El Singular Digital - 25/01/2011 - Víctor Alexandre
Com és lògic, les recents declaracions de José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero sobre la necessitat d’homogeneïtzar “les autonomies” han estat rebudes amb indignació a Catalunya. Homogeneïtzació, és clar, vol dir recuperació per part de l’Estat de competències transferides i reducció, encara més, de l’insignificant poder que tenim. Aznar afirma que “aquesta configuració de l’Estat, amb tal grau de feblesa, ha de ser reformada en despesa i en ordenació, perquè Espanya no dóna per tenir disset organismes, disset administracions que fan les mateixes coses. No podem sostenir aquest Estat tal com està configurat. Espanya és un Estat políticament no viable i financerament inviable”. I, per la seva banda, Zapatero, que està enllestint un pla per uniformitzar-nos, parla de crear “nous instruments de coordinació” per tal d’“homogeneïtzar” normatives i introduir-hi “paràmetres similars”. És a dir, que tots dos no sols consideren abominable l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya sinó que la pelleringa escardalenca en què l’han convertit també els sembla excessiva.
I, ves per on, quan Artur Mas ha reaccionat dient “que tinguin clar que, si van a recuperar poder i competències a Madrid, no només s’enfrontaran a un govern que serà capaç de plantar cara, toparan també amb la voluntat i el sentiment d’un poble”, el PSOE de Catalunya, a través del seu secretari d’Organització, José Zaragoza, ha sortit en defensa de l’amo acusant Mas de respondre “amb males paraules la generositat dels socialistes”. Sí, de la involució autonòmica, Zaragoza en diu “generositat socialista”. I és que socialistes i populars no s’adonen que el pas del temps els ha convertit en víctimes de la seva pròpia trampa. Van crear una solemne mascarada anomenada “Estado de las Autonomías” per destruir la identitat nacional de Catalunya, del País Basc i de Galícia i ara es troben que la mascarada els està destruint a ells. Ara, però, tenen un problema afegit: la Catalunya d’avui no té res a veure amb la de fa trenta anys i cada agressió espanyola constitueix un revulsiu extraordinari per a la societat catalana. Un revulsiu que genera més independentisme, fins i tot entre aquells que fins ara havien defensat les “bondats” de l’“Espanya plural”.
L’harmonització d’horaris comercials per dinamitar l’estructura social de Catalunya, que, com sabem, es fonamenta en el comerç petit i mitjà, l’ofensiva contra les caixes catalanes i basques, la revitalització del projecte franquista de l’Espanya radial, la subordinació a Madrid de les nostres relacions amb la resta del món, la impossibilitat que les seleccions esportives catalanes puguin competir oficialment, la persecució sistemàtica de la nostra llengua i, entre altres coses, l’ofegament econòmic que patim per culpa d’una espoliació de 22.000 milions d’euros anuals constitueixen una formidable factoria independentista. Una factoria lenta, és cert, però factoria al capdavall i, a desgrat d’Espanya, amb un nivell de producció inexorable. Tot això, en definitiva, accelera el procés de presa de consciència de la societat catalana i la condueix, també inexorablement, cap a l’únic estatus que li permetrà sobreviure en un món globalitzat: la constitució d’un Estat propi.
Quan, en un article anterior, a propòsit d’aquesta qüestió, deia que Espanya porta dintre seu el germen de l’autodestrucció, no em referia a l’arrogància i a l’absolutisme que la caracteritzen, sinó a la seva impossibilitat de deixar de ser arrogant i absolutista. Per això es burla de la intel•ligència i tensa la corda cada cop més sense adonar-se que el trencament en el seu cas significa la desfeta, i en el nostre la llibertat.
Com és lògic, les recents declaracions de José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero sobre la necessitat d’homogeneïtzar “les autonomies” han estat rebudes amb indignació a Catalunya. Homogeneïtzació, és clar, vol dir recuperació per part de l’Estat de competències transferides i reducció, encara més, de l’insignificant poder que tenim. Aznar afirma que “aquesta configuració de l’Estat, amb tal grau de feblesa, ha de ser reformada en despesa i en ordenació, perquè Espanya no dóna per tenir disset organismes, disset administracions que fan les mateixes coses. No podem sostenir aquest Estat tal com està configurat. Espanya és un Estat políticament no viable i financerament inviable”. I, per la seva banda, Zapatero, que està enllestint un pla per uniformitzar-nos, parla de crear “nous instruments de coordinació” per tal d’“homogeneïtzar” normatives i introduir-hi “paràmetres similars”. És a dir, que tots dos no sols consideren abominable l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya sinó que la pelleringa escardalenca en què l’han convertit també els sembla excessiva.
I, ves per on, quan Artur Mas ha reaccionat dient “que tinguin clar que, si van a recuperar poder i competències a Madrid, no només s’enfrontaran a un govern que serà capaç de plantar cara, toparan també amb la voluntat i el sentiment d’un poble”, el PSOE de Catalunya, a través del seu secretari d’Organització, José Zaragoza, ha sortit en defensa de l’amo acusant Mas de respondre “amb males paraules la generositat dels socialistes”. Sí, de la involució autonòmica, Zaragoza en diu “generositat socialista”. I és que socialistes i populars no s’adonen que el pas del temps els ha convertit en víctimes de la seva pròpia trampa. Van crear una solemne mascarada anomenada “Estado de las Autonomías” per destruir la identitat nacional de Catalunya, del País Basc i de Galícia i ara es troben que la mascarada els està destruint a ells. Ara, però, tenen un problema afegit: la Catalunya d’avui no té res a veure amb la de fa trenta anys i cada agressió espanyola constitueix un revulsiu extraordinari per a la societat catalana. Un revulsiu que genera més independentisme, fins i tot entre aquells que fins ara havien defensat les “bondats” de l’“Espanya plural”.
L’harmonització d’horaris comercials per dinamitar l’estructura social de Catalunya, que, com sabem, es fonamenta en el comerç petit i mitjà, l’ofensiva contra les caixes catalanes i basques, la revitalització del projecte franquista de l’Espanya radial, la subordinació a Madrid de les nostres relacions amb la resta del món, la impossibilitat que les seleccions esportives catalanes puguin competir oficialment, la persecució sistemàtica de la nostra llengua i, entre altres coses, l’ofegament econòmic que patim per culpa d’una espoliació de 22.000 milions d’euros anuals constitueixen una formidable factoria independentista. Una factoria lenta, és cert, però factoria al capdavall i, a desgrat d’Espanya, amb un nivell de producció inexorable. Tot això, en definitiva, accelera el procés de presa de consciència de la societat catalana i la condueix, també inexorablement, cap a l’únic estatus que li permetrà sobreviure en un món globalitzat: la constitució d’un Estat propi.
Quan, en un article anterior, a propòsit d’aquesta qüestió, deia que Espanya porta dintre seu el germen de l’autodestrucció, no em referia a l’arrogància i a l’absolutisme que la caracteritzen, sinó a la seva impossibilitat de deixar de ser arrogant i absolutista. Per això es burla de la intel•ligència i tensa la corda cada cop més sense adonar-se que el trencament en el seu cas significa la desfeta, i en el nostre la llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada