Víctimes de la Transició

Diari Avui - 22/05/2011 - Joan Tardà Josep Cruanyes

El mes de març de 1978, a la presó de Carabanchel, el minaire de Sallent Agustín Rueda fou mort a cops pels funcionaris de la presó. Al cap d'uns mesos, en la diada d'aquell mateix any, Gustau Muñoz (setze anys) morí a trets engegats a boca de canó per un policia al carrer Avinyó. I un altre independentista, en Jordi Martínez Foix, moria al cap d'unes setmanes de manera mai no aclarida. Tot plegat, a l'any 1978, quan encara ni tan sols existia un text constitucional que garantís jurídicament els drets democràtics.

Però la violència política institucional i la provocada per les organitzacions ultradretanes no cessà a partir de l'entrada en vigor de la Constitució Espanyola. Recordeu la Yolanda González, estudiant de formació professional segrestada i assassinada per un escamot de Fuerza Nueva en 1980 o els tres joves de Santander, detinguts a Almeria per la Guàrdia Civil, cremats i morts l'any següent. Més de cinc-centes persones, víctimes de la violència política entre els anys 1975 i 1983. I milers de ferits.

De les víctimes de la Transició mai no se n'ha parlat. De fet, han esdevingut les grans oblidades. Absents i invisibles, ni tan sols han format part del debat polític que, amb tantes dificultats, vam obrir els republicans en fer possible l'actual llei de la memòria espanyola gràcies a saber aprofitar una conjuntura (inesperada) que ens convertia en imprescindibles per investir, l'any 2004, l'actual president espanyol.

La llei s'aprovà sense els vots d'Esquerra. Malgrat haver estat els qui l'havíem fet possible (quan de feia anys les forces polítiques majoritàries i nacionalistes ja ho havien considerat tot dat i beneït). Però vam haver de dir-hi “no”, perquè no es podia homologar a les elaborades per les democràcies que també havien sofert passats totalitaris. A més, amb el temps fins i tot encara l'han anat pervertint! En voleu un exemple? A través d'un reial decret han fet allò que no contempla la llei, com ara impedir que les reparacions contemplades per a les víctimes fins a l'any 1977 (data que fixa la llei com a límit) no pugui abastar a qui hagués participat en una organització armada. És a dir, si els familiars de Puig Antich (executat en 1973) ho pretenguessin… no podrien. Tot i que la llei no els ho impedeix, en resulten exclosos per via reglamentària, quan la llei paral·lela de víctimes del terrorisme, apel·lant la reconciliació, inclou i condecora policies com ara Melitón Manzanas, torturadors al servei del terrorisme d'Estat (és que no van cometre amb la força armada crims contra la humanitat?). Si això s'esdevé amb les víctimes anteriors a la mort de Franco, imagineu-vos, doncs, la poca voluntat de fer justícia amb les víctimes posteriors.

Però mai no hem defallit, convençuts que, tard o d'hora, aconseguiríem, si més no, posar les víctimes de la Transició davant del mirall de la societat perquè partits, institucions i societat haguessin de fer-hi front. I, ara, ha arribat el moment perquè al Congrés s'està debatent una nova llei de reparació a les víctimes del terrorisme. Un text legislatiu que parteix d'un principi compartit per tots, en afirmar que tot allò endegat per part d'un estat democràtic en favor de les víctimes sempre és poc. Tant pel que fa al rescabalament moral i material de les persones afectades com per la necessitat d'enfortir els valors democràtics de la societat. Doncs si del que es tracta és de gaudir d'un text legislatiu que contribueixi a metabolitzar el dolor per tal de convertir-lo en fraternitat humana, per quina raó no s'hi han de poder acollir totes les víctimes de la violència política? O és que podem imaginar la discriminació del dolor? És diferent el dolor de les mares d'un policia mort a Euskadi del dolor dels nois de Santander morts a Almeria per part de la Guàrdia Civil?

Aquest és el repte convertit ja en qüestió política, institucional i parlamentària. D'una banda, la llei ja s'està tramitant. I, d'altra, un nou escenari creat la setmana passada arran d'una interpel·lació urgent presentada en el plenari del Congrés al ministre Jaúregui per part d'Esquerra, que donarà lloc a un altre debat i votació d'una moció el proper dimarts dia 24. Els partits, tots, s'hauran de posicionar: “sí” o “no” que en el termini de seixanta dies puguem gaudir d'un informe governamental sobre tots els casos esdevinguts en el període de la Transició a fi d'integrar-los en la mateixa consideració de “víctima” que es contemplarà en la llei. Amb el convenciment que sense reparació, sense justícia i sense veritat no existeix la veritable reconciliació.