Espanya contra Catalunya

El Singular Digital - 18/01/2011 - Víctor Alexandre

Espanya mai no ha tingut el do de la saviesa. Ha tingut força, en alguns moments, però saviesa mai. La seva història parla per si sola. Espanya ha vençut en moltes ocasions, però mai no ha convençut. I no ho ha fet perquè, a més de menysprear tot allò que ha ignorat, ha emprat tots els seus esforços a anorrear la identitat del vençut, ja fos practicant l’extermini físic amb banys de sang o provocant la desaparició de la seva llengua. Espanya és un país acomplexat amb deliris de grandesa, i aquest és el germen de la seva autodestrucció, ja que només es reafirma per mitjà de la mort de les preses que treballen per al seu benestar. Cosa, òbviament, molt poc intel•ligent, atès que la mort de les preses acaba comportant, en aquest cas, la mort del depredador. Però no es pot esperar res més del país de la cerrazón. Cal ser molt ruc, certament, per matar la gallina que et dóna de menjar. José Montilla i Mariano Rajoy van reconèixer no fa gaire que, sense Catalunya, Espanya “és insostenible”, i, tot i això, Espanya es deleix per empobrir-nos.

La recent sentència del Tribunal Suprem espanyol contra la immersió lingüística i el recurs del govern Zapatero contra la llei de consultes populars són una mostra força explícita d’aquesta operació d’extermini. D’una banda, es tracta de convertir el català en una llengua inútil, merament folklòrica, que només tingui sentit en un àmbit restringit i domèstic; de l’altra, s’intenta tapar les escletxes legals que permeten mostrar al món el creixement imparable de l’independentisme a Catalunya. Un independentisme força desorientat encara –només cal mirar el ventall parlamentari–, però indubtablement creixent. I Espanya, sense adonar-se’n, hi contribueix, fins al punt que la fàbrica més important d’independentistes és ella i no pas Catalunya. Si fos intel•ligent, no tibaria la corda, deixaria que la llengua pròpia de Catalunya continués essent la llengua vehicular de l’ensenyament, abocaria diners –que en realitat són nostres– per millorar les infraestructures catalanes, cediria el control de l’aeroport de Barcelona al govern català, prioritzaria la connexió del TGV Catalunya-França, permetria la vertebració comunicacional dels Països Catalans i acabaria amb l’espoliació que patim. Si fes això, serien molts els catalans que se sentirien contents i enganyats i que es mostrarien molt menys reivindicatius. El problema, com dèiem, és que Espanya no pot deixar de ser com és i això la perd. La perd la seva inseguretat, la perd el seu complex d’inferioritat, la perd la frustració de lo que pudo haber sido y no fue, la perd la supèrbia i la perd la cerrazón. Per això insisteix i insisteix, perquè viu l’existència nacional de Catalunya com una negació de la nació espanyola i se sent amenaçada cada cop que percep el més mínim signe de catalanitat. No entendrà mai, per exemple, que, per tal que la llengua catalana recuperi l’espai que l’espanyola li va arrabassar, cal que aquesta reculi. És a dir, que “l’equilibri inexcusable” entre el català i l’espanyol de què parla el Tribunal Constitucional –i en el qual es basa el Tribunal Suprem per carregar-se la normalització de la llengua catalana–, constitueix per si mateix un autèntic genocidi lingüístic. I és que l’esmentat “equilibri” entre una llengua forta, amb el poder d’un Estat al darrere, i una llengua feble, amenaçada de mort, suposa un parany letal per a aquesta última. És elemental: si en una situació de desigualtat de forces tractes tothom de manera idèntica trenques l’equilibri i vulneres la igualtat de drets.