit que els burxin que n’hi trobaran, que no ho facin a l’orina, que mirin directament la classificació de la Lliga espanyola i veuran de què van dopats: de punts i de gols. Aquest dissabte al vespre, tres punts més i dos gols més, i ja en són 78 i 81, respectivament, després de vèncer per 2 a 1 el Getafe, al Camp Nou. I és que si l’un pixa colònia, els altres pixen futbol d’una qualitat i una bellesa incomprensibles per als qui només entenen de fúria i de victòries de despatx.

Per a derrotar el Getafe el FC Barcelona n’ha tingut prou amb jugar un parell d’estonetes a cada part. És poc, si es vol, però ja n’hi ha prou i està ben fet, que els dos mesos que vénen són un vaitot que els culers hauran de passar amb el cinturó ben cenyit. Si tot va bé, i no hi ha raons per a pensar que no hi ha d’anar, l’equip disputarà dos partits per setmana d’aquells en què no s’hi val a badar. Més enllà del patiment que aquests matxs a tot o res comporten i del resultat amb què acabin, poder-los viure és el plaer i la satisfacció més gran que els barcelonistes poden tenir. I que això sigui així cada any i des de fa ja unes quantes temporades és una situació tan extraordinària que menystenir-la o doldre-se’n o, simplement, deixar-la passar fóra un error i un pecat imperdonable.

I més ara que a Madrid, la gent del Madrid no dubta a esmolar l’eina de la calúmnia perquè deu ser intolerable que el Barça pugui guanyar la tercera Lliga consecutiva i que porti tants partits seguits passant-los la mà per la cara, en el futbol i el bàsquet, i quina mà no els passa que a vegades no n’hi ha hagut prou ni amb una de sola. Oimés ara que fins i tot el president Sandro Rosell s’ha decidit a alçar la veu contra tanta ignomínia com s’ha destil·lat des des de la capital blanca, potser desvetllat pel crit que hi va fer divendres l’entrenador Josep Guardiola. No hi fa tard, però ja era hora!

Brandar banderes

Nació Digital.cat - 17/03/2011 - Josep-Lluís Carod-Rovira

La bandera, aquest tros de drap pel qual tantes barbaritats i també tantes pàgines heroiques i emotives s’han escrit al llarg de la història, representa els països, els pobles, davant la resta de països del món, perquè els identifica des de la seva diferència.  La bandera catalana ens representa a nosaltres, catalans i catalanes, per damunt de diferències de classe, d’ideologia, de religió, de raça, de territori i de gènere. Les quatre barres, doncs, són el senyal, la icona, la representació simbòlica de la nació catalana, de mil anys ençà.

No és fins a les acaballes del XIX, però, que la bandera catalana adquireix una dimensió inequívocament política, de reivindicació nacional, de reclamació d’horitzons més ambiciosos d’autogovern. I la primera prohibició d’exhibir-la es produeix el 1897, inaugurant un llarg inventari de persecucions de tota mena, per part de tot tipus d’autoritats. En parla amb encert Pere Anguera a  Les Quatre Barres. De bandera històrica a senyera nacional, un llibre magnífic del malaguanyat historiador reusenc, que acompanya la monumental feina d’investigar, amb rigor i minuciositat, els símbols nacionals, que ell ha fet, també, amb l’11 de setembre, Els Segadors, la sardana i Sant Jordi.

En qüestió de banderes, som tirant a garrepes. Amb la nostra, vull dir. Sense proposar l’ostentació permanent que en fan els nord-americans amb la seva de les barres i estrelles, crec que no estaria de més que, en actes públics de tota mena, la bandera catalana n’ostentés sempre la presidència simbòlica. I que onegés de formar desacomplexada als balcons de les cases en dies assenyalats i, de forma permanent, en cases de construcció única, solitària (xalets, masies, etc).

El problema és on trobar banderes. En qualsevol país del món, les botigues dels aeroports venen banderes de tota mida i un caramull d’objectes amb els símbols nacionals, a disposició dels estrangers o forasters. Però, a les ciutats, la gent acostuma a saber, amb facilitat, on s’ha d’anar per comprar la bandera del país, que no sigui recórrer a partits o entitats culturals, sinó comercials, estrictament comercials?

Sembla com si volguéssim amagar la bandera o que ens avergonyís d’utilitzar-la. Als mítings de segons quins partits hi ha més banderes de sigla, de colors ideològics, fins i tot d’altres països, que no pas nacionals, normals, les que identifiquen tothom perquè són de tothom. En fi, sóc dels que encara s’emociona quan veu onejar la bandera catalana al capdamunt d’un pal, ben alta, ben dreta i, sobretot, ben sola. Com l’hem somiada tants cops...

L'estat de les gelosies

Nació Digital - 10/02/2011 - Xavier Graset

Potser sí que l’esperit de la LOAPA, la marca hispànica, vaja la clàusula Camps, s’ha enquistat en els pensaments de tots els presidents autonòmics, que funcionen per reacció automàtica a qualsevol petició, pacte, sol·licitud o instància que faci la Generalitat i el seu govern.

Perquè serà que ja ens imaginàvem el que ha passat, perquè se’ns apareix com un malson, perquè sabiem que la visita del president Mas, al president Zapatero acabaria amb la queixa de la resta de comunitats, i de l’alcalde de Madrid parlant de tracte de favor i privilegis?

És ben trist, però vaja sempre ha estat així. Vaja no sempre. Però d’ençà la Loapa. I el record de Tejero ara que som a punt de l'aniversari sonat del 23-F pesa massa. Per això no ens deixen de petja, i tant és que tinguis mar, que totes les autonomies han de tenir competències de ports i pesca.

Tant és així que més que d'estat de les autonomies s’hauria de parlar d’estat de les gelosies. En una situació de criaturada permanent, ni quan es reclama el que pertoca, ni quan el que es demana és endeutar-se, o refinançar el deute que venç aquest any, havent presentat un pla de viabilitat, i havent fet deures i retallades, la reacció és i perquè a mi no? Ja va passar amb la segona onada d’estatuts. Va començar Catalunya, i com un seguit de fitxes de dòmino, al darrera van venir tots els demés, que ja consideraven que el seu estatut també havia donat tot el que podia donar. I per apagar l’incendi polític que se li plantejava a Zapatero, amb nou comunitats en peu de guerra, set del PP i dues (Aragó i Castela-La Manxa) del PSOE, Hisenda ha dit que és clar que sí.

Aquesta és la reacció natural. Aquí no hi ha la teoria de la FAES d’Aznar, la de la recentralització, ni la consideració del federalisme com a fase superior de l’autonomisme del PSOE. La utopia federal es quedarà pel camí, i en canvi la tisora d’Aznar que vol evitar duplicitats, en favor del Govern central és clar, és el futur que ens espera. És el futur que pronostica el CIS en la seva última enquesta, que dóna al PP una resultats que ratllen la majoria absoluta, malgrat que Rajoy, segons la mateixa enquesta, sigui el polític menys valorat. Una diferència de deu punts, que el PSOE només retallaria amb Alfredo Pérez Rubalcaba com a candidat. És clar que l’actual ministre de l’interior, gat vell, és un fi jacobí, i els altres són de brotxa grossa. El resultat final s’assembla força.
Costa de digerir la geometria variable que teòricament hauria de comportar un model com l’autonòmic.

I per si no voliem “anar a la ruïna”, segons que va dir ahir el president Mas, no hi havia més remei que retallar, i com a primera llei aprovar l’endeutament.

Fins el PP d’Alicia Sànchez Camacho, ha canviat de to. Ha dit que Catalunya no rep cap privilegi. És clar que ho diu al Parlament i en català, només cal que truqui als set companys de partit, que no ho entenen, o a l’alcalde de Madrid, o a la seu de Gènova, i els ho expliqui en castellà. Ja és trist que la gelosia sigui el motor.

Gràcies Espanya

Nació Digital - 25/12/2010 - Alfred Bosch

Gràcies Espanya, per les sentències que les teves més altes instàncies judicials acaben de dictar. Sentències que ens diuen que la immersió lingüística i el model de convivència cultural i totes aquestes filigranes que hem anat brodant al llarg de trenta anys, ja ens les podem ficar allà on ens càpiguen. Gràcies per dir-nos que el que aprova el nostre govern i el nostre Parlament, derivat d’unes eleccions on hi participa la nostra gent, i les decisions que bonament se’ns ha permès prendre, no serveixen ni per empaperar l’entrepà de xoriç que cada matí et dediquem. Gràcies per dir-ho tan clar.

Gràcies Espanya, per altres sentències judicials que diuen si fa no fa el mateix, i per aquells recursos interposats pels partits espanyols, de dretes o d’esquerres, els quals desperten als més incrèduls; desvetllen els que encara es refiaven de les teves institucions, oh Espanya, i que ara han estat sentenciats. Atès que ensenyen com sentencien els tribunals, però també com sentencia el poder en el sentit més polític i en el sentit més històric, mostrant que els catalans no decidim una punyetera llufa, i quan ho fem ens ho acabem menjant amb patates. Fins i tot ens permeten trenta anys de peixet, imaginant que hi havia un pacte de constitució, quan el que hi havia era una enganyifa temporal. Gràcies per dir-ho tan clar.

Gràcies Espanya per evidenciar que no vols ser canviada, que no vols ser ni federal ni plural ni un país multicolor i treballador com el de l’abella Maya. Per dir ben alt i fort als catalans que pretenien tal cosa, que un dia van festejar amb l’estat de les autonomies, més tard amb el federalisme asimètric, i finalment amb l’encaix en una nació de nacions, per dir-los que no cal que es provoquin més plaers solitaris. Per dir a tots els federalistes, amb una cama a Espanya i una altra a Catalunya, mentre l’esvoranc es va fent gros, que han de saltar a una o altra banda perquè si no cauran a l’abisme. Gràcies per dir-ho tan clar.

Gràcies Espanya, i en particular al teu aparell legal i legislatiu, per il·lustrar a la perfecció que el problema no és si tenim més o menys diners, més o menys llibertats, més o menys idioma, sinó que el problema és que tinguem alguna cosa pròpia, simplement el possessiu és el que fa nosa quan és català. Que mentre tinguem o mantinguem diferències, mentre vulguem continuar sent com som, ens trobarem amb problemes. I que amb això no hi ha res sagrat, ni les escoles ni la llengua ni el vot dels ciutadans. L’únic sagrat és el dret i la capacitat d’Espanya, organitzada en els seus estaments, a censurar tot allò que no és tal com mana, i a fer-ho amb tanta claredat i tanta cruesa.

Gràcies Espanya per provar de destruir tot allò que et fa nosa, encara que sigui a costa de tensar la societat catalana. Per advertir-nos que la prioritat de la hispànica caverna (tan estesa a dreta i esquerra) no és la cohesió social, ni la prosperitat ni la pau política dels catalans i dels espanyols, sinó l’enderroc d’allò que no t’agrada. Gràcies per fer-ho saber a tots els catalans, alts i baixos, prims i grassos, rossos i bruns, catalanoparlants i castellanoparlants i urduparlants. Per anunciar-nos que la campanya de destrucció ens afectarà a tots sense distinció. Gràcies per unir-nos a tots en l’estupefacció i el disgust.

Gràcies Espanya, l’Espanya més activa i potent i emprenedora, per carregar contra nosaltres, per fer-ho amb tan poc camuflatge i de manera tan frontal. Gràcies per buscar i trobar la nostra indignació, per empènyer milers de persones a sortir al carrer i milers de persones a votar en els nostres referèndums populars. Gràcies per empènyer els nostres partits d’ordre, moderats i conciliadors, a activar el pas. Gràcies per enutjar els nostres pares polítics, plens de paciència, que durant dècades han fet equilibris per impedir la ruptura, i que ara són menystinguts i gairebé insultats a la cara.

Gràcies per fer la feina que els nostres separatistes no acaben de fer del tot bé, capficats com estan en les disputes de parròquia. Gràcies per empènyer el poble català cap a l’eixida, gràcies per obrir-nos la porta i dir-nos, tan alt i clar que ofèn; “mireu, allà fora hi ha la llibertat, aquí dins hi ha la submissió.” Gràcies per tot plegat, i per molt més que vindrà. Nosaltres tots solets no hauríem arribat a aquest punt, nosaltres sense la teva ajuda n’hauríem estat incapaços. Moltes mercès, Espanya; estic segur que la posteritat t’alçarà al pedestal que et correspon.

De considerar el català d'instrument nazi a guanyar el Ramon Llull

Nació Digital - 04/02/2011 - Redacció

Núria Amat ha guanyat el 31è Premi Ramon Llull, el més ben dotat de les lletres catalanes amb 90.000 euros. Amat ha rebut el guardó per l'obra "Amor i guerra", la seva primera novel·la en català, ambientada en la Barcelona de la Guerra Civil, una història que protagonitza Ramón Mercader, l'assassí de Trotski i amb qui està emparentat l'escriptora.L'obra guanyadora es publicarà en català, castellà i francès. L'escriptora barcelonina s'ha imposat entre els 67 candidats a rebre aquest premi, de 90.000 euros.
Polèmica per un sinistre passat anticalàAmat, simpatitzant de Ciutadans, va signar el Manifest per la Llengua, i va ser motiu de polèmica el 2007 quan va posar el crit el crit al cel pel fet que els autors catalans que escriuen en castellà no fossin convidats a la Fira del Llibre de Frankfurt. En una intervenció a Els Matins de TV3 va denunciar l'"actitud nacionalsocialista d'una part del Govern".
També en un article a El País va denunciar "un nacionalisme excloent que creu tenir al seu país a un gran enemic hereditari". "Per un afany de tancament, manteniment de poder oficial i puresa identitària, han decidit utilitzar la llengua com a bandera única de la seva ideologia".
"Signe d'aquests temps de pestes nacionalistes és que la ideologia domini la llengua fins convertir-la en instrument de credo, tal com el lingüista Victor Klemperer va observar en el seu vigent i molt recomanable llibre 'La llengua del Tercer Reich'", afegia.
També criticava que "per tal de catalanitzar, si és possible encara més l'idioma, utilitzen el lèxic familiar més rural. Fins i tot Pompeu Fabra s'aixecaria de la tomba en sentir-ho".