Blog Ara - 19/05/2011 - Marina Espasa
Déu n'hi do, el Barcelona Poesi a que ens acaben de brindar en Martí Sales i l'Eduard Escoffet, els seus directors. Un festival que es va clausurar dimarts a la plaça del Rei amb un doble concert, finíssim i devorador, elèctric i de festa major, a càrrec d'Enric Casasses i la Bel Canto Orquestra, per acabar explotant amb el festival del soroll organitzat que són els Za! Com si ens haguéssim fet tots grans, i sabéssim a què juguem, finalment: els organitzadors del festival, els poetes i el públic.
Adults a cops de destral, com els que, a la Documenta, li clavaven al pa sec en plena performance ( Estellarem l'Estellés ) prèvia al recital més rodó que hem vist en anys: la gentada que atapeïa l'habitació del primer pis de l'Hotel París per escoltar Vicent Andrés Estellés en boca de l'Andreu Subirats i l'Eduard Carmona segur que, en sentir allò de "Senyors, esteu segurs que tractem amb un mort?", van fer que no amb el cap perquè, que jo sàpiga, un mort no és capaç de dir-nos tantes coses de dret al cor, a l'estómac o a l'entrecuix. Els versos de l'Estellés parlen de la Barcelona grisa dels cinquanta, del desig i de la mort, però amb la blancor i la llum d'uns llençols de Burjassot eixugant-se al sol. Per acompanyar-los, fora, a la Rambla, hi plovia, però només calia creuar-la i aixoplugar-se al Palau de la Virreina per descobrir la veu de la Maria Cabrera: "Continuo aquí dreta dant-vos peixet a tots / mentre les bombes cauen amb la normalitat de la pluja"; o anar l'endemà a veure com en Lee Ranaldo treia sons impossibles d'una guitarra suspesa a l'aire; deixar passar encara un altre dia i anar a escoltar en Gary Snyder, un poeta de vuitanta-un anys que viu enmig d'un bosc i que ens recorda que per fer un mànec de destral només cal reproduir el mànec de la que ja tenim a les mans, com fem amb el llenguatge quan escrivim: per fer-ne de nou, només cal fer servir les paraules que ja tenim. I el més salvatge creix en qualsevol racó de la ciutat. A la plaça del Rei, un altre cop, on tots estàvem arrapats a la cadira intentant no ser enduts per l'huracà Diamanda Galás, una pantera amb la veu esqueixada que va fer un dels concerts més esmolats que es recorden a la ciutat. Sí, Barcelona té el festival de poesia que es mereix: radical i contundent. Ai, si aquest diumenge pogués tenir l'alcalde que es mereixeria!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada