Diari Avui - 18/01/2011 - Xevi Xirgo
Et conviden uns amics a sopar i, si hi estàs bé, no trobes mai l'hora de marxar. Que si això i que si allò i anar fent. No m'imagino, però, què passaria un dia si em truca un amic i em convida a sopar i m'insinua que me l'he de portar, que jo porti el primer, el segon i les postres i que ell ja hi posarà la taula i les cadires. Segurament ho atribuiré a un excés de confiança, que no té temps i va de bòlit, i hi aniré. I sóc capaç de dur-li un llibre de regal. Però si quan arribo es passa l'estona dient-me que per culpa del sopar ara ell no arribarà a final de mes, i que la seva economia és un desgavell perquè hi ha hagut de posar la taula i les cadires, agafaré els trastos i marxaré. Perquè sé d'altres amics que hi van a sopar amb una mà a cada butxaca. Tan amics, però a partir d'ara cadascú a casa seva. A sopar que no m'esperi més. Amb Espanya, nosaltres, en canvi, ho fem diferent. Demanem contínuament la carta de cornuts i pagar el beure. La dreta, l'esquerra, el poder econòmic, els diaris i tothom s'estan posant d'acord a culpar-nos de la situació econòmica. I nosaltres callem. He arribat a pensar que a l'Estat ja li estaria bé una intervenció econòmica, perquè així suspendrien les competències econòmiques de totes les autonomies. I vostès ja saben que quan a Espanya parlen d'autonomies parlen de Catalunya. Ens tindrien lligats de peus i mans. Seríem decoratius. Definitivament, vull dir. No és cap metàfora. Es veu que Mas es va adreçar en aquests termes –el de l'hora de marxar– en un dels darrers consells nacionals de CDC parlant de futur. Veurem què passa. N'hi ha que fa temps que tenim les maletes a la porta. Per si de cas.
Et conviden uns amics a sopar i, si hi estàs bé, no trobes mai l'hora de marxar. Que si això i que si allò i anar fent. No m'imagino, però, què passaria un dia si em truca un amic i em convida a sopar i m'insinua que me l'he de portar, que jo porti el primer, el segon i les postres i que ell ja hi posarà la taula i les cadires. Segurament ho atribuiré a un excés de confiança, que no té temps i va de bòlit, i hi aniré. I sóc capaç de dur-li un llibre de regal. Però si quan arribo es passa l'estona dient-me que per culpa del sopar ara ell no arribarà a final de mes, i que la seva economia és un desgavell perquè hi ha hagut de posar la taula i les cadires, agafaré els trastos i marxaré. Perquè sé d'altres amics que hi van a sopar amb una mà a cada butxaca. Tan amics, però a partir d'ara cadascú a casa seva. A sopar que no m'esperi més. Amb Espanya, nosaltres, en canvi, ho fem diferent. Demanem contínuament la carta de cornuts i pagar el beure. La dreta, l'esquerra, el poder econòmic, els diaris i tothom s'estan posant d'acord a culpar-nos de la situació econòmica. I nosaltres callem. He arribat a pensar que a l'Estat ja li estaria bé una intervenció econòmica, perquè així suspendrien les competències econòmiques de totes les autonomies. I vostès ja saben que quan a Espanya parlen d'autonomies parlen de Catalunya. Ens tindrien lligats de peus i mans. Seríem decoratius. Definitivament, vull dir. No és cap metàfora. Es veu que Mas es va adreçar en aquests termes –el de l'hora de marxar– en un dels darrers consells nacionals de CDC parlant de futur. Veurem què passa. N'hi ha que fa temps que tenim les maletes a la porta. Per si de cas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada