Un estat propi

Diari Avui - 6/09/2011 - Isabel Clara-Simó

Hi ha un romanç castellà, après en la meva remota infància escolar, del qual recordo aquest fragment: “Vinieron los sarracenos / y nos molieron a palos / que Dios ayuda a los malos / cuando son más que los buenos”. Obviem ara això de “malos” i “buenos” perquè no fa al cas. Però això d'afirmar que guanya qui té més efectius és certíssim. Ara mateix, el Congrés espanyol ha posat sobre la taula la seva majoria numèrica (hi ha més habitants a Espanya que a Catalunya, per tant, sempre serem minoritaris) i ha decidit que es reforma la Constitució, que es fa sense referèndum, i que a obeir i callar.

Alhora comença a fer efectiva la demolidora rebaixa estatutària de l'agressiu Tribunal Constitucional, malgrat la manifestació d'un milió de persones i les múltiples mostres de disconformitat de la gent (o és que els no castellans no som gent?); aprofita una vintena de pares, de tota la població catalana, per esborrar la immersió lingüística (per què?, hi ha algun sol ciutadà de Catalunya que ignori l'espanyol?) i sobreseuen el cas Gürtel (sin complejos, oiga). Com que han quasi nacionalitzat les caixes, on hi ha l'estalvi català, i com que el corredor Mediterrani passa per Madrid (sic), i a més, en plena crisi, han dibuixat el mapa radial de l'Estat, com que passa tot això, no podem fer altra cosa que treure'n conclusions:

Han esborrat l'invent de “la España de las Autonomías” perquè ja no dóna els resultats esperats i perquè “España una y no cincuenta y una”, que ara són disset però la idea és la mateixa. Han buidat de continguts el Parlament català boicotejant i anul·lant totes les lleis que vagin més enllà d'on posem els fanals del carrer; estan repetint dia sí dia també que per a què policies autonòmiques; a Melilla honoren amb medalles un col·laborador en l'assassinat de Puig Antich i hom prepara un memorial on estiguin representats els qui van morir a la cuneta i els vencedors.

A més: Espanya necessita Catalunya, però Catalunya no necessita Espanya (voleu un indicador més clar que allò de la roja, on salven l'honor amb els jugadors del Barça?).

No és ideologia, sinó supervivència: necessitem un Estat propi. I el necessitem ara.

L'estaca

Diari Avui - 28/06/2011 - Isabel Clara-Simó

La Constitució espanyola s'ha fet vella. Vellíssima. I el Tribunal Constitucional és la branca poli-mili d'Espanya contra les autonomies. Va néixer per dirimir si una llei –de l'Estat o de les autonomies– era inconstitucional o no. Qui pot presentar-hi recurs?: “el president del govern (espanyol), cinquanta diputats, cinquanta senadors, els òrgans col·legiats executius de les Comunitats Autònomes i, en el seu cas, les seves assemblees”, diu l'article 162. Hi ha qui s'ho creu. De fet, ha estat una arma per anorrear l'autonomia i per imposar els criteris del govern central. Ara mateix, el TC estudia la inconstitucionalitat (i, per tant, paralitza) cinc lleis emanades pel poble català. A l'article 161.2 es diu que les impugnacions hauran de ser resoltes “en un termini no superior als cinc mesos” (!). Els seus membres són 12 (de debò: ho diu l'article 159), que nomena el rei (per això es diu monarquia constitucional, no? No perquè el rei obeeixi la Constitució sinó perquè la controla), quatre a petició del Congrés, quatre a petició del Senat, dos a petició del govern (espanyol) i dos a petició del Consell General del Poder Judicial. És a dir: tots nomenats a dit i tots per òrgans espanyols.

 

I a mi qui em defensa? Qui defensa els catalans?

 

El Tribunal Constitucional va declarar inconstitucional un partit polític, amb arguments que els escolàstics envejarien, i ara, ja ho veuran vostès, van al darrera de Bildu, perquè el candidat a president, el senyor Pérez Rubalcaba, ja ha dit que els prepara una moció de censura avant la léttre. Per què? Perquè són abertzales, i per tant, oh admirable sil·logisme!, terroristes. I perquè les llibertats basques i catalanes fan perdre vots.

 

Mentrestant, la Generalitat mira d'acomodar-se a les sentències, especialment la tan agressiva de l'Estatut, vota el que li diuen i somriu.

 

I no em vingueu amb romanços, que la pèrdua absoluta del prestigi espanyol a Europa sigui a causa del tripartit, o a causa de Zapatero: és a causa de la total desconfiança en les llibertats, a un centralisme salvatge i a una mentalitat d'ocupant que escanya l'economia catalana. Us queda la roja, la rojita i el senyor Mouriño. Vosaltres mateixos.

En català

Diari Avui - 31/06/2011 - Isabel Clara-Simó

No sé si a vosaltres us passa el mateix, però el cas és que La Vanguardia en català no sols no sorprèn sinó que et fa l'efecte que l'has vist tota la vida en català. Sóc lectora d'aquest diari d'ençà que vaig aprendre a llegir i he vist les giragonses que ha patit en cada circumstància política, però allò que, tan acalorats, dèiem en les nostres precàries assemblees, que era imprescindible “llegir què diu Kissinger en català”, ara –i gràcies a l'AVUI, que literalment ens va ensenyar a llegir el nivell mitjà i quotidià de la llengua–, resulta que el català s'adiu al poderós rotatiu com si l'hagués fet servir tota la vida. Eureka.

Hi ha, altrament, un programa de cultura que té una clara mentalitat espanyolista, uns referents espanyols i, en definitiva, un univers de discurs rotundament espanyol. Tanmateix, vulguis que no, el programa és en català. Fa pocs anys hauria estat impensable. Recordem que Salvador Espriu, quan era innegable que era un dels poetes més interessants del món i que, a sobre, havia esdevingut, potser malgrat ell mateix, un símbol de la catalanitat, va ser bescantat, silenciat i (ai, las!) menyspreat.

He assistit a múltiples debats universitaris, alguns d'abstruses especialitats, i sempre he sentit els ponents, amb rares excepcions, en català.

I ara acabo de veure un prodigi d'homenatge a la sardana, que han construït dos savis: Cesc Gelabert i Perejaume, tot transformant una expressió popular tan clàssica i ritualitzada com la dansa per excel·lència, i han aconseguit un espectacle, La muntanya al teu voltant, que inaugurava el Grec d'enguany, que és tan renovador, tan avantguardista i tan trencador, que hauria meravellat un novaiorquès o un berlinès.

Estic dient, amb tot això, que el català, i el país, estan en una magnífica situació? No, no: tenen problemes tan greus que ens hem d'afanyar a impedir la seva mort. Però també dic que hem avançat, que hem avançat moltíssim i que la llengua ha penetrat en nous àmbits abans vedats. Ja ho diuen els sociolingüistes: un catalanista només sent espanyol pel carrer; un espanyolista només hi sent català. Percebem el que esperem percebre, ja se sap. O ho hauríem de saber.

Per a què?

Diari Avui - 14/06/2011 - Isabel Clara-Simó

Us en recordeu, de la Guerra del Golf del 2003? Us en recordeu, del “No a la guerra”, tumultuós i, al capdavall, inútil? I quin és el balanç? S'hi van gastar un bilió d'euros, hi van morir un milió de persones, van penjar en la forca Saddam Hussein, van haver de controlar el territori i a hores d'ara la democràcia de la zona és purament formal, les destrosses incalculables i el terrorisme no ha retrocedit ni un pas. Són, però, ara més rics els Estats Units? El seu control sobre el petroli ha significat més benestar per a aquell vast i complex país o han travessat una crisi propiciada precisament pels únics beneficiaris de la il·legal i contraproduent guerra?

 

Alguns diran que ves, una antinord-americana, puaf! Perquè els esperits primaris abunden qui-sap-lo. Admiro moltes coses dels Estats Units: per exemple la literatura. Però, i l'assassinat de Ben Laden? De què serveix? El famós discurset que ara les llars nord-americanes podran dormir més tranquil·les, se'l creu algú?

 

I ara qüestions menors: de què ha servit la càrrega policial a la plaça de Catalunya de Barcelona? Hi estan menys indignats? El conseller del ram, senyor Felip Puig, és ara més poderós, més prestigiós? S'ha resolt alguna cosa, per menor que sigui?

 

I el Berlusconi de València, senyor Camps, tan ufanós de guanyar a les controlades urnes malgrat les corrupcions sabudes i consentides i l'indignant tancament de TV3? Es pensa que, al capdavall, no haurà de pagar la factura? Perquè si no l'ha de pagar, ja podem preguntar als amics musulmans com es fa una revolució, que nosaltres no en sabem.

 

I els xenòfobs? Saben llegir la realitat? Saben per què els pobles musulmans s'han aixecat contar els tirans? Jo els ho diré: per no haver d'emigrar, per no passar més fam, més malaltia, més opressió. Ho entenen?

 

De què han servit les majúscules gesticulacions contra el País Basc, acusant tothom d'etarra? Mireu la realitat, que és tossuda.

 

I arraconar la llengua pròpia al País Valencià? Us penseu que heu guanyat? Llegiu, llegiu Maquiavel: ara el poble valencià ja té una causa pròpia a defensar.

 

I és que hi ha molt burros al món. Oh, i tant!

El català, en perill

Diari Avui - 7/06/2011 - Isabel Clara-Simó

Tot secundant el magnífic article que Vicent Partal publicava, en aquesta mateixa pàgina dissabte passat, voldria insistir sobre la catàstrofe lingüística que es prepara al País Valencià. El conseller de Cultura, Font de Mora, seguint ordres de la Generalitat Valenciana, estimulada pels resultats –no tan bons com creien, però que garanteixen la impunitat governamental– de les municipals, i les expectatives d'un futur govern del PP a l'Estat, ha decidit eliminar les escoles de línia valenciana, que garantien que la població que volgués escola en valencià hi tingués accés; això, en un país la llengua del qual és el valencià (o el català: el nom no fa la cosa). Escola Valenciana ha tingut uns resultats excel·lents, tant en l'acceptació pública, és a dir, en nombre d'alumnat, com en continguts pedagògics.

La proposta, que hauria d'omplir de vergonya qualsevol valencià, consisteix, senzillament, a anunciar la supressió d'aquesta línia. La desaparició del valencià esdevé així inevitable. Escola Valenciana ha escrit un manifest al qual s'han adherit una autèntica multitud d'agrupacions polítiques i civils i d'entitats del sector. El lema és “Sí al valencià”. I l'objectiu, un ensenyament de qualitat i que respongui als drets lingüístics dels valencians.

Tot això es produeix amb el silenci quasi total de veus del Principat. No dic que no sigui prudència, però no sé si tothom, aquí dalt, és prou conscient que es tracta de la NOSTRA llengua, la de tots. La de valencians, principatins, illencs, etc.

He de remarcar, però, que, simultàniament, s'ha presentat a Girona un manifest que constitueix una nova Declaració Universal de Drets Lingüístics, en el qual es reclama a les Nacions Unides que l'ús i la protecció de la pròpia llengua siguin reconeguts com un dels drets humans fonamentals. Falta que feia.

No podem fer un forat a terra i amagar-hi el cap, amb l'excusa que els valencians no volen ingerències. Si lapiden una dona en algun lloc remot del planeta, bé que ens sentim afectats. No cal que digui què passa quan es tracta de la llengua comuna.

Aquest fet és gravíssim i no ve de Madrid. A veure si obrim els ulls d'una vegada.

Millors? En què?

Diari Avui - 22/03/2011 - Isabel Clara-Simó

Un percentatge molt petit de la humanitat té la immensa majoria dels béns de la Terra. No hi ha manera de justificar-ho. Escrutar la història encara és pitjor, perquè conquestes, explotacions i usurpacions encara ens afligirien més. Hi ha, però, un mecanisme inconscient que bull silenciós en els fons de la nostra ànima: si tenim més béns, és perquè, tan pocs com som, valem més que la immensa majoria (adéu democràcia, per cert). Som millors, ergo tots els altres són pitjors. I aleshores ens ufanem enumerant les nostres superioritats. Que un analfabet funcional s'enorgulleixi d'Einstein i de Mozart és, si no una impostura, una ingenuïtat. Hom oblida Hitler o el Duque de Alba. En secret, però, nia la idea d'una superioritat que no explica que els cristians medievals fossin els més bruts del món, enfront del refinament islàmic, o que la matemàtica o la medicina van ser possibles gràcies a àrabs i xinesos.

 

Tanmateix, la senyora Maria o el senyor Ramon diuen: “Jo no sóc racista, però...”. I a continuació diuen que els altres roben els llocs de treball dels autòctons. Senyora Montse, senyor Esteve: a quins llocs de treball es refereix? A la dominicana que cuida el seu pare ancià del qual vostès no es volen ocupar? Al senegalès que cull maduixes a una temperatura infernal? A la dona de fer feines equatoriana que els deixa la casa molt més neta que mai i per menys salari? ¿Vol dir, senyor Jordi, senyora Mercè, que si els nens magrebins van a escola els seus s'han quedat sense plaça escolar? O és que els ofèn que el nen angolès porti la mateixa samarreta que el seu fillet? Els ofèn, això?

 

Tenen tants privilegis, els immigrats!, diuen. De debò, senyora Carme, senyor Joan? Si és així, es canviaria vostè per ells?

 

A sobre, un immigrat ha de ser dòcil, ha de ser net, ha de ser respectuós, ha de resar en silenci, sense molestar, no s'ha de ficar en cap embolic, perquè si un sol immigrant roba, tothom clama: tots els immigrants roben! Ai, senyor Josep, senyora Rosa, em penso que ha arribat l'hora que tots plegats comencem a canviar de mentalitat. I, si no, se'n recordin sisplau, senyora Roser, senyor Antoni, de quan érem nosaltres els qui emigràvem...

Sobre Pau Casals

Diari Avui - 08/02/2011 - Isabel-Clara Simó

Al Life International del 29.8.1950 va aparèixer un article del comte Asbhy de la Zouche, d'Amsterdam, indignat perquè Pau Casals diu que no tornarà a l'Espanya de Franco, car hi seria empresonat. La cita és una mica llarga, però s'ho val: “En el seu article sobre Pablo Casals hi he trobat coses que m'han repugnat absolutament. No són relatives a Casals sinó a l'Espanya de Franco. Jo vaig viure a Espanya del 1933 al 1936, durant la mal anomenada república [sic], i del 1945 al 1948 a l'Espanya de Franco. Franco espera que la història el col·loqui en el lloc que es mereix. Els seus detractors obliden que Espanya, abans de Franco, tenia un govern absolutament comunista [sic]. Ningú recorda que Franco va ser el primer que va lluitar a nivell mundial obertament contra la propagació del comunisme. Ningú veia que el comunisme algun dia amenaçaria el món sencer. Vosaltres, els americans, ara esteu lluitant contra el comunisme. Si Casals hagués creuat la frontera cap Espanya, no l'haguessin ficat a la presó per comunista, sinó per separatista. Això a Espanya vol dir una persona partidària de la independència de la província de Catalunya, un somni estúpid que els catalans, inclòs Casals, mantenen des de l'època de Felip IV [sic]. Podríeu preguntar: “Per què Franco no els dóna la seva independència?”. Jo contestaria: “Per què Lincoln no va donar la independència al Sud?”. És exactament el mateix”.

La deliciosa resposta de Josep Trueta, però, no va ser publicada. Quina llàstima.

Aquest feixista declarat, amic personal de Hitler, fa unes comparacions mancades de tot rigor. Els insults –estúpids, per exemple– i les tergiversacions dels fets són constants en l'espanyolisme per una banda i el feixisme internacional per l'altra.

Ho he llegit en una admirable correspondència entre Trueta i Casals, que ha editat la refinada editorial Acontravent, i que és una pura delícia de llegir.

De vegades hom té la impressió que la història s'ha aturat, que la causa de Catalunya per la llibertat és eternament contestada de la mateixa manera: sense arguments i amb menyspreu. ¿Caldrà que caminem endavant o volem ser una “província” espanyola, escanyada i pobra?

Caspa espanyola

Diari Avui - 18/01/2011 - Isabel-Clara Simó

Sóc dels qui creuen que Espanya, aquella Espanya profunda i casposa que enyora el general Franco i la multitudinària missa de les dotze, aquella que trobava “soez” a Cela i “agitanado” a Lorca i que dividia el món en dues parts: “España y el extranjero”, estava en perill de defunció, que la mort de Franco i l'entrada a la Unió Europea havia obert les portes i les finestres de l'autarquia. De mica en mica, però, veig que va sortint de l'armari, primer amb vergonyeta i després “sin complejos”, el decrèpit rostre del Caballero de la mano en el pecho. Les dues perles més recents són ben conegudes: la primera, que guanyés el premi Nobel Mario Vargas Llosa va ser un triomf de la literatura espanyola (sic); que Messi sigui Pilota d'Or, és una traïció a Espanya. La segona va ser el dia de la loteria, que, com al Tercer Món, és una dia de festa major en aquest sud d'Europa que fa l'AVE més car del món i no sap frenar la corrupció sinó que la fomenta: una senyora, desinformada, exclamava que ella ja en té prou “con que no les haya tocado nada a los catalanes”. Espècimens així n'hi ha a tot arreu, però que totes dues coses siguin seleccionades per periodistes i aprovades per les direccions dels informatius és molt notori.

Per acabar-ho d'adobar, l'insubmergible Aznar diu que les autonomies són una despesa intolerable. Es refereix, és clar, a Catalunya, no a Castella-la Manxa. Doncs, mira, estic d'acord amb ell: la sentència del Tribunal Constitucional va liquidar la “España de las autonomías”, i disset és un nombre elevadíssim. És que havien de ser tres: Països Catalans, Països Bascos i Galícia. La resta se la va inventar Suárez per no desairar als del sabre.

Tot i això jo continuo creient que hi ha una Espanya que sí que vol la pluralitat, que sí que estima la llibertat i que no ha caigut en l'antesala del nazisme, que consisteix a odiar comunitats senceres, perquè és aquí on la serp diposita els seus sinistres ous. El que no sé és on està.

Van contra nosaltres. Volen els nostres quartos però no l'autogovern; volen que vulguem ser espanyols però van a liquidar la nostra llengua. I no sé si serem capaços de plantar-hi cara.

I ara què?

Diari Avui - 28/12/2010 - Isabel Clara-Simó

L'operació anti-Catalunya continua amb una tenacitat aberrant, L'empenta econòmica de les Caixes catalanes està quedant esborrada per un estratagema sense precedents: la llei de Caixes, molt a prop de la nacionalització de la banca, i que ha aconseguit –oh, déus de la felicitat!– que Cajamadrid estigui per sobre de la Caixa; la nova llei lingüística (que no hi teníem competències plenes?) frenarà els tímids avenços del català, que, per cert, és una llengua moribunda, i que, per cert, consta a la sagrada Constitució espanyola com a objecte d'“especial protecció” per part de l'Estat. Doncs tururut. L'AVE avança amb uns costos molt superiors als de qualsevol altre país europeu, per garantir la centralitat de Madrid, i l'aeroport del Prat ara és purament provincial. I tot això s'ha fet amb la complicitat de les forces econòmiques catalanes i algunes de polítiques.

¿Què farà Artur Mas, flamant president, per treure Catalunya de l'estatus de región española que ara té? ¿Esperar la feblesa del futur govern de Madrid? ¿Tenir paciència, com ja ha dit que cal tenir (allò d'independència sí, però cap allà l'any... 2050, o més)? Doncs el que farà serà veure-les venir, aconseguir propines i presidir cerimònies. Crec que seria un bon president, si no fos que Catalunya té greuges pendents de l'alçada d'un campanar. Caldrà valentia, no sols il·lusió.

Estar sotmesos a Espanya surt caríssim. Però és que a més no és ni tan sols valuós, en cap sentit. ¿Em pot dir algú què ha aportat Espanya al concert mundial en més de 35 anys de democràcia? ¿En les arts, en la ciència, en l'excel·lència dels productes manufacturats, en esports (si no hi compten el èxits catalans), en idees polítiques, en alguna mena de destresa? Per si no ho volíem entendre, fins i tot la xamosa llei catalana contra les curses de braus serà abolida per uns tenaços juristes al servei dels interessos polítics. ¿Hi ha, però, algun pensador, algun economista, algun metge, algun investigador, que hagi aportat alguna cosa d'interès?

I tanmateix, aquí estem: submisos i pobres, i justificant cada dia que parlem i volem parlar la nostra llengua. Això sí: fent declaracions solemnes. Molt solemnes.