El Singular Digital - 19/02/2011 - Xavier Fähndrich
És sorprenent sentir encara gent que diu que no estem tan malament i que encara ens podem entendre amb Espanya. És encara més sorprenent que molts no vegin la convergència de PP, PSOE, l’administració de l’Estat, del poder Judicial, del TC, dels mitjans de comunicació madrilenys, etc. per imposar a Catalunya una assimilació i una uniformització a l’estil de l’”Una, Grande, Libre” d’abans. En ells s’endevina encara aquella actitud prudent, resignada i poruga de qui espera que l’amo li estalviï els darrers 10 cops de bastó del càstig per haver-lo mirat directament als ulls en comptes de fixar les ninetes a terra. En ells es percep clarament el vessant més trist de la nostra psicologia col•lectiva, aquell punt de vertigen que al darrer moment ens entela la vista i ens fa negar la més evident de les evidències: els espanyols no acceptaran mai el fet diferencial català. Després de 30 anys, després de 30 anys d’aparent construcció nacional, en què seguim estant sotmesos a l’arbitrarietat dels poders de l’Estat espanyol, hi ha qui encara es conforma dient que mai no havíem estat tan bé des del 1714, especialment pel que fa a l’autogovern i a la salut de la llengua catalana. Un altre miratge que els desvia la mirada del què està passant realment.
La realitat es què la qüestió Catalunya-Espanya cada cop més és una qüestió entre catalans i espanyols, entre ciutadans maltractats o de segona i ciutadans maltractadors o de primera. Ja no hi ha terme mig. I la nostra situació de setge (financer, cultural, lingüístic, etc.) ens exigeix cada dia més, i cada dia més clarament, que triem on volem ser. A un bàndol o a l’altre. Ja no hi ha posicions intermitges. Ja no hi ha ponts ni vies de diàleg. A Espanya ja van tots a una contra Catalunya i tot allò que expressa i respira catalanitat i llibertat de pensament. L’atac és a tots els nivells. Als poders polític, administratiu, legislatiu i judicial de l’Estat s’hi està sumant tota la societat espanyola, com a Osca (periodistes impedint Raül Agné parlar català) o a Madrid (agents de seguretat privada requisant les estelades als espectadors de la Copa del Rei de bàsquet). Mentre, aquí, badem. L’actitud valenta, correcta i orgullosa de l’entrenador del Girona FC contrasta amb la de Esteve Crespo, editor del Telediario de TVE del cap de setmana, que accepta que el corregeixin i que li imposin criteris que no tenen res a veure amb la deontologia periodística sinó amb una visió parcial i esbiaixada de la història del nostre país. La suma de petites renúncies com els de Crespo fan recular la nostra construcció nacional. En canvi, la suma de petits gestos valents com els d’Agné, la fan créixer.
No hem de demanar perdó per ser catalans ni per ser com som ni per pensar com pensem. Hem de posar fi a aquesta actitud conciliadora que tant mal ens fa. No serveix de res, perquè els d’aquí al davant ni se la creuen, ni la valoren. El que ells esperen és que renunciem a tot allò que a ells els incomoda i que, precisament, és tot allò que ens fa ser com som. Deixem de somniar en l’Espanya plural que ningú vol, i concentrem-nos en la Catalunya lliure que necessitem tots els catalans, i que ens permetrà viure millor, molt millor, que ara i també molt millor que fa 30 anys enrere. La lliçó després de tres dècades és que: O ets espanyol i t’instal•les en la via del pensament únic que es dicta des de Madrid o tindràs problemes. Problemes per parlar català en públic, per pensar i dir les coses com et sembla, per portar una bandera diferent, per voler cinema en català, per voler exercir el teu dret a decidir, per ser com ets! Per tant, no callem ni assumim res. Sumem gestos d’afirmació de la nostra quotidianietat als gestos públics com els d’Agné i no demanem mai perdó per ser el que som.
La realitat es què la qüestió Catalunya-Espanya cada cop més és una qüestió entre catalans i espanyols, entre ciutadans maltractats o de segona i ciutadans maltractadors o de primera. Ja no hi ha terme mig. I la nostra situació de setge (financer, cultural, lingüístic, etc.) ens exigeix cada dia més, i cada dia més clarament, que triem on volem ser. A un bàndol o a l’altre. Ja no hi ha posicions intermitges. Ja no hi ha ponts ni vies de diàleg. A Espanya ja van tots a una contra Catalunya i tot allò que expressa i respira catalanitat i llibertat de pensament. L’atac és a tots els nivells. Als poders polític, administratiu, legislatiu i judicial de l’Estat s’hi està sumant tota la societat espanyola, com a Osca (periodistes impedint Raül Agné parlar català) o a Madrid (agents de seguretat privada requisant les estelades als espectadors de la Copa del Rei de bàsquet). Mentre, aquí, badem. L’actitud valenta, correcta i orgullosa de l’entrenador del Girona FC contrasta amb la de Esteve Crespo, editor del Telediario de TVE del cap de setmana, que accepta que el corregeixin i que li imposin criteris que no tenen res a veure amb la deontologia periodística sinó amb una visió parcial i esbiaixada de la història del nostre país. La suma de petites renúncies com els de Crespo fan recular la nostra construcció nacional. En canvi, la suma de petits gestos valents com els d’Agné, la fan créixer.
No hem de demanar perdó per ser catalans ni per ser com som ni per pensar com pensem. Hem de posar fi a aquesta actitud conciliadora que tant mal ens fa. No serveix de res, perquè els d’aquí al davant ni se la creuen, ni la valoren. El que ells esperen és que renunciem a tot allò que a ells els incomoda i que, precisament, és tot allò que ens fa ser com som. Deixem de somniar en l’Espanya plural que ningú vol, i concentrem-nos en la Catalunya lliure que necessitem tots els catalans, i que ens permetrà viure millor, molt millor, que ara i també molt millor que fa 30 anys enrere. La lliçó després de tres dècades és que: O ets espanyol i t’instal•les en la via del pensament únic que es dicta des de Madrid o tindràs problemes. Problemes per parlar català en públic, per pensar i dir les coses com et sembla, per portar una bandera diferent, per voler cinema en català, per voler exercir el teu dret a decidir, per ser com ets! Per tant, no callem ni assumim res. Sumem gestos d’afirmació de la nostra quotidianietat als gestos públics com els d’Agné i no demanem mai perdó per ser el que som.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada