Diari Ara - 27/01/2011 - Pere Martí
La millor frase per definir històricament l’ambigüitat del pujolisme va ser la que va fer a principis dels 90, en plena efervescència dels processos independentistes de les repúbliques bàltiques. Per evitar qualsevol perill de contagi a Catalunya, va subratllar que “Catalunya és com Lituània però Espanya no és l’URSS”. Una frase brillant, que deixava tranquils els que es pensaven que Pujol era un pragmàtic autonomista, però permetia seguir somiant a la bona gent de Convergència que en el fons del fons d’aquell polític hi havia un independentista amagat. Finalment ha guanyat el segon: ahir Pujol va sortir de l’armari i va sentenciar que ja no hi ha arguments per seguir esperant que Espanya es reformi i l’única sortida és la independència o la rendició.
El posicionament de Pujol no és tàctic, no busca donar força a cap negociació conjuntural, perquè ja feia dies que avisava.És una posició sense retorn que en tot cas persegueix fixar el rumb de CiU dels propers anys, sense demanar permís. Ja feia dies que advertia, com en l’editorial del seu Centre d’Estudis el passat 14 de desembre, que “el Govern no aparqui l’agenda identitària per primer l’economia”. Alguns diran que ho podia haver fet abans. Potser si, però és igual. El més important és que ara Espanya ja és com l’URSS: enlloc de tancs ens amenaça amb intervenir-nos econòmicament i de locomotora econòmica ens vol fer passar per morosos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada