El Singular Digital - 25/01/2011 - Jordi Cabré
L’últim editorial del president Pujol al butlletí del seu Centre d’Estudis és d’un sentit comú, i alhora d’una contundrència, que resulten reconfortants des del punt de vista intel•lectual i polític. En resum, Pujol expressa la manca d’arguments del nacionalisme majoritari contra l’opció independentista, i el greu dilema en què es troba Catalunya, en què no optar per la valentia podria comportar l’extrem de la desintegració nacional. Per primera vegada Pujol admet que Catalunya, després del procés estatutari (fallit), es troba en una cruïlla dura. Ni la independència és fàcil ni rendir-se és una opció. Què ens toca ara doncs?
Pujol parla de discriminació en economia, en autonomia, fins i tot en el vessant identitari... Catalunya, a partir d’aquesta marginació, cada vegada es veurà menys temorosa d’optar per la separació. Sobretot perquè podria ser que això només tingués l’alternativa del menyspreu, la laminació i l’ofec. I mentre això no és jurídicament viable, o políticament imminent, què pertoca? Pujol aposta per “reforçar-nos internament”. I té més raó que un sant.
Reforçar-nos perquè tenim les forces tocades. Baixes. El procés estatutari no només ha cansat: ha saturat. Els set anys de tripartit no només han decebut: han devaluat molt la nostra imatge i autoestima. La crisi econòmica no només és dramàtica socialment: té repercussions sobre el marge de maniobra del nostre autogovern. O sigui que podríem dir que els independentistes, no només ERC, hem anat veient com les forces per a culminar un procés de sobirania no eren ni són suficients. Falten ganes, falta talent, falta consens i falta projecte comú. No és que no ho tinguem clar, és que no és un afer prou clar encara. No és que no estiguem madurs, com erròniament va dir un dia Artur Mas, sinó que el moment no està prou madur, i en això Mas tenia raó: la política té els seus tempos i aquell cansament, aquell malestar, aquella saturació no pot venir tan ràpidament seguida d’un debat encara més cansat i més total. Pujol ha fet un article importantíssim: símptoma que aquest moment mica en mica va fent-se menys una opció ideològica i més una possible realitat de tots.
ERC ha dit sovint “hem guanyat el debat ideològic”, en referència a que tenien raó amb la idea d’independència. Però és trampa: el PP pot dir que cal eliminar l’atur i això, aquesta obvietat, no el converteix en vencedor ideològic de res. A més, ERC ha anat perfilant una ideologia primordialment d’esquerres que no pas independentista els últims anys, ja que voluntàriament i expressament va voler situar el debat en el prisma dreta/esquerra. És a dir, que per a la independència hi ha raons, moltes raons, totes les raons: però els debats ideològics no són per a ser guanyats, com si fóssim en un concurs universitari d’oratòria o dialèctica, sinó per a tenir el seu efecte en la realitat. Tant com sigui possible, que no sempre és molt. Però hi anem. Per lògica, per sentiment, per dret: però també (i sobretot) per deure, per necessitat, per responsabilitat.
Pujol parla de discriminació en economia, en autonomia, fins i tot en el vessant identitari... Catalunya, a partir d’aquesta marginació, cada vegada es veurà menys temorosa d’optar per la separació. Sobretot perquè podria ser que això només tingués l’alternativa del menyspreu, la laminació i l’ofec. I mentre això no és jurídicament viable, o políticament imminent, què pertoca? Pujol aposta per “reforçar-nos internament”. I té més raó que un sant.
Reforçar-nos perquè tenim les forces tocades. Baixes. El procés estatutari no només ha cansat: ha saturat. Els set anys de tripartit no només han decebut: han devaluat molt la nostra imatge i autoestima. La crisi econòmica no només és dramàtica socialment: té repercussions sobre el marge de maniobra del nostre autogovern. O sigui que podríem dir que els independentistes, no només ERC, hem anat veient com les forces per a culminar un procés de sobirania no eren ni són suficients. Falten ganes, falta talent, falta consens i falta projecte comú. No és que no ho tinguem clar, és que no és un afer prou clar encara. No és que no estiguem madurs, com erròniament va dir un dia Artur Mas, sinó que el moment no està prou madur, i en això Mas tenia raó: la política té els seus tempos i aquell cansament, aquell malestar, aquella saturació no pot venir tan ràpidament seguida d’un debat encara més cansat i més total. Pujol ha fet un article importantíssim: símptoma que aquest moment mica en mica va fent-se menys una opció ideològica i més una possible realitat de tots.
ERC ha dit sovint “hem guanyat el debat ideològic”, en referència a que tenien raó amb la idea d’independència. Però és trampa: el PP pot dir que cal eliminar l’atur i això, aquesta obvietat, no el converteix en vencedor ideològic de res. A més, ERC ha anat perfilant una ideologia primordialment d’esquerres que no pas independentista els últims anys, ja que voluntàriament i expressament va voler situar el debat en el prisma dreta/esquerra. És a dir, que per a la independència hi ha raons, moltes raons, totes les raons: però els debats ideològics no són per a ser guanyats, com si fóssim en un concurs universitari d’oratòria o dialèctica, sinó per a tenir el seu efecte en la realitat. Tant com sigui possible, que no sempre és molt. Però hi anem. Per lògica, per sentiment, per dret: però també (i sobretot) per deure, per necessitat, per responsabilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada