Ha guanyat Otegi

Diari Avui - 16/01/2011 - Josep-Lluís Carod-Rovira

No existeix cap realitat nacional que sigui idèntica a una altra, però sí que és possible trobar semblances o paral·lelismes en situacions per les quals passen certs països. Sovint s'ha volgut establir aquesta proximitat entre Irlanda del Nord i el País Basc, a partir de certs factors similars o comparables. En realitat, però, hi ha dues diferències fonamentals entre un cas i l'altre, començant per la que afecta els dos estats dels quals depenen i amb el qual mantenen un conflicte obert. D'una banda, com és ben sabut, Espanya no és exactament el Regne Unit de la Gran Bretanya. No són iguals la tradició política, ni la cultura democràtica, ni les maneres de tractar una realitat plurinacional, ni l'actitud de respecte davant la possibilitat que una part del territori estatal pugui separar-se'n si així ho volen els ciutadans, ni les facilitats perquè qualsevol persona de qualsevol comunitat nacional pugui accedir a la presidència del govern figuradament comú.

D'ALTRA BANDA, el moviment que defensa la reunificació nacional amb la República d'Irlanda, si bé ha tingut sempre dues expressions clares, la política (Sinn Féin) i l'armada (IRA), la segona ha estat en tot moment subordinada a la primera. L'activitat armada formava part d'una estratègia global, d'alliberament nacional, en la qual era el braç polític qui manava, qui en fixava els ritmes i els camins a seguir. El Sinn Féin mai no va quedar sense veu ni criteri propi, pel fet d'haver de supeditar-se a les exigències o a la dinàmica del grup militar, de tal manera que avui, desaparegut aquest, és el Sinn Féin i només aquest l'expressió del moviment patriòtic als comtats del nord de l'illa.

Al País Basc, tot ha anat ben diferentment, ja que l'estratègia armada no sols s'ha imposat sempre en la política, sinó que mai no li ha deixat el protagonisme real. ETA ha considerat que només ella representava l'independentisme basc, i tota la resta de l'espai abertzale, fossin partits, sindicats o associacions diverses, havien de sotmetre's al seu criteri i a les seves prioritats. Les discrepàncies entre l'exclusivitat de la via militar o bé la complementació amb la política van donar lloc a dues branques d'ETA, la militar (ETA m) i la politicomilitar (ETA pm), i al capdavall va ser la primera, la que es va imposar, amb la sospitosa desaparició de Pertur, Eduardo Moreno Bergaretxe, l'ideòleg del pas a la política per part del grup armat.

I a qui no li interessava que l'independentisme basc deixés de ser violent per ser polític? Doncs exactament als mateixos que ara han reaccionat negativament davant l'alto el foc d'ETA: els nuclis més durs de l'organització que no han fet res més a la vida i viuen de la nostàlgia i l'èpica de les armes, molt importants fa més de tres dècades i avui ultraminoritaris. Però també tots aquells que, de la banda espanyola, prefereixen que la independència del País Basc es reivindiqui a punta de pistola i no amb el vot lliure a les urnes, perquè saben que per aquesta via no arribarà mai la independència, perquè l'ús de les armes mai no serà majoritari, ni tindrà cap complicitat internacional. Fa més por, doncs, la democràcia que la violència. Per això ha guanyat Otegi, remant contra el vent de les adversitats de dintre i de fora. Perquè l'esquerra abertzale ha estat, finalment, prou valenta per imposar-se a ETA i desprendre's de la seva tutela, i aquesta no ha tingut més remei que acceptar la nova realitat. Ara que ha guanyat la política, i ens n'alegrem, què hi fa encara Otegi a la presó? A qui beneficia la seva reclusió? La resposta és òbvia.